Crític Cerca
Entrevistes

Nancy Fraser “Un ecologisme monotemàtic només pot ser de rics”

L’estatunidenca Nancy Fraser (Baltimore, 1947) és una de les filòsofes feministes i marxistes més destacades de les últimes dècades. Professora de Filosofia i Política a la New School for Social Research de Nova York, Fraser és coneguda per les seves reflexions sobre la justícia, però les seves obres també parlen de qüestions relacionades amb la globalització, el cosmopolitisme, la política identitària, el neoliberalisme, l’Estat del benestar i ara també la crisi ecològica, en la qual centra el seu últim llibre: Cannibal Capitalism (Verso Books, 2022). La versió llarga d’aquesta entrevista ha estat publicada originalment a la revista La Pública, una publicació de la Fundació Sentit Comú, dirigida per La Hidra Cooperativa, per parlar dels grans reptes de les polítiques transformadores el segle XXI.

20/12/2022 | 06:00

En la teva obra, proposes que entenguem el capitalisme com un “ordre social institucionalitzat” en el qual operen relacions econòmiques, però també un seguit de “condicions de fons”, com ara la natura. En què consisteix la teva “concepció ampliada del capitalisme”? Per què vas considerar que era necessari fer aquesta intervenció teòrica?

A partir de la crisi financera del 2008, vaig veure molt clar que s’estava produint una mena de crisi sistèmica profunda. Però aquesta crisi no semblava que es pogués abordar de manera fragmentària. Existia, doncs, una intuïció bastant estesa sobre la necessitat de trobar una manera més general de connectar les diferents facetes de la crisi que s’estava obrint i, per a mi, el concepte clau per pensar la totalitat social sempre havia estat el capitalisme. No obstant això, atès que entenia que aquesta crisi era realment multidimensional i no es podia teoritzar com una simple crisi econòmica (tot i que, sense cap mena de dubte, tenia aquest vessant), vaig començar a pensar que era imprescindible ampliar la idea que teníem del capitalisme.

En quin sentit?

Naturalment, vaig tornar a Marx, però vaig sentir que havia de replantejar el relat que ens presentava, posant les anomenades condicions de fons més en el centre, que, en la meva anàlisi, són la natura, l’ordre polític i el treball reproductiu i dependent. Aquests conceptes no són forçosament absents en la seva obra, però es queden en el rerefons i no es desenvolupen de manera sistemàtica. A efectes de l’anàlisi, Marx es concentra en l’explotació dels obrers assalariats. Crec que això va ser immensament clarificador en el seu moment, però vaig considerar important situar-ho en relació amb l’expropiació del treball que no s’exerceix lliurement i amb les tasques reproductives, així com amb la depredació constant de la natura. Allò a què em refereixo amb una visió ampliada del capitalisme és a una visió que tingui presents totes aquestes dimensions, així com les seves interaccions i tendències a la crisi.

“Aquesta crisi és realment multidimensional i no es pot teoritzar com una simple crisi econòmica”

Has defensat que s’ha d’anar més enllà de les diferències difuses a la humanitat en la comprensió de les qüestions mediambientals. Sostens que la diferència entre el capitalisme i altres ordres socials és el caràcter estructural, no accidental, del vincle entre la crisi ecològica i la societat capitalista. Podries desenvolupar més aquest punt?

Una de les preguntes que més em faig en la meva anàlisi és: quina relació hi ha entre l’economia capitalista i les seves condicions de fons? La meva resposta és que es tracta d’una relació de contradicció, una relació perversa, que instal·la una propensió a una crisi multidimensional. Instal·la una tendència a la crisi no només en l’econòmic, sinó també en les relacions de reproducció social, en la política i, per descomptat, en el medi ambient. Al front ecològic, la idea essencial és que el capitalisme delega la responsabilitat d’organitzar la producció a una classe formada per propietaris i inversors i, a més, emmarca la seva responsabilitat dins d’una lògica d’acumulació guiada per l’obtenció de beneficis. El debat sobre la producció és vital per pensar com els humans, a través del treball, ens relacionem amb la natura. El que veiem quan ho mirem al detall és que el capitalisme agafa aquelles persones encarregades d’aquesta relació treball-natura i les modela i en determina les línies bàsiques. Els dona motius per destruir la natura, per deslliurar-se dels costos de la reproducció ecològica i ignorar-los. Agafar-ne i prendre’n tant com vulguem de la natura, tan ràpidament com es desitgi. Per descomptat, amb el transcurs del temps, els danys causats a la natura s’acumulen.

“El capitalisme és un ordre social que, per la seva lògica, desestabilitza la relació entre els éssers humans i la natura”

Són diferents dimensions que intentes connectar i explicar a través de la “lògica de les quatre D”, com l’anomenes.

La primera D és de dependència, perquè l’economia capitalista (com qualsevol economia) depèn de la relació amb la natura. La segona D és de divisió, perquè les societats capitalistes tendeixen a diferenciar l’esfera humana i econòmica de l’esfera de la natura i, d’aquesta manera, sembla una cosa per la qual no hem de preocupar-nos, completament separada del que fem. La tercera D és de denegació, atès que l’economia capitalista rebutja tota responsabilitat sobre allò que es fa, perquè nega el mal que produeix. Quan es combina tot això, arribem a la quarta D, de desestabilització. El capitalisme és un ordre social que, per la seva mateixa lògica, desestabilitza la relació entre els éssers humans i la natura. Es tracta d’una cosa inherent, induïda estructuralment. A parer meu, no hi ha cap ordre social que funcioni amb aquest tipus de dinàmica. Existeixen moltes societats precapitalistes i no capitalistes que han destrossat la natura, però no d’aquesta manera; va inscrit en el mateix ADN del mateix sistema, que no es pot corregir sense una veritable transformació dels seus fonaments. Aquesta és l’especificitat del capitalisme.

En relació amb les condicions de fons, al llarg de la teva obra apareix la idea d’enfrontament pels límits, que defineixes com els conflictes que es produeixen per redefinir les línies divisòries de l’ordre institucional. Com l’apliques per abordar els problemes mediambientals? Com visualitzes les fronteres entre els conflictes ecològics i els conflictes en altres àmbits de la vida social? I com connecta tot això amb la teva crida a construir un ecosocialisme transmediambiental?

La tasca que he anat fent amb aquesta teoria ampliada del capitalisme té com a objectiu analitzar les múltiples tendències de la crisi que he esmentat anteriorment. Per tal d’aclarir-les analíticament, les he anat tractant per separadament; tot i que, sens dubte, això també és una forma d’abstracció analítica. En el món real, tot s’entrellaça. Bàsicament, l’argument que esgrimeixo per defensar un moviment transmediambiental s’oposa a la idea que pot haver-hi una lluita ecologista centrada en un únic tema, una ecopolítica monotemàtica. Existeix una tendència entre alguns activistes de l’ecologisme (comprensible vista la gravetat de la situació) de dir: deixem-ho tot i dediquem-nos només a això. Voldria plantejar objeccions a aquest raonament per dos motius diferents. En primer lloc, des d’un punt de vista analític, és impossible separar una contradicció del sistema de la resta, ja que totes les peces estan en joc a la vegada.

“El més important és aconseguir aïllar al màxim possible els capitalistes verds”

Centrar-se en un únic aspecte és un error?

A més, és un desastre des d’un punt de vista polític i pràctic, perquè no tot el món està situat de la mateixa manera en aquest ordre social tan complex i internament diferenciat que és el capitalisme. Diferents grups socials tenen diferents experiències sobre què és existencialment més urgent per a ells. Per a la gent de les illes baixes del Pacífic, per descomptat, és la pujada del nivell del mar. En canvi, per als qui viuen en el cinturó d’òxid dels Estats Units, en zones desindustrialitzades, l’experiència de la crisi és diferent: la crisi de l’ocupació o de la reproducció social potser els sembla més urgents. La qüestió és que cap d’aquests grups serà capaç de generar el poder social suficient per protegir-se d’aquella que consideren l’amenaça més alarmant. Per fer-ho, és absolutament vital crear una coalició molt àmplia, un bloc polític contrahegemònic que pugui fer-ho. L’activisme ambiental, en aquest sentit, ha de convertir-se en transmediambiental; d’aquesta manera podrà unir forces amb aquells per a qui la crisi de l’ocupació és fonamental, amb aquells per a qui la de les cures és primordial, o amb tots aquells per a qui el racisme i els problemes vinculats a les migracions són essencials. Tots aquests elements, de fet, es barregen. Per això defenso que un ecologisme monotemàtic només pot ser un ecologisme dels rics, de la mateixa manera que en el seu moment vaig defensar que un feminisme monotemàtic només podia ser un feminisme burgès.

“Vull unir la dimensió ecològica amb la de la reproducció social, l’antiracista, l’antiimperialista, la de la classe obrera…”

Actualment, en termes polítics, una gran part de l’esquerra es debat entre l’aposta pel decreixement, el leninisme ecològic i els favorables al Green New Deal, entre altres opcions. Com valores aquests debats i quines creus que són les estratègies més prometedores?

Com que considero que la contradicció ecològica està profundament arrelada a l’ADN del capitalisme, crec que el més important és dividir el terreny entre les versions capitalistes i les anticapitalistes de l’ecopolítica, per així aconseguir aïllar al màxim possible els capitalistes verds i obligar tothom a prendre partit. Des d’un punt de vista estratègic, considero que el que busquem és un bloc de forces polítiques anticapitalistes transecològiques. En relació amb això, voldria dir dues coses diferents. En primer lloc, m’agradaria separar tantes forces ecoactivistes com sigui possible del capitalisme verd (és clar que no totes canviaran de bàndol, però algunes de molt prometedores podrien fer-ho), i vull fer el mateix amb tota la gent que lluita d’una manera o d’una altra per qüestions relacionades amb la reproducció social, el gènere, la sexualitat, l’educació, la sanitat, l’habitatge, les migracions, els temes laborals o salarials. En aquest cas, busquem una ruptura amb els neoliberals progressistes que, en essència, tracten d’hegemonitzar, amb més o menys èxit, alguns segments d’aquestes lluites per mantenir-les sota el paraigua del capitalisme.

I en segon lloc?

Vull unir les diferents dimensions de la crisi: la dimensió ecològica amb la dimensió de la reproducció social, antiracista, antiimperialista, la dels drets dels migrants i dels pobles originaris, la més tradicional de la classe obrera, etc. La meva idea és començar per allò que, almenys en teoria, cal per canviar el sistema, i després esbrinar on són exactament les forces socials que ja es mouen o que seria possible desplaçar en direcció a aquesta coalició àmplia anticapitalista i transecologista.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies