Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Héctor Tejero “Allò ecològicament necessari és políticament molt complicat, però no impossible”

Héctor Tejero (Madrid, 1981), tot i ser doctor en Bioquímica i Biologia Molecular, és un dels referents del moviment per un Green New Deal a l’espanyola. Després d’anys d’activisme ecologista, actualment és diputat de Més Madrid al Parlament autonòmic. És autor del llibre ¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal (Capitán Swing, 2019) juntament amb Emilio Santiago Muiño. La Fundació Sentit Comú va convidar-lo a fer una mena de conferència-entrevista a Barcelona, i CRÍTIC us en resumeix les reflexions principals en el debat entorn de la crisi ecològica i energètica que patim.

14/12/2022 | 06:00

La Fundació Sentit Comú va celebrar el dissabte 19 de novembre passat al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra una jornada de debat sobre transició ecològica per abordar el gran repte que suposa l’actual crisi ecosocial. Els debats es van organitzar al voltant dels models alternatius que podem imaginar de cara a assolir un futur més sostenible, però també a les possibilitats i als límits polítics, socials i econòmics que trobem en aquest desafiament. A les jornades, estructurades en una ponència inicial, dues taules de debat i tres tallers simultanis al llarg del dissabte, hi van assistir més d’un centenar de persones. Van comptar amb la presència de Jessica Albiach, Héctor Tejero, Tatiana Llaguno, Giorgos Kallis, Daniel Pérez, Xan López, Nora Räthzel, Joaquín Nieto, Joan Herrera, Eloi Badia, Janet Sanz, Lluís Mijoler i la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya.

Per què l’esquerra hauria de fer una aposta radical per l’ecologisme?

Bàsicament, perquè ens estem carregant el planeta i, en concret, perquè estem eliminant qualsevol tipus de societat humana com l’havíem entès fins ara dins del planeta. Emilio Santiago Muiño i jo diem que estem patint un politraumatisme ecològic, amb una crisi ecològica multidimensional, de biodiversitat, del sòl, dels oceans i, ara la part més urgent, la climàtica. 

El llibre que vau escriure amb Emilio Santiago Muiño, ¿Qué hacer en caso de incendio?, proposa una mena de programa del Green New Deal a l’espanyola. Què és, però, el Green New Deal?

Seria una mena de programa de transició verda, però no és només això. Per a nosaltres, el Green New Deal són dues coses. Primer, un programa de transició ecològica, una sèrie de polítiques públiques fetes des de les administracions per descarbonitzar l’economia. Cal, però, canviar el sistema: no és només posar panells solars i canviar-nos al cotxe elèctric… sinó canviar com produïm aliments, com consumim, com ens movem. I, segon, un artefacte polític que fos una coalició de partits, moviments socials i associacions interessades en el programa de la transició ecològica socialment justa. Aquí cal crear les construccions culturals i, de retruc, l’hegemonia que et permetrà poder fer els canvis legals i tècnics. Això ens permetria articular moltes lluites que van en la mateixa direcció, com ara la lluita per més inversions en polítiques de cures, la lluita per més temps lliure, la lluita per les energies renovables i netes, la lluita pel transport públic…

El problema amb el Green New Deal és que hem fracassat a l’hora de trobar un nom millor, i no som capaços de traduir-lo perquè el concepte del New Deal remet a unes propostes i referències històriques intraduïbles a Espanya. A què ens referim? Als Estats Units dels anys trenta, després de la Gran Depressió, va sorgir l’època del New Deal en la qual l’Estat va desenvolupar tota una sèrie de polítiques públiques amb un enorme pressupost i, alhora, els sindicats i les organitzacions polítiques van aconseguir enormes drets socials i laborals. És l’època política més ben valorada als Estats Units. De fet, va introduir una hegemonia tan gran que, fins i tot, els governs del Partit Republicà feien la mateixa política que els demòcrates.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Qui pensi que el capitalisme verd és el pitjor escenari possible no està veient la magnitud del desastre”

Una part de l’esquerra i de l’ecologisme critica el Green New Deal pels riscos de contribuir a generar un nou capitalisme verd, en el qual les grans empreses, fins i tot les petrolieres i gasistes, poden fer la transició verda i mantenir l’oligopoli de poder econòmic i polític en poques mans.

És un escenari possible: que, davant la gravetat de la crisi ecològica, el capitalisme es refundi en verd. Però, amb ànim de provocar, jo diria que el capitalisme verd no és el pitjor escenari al qual ens enfrontem. Qui pensi que el capitalisme verd és el pitjor escenari no està veient la magnitud del desastre. Cal ser honest i reconèixer que el Green New Deal no és anticapitalista, ni mai ho ha estat. Però és un terreny en disputa. El concepte ha fet forts avenços tant als Estats Units com a Europa, i quan passa això, quan creixes i guanyes suport social, el sistema sempre intenta cooptar el canvi. Els ecologistes llancen la proposta d’un Green New Deal i, pocs anys després, la Unió Europa ja presenta el seu European Green Deal, i posa el mateix nom a una cosa que és molt diferent del que s’estava proposant. Aquesta és la tragèdia de la política: quan tu avances i tens èxit, el sistema t’intenta prendre les eines, per lluitar contra tu.

Però el Green New Deal és, aleshores, capitalisme verd?

Bé, no ho sé, no ho sé, però Emilio Santiago Muiño i jo plantejàvem el Green New Deal com una forma de guanyar temps. Cal tenir en compte que el capitalisme porta segles sent el sistema econòmic més fort… i no ens el carregarem en 20 anys. La correlació de forces actuals no ens ho posarà fàcil. I, en canvi, tenim pressa per salvar el planeta. Els ecologistes han aconseguit introduir en la política europea almenys la idea que les mesures que cal prendre són urgents. És a dir, la majoria de la gent ja sap que passaran coses dolentes i que passaran molt ràpidament… Com més temps triguem a fer els canvis, pitjor serà la situació del clima. Aleshores, doncs, la transició ecològica, de moment, l’haurem de fer dins del capitalisme i, si podem, mentrestant, intentarem posar les bases per superar el capitalisme i, de fet, per carregar-nos la suposada necessitat del creixement econòmic. Hem d’anar cap al postcreixement.

“No es pot convèncer la majoria de la gent sent un ecologista pesat i dient que tot anirà malament”

Si arribem al consens que el Green New Deal és, com a mínim, un espai en disputa dins del sistema… la pregunta és: com es disputa aquest espai per tal que guanyi l’ecologisme, i no les elèctriques?

Vivim una paradoxa, que va expressar magníficament bé Jorge Riechmann, una de les figures clau de l’ecologisme a Espanya: allò ecològicament necessari és políticament impossible. La nostra lluita és combatre aquest axioma, i dir: allò ecològicament necessari és políticament molt complicat, però no impossible. Cal impulsar, des de diferents fronts, des de l’institucional i des dels moviments socials, àmplies majories en favor del canvi. Però tinc la sensació que l’ecologisme viu encara una dinàmica molt movimentista.

A què et refereixes amb això?

L’ecologisme té un defecte, ja que, pel fet de basar-se tant en evidències científiques, té tics positivistes i racionalistes: com la ciència ho diu, jo tinc raó, la gent ho entendrà i em donarà la raó, i ràpidament aconseguirem canviar les coses. Però això no funciona així. La transformació ecològica haurà de passar pel sedàs de les institucions i de la política, i això implica construir un ecologisme de majories i convèncer molta gent diferent de nosaltres que no n’està gens convençuda. No es pot convèncer una majoria social sent un pesat, dient que tot anirà malament i que anem cap al desastre fem el que fem. Hem de desenvolupar tota una sèrie d’horitzons de vida desitjables, de programes polítics desitjables, i així anar generant posicions de poder. Seria, parafrasejant Gramsci, una guerra de posicions climàtica. Això és una lluita molt llarga, i anirem prenent posicions, als mitjans, a les institucions, en l’associacionisme, en les sèries de ficció… La tragèdia d’això és que, en realitat, no tenim temps: hem de fer confluir uns objectius molt urgents… amb una lluita que serà lenta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’ecologisme ha fet una gran feina a la defensiva, de resistència; però ara ha de fer propostes positives”

El sociòleg i impulsor del Manifest ecosocialista Michael Löwy creu que, per fer aquesta revolució, “cal canviar els hàbits de consum, el sistema de transports i la mentalitat de la gent… Cal un canvi del paradigma de civilització”. Com es fa això?

Cal canviar el paradigma de com ho fem tot, sí. Però la meva diferència amb Michael Löwy és el com. El neoliberalisme triomfant ha sigut capaç de generar, almenys per a una part de la humanitat, un tipus de societats i de ciutats amb grans avenços en el benestar, l’oci, la mobilitat, la cultura… Per tant, el repte de l’ecologisme és com generem horitzons de vida bona, que siguin compatibles amb la sostenibilitat del planeta i que alhora siguin desitjables per a una majoria. L’ecologisme ha fet una gran feina a la defensiva, de resistència, per frenar els excessos del capitalisme i dels combustibles fòssils; però ara hauria de conquerir noves posicions culturals en lloc de conformar-se dient només a la gent que haurà de viure pitjor en el futur.

Un exemple?

La reducció de la jornada laboral. No només perquè redueixi emissions de gasos contaminants, que no en redueix moltes, sinó perquè genera horitzons optimistes. És una manera de dir a la gent que la riquesa no és només currar cada dia com un desgraciat per comprar-se l’últim telèfon mòbil… sinó que podria currar menys i passar més estones amb els amics, amb la família i tenir tot de luxes comunals.  

Jessica Albiach amb Héctor Tejero, en una xerrada organitzada per la Fundació Sentit Comú / LEYRE PÉREZ GONZÁLEZ

“Si la majoria pogués anar a la feina caminant en 15 minuts, poca gent es queixaria que no pot agafar el cotxe”

L’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i company teu de lluites, Emilio Santiago Muiño, ens explicava, a l’Escola de Tardor de CRÍTIC, que “el principal repte de la nostra generació és descarbonitzar”. Però, per reduir l’emissió de gasos contaminants, una de les claus principals és atacar la qüestió del transport. El petroli representa per si sol una tercera part de l’energia consumida mundialment. I que, en el cas del transport, el petroli representa el 95% de l’energia. Posem, doncs, el fil a l’agulla…

El transport és clau; de fet, representa el 30% de les emissions a l’Estat espanyol. I, a més, és clau perquè l’ús del cotxe afecta la nostra cultura, el nostre model de vida. El nivell de contaminació del sector del transport està repartit a parts iguals entre el transport de mercaderies, la mobilitat dins de les ciutats i la mobilitat interurbana. Que ens passem tots al cotxe elèctric no serà fàcil perquè hi ha límits minerals amb els quals xocarem en pocs anys o poques dècades. Un cotxe elèctric és com 20 mines sobre rodes. Tot i això, els càlculs de científics com Alicia Valero són que, amb les reserves minerals conegudes actualment, es podrien construir uns 1.000 milions de cotxes elèctrics, que és més o menys la quantitat de cotxes que hi ha actualment al planeta. En realitat, aquesta xifra ja m’estaria bé perquè no volem molts més cotxes pels carrers. Les ciutats són millors com menys cotxes tinguin i, si la majoria de la gent pogués anar a la feina en 15 minuts caminant, no es queixaria. I, per tant, el que cal no són més cotxes, sinó millorar la mobilitat i l’urbanisme de les ciutats per reduir els desplaçaments amb cotxe al mínim necessari, apropar els llocs de feina, els centres d’estudi o els hospitals a les llars on viu la gent… i alhora millorar les connexions interurbanes amb transport públic, fomentar el carsharing per anar de turisme, electrificar el transport de mercaderies i impulsar l’arribada del tren a tot arreu. Tot depèn de les decisions polítiques que es prenguin. No hi ha problemes tècnics.

I què opina la classe obrera d’aquestes propostes ecologistes? Hi ha missatges preocupants com els de les protestes dels Armilles Grogues a França.

És una de les qüestions clau. S’ha de dir, però, que avui no existeix una classe obrera clàssica i articulada com la que hi havia durant el segle XX. Però és veritat que hi ha fenòmens socials preocupants. Segons una enquesta d’El País, la majoria de gent està a favor de fer polítiques públiques contra el canvi climàtic… i alhora, en la mateixa enquesta, un 60% es negava que el preu de la benzina s’apugés més. Es veu molt en enquestes i estudis que, com més petit és l’ingrés del treballador, menor és el seu suport a la lluita climàtica o ecologista. Tot i que, alhora, sabem que els sectors socials més fotuts no tenen ni cotxe, i depenen al 100% del transport públic. Quan ho aterres, les coses són més complicades. Hi ha moltes batalles encara per guanyar. Aquí, doncs, els hauríem de convèncer que justament ells, les persones amb menys renda i pitjors salaris, podrien viure millor en un model de transició energètica i ecològica a llarg termini. Però el més important és que, en el procés de transició, també visquin millor. No pots dir a un treballador que no arriba a final de mes: “Mira, ho passaràs malament els propers 10 anys, et quedaràs sense feina, no tindràs cotxe, però d’aquí a 20 anys estarem tots molt millor”. S’ha de posar el verd damunt de la taula de les negociacions col·lectives laborals… i alhora és importantíssim sumar els sindicats a la transició ecològica.

Héctor Tejero, escoltat per Susana Segovia, Janet Sanz i la presidenta de la Fundació Sentit Comú, Sara Moreno / LEYRE PÉREZ GONZÁLEZ

“L’oposició del món rural és l’amenaça principal contra la transició a les energies solar i eòlica”

També hi ha un sector que s’ha mostrat refractari als projectes d’instal·lació de parcs eòlics i solars per la seva afectació a l’agricultura, al paisatge natural o a algunes espècies animals: el món rural i, fins i tot, una part dels moviments de defensa del territori.

La transició ecològica al món rural és un meló que s’ha d’obrir, i tant! L’amenaça principal contra el canvi de model energètic serà, en els propers anys, la posició que té el camp espanyol. El substrat cultural que s’ha construït allà durant dècades posarà ara les coses molt difícils a la transició energètica. Com podem tenir en compte els seus reclams i, alhora, instal·lar urgentment totes les instal·lacions solars i eòliques que necessitem per reduir els gasos amb efecte d’hivernacle? S’han de generar noves polítiques públiques i invertir molts diners allà per millorar el dia a dia de la gent durant el procés, no d’aquí a 20 anys.

Emilio Santiago Muiño diu també una cosa provocativa sobre el municipalisme: “No ens hem de deixar endur pel miratge d’allò local. Ni Barcelona ni París ni les ecoviles no podran frenar el canvi climàtic. S’ha de disputar l’Estat”. Hi estàs d’acord?

Sí, sí. Les ciutats són un dels nuclis centrals de la transició ecològica. A l’Estat espanyol, un 70% de la població viu en ciutats. Però el problema és que moltes de les coses que passen a les ciutats no depenen només de les ciutats o de competències municipals. Només amb el poder de les ciutats no dona per fer la transició ecològica que necessitem.

Posa’ns-en un altre exemple.

Les ciutats no poden ser autosuficients energèticament. Aquest és el debat més fort que hi ha ara mateix, i l’hem d’afrontar. Per moltes plaques que posem en ciutats com Barcelona o Madrid, no donaria per cobrir la necessitat d’energia de la ciutat. Hi ha estudis que diuen que el màxim que podria assolir una ciutat plena de plaques solars i de molins eòlics, en renovables d’autoconsum, seria un 30% de l’energia que es consumeix actualment. Per tant, necessitem fer dues coses ens agradi o no: d’una banda, reduir el consum energètic i fer una tasca immensa de rehabilitació energètica d’edificis —això és claríssim—, i, d’altra banda, fan falta molts parcs d’energia solar i eòlica fora de les ciutats. Sé que hi ha gent que acusa les ciutats de colonialisme energètic, però és que en realitat les ciutats, per si soles, no produeixen gairebé res de res. La ciutat no produeix aliments: d’això se n’ha ocupat sempre el camp, i no es parla de colonialisme de l’horta. Per tant, en les properes dècades, el món rural canviarà: passarà de ser un espai dedicat econòmicament a produir aliments —i també altres productes, per l’alta presència de la indústria a les comarques rurals— a ser un espai dedicat sobretot a la producció d’aliments i d’energia.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies