16/03/2022 | 07:00
Parlem del concepte “tardor de la civilització”, que apareix al títol del nou llibre d’articles publicats a Ctxt amb Juan Bordera. Explica el concepte! Per què tardor?
La tardor és l’última etapa de la vida. Fins a l’estiu vam estar creixent: tot era fàcil i abundant. Ara això s’ha acabat. La civilització, tal com l’entenem avui, està arribant a una fase crucial. Que la nostra civilització acabi pot voler dir que s’adapti al nou escenari i, per tant, aparegui una nova cosa, o podria ser el nostre final tal com s’han col·lapsat abans altres civilitzacions. Com deia Yayo Herrero, l’hivern també podria ser una època de recolliment fins que arribés una nova primavera. Però, abans d’això, hem de superar una prova. Els propers anys i dècades seran molt durs. Podem preparar-nos per passar aquest hivern cru, o sucumbirem a l’hivern. Aquesta és la gran cruïlla.
“Som en el Segle de la Gran Prova”, que diu sempre el filòsof i ecologista Jorge Riechmann.
Els científics porten temps avisant que les coses són pitjors del que es reporta als informes oficials perquè alguns governs en maquillen les conclusions. La gran qüestió a decidir avui dia ja no és què fer, sinó com fer la transició ecològica. Avui s’està intentant fer una transició continuista, en la qual s’intenta substituir l’energia fòssil per una energia renovable elèctrica, suposant que això es pogués fer.
“L’abundància va acabar el 2008. No només era una crisi econòmica: vam patir el rècord de preus del petroli!”
Seguint amb la vostra metàfora, quan creieu que se’ns va acabar l’estiu?
L’estiu va acabar l’any 2008. El moment àlgid de màxima esplendor de recursos devien ser els anys seixanta. Ni ens preocupàvem pel futur! Aleshores van començar a sorgir les primeres tempestes com la guerra del Vietnam… i, sobretot, la crisi del petroli del 73 o la guerra entre l’Iran i l’Iraq. Malgrat les advertències del Club de Roma sobre els límits del creixement, nosaltres vam seguir endavant sense aturar-nos. Tot semblava que anava bé. Fins… al 2008. Aleshores tothom va veure que el sistema no podia seguir com fins ara, i tot va esclatar. Recordem aquella crisi per les hipoteques subprime i tota la pesca, però també va ser una crisi energètica, i va ser el moment del pic de preus del petroli, que va arribar a 147 dòlars el barril de Brent. Des d’aleshores, ja no hem aixecat el cap.
La tempesta perfecta ens arriba després de la Covid-19: en plena pandèmia, esclaten totes les crisis, escassetat de matèries primeres, rècords de preu del petroli i del gas, els aliments s’encareixen… i, de retruc, la guerra a Ucraïna amb l’enfrontament de fons entre dues potències nuclears.
Ara estan esclatant les contradiccions que teníem soterrades des de feia molts anys. Ja teníem molts d’aquests problemes, però vam ignorar-los. Científics i organitzacions de l’ONU porten temps dient que estem fent coses insostenibles… però les continuem fent, i arriba un moment en què la cosa es col·lapsa. Aquests problemes s’interpretaven com a fenòmens aïllats, però estan connectats. I tenen el seu origen en una malaltia: el problema de sostenibilitat del sistema capitalista, que ens aboca a l’autodestrucció perquè ha topat contra els límits biofísics del planeta. I aquest xoc es manifesta amb la pèrdua de biodiversitat, l’escassetat de l’aigua, la degradació del medi ambient, incloent-hi el canvi climàtic, i l’exhauriment de recursos naturals.
“Europa depèn de Rússia: pel gas i pel petroli, però també pel ferro, per l’alumini, pel titani…”
I ara… la guerra! En quin grau, en matèria energètica, depenem realment de Rússia?
Ni la Unió Europea ni tampoc els Estats Units poden tossir gaire a Rússia perquè depenem d’ells. El cas europeu és flagrant: el 45% del gas i el 30% del petroli que importem ve d’allà. Però, fins i tot als Estats Units, el 22% del dièsel que van consumir al febrer venia de Rússia… I les nostres fàbriques depenen de minerals que tenen els russos, com ara el ferro, l’alumini, el titani, el pal·ladi… Per això, Rússia se sent forta per fer el que fa. I, per això, malgrat la retòrica dels nostres dirigents, nosaltres no estem en guerra contra Rússia i seguim comprant gas, petroli i tot el que necessitem d’ells.
Hi ha una frase de l’activista i pensador Luis González Reyes que crec que és clau per entendre el moment: “Massa coses que semblaven impossibles estan passant al mateix temps. Estem vivint les primeres etapes del col·lapse”. Hi estàs d’acord?
El col·lapse és un procés: no és un esdeveniment instantani. Per explicar la caiguda de l’Imperi romà, es pot parlar del saqueig de Roma, o de l’últim emperador romà; però, en realitat, la caiguda va ser un procés que va durar segles. Nosaltres, però, anem cap a un procés de col·lapse més ràpid, que pot durar dècades. Ara som en un moment de procol·lapse: és a dir, una situació que afavoreix el col·lapse, en lloc de mitigar-lo o de retardar-lo. Les societats es col·lapsen perquè s’entesten en una idea equivocada: la nostra idea és voler un creixement infinit en un planeta finit. Però també és cert, i jo sempre ho remarco, que gairebé tots els processos de col·lapse són reversibles: no és veritat que no es pugui fer res per aturar-ho.
“Si el preu del petroli continua tan alt, Espanya entrarà en recessió econòmica”
El preu del petroli està en xifres rècord. Tu has arribat a dir que, amb aquests preus del petroli, som “al límit de resistència de l’economia mundial”.
El petroli representa una tercera part de tota l’energia que consumim. En el cas del transport, és més del 95% de l’energia. I, en concret, el dièsel és la sang del nostre sistema globalitzat. A més a més, el petroli també és clau per a derivats com plàstics, químics i reactius bàsics per a la indústria. Per tant, el petroli és fonamental per a l’economia actual. Si puja massa de preu i això dura massa setmanes, entrarem en recessió. L’Estat espanyol ja és al límit de resistència, i és molt probable que d’aquí a poc entrem en recessió. L’únic que ens podria salvar és la injecció econòmica monstre de la Unió Europea a través dels fons Next Generation, i això injectarà de cop, com si fossin esteroides, una major resistència econòmica per a Espanya.
Per què està pujant el preu de la benzina? És per culpa de la guerra a Ucraïna i de les sancions a Rússia?
No! Ja fa setmanes que estava pujant. Els països de l’OPEP s’estan quedant sense capacitat de producció ociosa de petroli, és a dir, no se’n poden guardar producció per posar-la al mercat més tard i així controlar els preus. La producció de petroli caurà entre un 20% i un 50% d’aquí al 2025. Des de l’any 2014, les empreses petrolieres estan reduint la seva recerca de nous jaciments.
I per què?
Perquè saben que hi perdrien diners. El que queda no és rendible. El que està passant ara s’explica perquè en el període del 2011 al 2014 les petrolieres no van apujar més els preus, malgrat que estaven perdent molts diners, perquè l’economia no ho hauria resistit, i van perdre diners a cabassos. Un informe del Departament d’Energia dels Estats Units, publicat el 2014, mostrava com les 127 empreses de petroli i de gas més grans del món estaven perdent diners al ritme de 100.000 milions de dòlars anuals. De fet, l’Agència Internacional de l’Energia ja havia avisat fa anys que els preus del petroli pujarien en el període que anava del 2020 al 2025. Els economistes clàssics diuen que, si les petrolieres guanyen diners ara… tornaran a fer inversions per a prospeccions de nous jaciments, i que tot tornarà a la normalitat, però les petrolieres ja han dit que no en buscaran més i, fins i tot, diuen que ho fan per lluitar contra el canvi climàtic. Tot i això, jo intueixo que els governs occidentals intentaran intervenir-hi per tapar el forat.
“Tindrem un problema amb el gas: la producció de Rússia i d’Algèria està estancada des de fa 20 anys”
I el preu del gas seguirà pujant també? Rússia i Algèria no obren l’aixeta tant com l’obrien abans…
El gas encara pot resistir uns quants anys més que el petroli o que l’urani. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, la producció de gas a escala mundial podria tocar sostre entorn del 2025. Però el problema que té el gas és que té un transport difícil i car, i la millor manera d’importar-lo és per gasoducte. Transportar gas en vaixells significa portar el gas fins a una planta de liqüefacció, mantenir-lo a 160 graus sota zero en un vaixell metaner amb un cost energètic molt alt, arribar fins a un port a Europa que tingui una planta regasificadora… i això, per tant, té uns costos econòmics grans i, a més, generaria colls d’ampolla en situacions de tensió. Per tant, la millor opció per a Europa és el transport per terra, i per terra només hi ha dues opcions: Algèria i Rússia. El problema és que la producció de gas de Rússia i d’Algèria està estancada des de fa ja 20 anys. I, a més, cada cop necessiten més consum per a ells mateixos, ja que són països, sobretot Algèria, joves i en creixement.
I, ja a l’últim, el preu de la llum. Per què està en xifres tan altes?
Aquí tenim dos problemes. El primer problema, el sistema marginalista per fixar els preus, que ve imposat per una directiva europea. Això funciona bàsicament així: paguem el preu de quilovat per hora al preu que costi l’energia més cara que entri a la subhasta. I el segon problema: com que el gas ara mateix a Europa dona l’energia més cara pels problemes d’escassetat, paguem tota l’energia elèctrica al preu de la del gas. Aquest problema, doncs, a curt termini tindria una solució fàcil: simplement, s’ha de canviar la normativa de la subhasta d’energia, encara que les elèctriques protestin.
“Les energies renovables necessiten combustibles fòssils per produir i transportar els minerals”
L’alternativa serien les energies renovables, com la hidroelèctrica o la solar, teòricament més barates i ecològiques. Però, en el teu últim article al blog, mostres la teva crítica a l’aposta per les renovables. El títol és controvertit: “El fin de la energía renovable barata”.
El problema que tenim és que els sistemes de generació d’energies renovables elèctriques es basen en la disponibilitat d’uns certs materials que s’extreuen, es produeixen i es transporten amb combustibles d’origen fòssil. Per tant, la crisi de combustibles fòssils està provocant alhora una crisi de materials, i el que passa és que les renovables necessiten molts materials. I què està passant? Que les matèries primeres s’estan encarint: el preu del silici s’ha multiplicat per quatre, però també s’estan encarint el liti de les bateries o el silici per a les plaques solars. Però és que fins i tot el ciment o l’acer que es fan servir per construir aerogeneradors també tenen preus exorbitants. Hi ha grans empreses eòliques que estan perdent diners ara… i firmes com LG han abandonat el mercat de les plaques solars. Ara per ara, ningú ha aconseguit tancar el cicle de producció de renovables, que va des de l’extracció de materials fins a la fabricació i el manteniment d’instal·lacions, només amb energies renovables. Per fer ciment, s’està fent servir gas natural. Per fer acer, s’està fent servir carbó. Aquest és un dels grans problemes que vindran: aconseguir fer viable el model de transició basat en l’energia renovable elèctrica.
Però hi ha defensors de les renovables que asseguren que en un futur es trobaran nous materials per millorar l’eficiència i per generar més energia. De fet, en els últims 10 anys han crescut les reserves d’alguns d’aquests minerals com el liti.
Sí, ho diuen, i és cert que s’està investigant a fer bateries de sodi o de calci. Desconeixem el futur. Però l’argument que hi ha o hi haurà noves reserves per als materials que s’esgotin és un mal argument. Els defensors de l’energia nuclear també diuen que hi ha una quantitat immensa d’urani al mar. És cert, sí, però com l’extreus? I també hi ha liti a l’espai, fora de la Terra. Però la qüestió és com l’extreus i a quina velocitat.
“Els preus dels aliments s’apugen perquè l’energia és més cara i ens falten fertilitzants”
Repassem alguns productes bàsics que no apareixen gaire quan parlem de geopolítica, però que hi tenen mooooolt més a veure del que podríem pensar. Comencem per l’alimentació. Què està passant aquí?
S’apugen els preus dels aliments. Per què? Doncs, primer, per l’encariment de l’energia, ja que l’agricultura industrial requereix molt de combustible fòssil, sobretot dièsel, per a tota la maquinària i per al transport. Però, a més, ara s’apuja de forma salvatge el preu dels fertilitzants, sobretot els nitrogenats, perquè bona part es fan a través de gas natural i, a més, les plantes productores estaven limitant la producció. I, a més, no oblidem que la Xina ha reduït en un 90% les seves exportacions de fertilitzants nitrogenats, i Rússia, l’1 de febrer, abans de la guerra, va imposar un embargament de les importacions de fertilitzants. I, ja per acabar-ho d’adobar, falten potasses. I sabeu quins són els principals productors de potasses del món? Doncs, Rússia i Bielorússia. Per tot això, les feines del camp s’estan tornant caríssimes.
I aquí, els ciutadans ho notaran a l’hora de comprar aliments bàsics?
I tant! A Espanya notarem un encariment d’aliments ja aquest mateix any. Els aliments bàsics poden multiplicar el seu preu per dos o per tres. Ho notaran més alguns països dependents de la importació de cereals, com tot el nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim, on la situació pot ser terrorífica. Anem cap a una crisi humanitària de grans dimensions. Però, a més, ara ho notarem encara més per culpa de la invasió d’Ucraïna, que era el graner d’Europa, un gran productor agrícola. Espanya importava d’Ucraïna un 30% del blat, un 23% del blat de moro i més del 80% de l’oli de gira-sol. Per tant, d’aquí a un mes, si la situació continua igual, ens trobarem uns problemes enormes a Espanya.
“La Xina ha frenat l’exportació de magnesi, i això ens afectarà aquí en la fabricació de moltes coses”
Un altre exemple completament diferent, però que també està afectant que arribin molts productes a les botigues: falta magnesi a Europa!
La majoria del magnesi prové de la Xina. La producció de magnesi necessita consumir molta energia. I la Xina té una crisi energètica molt greu ara mateix. Per què? Perquè la crisi del carbó, que és important per a la Xina o l’Índia, està provocant molts problemes energètics allà i, de fet, està provocant apagades elèctriques. Aleshores, els xinesos estan anant a un procés bestial i ràpid de transició cap a les renovables, i per fer-ho necessiten un munt de materials. S’estan guardant el magnesi per produir alumini i fer el procés cap a les renovables, i van tancant l’aixeta de la importació cap a Europa.
D’acord, però què és el que no pots fabricar si no tens alumini? Per què ens hauríem de preocupar?
Les finestres de casa teva segurament són d’alumini. Hi ha parts dels cotxes, de les motos o de les bicicletes que són d’alumini. Els cables de les torres d’alta tensió són d’alumini, perquè seria molt car fer-los tots de coure. El fuselatge dels avions està fet d’alumini. Qualsevol estructura metàl·lica que vegis pel carrer conté, en part, alumini. L’alumini té una capacitat de resistència i lleugeresa que són capitals per fabricar moltes coses avui dia.
“Tenim problemes greus amb materials com el vidre o el paper”
Parlem d’un altre material: el vidre. Aquest hivern han aparegut diverses notícies als mitjans que expliquen l’escassetat de vidre per poder embotellar el vi, el cava i altres licors. Com s’explica que falti vidre si és un material reutilitzable?
El vidre també està relacionat directament amb el gas i, en general, amb la crisi energètica. Tots els processos industrials que requereixen calor industrial necessiten grans consums de gas. És cert que el vidre es recicla, però el problema és que produïm molt més del que reciclem. La demanda és molt alta i creixent. I no hi arribem només amb el reciclatge. Caldrà reciclar molt més, però, atenció, per reciclar el vidre, cal fondre’l de nou, i, per tant, necessitarà consumir més gas.
I l’últim exemple de coses que estan pujant de preu: el paper.
El paper és un cas diferent. Aquí s’ajunten molts factors que estan provocant una pujada de preu. La causa principal és l’encariment del transport; entre altres coses, perquè tant els boscos com les grans plantes de cel·lulosa són lluny i, per tant, tenen uns costos importants en transport. Però, alhora, hi ha problemes amb els productes químics que es fan servir en el procés de l’elaboració del paper, com el clor, que, de fet, també requereixen l’ús del gas.
“No cal tenir un cotxe i una rentadora per família. Podem mantenir el nivell de vida reduint el consum d’energia”
A veure, per acabar, t’haig de dir que els crítics amb Antonio Turiel et titllen de catastrofista, de veure només els problemes que té la transició a les renovables i de no aportar mai solucions com les que busquen constantment els científics i la indústria. No hi ha cap alternativa?
Sí, sí. El que jo denuncio és que no podem mantenir-ho tot igual com fins ara simplement substituint el petroli per ics. El que estan fent els governs i la indústria és intentar canviar la font d’energia, i mantenir el nostre nivell de consum. Jo, i molta altra gent, proposem un canvi més radical. Hi ha estudis científics que demostren que podríem tenir un nivell de vida similar a l’actual i més equitatiu arreu del planeta, consumint l’equivalent a la desena part de l’energia que consumim avui a Occident. Hauríem de ser conscients que, la major part de l’energia que produïm, la malbaratem! Però això implica canviar el model de consum.
Però com? Com es pot reduir el consum d’energia i mantenir el nivell de vida?
Atenció: jo dic mantenir el nivell de vida, no l’estil de vida. El nivell de vida bo ve determinat per les coses que ens donen benestar. Per exemple, segurament no tindríem un cotxe per a cada família; segurament no tindríem una rentadora per a cada pis, sinó que compartiríem rentadora amb tot el bloc de pisos. Aquest tipus de canvis no farien baixar el nostre nivell de vida. Les maneres de consumir han de ser diferents. No podem seguir amb un consum d’un sol ús, de malbaratament, de consumisme sense sentit, d’obsolescència programada de la majoria dels productes. Hi ha molts sectors tecnològics en els quals ja tenim els coneixements tècnics per fer estris pràcticament indestructibles. Ja es podria fer un ordinador pràcticament etern; es poden fer bombetes gairebé eternes. Però no es fa, evidentment, perquè l’incentiu és per consumir més. Hi ha molta gent que es posa de mala hòstia amb els qui diem això, perquè aquest canvi de model de vida atempta contra el principi sacrosant del creixement.
Però ens quedarem realment sense energia? No veus cap opció realment per a un futur energètic basat en les renovables…
La clau és no obsessionar-se per tenir energia renovable elèctrica, tot i que és molt útil en alguns sectors, sinó també aprofitar l’energia renovable no elèctrica, és a dir, la solar per produir calor, l’energia mecànica del vent i dels rius per a les fàbriques, fer servir biomassa de forma moderada per produir plàstics o paper… I, a l’últim, relocalitzar l’economia. Però aquest canvi implica compassar-se amb els ritmes de la natura i no tenir una producció infinitament creixent. El problema és que no podem ni començar aquest debat! Perquè això implicaria uns canvis tan radicals en el nostre sistema econòmic que avui dia són impensables.
