04/11/2021 | 06:00
Massa coses juntes que semblaven impossibles estan passant al mateix temps. Falta de tot. Pugen els preus de tot. Informacions de premsa parlen del fet que no hi haurà magnesi a Europa, que hi ha un problema amb l’urani, que fallaran els nitrats per a l’agricultura. Sovintegen els talls d’electricitat a la Xina. Falta aigua a Taiwan. 500 vaixells atrapats en ports de tot el món. Maersk no té prou contenidors. Ni hi ha camioners a Alemanya. Llaunes de refresc es venen sense pintar. El preu de les joguines, de l’alimentació o del dièsel s’encareix. Prestatgeries buides en supermercats del Regne Unit. Fàbriques aturades a la Zona Franca. Hi haurà talls de subministrament de gas aquest hivern? No podràs comprar la PlayStation 5 ni la teva nova bicicleta elèctrica. La premsa culpa els colls d’ampolla i la Covid-19 d’aquesta crisi; però, si obres zoom, pots veure el quadre sencer: crisi energètica, falta de matèries primeres… i els efectes del canvi climàtic dins d’un capitalisme globalitzat zombi. La Covid-19 va ser un assaig del col·lapse que vindrà.
Els diaris econòmics parlen tot el dia d’això; les grans patronals empresarials estan per primer cop realment espantades… i tots diuen que la culpa és d’una demanda de consum disparada, dels colls d’ampolla, dels treballadors asiàtics confinats per la pandèmia, de la dependència de la Xina, del bloqueig del canal de Suez, dels vaixells que no arriben. Ho venen, però, com una situació temporal. Alguns científics i activistes denuncien que està passant també alguna cosa més, i que és més estructural que no momentània: les matèries primeres estarien arribant al seu pic, la crisi energètica no seria temporal, la crisi climàtica ja ens està afectant, no podrem seguir consumint tres planetes com fins ara. “La crisi dels microxips és només la punta de l’iceberg”, deia Alicia Valero, professora de la Universitat de Saragossa i autora de Thanatia. Los límites minerales del planeta: “Un exemple: al segle XXI ja hem gastat més coure que en tota la història”. La festa s’ha acabat? Ve el decreixement, i ja no serà una elecció: vindrà a hòsties. Tot és incert, tot és confús, tot és complex.
Pot ser un problema temporal i que en un any tot se solucioni, però hi ha coses que no s’expliquen
Diuen que no estan arribant microxips per a la indústria de l’automòbil, que no estan arribant els telèfons mòbils per Nadal ni les bicicletes elèctriques que ara s’han posat de moda. Pot ser un problema temporal i que en un any tot se solucioni? Pot ser. Però, aleshores, com s’expliquen altres coses que notarem a faltar aviat com el gas que ve d’Algèria, el petroli de l’Aràbia Saudita, el liti de Xile o… per exemple, com s’explica que falti vidre per embotellar el vi del Penedès i paper per imprimir llibres quan la major part provenen del reciclatge, i no depenen dels vaixells de Maersk que surten de Xangai. El científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), expert en energia i autor de Petrocalipsis, Antonio Turiel, ho deia fa poc: “Manca vidre. Parlem d’un material reciclable i de proximitat, i aleshores aquí també el problema són els colls d’ampolla logístics? No deu ser més aviat que els costos energètics de fondre vidre ofeguen la indústria?”.
Massa coses juntes que semblaven impossibles estan passant al mateix temps. L’Aràbia Saudita reconeix que ja gairebé no li queda capacitat ociosa de producció de petroli. Ho expliquen al portal econòmic Sharecast. Els preus del propà als Estats Units són tan elevats que els mercats prediuen un “Armaguedon” durant els mesos més durs de l’hivern. Ho diu el Financial Times. La falta d’electricitat a Europa està afectant la producció de silici i de zinc, i perjudicant, entre d’altres, la producció de plaques solars. Només el preu del silici ha crescut un 300% aquest any. Ho diu Reuters. Europa podria quedar-se sense magnesi en poc temps, el 87% del qual prové de la Xina, i això aturaria la indústria de transformació de l’alumini, del titani i, fins i tot, de l’acer: és a dir, bicis, cotxes, avions. Ho diu El Economista. El preu del cotó es duplica en només un any (més del 120% d’augment) i ofega el sector tèxtil. Els preus més alts en 10 anys. Ho diu Forbes. La pujada dels preus dels materials per a la construcció ha fet que les obres a l’Estat espanyol siguin ja un 22% més cares i que 4 de cada 10 empreses estiguin cancel·lant o aturant la feina. Ho diu La Vanguardia.
A l’agost, l’índex de preus dels aliments ja havia pujat un 32,9% respecte a l’agost del 2020
I parlem de coses encara més serioses: està pujant i encara pujarà més el preu del menjar. Ho anuncien les patronals de l’alimentació. A l’agost, l’índex de preus dels aliments ja havia pujat un 32,9% respecte a l’agost del 2020. “I el que ve és pitjor: els nostres marges són petits i els costos es disparen”, asseguren. En aquests 12 mesos, els grups d’aliments que fa servir l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) per fixar l’índex van evolucionar així: els cereals, com el blat, l’ordi o el blat de moro, pugen un 31%; els lactis, un 13%; la carn, un 22%, i el sucre, un 9,6%. Això també té a veure amb els colls d’ampolla a l’Àsia? Gustavo Duch, activista per la sobirania alimentària, explicava fa poc en un article a Ctxt: “Pujarà el rebut del menjar per purs factors productius derivats de la crisi climàtica, la desaparició de pol·linitzadors o l’esgotament d’entrades com els fertilitzants. I per factors purament capitalistes com l’especulació”.
Per què passa tot això ara i tot al mateix temps
Massa coses juntes que semblaven impossibles estan passant al mateix temps. És cert que les causes principals del col·lapse són els ports col·lapsats, que el transport terrestre no dona l’abast, la crisi del model just in time, que no emmagatzemem gairebé res, les fàbriques funcionant a mig gas a la Xina o a Taiwan. Però també hi ha causes de fons com ara una crisi energètica global que no fa més que empitjorar, una transició dels combustibles fòssils a les energies renovables molt més complexa del que deien, el límit o pic del petroli i d’altres matèries primeres. I, entremig, hi ha el factor de l’alta demanda de consum: amb una part de la ciutadania europea o nord-americana que té les butxaques plenes (després de l’estalvi forçós del confinament per la pandèmia de la Covid-19). Crisi sanitària, crisi econòmica, crisi de la globalització, crisi energètica i… crisi climàtica.
Probablement els símptomes que estem experimentant no són indicadors d’un col·lapse total en marxa ara mateix. Hi haurà un hivern dur per la demanda d’energia pel fred, i després millorarà a la primavera, i a l’estiu tornarà a créixer la demanda. “El procés de crisis s’anirà repetint”, assegura Turiel. Tanmateix, Luis González Reyes, membre d’Ecologistes en Acció i autor del llibre La espiral de la energía, explicava als companys d’El Salto que els símptomes que es veuen influeixen sobre els factors que sí que portarien a un col·lapse. “Estem vivint les primeres etapes del col·lapse”, deia. Hi ha fenòmens conjunturals i hi ha alguna cosa que ha arribat per quedar-s’hi. “Hem de ser capaços de llegir les conjuntures, que es recuperaran, com el desproveïment de bicicletes que hi ha hagut; però, si mirem l’articulació de les cadenes de producció globals, som davant d’un procés sostingut i que té una mar de fons, que apunta cap al col·lapse de la civilització industrial”.
El planeta està arribant al límit de matèries primeres, almenys de les reserves conegudes
Cada cop més investigadors i, fins i tot, l’Agència Internacional de l’Energia reconeixen que el planeta està arribant al límit de matèries primeres, almenys de les reserves conegudes. El citat Antonio Turiel i l’activista a Extinction Rebellion i València en Transició, Juan Bordera, conclouen en el millor article escrit fins ara sobre aquesta crisi a Ctxt que “el pic de tot havia d’arribar tard o d’hora, i ara està arribant”. Alicia Valero, des del seu coneixement sobre la falta de minerals, confirma que “si seguim a aquest ritme, tota la transició ecològica i digital està en risc” perquè “passarem de ser dependents del petroli a ser dependents de tota la taula periòdica”. Segons la seva opinió, en els propers anys “hi haurà més aturades econòmiques i baixarà el PIB: o canviem el model nosaltres, o la falta de recursos ens farà canviar bruscament el model”. Això va de debò.
I, “enmig del marasme d’aquesta crisi total del capitalisme, d’aquest pic de tot”, Turiel i Bordera reclamen que ara hauria de ser el moment per relocalitzar el que és essencial, produir els nostres propis aliments, assegurar-nos els subministraments bàsics i el sanejament de l’aigua”. Decreixement, relocalització de l’economia, salvar l’aigua, l’aire i l’alimentació… i gaudir dels centenars de coses que no contaminen.
Però, sobretot, sobretot, hi ha una solució d’aquest embolic: “Jo tinc la solució: consumeix meeeeenys”, xiuxiueja a l’estil joebiden. Sabeu qui ho ha dit? Un tal Morten Engelstoft, cap executiu de Maersk, la més gran empresa de transport marítim i de contenidors del món i una de les més afectades pel caos. I on ho ha dit? Al Financial Times, la bíblia capitalista. Obro cometes de la reflexió sencera que va fer aquest empresari poc sospitós d’ecologisme radical: “Necessitem un creixement més baix del consum per donar temps a la cadena de subministrament a posar-se al dia, o hauríem de repartir el creixement de manera diferent. Trigarem a recuperar-nos un llarg període de temps”.
Hi insisteixo: massa coses juntes que semblaven impossibles estan passant al mateix temps (la frase, per cert, no és meva: és del company Luis González Reyes).