Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

La Covid-19: assaig general del col·lapse que vindrà

Cordeu-vos el cinturó per als propers 30 anys: el planeta ha arribat al límit, i els mitjans de comunicació no hi estem parant prou atenció.

21/10/2020 | 06:00

Totes les sèries i pel·lícules amb futurs distòpics i catastròfics comencen amb un gran desastre que ho ha fet saltar tot pels aires. ‘The road’, de Viggo Mortensen, arrenca amb una explosió al planeta que provoca “una claror encegadora”. ‘The 100′, de Netflix, en culpa una mena d’error nuclear que ho deixa tot radioactiu. ‘The rain’ té l’origen en un tipus de pluja que transmet un virus mortal. El punt d’arrencada de ‘The handmaid’s tale’ és un greu problema de natalitat. Una de les darreres sèries d’aquest gènere que s’han estrenat és la francesa ‘El col·lapse’, que narra l’intent desesperat de sobreviure al final de la societat actual, però no n’explica les causes.

Poques pel·lícules i sèries nord-americanes o europees, però, situen la fi de la humanitat tal com l’entenem avui en l’escalfament global, en la fi de la biodiversitat i en els excessos del capitalisme. I, en canvi, això és exactament el que els científics diuen que passarà si no aturem ja –ahir– el compte enrere de l’explosió.

La crisi de la Covid-19 és un bon assaig general per al col·lapse que vindrà. Se sent ja la remor de fons d’una onada molt més potent i profunda. Ens preocupa, lògicament, la pandèmia actual. Però no tenim en compte totes les noves malalties i virus que arribaran per culpa de l’escalfament global i de la pèrdua de biodiversitat. Ens preocupa, lògicament, el futur del turisme a Catalunya, i no hi ha cap pla previst per si, com diuen tots els pronòstics, l’aeroport de Barcelona o el de Palma queden inundats per la pujada del nivell del mar.

Ens preocupa, lògicament, si Catalunya acaba sent o no independent, quan en realitat viure a la major part de Catalunya serà molt dur per culpa de la contaminació i de les altes temperatures que tindrem. La llei per frenar el canvi climàtic de la Generalitat, tal com va publicar CRÍTIC, no s’està aplicant, i gairebé ningú no protesta, malgrat que el Servei Català de Meteorologia assegura que la temperatura mitjana del país l’any 2050 pot augmentar en 2 o 3 graus, un desastre sense precedents per a una vida digna, per poder plantar aliments a terra, per al turisme, per a les pistes d’esquí, per a tot! De quina independència parlem, si potser ni tan sols no ens queda país?  De què carai parlem quan tot se n’està anant a la merda?

La crisi total es produiria per una multiplicació de col·lapses: primer, el clima; després, l’economia, i, al final, la política

El món que ens espera, quan passi –si passa– l’enorme crisi de la Covid-19, podria ser d’aquí a pocs anys encara pitjor. Això diuen els científics, des del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides fins a l’alerta del filòsof ecologista Jorge Riechmann. “La mort de la nostra civilització ja no és una teoria o una possibilitat acadèmica: és el camí en el qual som”, va assegurar ja l’any 2009 l’expresident de la Fundació Rockefeller i CEO de l”International Herald Tribune’, Peter Goldmark.

Pocs intel·lectuals, mitjans de comunicació o partits polítics s’atreveixen a prémer el fre. “La revolució no és un tren que s’escapa. És estirar el fre d’emergència”, va escriure Walter Benjamin. L’emergència sanitària ha fet oblidar tots els reptes i perills ingents que ens esperen en les properes dècades, i pràcticament cap govern al món no fa gairebé res per enfrontar-se a reptes com l’escalfament global, el canvi climàtic, la fi de la biodiversitat, la crisi energètica quan s’acabi el petroli barat, l’esgotament de les matèries primeres, els problemes del creixement demogràfic, la fam, l’escassetat d’aigua…

El professor de Ciència Política Carlos Taibo, en el seu terrorífic llibre ‘Colapso’ (Catarata, 2020), relata el final de la societat moderna, capitalista i industrial actual com una possibilitat ben realista causada per una multiplicació de col·lapses: un col·lapse climàtic que comporta més sequeres, més calor i problemes agraris; un col·lapse econòmic i financer, amb la insolvència dels estats i la desaparició dels estalvis de la immensa majoria; un col·lapse comercial, amb un diner devaluat o escàs; un col·lapse polític, amb governs deslegitimats i revoltes constants, i, finalment, un col·lapse sociocultural, amb l’augment de la percepció que no es pot esperar res de la resta de persones ni de les institucions.

Tot això ja està passant avui, a càmera lenta i com a aparents fenòmens aïllats. S’estan movent les plaques tectòniques del sistema, però no ho notem, perquè no reunim totes les peces del tauler. Avui ja estem patint onades de refugiats climàtics (com explicava la investigació “The great climate migration has begun”, de ‘The New York Times’), ja hi ha una crisi alimentària al món per la sequera i per l’escalfament (una bona part de l’Àfrica del centre i del nord), ja hi ha un augment de la violència més enllà dels estats (Mèxic, Colòmbia, Somàlia, el Congo, Síria…) i, com a possible resposta, ja està havent-hi un auge de l’autoritarisme postdemocràtic (Rússia, Turquia, Hongria…). Hi ha senyals d’alerta, però no en farem cas, confiant en una solució tecnològica des de dalt que ens salvi en l’últim minut.

Col·lapse, capitalisme terminal, transició ecosocial, ecofeixisme… El llibre de Carlos Taibo, que va ja per la quarta edició, explicita d’una manera crua, plantejant sempre els escenaris científics més prudents, els moments principals de col·lapse que vindran, i als quals els mitjans de comunicació no estem donant prou atenció per culpa de la brutal pandèmia sanitària global de la Covid-19. Aquí van, entre cometes, les preocupants conclusions finals de l’estudi de Taibo.

1) Emergència climàtica: desertificació, sequeres i onades de calor

“Al marge de l’augment de temperatura, cal avisar d’una pujada del nivell del mar, d’entre 20 i 88 centímetres durant el segle XXI, un fenomen delicat, ja que el 80% de la població mundial viu en zones costaneres. Algunes estimacions diuen que el gel del pol Nord es pot fondre entre l’any 2040 i el 2100. Els sòls patiran l’avanç de la desertificació, les sequeres i les onades de calor, i els llocs secs seran més secs, amb més incendis i tempestes de pols. Avui es perden al món 120.000 quilòmetres quadrats de boscos. En paral·lel, augmentaran el nombre i la intensitat dels huracans. Per tant, quan parlem de tot això, en realitat parlem dels problemes de l’agricultura i de la ramaderia, que tindran dificultats per a la producció d’aliments”.

2) Esgotament de les matèries primeres energètiques

“Hem consumit en les últimes dues dècades la meitat de l’energia generada des de l’inici de la Revolució Industrial. Avui depenem dramàticament dels combustibles fòssils per viure. Si fallen, hi ha moltes coses que no es podran fer: dessalinitzar l’aigua del mar, una bona part de l’agricultura patirà, extreure recursos minerals… Si s’acaben el petroli, el gas natural i el carbó, pràcticament no quedarà res de la nostra civilització termoindustrial. L’esgotament progressiu de les matèries primeres energètiques provocarà un menor creixement econòmic, una menor mobilitat internacional i canvis tecnològics. Diferents estudis alerten que l’oferta d’energia es reduirà entre un 25% i un 40% en els propers 25 anys. En la dècada del 2030 s’arribaria al llindar límit del petroli, del gas natural, del carbó i de l’urani”.

3) Pèrdua de biodiversitat, noves malalties i virus d’origen animal

“Desapareixeran i mutaran moltes espècies animals, i les agressions seran especialment dures en els ecosistemes marins. Aquestes extincions faran impossible tornar a la situació anterior. Unes 30.000 espècies desapareixen cada any, tres cada hora. Si continua el ritme d’extinció, l’any 2050 podria haver desaparegut la meitat dels 10 milions d’espècies vives actuals: un 12% dels ocells, un 23% dels mamífers, un 77% de les espècies marines, sobretot a causa de la sobreexplotació i la contaminació dels oceans. Això té conseqüències sobre els equilibris delicats que permeten la vida a la Terra. A més, la destrucció dels hàbitats naturals i d’espècies provocarà noves malalties i virus d’origen animal que es transmetran als humans“.

4) Augment demogràfic inquietant

“L’any 2019, després d’un augment demogràfic espectacular en el segle XX, la població mundial és ja de gairebé 7.600 milions d’habitants. Però el 90% del creixement demogràfic es registra en països del Sud, i afecta sobretot llocs com Bangladesh, el Brasil, la Xina, Etiòpia, l’Índia, Indonèsia, Nigèria o el Pakistan. La majoria dels estudis auguren que el creixement mundial s’estabilitzarà en les pròximes dècades. Tot i això, l’escenari no és gens tranquil·litzador: què passarà amb 7.500 milions d’humans en un escenari d’emergència climàtica i d’esgotament de les matèries primeres? Es pot mantenir el nivell de consum d’un ciutadà mitjà occidental en el nou panorama? Hi haurà més migracions massives de població jove del Sud empobrit cap al Nord?”

5) Fam i problemes agraris pels monocultius, per la sequera i per la contaminació

“Actualment, 20 espècies de plantes proporcionen un 90% dels aliments d’origen vegetal que consumim. D’aquestes, tres (el blat, l’arròs i el blat de moro) constitueixen la meitat de les collites. Aquest suposat triomf de l’agricultura moderna, de la mà dels monocultius, és una font de problemes de futur, ja que ens deixa en una situació d’una gran vulnerabilitat. Cal recordar que avui hi hauria unes 35.000 plantes comestibles –hi ha qui multiplica la xifra per dos– i no sembla raonable prescindir de la majoria d’aquestes plantes en una situació tan delicada com la que vindrà”.

6) L’escassetat d’aigua provocarà pobresa, mortalitat i conflictes

“Segons les Nacions Unides, l’any 2025 uns 1.800 milions de persones viuran en regions que patiran una escassetat absoluta d’aigua. Però, a més, dos terços de la població mundial hauran de fer front a problemes per accedir a l’aigua potable. L’Himàlaia i les valls del Jordà i de Ferganà mostren a la perfecció els conflictes per l’aigua que es poden generar en el futur. Es preveu, segons l’ONU, que en els pròxims anys hi haurà 300 conflictes potencials per l’aigua arreu del planeta. L’escassetat d’aigua provocarà més pobresa i mortalitat, reduirà la producció agrícola, posa en perill molts processos d’extracció minera i dificulta la producció d’energia”.

7) L’expansió de nous virus i malalties globals

“Noves i velles malalties ha portat al col·lapse imperis polítics i econòmics en el passat. Avui, el risc és més evident. Epidèmies i pandèmies tenen la possibilitat d’expandir-se globalment de manera molt més ràpida que mai gràcies al transport aeri i a la globalització econòmica. S’estan multiplicant els càncers i les malalties cardiovasculars, i s’expandeix l’obesitat, amb efectes molt negatius, sobretot al Nord. Les malalties cròniques s’han convertit en la primera causa de mort, per sobre de les infeccioses, i constitueixen una bomba de rellotgeria en països com la Xina o l’Índia. A més, hi ha un perill de repunt de malalties com la tuberculosi o la malària. Totes les regions del planeta estan sota amenaça”.

8) Violència, terrorisme i estats fallits

“Un dels factors de nous conflictes bèl·lics seguirà sent, sobretot davant la crisi energètica que vindrà, pel control dels jaciments i dels conductes de transports de petroli i de gas natural. Un responsable militar dels Estats Units va assenyalar que més de la meitat de l’enorme despesa militar del país responia a l’objectiu de protegir l’accés a les matèries primeres energètiques. Mentrestant, la Xina necessita més matèries primeres per mantenir el seu creixement. Per això, els riscos de conflicte augmenten en zones productores com el mar de la Xina meridional, l’Orient Pròxim, l’Àsia Central i algunes àrees concretes de l’Àfrica i de l’Amèrica Llatina. El mapa d’escenaris conflictius coincideix amb el de regions amb tensions ecològiques fortes, com poden ser el de Chiapas, Gaza, Sud-àfrica, el Pakistan i Ruanda. I, en paral·lel, hi ha cada cop un risc més alt de col·lapse d’alguns estats, els anomenats ‘estats fallits’ o que no controlen zones del seu propi territori”.

Tanmateix, i com deia la setmana passada a la Biennal de Pensament la filòsofa Marina Garcés, “el col·lapse, però, no pot col·lapsar el nostre pensament crític i la imaginació política d’un futur millor”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies