08/06/2020 | 07:06
“Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde”
Jaime Gil de Biedma
L’any 2024 no va ser tan dolent. Recordo aquell any perquè va ser el primer en què vam començar a sortir al carrer realment sense por de l’Altre. Les coses anaven millorant, però res ja no era igual que abans de la pandèmia de la Covid-19.
Aquell maleït coronavirus —i els dos rebrots de dos anys després— van destruir els fonaments de les nostres vides, i van provocar un patiment social enorme. Desenes de milers de morts durant tot un any, una generació amb seqüeles de salut estranyes per culpa del virus, cues per demanar aliments subvencionats i centenars de joves deixant els estudis, ja que allò de l’educació ‘online’ no va funcionar. Molta gent, amb un atur que porta anys enfilat al 30%, viu ara amb els 500 euros de l’ingrés mínim vital.
Avui hi ha dues noves classes socials: els Immunes i els Contagiats/Contagiosos. Les classes adinerades paguen a les seves mútues de salut per tenir abans que ningú les vacunes de les noves malalties i virus, i, per això, el seu carnet sanitari els permet fer més activitats. De fet, la majoria viuen ara a les Noves Eco-Àrees Verdes (“les NEAV”, les anomenen). Mentrestant, les classes baixes, com que tenen més risc de contagi, estan obligades a quedar-se al seu barri, en les Zones d’Alt Risc de Contagi (“les ZARC”, popularment), on els preus dels pisos van baixar i es van concentrar els treballadors empobrits, els immigrants i la gent gran. Ara ja ens hem acostumat a presentar un carnet que diu les malalties que hem passat i les vacunes que portem abans d’entrar a hotels, restaurants, concerts, platges, discoteques o camps de futbol.
Els telèfons mòbils, connectats amb la seu central de la Guàrdia Civil i de l’Exèrcit, ja controlen els moviments de tothom. Després d’utilitzar-ho amb èxit per frenar els contagis de la Covid-19, es va començar a utilitzar per a altres emergències sanitàries com la grip Z de l’any 2021 o els casos de malària que arribaven de l’Àfrica a causa del canvi climàtic. Així, de passada, l’Estat podia saber qui havia comès crims, robatoris o qui havia entrat en una propietat privada.
A més, els drons policials vigilaven els carrers, els terrats i, fins i tot, els boscos i les platges les 24 hores del dia perseguint tot tipus de crims, però alhora ho aprofitaven per posar multes als qui se saltaven alguna de les noves normes de distanciament social que fixava la Llei 04/23 de males conductes socials que es va aprovar al Parlament català, a proposta del Vox català. Quan els drons no funcionaven, actuava l’ara ja oficial Policia de Balcó a través de l’‘app’ per a mòbils que van crear els Mossos d’Esquadra per denunciar “conductes inapropiades”.
A l’Estat espanyol, acostumat ja als decrets d’alarma, se sol suspendre el control del Parlament cada any per governar per decret, ja que arribar a consensos en un hemicicle tan dividit és avui impossible. Ara en diuen la “Democràcia Controlada”. Hi ha llibertat de premsa, però la policia pot esborrar webs o confiscar diaris si alguna informació genera “el estrés social que producen los bulos y un clima contrario a la gestión de crisis por parte del Gobierno”, tal com va dir fa anys el general José Manuel Santiago, antic cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil.
Les empreses van aprofitar per obligar a teletreballar gairebé tothom, aïllant-nos individualment, i de passada, així s’estalviaven els costos del lloguer d’oficines. Els més crítics eren acomiadats per la Nova Contrareforma Laboral aprovada pel Govern del PP i de Vox l’any 2022. El treballador havia de pagar-se de la seva butxaca un ordinador, la connexió a Internet, les despeses de llum. La llei ha aconseguit generalitzar el nou Contracte Laboral 24/7: es reben alertes de feina al mòbil tots els dies i les empreses controlen que el treballador no surti de davant de la pantalla de l’ordinador amb una càmera de control de temperatura.
No hi va haver temps per protestar. Tot va anar molt ràpidament. Ens deien que l’economia necessitava “un esforç de tots” i, davant l’opció de ser multat o acomiadat, la gent s’ho va empassar; era el que tocava. Tots teníem molta por en aquella època. Pura doctrina del xoc.
Stop!
Però… perdó? El futur no està escrit. Jorge Riechmann i altres intel·lectuals han denunciat que “la crisis sanitaria puede suponer un punto de inflexión que dé lugar a la aparición de un nuevo régimen social: basado en todavía más miedo y aislamiento”. Però, alhora, creuen que “lo anterior sólo es una posibilidad y que se presentarán oportunidades de impedirlo”. Hem de mirar amb ulls crítics els reportatges dels mitjans de comunicació i les pel·lícules de ciència-ficció sobre el futur que se situen en un catastrofisme frustrant. Aquesta visió sobre el futur ens porta a la resignació. L’autor de ‘Los últimos niños en el bosque’, Richard Louv, deia, en una entrevista a ‘La Vanguardia’, que “molta gent evoca imatges de ‘Blade Runner’ o de ‘Mad Max’ quan pensa en el futur: com una distopia postapocalíptica sense natura ni humanitat”. Però, alerta: “Aquesta és una fixació molt perillosa. Necessitem la imatge d’un futur al qual vulguem anar per poder dirigir-nos cap allà”.
Potser aquest article de CRÍTIC hauria d’haver començat així…
L’any 2024 no va ser tan dolent. Recordo aquell any perquè va ser el primer en què vam començar a sortir al carrer realment sense por de l’Altre. S’ha confirmat el que deia el pensador Jacques Attali en els primers dies de la crisi de la Covid-19: “Los sectores económicos dominantes serán los de la empatía: la salud, la hospitalidad, la alimentación, la educación, la ecología”. S’ha produït, en aquests anys, una tornada a allò essencial. Hem deixat de consumir i comprar coses inútils, i ens dediquem a viure fent un ús millor del temps.
Després de la crisi de la Covid-19, la majoria dels ciutadans van aprofitar el xoc per situar al centre el que realment van veure que necessitaven: passar temps amb la família i amb els amics, passejar per la natura, per la platja o fer esport, menjar i beure en restaurants, reinventant l’oci. Allò essencial: tenir salut, educació, cultivar-se, gaudir, riure, estimar-se. Com que el petit comerç havia sofert tant, les botigues de barri i de poble van tornar a tenir més clients que els centres comercials, on la gent tenia por de contagiar-se. Com ja no era possible viatjar per por de contagis, la gent va tornar a fer vacances en els seus entorns més propers i les emissions de gasos per culpa de l’aviació van baixar. Com que les ciutats denses eren considerades zones de risc, molts barcelonins van repoblar zones de l’interior de Catalunya que havien patit un procés de buidament, i la xarxa de trens de Rodalies es va ampliar.
Les ciutats es van pacificar de cop. La gent demandava espais per caminar, per fer esport, per jugar al carrer, i, per tant, la majoria dels ajuntaments van haver de convertir una bona part dels carrers en zona de vianants i van construir parcs i jardins en solars abandonats. A l’àrea de Barcelona van establir unes Vies Verdes que connectaven Ciutat Vella amb Collserola, el Parc Agrari del Llobregat i les riberes del Besòs. Els carrers Bici/Bus/Tram es van estendre, i ja no van tornar a deixar espai al cotxe privat. Ara, quan volem fer algun viatge amb cotxe, el lloguem a la nova Cooperativa Cotxe Compartit, que té pàrquings subterranis per agafar i deixar el vehicle per tot Catalunya: molt més barat, més pràctic i més ecològic.
Per reduir l’atur, el Govern va instaurar la nova Jornada de 30 hores setmanals i només es treballaven quatre dies (el cap de setmana era de tres dies) mantenint els sous. Va ser una idea que es va aplicar a la llunyana Nova Zelanda, i va triomfar. Per tant, es van crear nous llocs de treball, i alhora, es va facilitar temps per al lleure, consumir, fer activitats turístiques i culturals. Tot això va acabar generant el boom del sector més potent en l’actualitat, que ja no és la indústria, sinó el Sector de la Salut, l’Educació, l’Oci i la Cultura. “Per una reconstrucció de caràcter social, es va erigir un Nou Model Econòmic basat en la propietat pública i social”, com havia reivindicat durant anys l’actual comissionat per a l’Economia Plural Transformadora de la Generalitat, el sociòleg Ivan Miró.
El gran canvi va ser a la sanitat pública. Es va accelerar la compra que el conseller Toni Comín havia deixat a punt de fer, i va adquirir per 1 euro l’Hospital General de Catalunya i es van municipalitzar totes les residències d’avis. Això només va ser el principi. Els hospitals públics van ampliar els llits d’UCI als 3.000 per estar preparats davant futures pandèmies o episodis de contaminació greu. La contractació de metgesses, d’infermeres i de la resta del personal sanitari es va multiplicar per cinc per por de rebrots futurs, i, aprofitant que ja hi eren i l’ampliació de la xarxa d’hospitals, de quiròfans i de llits, es van reduir les llistes d’espera al mínim.
La conselleria d’Ensenyament va haver de contractar milers de professors i ho va aprofitar per construir més escoles en un temps rècord; però, al final, vistos els bons resultats, la immensa majoria d’ells es van quedar contractats com a treballadors públics i el nombre d’escoles era un dels més elevats d’Europa. Les classes de 15 alumnes funcionaven tan bé durant la post-Covid-19, que la Generalitat va decidir aprofitar-ho per abaixar les ràtios, i ja no hi ha classes de més de 20 alumnes enlloc. Fins i tot, es va aprofitar per reduir al mínim la bretxa tecnològica i ja el 100% d’alumnes catalans té ara un ordinador portàtil propi per a ús educatiu a casa seva.
L’organització de xarxes locals de distribució d’aliments per fer front a l’encariment i l’escassetat d’alguns productes es va consolidar, i va ser la llavor d’una nova manera d’alimentar-nos. De fet, com ja va predir fa anys el pagès i ara conseller d’Agricultura, Gerard Batalla, l’actual Sistema Alimentari Públic, com la sanitat i educació, que té menjadors públics, compra aliments amb centrals públiques directament als pagesos i els ven a través de la Xarxa Catalana de Supermercats Cooperatius (SuperCoop), que es va estendre per uns 300 municipis de tot el país.
La majoria dels països van veure clar que no podien seguir depenent dels preus del material sanitari del mercat internacional —sobretot de la Xina— i van apostar per reconvertir la indústria nacional. Van decidir apostar pel clúster de les indústries verdes, sanitàries i socials: l’antiga fàbrica de Nissan és avui un centre de producció sanitari capdavanter molt millor que els xinesos; la SEAT va apostar per produir bicicletes de baix cost en les seves cadenes de muntatge i té ara una de les marques més conegudes a Europa, i Som Energia va comprar plantes senceres de producció d’energia, per transformar-les en renovables 100%, gràcies als seus milions d’usuaris.
La gent, després del xoc traumàtic de la Covid-19, va canviar, cap a millor. Van ser increïbles, aquells anys; ho hauríeu d’haver viscut…