07/05/2020 | 07:00
Des del món rural i pagès, quina lliçó extreus d’aquesta crisi?
Que la manera com vivim és molt vulnerable. Un exemple: els agricultors de la fruita cada temporada porten mà d’obra d’altres països per collir-la; però, quan hi ha una crisi sanitària i les fronteres són tancades, tenen problemes per fer-ho. S’ha anat molt lluny amb la industrialització agrícola. Semblava que tots havíem de ser grans empresaris, créixer i exportar… i ara es veu que aquest model té moltes mancances. Aquesta crisi ens fa preguntar-nos què produïm i com fem els aliments que mengem.
Ens cal repensar el model agroalimentari?
Ara que som en un moment de replantejar-nos com vivim, com eduquem els fills, quin sistema de salut tenim… també hem de plantejar-nos el sistema agroalimentari que volem. L’alimentació és bàsicament un negoci i, en canvi, hauria de ser un dret garantit per les administracions públiques. Hauríem de pensar quines necessitats alimentàries tenim, de quins recursos podem disposar i organitzar la producció en clau de país. Les cooperatives de consum, els mercats locals, la compra pública, els menjadors socials o els supermercats cooperatius ja formen part d’aquesta nova realitat. Les cooperatives de consum em semblen una proposta interessant perquè s’allunyen de la idea que el consumidor individual ha de cobrir les seves necessitats i no li importa res més. Aposten per agrupar-se i arribar a un producte ecològic i de més qualitat, i contactar directament amb els pagesos.
“Hem de pensar en una ciutadania amb dret a una alimentació de qualitat i en una pagesia local com a forma de garantir-la”
Però hi ha molt poques cooperatives de consum encara…
Sí, potser el 0,5% dels consumidors o menys en formen part… Veig el consum crític d’aquestes fórmules com una manera de reforçar algunes iniciatives, però no deixa de ser una forma de consum, i crec que el menjar ha de deixar de ser vist com una relació comercial. Crec que, amb el pas del temps, hem d’anar més enllà, trencar l’esquema consumidor/productor i pensar en una ciutadania amb dret a l’alimentació de qualitat i una pagesia local com a forma més beneficiosa per garantir-la. A França, per exemple, hi ha grups de ciutadans que s’impliquen en la producció dels aliments. Ja no són una realitat separada de la producció, sinó que prenen decisions conjuntament amb els pagesos sobre què es produeix aquell any o el cost que pot tenir. Potser no serà una forma de funcionament general, però la idea que hi ha darrere em sembla interessant.
Més enllà d’acostar el consumidor i el productor, què ens cal per canviar el model a gran escala?
A vegades, des dels moviments socials on he participat, tendim a pensar que la transformació vindrà de les nostres petites accions. Però efectivament només organitzant cooperatives de consum o fent venda directa no n’hi ha prou, perquè no es canvia globalment el sistema. No podem pensar solucions que siguin per a una minoria militant i amb unes idees polítiques determinades. Hem de pensar en la construcció d’un sistema que garanteixi la millor alimentació per a tothom i que utilitzi els recursos que tenim al país sense malmetre’l. Necessitem polítiques que, com a mínim, parin els peus al capitalisme salvatge. Però, per a això, és necessari que hi hagi un moviment social que pressioni els polítics perquè ho incloguin a l’agenda.
Encara estem poc conscienciats de la importància que té l’alimentació en la nostra vida i, sobretot, no l’entenem com una reivindicació que hem de fer comuna.
La societat ha donat poca importància a l’alimentació i a les implicacions que té a escala social, de territori i de salut. Això es trasllada també en els grups polítics. A més, cal dir que a Catalunya hi ha un ‘lobby’ brutal de l’agroindústria. Hem sigut pioners a industrialitzar l’alimentació en aquesta economia mundial d’escala que viu d’exportar. I el que no faran els partits polítics és obrir una guerra contra aquesta gent sense que hi hagi un moviment social, com el que hi ha amb l’habitatge, per exemple, que plantegi aquestes qüestions.
“Produir menjar de qualitat no és fàcil, ni ràpid, ni barat, però tampoc no ho és construir un hospital públic i fer-lo funcionar”
A més de la ciutadania, qui més hauria de formar part d’aquest moviment que planteges? Els sindicats agraris?
Em costa pensar que les bases dels sindicats, per l’evolució que ha hagut de fer la pagesia per sobreviure, facin accions determinades d’oposició al règim alimentari que tenim ara. En general, la pagesia tradicional ha jugat malament les seves cartes per defensar-se. Ara no està en condicions de donar cap lliçó a la ciutadania urbana; al contrari, necessita associar-s’hi per sobreviure. Així que cal aprofundir en aquesta aliança i veure quines escletxes podem obrir.
Per començar a defensar un model alimentari just, el primer que hem de fer és entendre que menjar bé té un preu?
En principi té un preu, sí. Però no podem excloure del producte de qualitat la gent que no pot pagar aquest preu, que és on hem caigut moltes vegades. Produir menjar de qualitat ni és fàcil, ni ràpid ni barat, però tampoc no ho és construir un hospital públic i fer-lo funcionar per a tothom. Hem trobat la manera de fer que la sanitat sigui universal encara que sigui cara. Hauria de passar el mateix amb l’alimentació. Un bon producte té un preu, però menjar bé ens pot fer estalviar costos al sistema sanitari que ara paguem derivats de la mala alimentació.
La política alimentària i la sanitària haurien d’anar lligades.
Tota inversió que fem en definir una bona política alimentària per al conjunt de la població serà després un estalvi en factura sanitària i farmacològica. Si tenim clar que una bona alimentació és una de les bases per a una bona salut, no la podem deixar en mans del que pugui fer cadascú segons el seu poder adquisitiu. No pot ser que no fem res per a les classes baixes que potser són les que s’alimenten pitjor, emmalalteixen més i són carn de canó del sistema sanitari. Ens cal una política de medicina preventiva.
“El Departament d’Agricultura hauria de crear un sistema de menjadors públics amb alimentació de qualitat i de proximitat”
En quin sentit?
Una bona part de la despesa sanitària va a parar a medicaments per curar malalties que moltes vegades tenen l’origen en formes de vida precàries, entre les quals la mala alimentació. I en això no només fem referència als consumidors, sinó també als pagesos que utilitzen molts tòxics per fer els productes que després van a parar al nostre cos. La definició de l’agricultura hauria de ser la de crear aliments que garanteixin la qualitat de vida de la gent a mitjà termini. Potser el sistema actual ja va bé a una comunitat científica i farmacològica que desenvolupa nous medicaments. Però, si realment volem rebaixar els costos sanitaris, centrem-nos a saber què necessitem perquè la població estigui ben alimentada i busquem la manera de produir-ho de manera equilibrada amb els productors i el territori i no dependre de si una multinacional fa o deixa de fer per alimentar-nos.
Davant les multinacionals, la petita pagesia del territori.
En el procés d’industrialització de l’agricultura, semblava malvist ser petit i tenir una explotació familiar per treballar. Però ara hem vist que els petits podem ser molt resilients. Que molts de petits i amb vocació de servei a la ciutadania són més eficaços que pocs de grans i amb orientació especulativa. Jo, per exemple, faig farina ecològica i no n’he deixat ningú sense ni he apujat el preu. Als supermercats, en canvi, fa dies que en falta.
Que faltin aliments no hauria de ser normal.
Em preocupa molt l’especulació alimentària. Qui té quantitats d’aliments que són escassos apuja el preu. Just en un moment de precarietat en què la gent es queda sense feina, és molt greu que hi hagi qui tingui aquests aliments i es dediqui a especular amb els preus. Això ja s’està veient en els mercats de majoristes. Si establim una relació directa i menys intermediada amb el consumidor, podrem lluitar contra aquests episodis d’especulació. Hem de fer que l’alimentació no sigui una qüestió classista.
Aquests dies llegia que les xarxes d’alimentació en diferents ciutats estan cada vegada més col·lapsades. La gent no es pot comprar aliments i ha de recórrer a ajudes socials.
El Banc dels Aliments obre ‘Telenotícies’. Així se suposa que hem de fer front a una crisi sense precedents? Volem que el nostre sistema alimentari sigui sostingut de manera caritativa amb un grup de filantrops i gent que compra els aliments de qualitat discutible en supermercats per a aquells que necessiten menjar? Aquesta és la metàfora de tot plegat. El sistema alimentari no està pensat des del punt de vista públic. El que hauria de fer el Departament d’Agricultura és crear un sistema de menjadors públics nodrits amb l’alimentació de qualitat i de proximitat al qual tingués accés la gent que ho necessités.
“Hem de poder menjar de tot, amb qualitat i en la mesura que es pugui permetre el país sense que esgotem recursos”
En general, mengem malament?
Es diu que un sistema ecològic, de petita escala, amb petites produccions, no generaria prou alimentació per a tothom. Però es calcula que un terç de la producció es malbarata. Aquí potser no podem parlar de desnutrició, però sí de sobrealimentació o d’alimentació deficient. Podríem menjar menys però de més qualitat i més equilibrat. I així no caldria produir de manera tan intensiva fent malbé el medi ambient. Aquest tipus d’alimentació no és sostenible a llarg termini. Hem de poder menjar de tot, amb qualitat i en la mesura que es pugui permetre el país sense que esgotem els sòls ni embrutem l’aigua.
Mengem massa carn?
Segurament s’ha de menjar menys carn i de més qualitat, però cal que aquest pas el faci qui abusa de la carn processada i no pas qui ja en menja d’ecològica i de ramaderia extensiva. Hem d’arribar a la gent amb rendes baixes, que menja com pot i que no té temps per fer-se aquestes reflexions.
El que segur que fa Catalunya és produir massa carn –especialment de porc– que s’acaba exportant a l’estranger.
La ramaderia industrial és un sistema poc eficient. Necessitem entre 3 i 7 quilos de proteïna vegetal (pinso) per fer un quilo de proteïna animal. Seria més lògic dedicar les terres cultivables a produir alimentació directa per a la gent i aprofitar les pastures per a la ramaderia. Però passa al revés: dediquem dues terceres parts de la terra cultivada per fer cereals i farratges a alimentar les granges. I encara necessitem importar-ne de fora. Tot, per acabar exportant una bona part de la producció i quedar-nos aquí els impactes ambientals que pagarem entre tots.
“Està demostrat que l’abús d’antibiòtics en la ramaderia industrial és a la base de l’aparició de bacteris resistents als antibiòtics”
Precisament, en una entrevista, l’assessor principal d’Angela Merkel amb el coronavirus relacionava la ramaderia industrial i el possible desenvolupament de la Covid-19. Deia: “Els animals de granja estan en contacte amb animals salvatges. La manera com se’ls emmagatzema en grans grups amplifica el contagi del virus entre ells”. Què en penses?
Els virus causen epidèmies en el moment que la població es comença a amuntegar a les ciutats: estan relacionades amb la massificació i amb la reclusió. Seguint aquesta lògica, és probable que les macrogranges siguin espais potencials de mutació i el principal punt de propagació cap a les persones com alerta l’OMS des de fa anys. Com més abandonem la ramaderia de pastura i passem a la producció massiva de carn, més risc que alguna cosa es descontroli. La Xina viu un creixement bestial de la ramaderia intensiva i al mateix temps des del 2016 ha passat diverses crisis relacionades amb virus que afecten els animals (PEDV, SADS-CoV i darrerament la grip porcina africana). Paral·lelament, ja acumulen dues epidèmies víriques en humans en poc temps. No tinc ni idea de fins a quin punt són simples correlacions o hi pot haver causalitat. S’ha d’investigar.
Jorge Riechmann també parlava de l’abús dels antibiòtics en la ramaderia industrial com una de les causes de l’aparició d’aquests nous virus.
Està demostrat que l’abús d’antibiòtics en la ramaderia industrial és a la base de l’aparició de bacteris resistents als antibiòtics. Fan falta més ramats que corrin pel terme, però per a això cal deixar d’herbicidar-ho tot. A Catalunya s’incompleixen sistemàticament les lleis sobre tractaments als vorals dels camins i de les masses fluvials. Fins i tot ho fan les administracions locals. La Generalitat i el cos de forestals ho saben; però, com que no tenen ordres, no actuen.
Més enllà dels problemes globals, com viuen els pagesos avui en dia a Catalunya?
La pagesia, com a forma de vida, pràcticament ha desaparegut. La que ha quedat és profundament depredadora del medi. Fins i tot es podria dir que alguns pagesos fan terrorisme ambiental amb els abocaments als aqüífers i l’ús de productes químics que són dolents per a la salut. Aquesta ha estat la forma de supervivència que ha tingut una bona part dels agricultors dins un sistema de competència i capitalisme salvatge. Produir molt, vendre molt lluny i guanyar un marge molt escàs.
“La pagesia com a forma de vida pràcticament ha desaparegut. La que ha quedat és profundament depredadora del medi”
Ens estem quedant sense pagesos…
Amb 60.000 explotacions a Catalunya és molt difícil que ens puguem alimentar correctament. I per què n’hem quedat tan pocs? Aquest estiu, amb els incendis de la Ribera d’Ebre, va sortir la consellera d’Agricultura en una entrevista i pràcticament culpabilitzava del foc la gent perquè, com que no donaven suport als pagesos, hi havia despoblament i el despoblament contribuïa al foc. Però… i la seva responsabilitat? Què es menja a les escoles agràries? I als organismes que depenen directament de la Generalitat?
“Una renda bàsica pagesa podria estar condicionada a produir aliments per al país, en una lògica de servei públic i de producció sostenible”
A més de predicar amb l’exemple, què demanes al Departament d’Agricultura?
La gent que té càrrecs al Departament ha estat formada per promoure una agricultura productivista i d’exportació. Sembla que l’objectiu sigui construir un sector econòmic superimportant a Catalunya per sentir-nos els millors de tot l’Estat espanyol. En realitat, això significa prioritzar el treball assalariat i les empreses capitalistes que operen en un mercat alimentari global. El que hauria de fer el Departament és facilitar terra, casa, formació i finançament a gent que volgués començar al camp. Estem fent obres públiques faraòniques com els canals de reg i la inversió no porta associada cap mena de política per a gent que vulgui formar part d’aquest teixit de petits que poden alimentar amb recursos locals el país. Amb diners públics, no s’hauria de construir ni un metre més de nous regadius que no reservés un 10% de la terra per a gent nova que vol dedicar-se a l’ofici.
Proposaves una renda bàsica pagesa per assegurar que els petits pagesos es puguin guanyar la vida amb la seva feina.
La renda bàsica pagesa podria estar condicionada a produir aliments per al país, dins d’una lògica de servei públic i de producció sostenible. Qui no estigui per això, que jugui al mercat global com a empresari agrari però que deixi de rebre ajudes públiques. És molt important replantejar el tema de les ajudes en l’agricultura. Les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC) que dona la Unió Europea no haurien de repartir-se en funció de la propietat. Que els més grans cobrin més fa que, per exemple, l’ordi que s’utilitza per fer pinso per als animals i que es cultiva en grans extensions es pagui sota preu de cost perquè després hi ha una ajuda de la PAC que és el que compensa aquests preus baixos. Crec que ens convindria més una petita pagesia que pugui pactar amb la ciutadania uns preus dels aliments raonables i justos.
És possible que Catalunya només s’alimenti del que produeix?
És molt interessant l’estudi del Pep Tuson que analitzava quines eren les capacitats productives del país, quina seria una dieta mitjana per a la població i si teníem recursos suficients per produir la nostra alimentació. Segons aquest plantejament, sembla que sí. Catalunya i els Països Catalans tenen recursos suficients per produir el 85% o el 90% del que necessita. Com a país és possible, però cal un canvi cultural per poder-ho fer.
“El menjar ecològic s’està pervertint en una simple qüestió de salut individualista i en un objecte de negoci de grans capitals”
L’agricultura ecològica tindria prou capacitat per alimentar la població?
La pagesia ecològica va ser un moviment rural que volia ser motor de canvi social. Va créixer contra corrent fins a demostrar que era viable per alimentar la població. Ara tot aquest món del menjar ecològic s’està pervertint i pot esdevenir una simple qüestió de salut individualista, un objecte de negoci de grans capitals i grans supermercats que hi estan invertint. En aquest sentit, l’agricultura industrial cada dia és més forta, i els que fa anys que estem treballant en l’agricultura ecològica de petita escala no avancem tant ràpid. Molts consumidors continuen comprant alimentació de mala qualitat, en grans superfícies, que són també grans distribuïdores que no paguen el preu just al pagès. Davant d’això, la meva aposta com a pagesos ecològics és que deixem de lluitar per la quota del 5% del mercat alimentari que ens reserven als alternatius i impugnem el model actual en la seva totalitat perquè puguem ser una solució per al conjunt de la població i no només per a una minoria de classe mitjana.
Com afectarà el canvi climàtic la teva feina?
Els que fem agricultura ecològica ja intentem minimitzar l’impacte que deixem a la terra i al medi. Intentem usar matèries extretes de recursos locals i no anar-les a buscar a fora amb tota la petjada ambiental que això implica. Evidentment treballem amb maquinària i usem gasoil per fer-la anar i, per això, en algun moment, potser ens haurem de plantejar què fer en l’àmbit tecnològic. A escala mundial, no tindrà gaire sentit desforestar grans extensions a l’Amèrica Llatina per produir menjar per a animals que engreixem aquí i després es venen a la Xina. El monocultiu no ens beneficia ni a escala mundial ni a petita escala. Aquí també n’hi ha molt, i això destrueix una biodiversitat que ens podria ser molt útil per autoabastir-nos.
Com podem preservar la biodiversitat a casa nostra?
Nosaltres ja fa temps que vam impulsar un projecte que es diu “Cultures trobades” a través del qual preservem llavors com podem perquè som conscients que la diversitat serà una arma davant els canvis del futur. Serà important haver conservat la major part de les llavors per poder adaptar-nos a formes de treball amb menys energia i menys aportacions externes. Es calcula que l’últim segle hem perdut el 75% de les varietats que es cultivaven a Catalunya. Ara és important mantenir ni que sigui el 25% restant per tenir diversitat alimentària, de gustos, i per preservar la cultura local que anava lligada als costums de cada zona.
