12/08/2024 | 06:00
He escoltat el vostre últim disc i em sembla que és un dels pocs treballs discogràfics de l’escena hip-hop que tracta de la revisió d’un mateix i les idees col·lectives entorn del futur. Fruit de quines converses, de quins moments de la vostra carrera, sorgeix aquesta revisió fins a despullar-vos a Yes Future?
Toni Mejías, El Sucio (TM): Seria hipòcrita fer una cançó que parlés del recorregut del grup, amb gairebé 20 anys de trajectòria, i dir que tot ho hem fet bé, que tot ha estat un camí de roses… perquè seria mentida. Durant tots aquests anys, hem intentat de ser conseqüents al màxim, de ser sincers amb nosaltres mateixos i amb el nostre públic. Repassant la nostra carrera, també hem de parlar de les fallades, hem de fer autocrítica i hem d’agrair a tota aquesta gent que ens ha ajudat a superar etapes. En el passat, potser teníem lletres més sexistes, més masclistes, i aquestes persones ens van dir: “Aquest no és el camí”. Hem d’avançar amb la societat. Si escoltes les cançons d’aquells anys, ja no només les nostres, sinó del nostre gènere musical, hi ha moltes coses que grinyolen. Trobar les fallades que hem fet i comentar-les ens ajuda a veure d’on venim, per saber també cap a on anem.
Ricardo Romero, El Nega (RR): M’incomoda aquesta pregunta perquè quedem com dos nois que parlen d’ells mateixos, de “mira, que bé que ho he fet; m’he revisat“. Però crec sincerament que és una manera d’avançar. Ho hem fet; era la nostra obligació, i ja està. Com nosaltres, ho podrien haver fet la majoria dels grups de rap de l’Estat espanyol: “Quines barbaritats dèiem en aquella lletra, quina falta de respecte…”, i et convidaven a tocar col·lectius d’esquerres, del rotllo, comunistes… No érem nosaltres sols els qui ho estàvem fent malament. Aquí tots tenim una mica de culpa, no només els grups; també les promotores, la gent que ens contractava. La revisió ha de ser col·lectiva.
Hi ha una línia molt fina entre la revisió i la cultura de la cancel·lació. A molts dels qui no s’han revisat, ja se’ls revisa a Twitter, segurament de forma poc constructiva. En el vostre cas, té més mèrit perquè vosaltres mateixos ensenyeu les cartes, perquè teniu la desgràcia que heu deixat gravats 20 anys de discurs, i tampoc no us va caldre una polèmica prèvia, és a dir, que us vau revisar sense que ningú us pressionés.
RR: D’entrada, parlar de la cultura de la cancel·lació és assumir els marcs de la dreta i de l’extrema dreta. Això no existeix, és un mite, una pel·lícula que s’ha muntat la gent de dretes quan els molesta que la gent els estossegui o els digui alguna cosa a Twitter. Tots aquells que diuen que hi ha cultura de la cancel·lació són els que tenen veu als grans mitjans, a les tribunes, i van dient que no es pot dir res. Compte a adoptar la terminologia de l’extrema dreta. Jo no conec ningú que hagi estat fulminat o hagi perdut la feina. Aquesta apocalipsi que ens venen no existeix. Potser resulta que només han deixat de riure’t les gràcies…
TM: El més similar a la cultura de la cancel·lació és el que li ha passat aquests dies a Bertín Osborne, que ha hagut de cancel·lar la seva gira perquè realment ja ningú compra el seu discurs o les seves cançons.
Romero: “Molts artistes indignats amb el genocidi de Palestina no en diuen res per no perdre seguidors. És vergonyós”
Coneixeu altres bandes o altres persones que estiguin en la mateixa línia vostra de fer un tomb al discurs?
TM: No ho sé, crec que és un pas natural de la majoria de les bandes del nostre entorn. Nosaltres venim del món del rap, que sempre ha estat molt més explícit, amb molta més lletra, que ha estat un món molt machirulo, i continua sent-ho, però encara més abans, on les ties estaven gairebé excloses…; de fet, en els concerts de rap, molt poques vegades hi havia una dona. Dins de la música del rotllo, crec que ha estat un pas natural.
RR: Un exemple que m’ha vingut ara al cap és el grup SFDK, que fa poc va fer un macroconcert. Veus com, a poc a poc, sense ni adonar-te’n, en cada disc, en cada cançó, han anat reconduint el seu discurs, d’una manera molt sana, molt saludable, sense grans frases efectistes; jo crec que ho han fet molt bé. Diríem que han envellit bé, i aquest és un altre debat: com s’envelleix en el món de la música.
Creieu que el rap té l’obligació de donar alternatives? Creieu que la música i l’art han de ser part de la solució?
TM: Si tota la música fos així, seria una mica avorrit. Està bé que hi hagi varietat. De fet, no totes les cançons que fem tenen un missatge o una causa al darrere. Però crec que has de ser conscient que vivim en un conflicte i que en el món passen coses. Si estan matant milers de nens a Gaza i tot el que treus són ballarugues i no en dius res, és que no vius en la societat on viu el teu públic. No crec que tota la música hagi de ser reivindicativa, però nosaltres la fem així, perquè així és com sentim la música.
RR: Quan pensem en una manifestació artística de tall polític, sempre pensem que és d’esquerres i és compromesa. Però una cançó que diu “mou el cul, soc aquí de festa” també és política, sobretot si hi ha un genocidi en marxa, o un conflicte de classe, o una vaga, o el país és a la vora de la fallida. L’etiqueta de “política” ens cau sempre a l’esquerra i a l’extrema esquerra. Amb el tema de Palestina, per exemple, estic molt cremat; ha estat vergonyós. Posicionar-se en segons quines qüestions significa pagar un preu: en visibilitat, en visites, potser en venda d’entrades… Si no et posiciones, el teu ventall de públic és molt més ampli. Nosaltres ja sabem que pràcticament la meitat dels espanyols no comprarà mai una entrada nostra, perquè voten Vox, o el PP, o són més de dretes que el quinze. És escandalós: sé d’alguns casos d’artistes que estan indignats amb el que passa a Palestina i no ho diuen, perquè des de la promotora o la discogràfica els ho desaconsellen, o perquè no volen renunciar a un determinat nombre d’entrades o de visualitzacions. A mi, em sembla una vergonya.
Mejías: “Els futbolistes espanyols mai no faran com Mbappé, que va criticar públicament l’extrema dreta francesa”
TM: També hi ha gent que no vol posicionar-se per evitar tenir, en xarxes socials com Twitter, la quantitat de pesats, que sembla que viuen per a això, assenyalant-te. És el preu a pagar.
RR: Es viu molt bé, quan no et posiciones. Twitter és un camp de roselles fins que dius alguna cosa. Llavors es llancen en tromba les hordes de Vox. I més ara, en el moment que vivim, d’hegemonia cultural de la dreta i de l’extrema dreta. Quan et posiciones, d’una manera o d’una altra ho acabes pagant.
TM: És curiós que gent com Kylian Mbappé, un jugador que ha estat en un equip pagat amb diners de Qatar, que és un dels que més cobren i que ara ha fitxat pel Reial Madrid de Florentino Pérez, surti i es posicioni contra la ultradreta de Marine Le Pen… i aquí, en canvi, els futbolistes no es posicionen mai.
RR: Unai Simón, per exemple [el porter de l’Athletic Club i de la selecció espanyola]. Quina vergonya! [Es refereix a les seves declaracions en què criticava Mbappé.]
TM: És fill de guàrdies civils, Unai Simón.
RR: No ho sabia. Sorpresa!
TM: Però no és només ell; la majoria dels futbolistes espanyols mai no faria res de semblant al que va fer Mbappé. Sembla que aquí no es pugui posicionar ningú en temes polítics, no sigui que molesti.
RR: Als Estats Units està molt normalitzat que la gent es posicioni políticament. Quan arriben les eleccions, gent com Bruce Springsteen o Jay-Z van a mort amb Obama i no tenen por de perdre entrades entre els republicans. Un altre debat és el tema dels ajuntaments de diferents signes polítics, aquí a Espanya: “Com que t’has posicionat, aquest estiu no vens al meu poble en festes, perquè aquí governem nosaltres…”. És que, és clar, aquest petit país és així: “Españita”.
Romero: “Hi ha una hegemonia molt gran de la dreta i de l’extrema dreta; són temps molt fotuts per a la militància d’esquerres”
Per què heu fet un llibre disc? Crec que és l’aposta menys comercial de la història, com la majoria de les decisions que heu pres… En el llibre, hi ha textos fantàstics, de moltes persones que han passat per la UPEC, on s’aborda el futur de la humanitat d’una manera àmplia… Per què calia donar aquest afegit a un disc que ja per si mateix és molt complet?
TM: La música té una llicència artística que moltes vegades no et permet transmetre igual que un text, més reflexionat i amb una altra mena de llenguatge. Tampoc volíem fer un disc en què cada cançó fos una proposta de futur. Al final, no deixem de ser músics i també hem d’entretenir i generar altres emocions. Pensem que, ja que volíem vendre una idea de futur, doncs havíem de comptar amb amigues i amics que en parlessin des de diferents punts de vista, des de l’esport, o des del col·lectiu LGTBI, o des de l’antifeixisme… i que fessin propostes de futur, que s’afegissin a les que nosaltres comentem en el disc. Al contrari del que deies, la idea de sumar un llibre a un CD sí que és comercial, perquè, de discos, ja no se’n compren; però, si ofereixes alguna cosa més, doncs potser sí que hi ha gent que s’hi interessa. Volíem oferir propostes per part de les ments més brillants de l’Estat espanyol, volíem aportar alguna cosa al debat.
RR: La idea era qüestionar el lema punk de 1977, de Sex Pistols, el “No Future”, el “Tot és una merda’. Qüestionar aquesta idea i oferir una alternativa. Seguint el fil dels textos de Layla Martínez, que crec que ha estat per aquí a la Universitat, d’aquesta incapacitat, pel que fa a produccions culturals, on tot són distopies, tot és “que malament estem”, vam decidir agafar el lema punk i donar-hi la volta: “Sí, hi ha futur”. “Si el present és de lluita, el futur és nostre” és un lema de l’esquerra de tota la vida. I també ho vam fer una mica per provocar. Crec que és provocador treure un disc amb aquest títol, quan s’estava gestant el que s’estava gestant, l’auge de l’extrema dreta arreu del món, l’auge del racisme i l’LGTBI-fòbia… Érem molt conscients que volíem provocar. Però era una qüestió militant. Si ni la mateixa esquerra tenim clar que hi ha un futur alternatiu al món que ens venen, doncs que governi la dreta arreu del món i l’últim que apagui el llum. Aquí som, nosaltres, donant la batalla cultural…
Ara que em teniu convençut… per què em deixeu? Per què decidiu prendre-us un descans?
TM: Cal parar i respirar, prendre forces per a futures lletres, tenir altres moments vitals. I també perquè la gent descansi de nosaltres. Els nostres seguidors han tingut moltes oportunitats de veure’ns, i així es perd la màgia de veure el teu grup preferit.
RR: Si estàs de gira sempre, perds la visió de la realitat. La gent no viu en un hotel o en un festival. Des de la pandèmia, no havíem parat. Arriba un punt que ja no pots més; és una qüestió de salut mental. Quan ets un grup d’esquerres o compromès i tens una mica d’èxit, el nivell de sobreexposició a les xarxes es multiplica per 10. A part dels “fatxes”, també tens els militants d’esquerra dient que no ets prou dur, que no fas costat al seu col·lectiu, que no fas publicitat d’aquest cas en qüestió… Això va generant un desgast bestial, que sovint l’esquerreta cal agafar-la amb pinces. Tenim una mica el complex de panell d’anuncis: tothom hi vol col·locar la seva causa, la seva història… i aquestes dinàmiques, durant anys, et van minvant el cap. Vull passar un temps amb la meva xicota, anar-me’n al camp, o anar-me’n amb els meus col·legues de tota la vida a recórrer Espanya; tinc ganes de desconnectar una mica. Aquest és un dels motius principals pels quals pararem. I, a més a més, perquè l’esquerra està en retrocés ara mateix; hi ha una hegemonia de la dreta i de l’extrema dreta a tots els nivells, a les xarxes, a la cultura… Estem en retirada. Això implica que hi ha molta repressió, un munt d’injustícies; anem perdent terreny i ens movem com un pollastre sense cap. Fins que no mirem enrere, reflexionem, agafem forces, ens reorganitzem… no hi ha res a fer. Són temps molt fotuts per a la militància.
Mejías: “Vivim en una societat que ens obliga a estar productius constantment; això és una font d’ansietat”
TM: També hi ha el problema de mantenir el contacte amb les amistats i la família. Tenim una ocupació en la qual es treballa els caps de setmana, principalment, a l’inrevés del que fa la gent normal. Quan estem en una gira, no els veiem en mesos, ni els amics ni la família. Sento que m’he perdut veure créixer els meus nebots en moltes etapes…; per això crec que és important parar.
Romero: “Parar és un dret, encara que ara sembli un privilegi d’uns quants”
Està bé reconèixer que costa fer-se gran. Estem acostumats a les estrelles del rock, que sembla que no envelleixen i que als 60 anys continuen portant el mateix ritme que als 30. Al vostre entorn… es parla cada vegada més obertament de salut mental?
TM: En l’última cançó que hem tret, “Derecho a la pereza”, diem que l’ansietat que tenim és perquè vivim en una societat que ens obliga a estar productius constantment. Si veus una sèrie, ha d’aportar-te alguna cosa, no pots veure una pel·li dolenta perquè, si no, malgastes dues hores de la teva vida; has d’estar pensant contínuament què faràs en el futur, d’aquí a dos anys… No es pot seguir en aquesta voràgine; l’ansietat arriba fins als menors d’edat. Pararem una miqueta: és millor decidir nosaltres quan volem parar, que no pas que el cos i el cap ens obliguin a fer-ho.
RR: Parar és un dret, encara que ara sembli un privilegi. Que quedi clar: que poques persones tinguin accés a un dret, no significa que allò sigui un privilegi.
