08/02/2022 | 06:00
La setmana passada, el Govern espanyol va aprovar el projecte de ‘ley vivienda’, que haurà de ser validada al Congrés dels Diputats. Aquest era un dels compromisos de l’executiu actual, però encara no s’ha desllorigat.
Ara es dona el tret de sortida a la tramitació de la llei i hi pot haver esmenes a la totalitat o parcials, de manera que no sabem quan s’aprovarà ni si s’aprovarà. Veient la situació i que el 2023 torna a haver-hi eleccions, si no es colla, serà difícil tenir la llei abans del nou cicle electoral.
És a dir, pot ser que al final acabem la legislatura sense una llei espanyola de l’habitatge?
És possible, i seria un fracàs total. El Govern de PSOE i d’Unides Podem fa un any que diu que la llei hauria d’estar publicada, i, si no ha estat així, és responsabilitat totalment seva. Perquè, a més, van bloquejar una proposta que venia de la plataforma Iniciativa Ley Vivienda, on hi érem les entitats d’habitatge amb altres organitzacions i sindicats, amb l’excusa que ja n’estaven fent una. Per tant, van parar una llei que venia de la ciutadania i que garantia el dret a l’habitatge per presentar ara la seva llei, que no sabem si estarà en marxa abans que acabi la legislatura. La societat n’està tipa; jo entenc que la gent cregui que votar no té cap utilitat.
Quina lectura en fas?
Que hi ha una pressió brutal per part de fons voltor com Blackstone, Divarian o Cerberus, dels grans tenidors que ho intenten obstaculitzar, dels bancs, dels lobbies de poder i fins i tot dels partits que formen el Govern… Sabem que el PSOE està finançat per entitats bancàries que no volen que això tiri endavant. Si algú no hi vol veure la relació, és que està cec.
“L’avantprojecte de la ‘ley vivienda’ realment no serveix per a res”
Com valores el projecte de llei?
PSOE i Unidas Podemos no s’han posat d’acord fins ara per tirar endavant un avantprojecte de llei que realment no serveix per a res; ni per aturar desnonaments, ni per regular els preus del lloguer. És paper mullat i tot està en condicional: “es podria”. Ho deixa tot en mans de les comunitats autònomes, que “podrien” fer-ho. Però és que totes les que estan governades pel PP ja han avisat que no ho faran, i potser algunes del PSOE tampoc. És la pèrdua d’una oportunitat importantíssima, i per això apostem per les esmenes, que estem pactant amb alguns grups. Per nosaltres, tant els socialistes com Unides Podem han posat pals a les rodes perquè no hi hagi hagut llei durant tot aquest temps, i, finalment, han presentat un avantprojecte que demostra que no tenen ni idea del que passa a la societat. No tenen els peus a terra.
En paral·lel, el Govern espanyol ha aprovat recentment el bo per ajudar els joves a pagar el lloguer, una mesura que ha estat criticada per les dificultats a l’hora d’accedir-hi.
Jo crec que l’han aprovat perquè, com estan dilatant tant la llei d’habitatge, havien de fer-hi alguna cosa. Però és una cortina de fum d’efectes dubtosos: Idealista i Fotocasa ja han dit que això els serviria per apujar els preus. Si tinguéssim una llei garantista, potser una ajuda en un moment de crisi tindria sentit, però la problemàtica al voltant de l’habitatge no ha aparegut ara; és estructural i no es resol amb ajudes puntuals. Portem una dècada arrossegant-la i calen solucions estructurals que es puguin complementar amb solucions d’emergència. I aquest bo no és cap de les dues coses.
I segueix sent una garantia del cobrament dels propietaris, no de la protecció als llogaters.
És que l’Administració té un concepte molt antic dels drets fonamentals i, quan parlem de l’habitatge, segueix molt interioritzat el blindatge del benefici econòmic. Això es veu clarament en les polítiques d’habitatge. El tema és que, des dels poders públics, se suposa que has de preservar els interessos de la ciutadania, no els d’una empresa o d’un banc.
“La vulneració del dret a l’habitatge està travessada per les desigualtats de gènere”
A Catalunya, gràcies a la pressió de la ciutadania i dels col·lectius que defensen el dret a l’habitatge es va aprovar la regulació dels preus del lloguer.
És una mesura absolutament necessària, sobretot en termes de contenció. Però, ara que la tenim, la idea és seguir batallant per aconseguir rebaixar uns preus infladíssims: que un pis no pugui pujar per damunt dels 950 euros, posem per cas, segueix provocant que la gent no ho pugui pagar, i per això hi ha desnonaments. Hem de mantenir les garanties que incorpora llei i lluitar perquè l’índex de preus es faci a través de la renda. No pot ser que, en una societat on, en teoria, la gent ha de tenir accés a l’habitatge, una part de la població en quedi exclosa, que hagi de compartir pis si aquesta no és la seva opció o que hagi de marxar fora.
Hi ha representants polítics que diuen que la ciutadania ha d’assumir que, potser, no pot viure al lloc on vol.
Aquests discursos són propis de gent privilegiada que ho té tot. A mi m’agradaria que anessin un dia a una assemblea de la PAH i que escoltessin el relat de persones, com podrien ser ells, que han fotut fora de casa seva. Algunes tenien una situació còmoda, i, a causa d’una malaltia, de la crisi o d’un divorci, estan vivint aquesta situació. El tema del divorci és interessant i no es visibilitza suficientment: la vulneració del dret a l’habitatge fa que algunes persones, sobretot les dones, hagin de viure amb algú que no volen. Està travessada per les desigualtats de gènere d’una forma molt brutal. Implica que no poden separar-se perquè no poden assumir els costos de llogar un pis, i això genera relacions de dependència perilloses o, fins i tot, de violència.
El Govern espanyol va recórrer contra aquesta llei davant del Tribunal Constitucional, però va demanar que no se suspengués fins que no hi hagués sentència. Com interpretes aquest moviment?
És de traca. Aquí es nota la pressió de la ciutadania: no som conscients del poder que tenim quan ens organitzem. Segurament, el PSOE va rebre les pressions dels lobbies econòmics, i pensava que podria recórrer contra la llei perquè no passaria res. Però es va trobar amb un Sindicat de Llogateres fort, amb diversos col·lectius que van plantar cara, i va haver de recular. Perquè, si ho penses, és una bogeria el que ha fet! Si creia realment que la llei no és constitucional, hi hauria interposat un recurs perquè se suspengués automàticament, però no hauria demanat que s’esperessin. Això és producte de la pressió de la gent; és claríssim.
“Canviar l’imaginari sobre les ocupacions és una lluita bèstia”
Al marge d’aquesta normativa, fa algunes setmanes el moviment per l’habitatge va arribar a un acord amb diversos partits polítics per tirar endavant la llei antidesnonaments.
La vam registrar al juny, però teníem un bloqueig de JxCat, que hi va presentar esmenes. La setmana passada vam arribar a un acord i s’ha desencallat, de manera que tindrem una nova llei amb el suport dels quatre grups que la van registrar –Junts, ERC, els Comuns i la CUP–, i també del PSC, que al final hem aconseguit que s’hi sumi. És una llei d’emergència, pensada per resoldre el més urgent: incorpora el lloguer social obligatori a les famílies vulnerables a les quals se’ls acabi el contracte, el lloguer social també de les famílies amb baixos ingressos que lloguin el pis d’un gran tenidor i, a l’últim, la qüestió de les ocupacions. Per a nosaltres, això és molt important.
Per què?
Canviar l’imaginari sobre les ocupacions i fer veure que la gent que està ocupant és la que no va poder fer front a la hipoteca, la que no ha pogut pagar el lloguer i la que s’ha hagut de buscar la vida perquè no hi ha parc d’habitatge disponible, és una lluita bèstia. Que des de l’Administració s’entengui que cal buscar una solució per a aquests casos és una gran victòria.
Alguns lobbies immobiliaris, juntament amb les companyies assegurances, han generat una situació d’alarma al voltant d’aquesta qüestió, aconseguint situar-la en l’agenda política i mediàtica des d’un punt de vista molt esbiaixat, com si fos el gran problema de l’habitatge.
Hi ha bancs que, directament, t’ofereixen els sistemes d’alarmes quan obres un compte. I ho fan per guanyar encara més diners: s’han quedat els pisos, amb un rescat bancari que representa quasi el mateix que els fons Next Generation, els deutes de les famílies que desnonen, i, ara, als nous clients els enxufen l’alarma. Cada estiu hi ha certs mitjans que parlen del “problema de les ocupacions” i alguna gent es creu el seu relat: agafen el suposat cas de la veïna que va anar a comprar el pa i a qui li van entrar a casa, i expliquen el xou que ha viscut. Jo estic segura que tots aquests casos són muntatges, que no són reals, però és difícil desmuntar-los quan no tens un altaveu per fer-ho. I això genera malestar entre veïns.
“Des del 2020, hi ha hagut un canvi de directiva a Interior: mai abans ens havien sancionat amb la ‘llei mordassa'”
Sobre els desnonaments, la CUP i ERC van arribar a un acord d’investidura que incloïa un punt on s’especificava que la Brimo i l’ARRO no intervindrien en desnonaments a famílies vulnerables. Això realment ho pot fer la Generalitat si hi ha un requeriment judicial?
Justament en això s’escuden, en el fet de dir que estan complint ordres. El problema és que s’estan posant pedaços en lloc d’erradicar el problema: el tema no és que s’aprovi un acord que prevegi aquest punt; el tema és que el protocol dels jutges s’ha de canviar. Els magistrats no han de poder enviar la Brimo i l’ARRO perquè es personin en els desnonaments. I més encara: els desnonaments no s’han de poder executar si no hi ha alternativa residencial, que no vol dir una pensió o un alberg, sinó un pis.
Diversos col·lectius en defensa de l’habitatge heu denunciat que en el marc d’aquests desnonaments s’està produint un increment d’identificacions i de sancions, algunes de les quals en aplicació de la llei mordassa.
Això comença el 2020, que és quan rebem les primeres sancions pel que fa a ordenança pública. Creiem que hi ha hagut un canvi de directiva, perquè la llei mordassa existeix des del 2015 i mai abans ens hi havíem trobat. Per això ens hem unit per demanar explicacions: què està passant? Quines són les noves instruccions al Departament d’Interior en contra de la gent que defensa solidàriament aquelles persones que les institucions no protegeixen? De moment, sabem que les multes estan en procediment i no sabem si arribaran a executar-se.
Penses que és una forma de desincentivar la mobilització?
Evidentment. Hi ha un sector d’Interior que no vol que anem a aturar desnonaments i que vol fer la feina fàcilment. Llavors, via càrregues policials i, més recentment, via sancions, intenten que la gent que s’organitza per conquerir drets tingui por.
“Els grans propietaris tenen milers de pisos buits i estan esperant per tornar a sumar-se a la bombolla immobiliària”
Des de la formació del nou Govern a Catalunya, la conselleria d’Interior està en mans d’ERC. Durant la darrera dècada, els consellers eren polítics de Junts i de l’antiga Convergència. Aquest canvi de color ha tingut algun efecte?
Bàsicament, que ara ens donen reunions. És la diferència, perquè en la forma de procedir dels agents, si ens multen i ens sancionen, per mi no hi ha diferència. Quan ens queixem, ens escolten i ens diuen que això no pot ser, però segueix passant. Per tant: menys reunions i més resultats.
La nova llei antidesnonaments també incorporarà un registre de grans tenidors?
La Llei 24/2015 i el Decret 17/2019, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, preveuen que els grans tenidors hagin de fer un lloguer social a les famílies en risc d’exclusió. Tanmateix, ens trobàvem que alguns bancs, per saltar-s’ho, havien parcel·lat molts dels seus habitatges en diverses empreses. Llavors no hi havia manera de saber quants pisos tenien en total. Ni la Generalitat ni els ajuntaments ho sabien, de manera que érem les entitats les que havíem d’anar al Registre de la Propietat i pagar per cada consulta per començar a muntar el puzle. Això és un despropòsit! Per tant, si disposem d’aquest registre, la Generalitat i els ajuntaments sabran qui ha de fer els lloguers socials obligatoris per a les famílies vulnerables.
CRÍTIC ha impulsat un Verkami després que la Cambra de la Propietat hagi portat una investigació d’aquest mitjà al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per no donar els noms de les empreses que són grans propietàries de pisos en règim de lloguer. Entre els seus arguments, la Cambra diu que aquesta informació promouria “l’ocupació il·legal” per part de “màfies”.
La pregunta és: per què tenen por de la transparència? En aquest cas, la Cambra està creuant les coses i l’argument no se sustenta si tenim en compte la informació que demanàveu. Però, en realitat, això implica que els grans propietaris tenen milers de pisos buits amb una porta antiocupa, i estan esperant a poder-se tornar a sumar a la bombolla immobiliària. Llavors, clarament, tenim un problema: si no podem detectar els pisos buits que hi ha, ni qui són els grans propietaris, el tema és que ni es podrà obligar a fer lloguers socials ni tampoc es podrà sancionar pel fet de tenir habitatges buits. És brutal com volen protegir-se.
“Ens cauria la cara de vergonya si sabéssim quant ens estem gastant a enviar policia als desnonaments”
En aquest sentit, la Cambra també argumentava que, si aquestes dades es fan públiques, les persones en situació de vulnerabilitat que lloguin un pis d’un gran tenidor tindran “un incentiu per no pagar la renda”.
És bastant loco. Aquesta situació ja els va bé, perquè, com més opacitat i menys informació hi hagi, més difícil serà que la llei es faci efectiva. El Decret 17/2019 –que ara recuperem com a llei antidesnonaments– va estar vigent nou mesos abans que el Tribunal Constitucional el tombés. I, durant aquest temps, vam aconseguir signar lloguers socials, i n’hi havia milers de pendents de signar quan es va anul·lar el decret. El problema és que les administracions no tenien clar qui eren els grans propietaris i, llavors, no se’ls podia obligar a complir la llei ni se’ls podia sancionar. Acabar multant-los implica passar primer per un seguit de requeriments, el primer dels quals consisteix a preguntar-los si són grans tenidors. Total, alguns d’aquests propietaris van dilatar el procediment tant com van poder i, per aquest motiu, no es va acabar produint cap sanció abans que la norma decaigués. No podem permetre que passi això, que facin trampa per seguir vulnerant un dret que tothom ha de tenir garantit.
CRÍTIC ens hem plantejat tres objectius que podrem realitzar si aconseguim més aportacions al Verkami. Un d’aquests objectius és presentar una bateria de preguntes, fent ús del dret d’accés a la informació pública, sobre habitatge. Quins són els punts més foscos sobre els quals hauríem de posar la lupa?
Jo voldria saber quants diners ens estem gastant en els dispositius de policia que es personen als desnonaments a Catalunya. Quant ens ha costat? Perquè això no ho paga La Caixa, ni el Santander, ni Blackstone; ho paguem entre totes. Amb tots aquests recursos, no valdria la pena haver comprat pisos mitjançant el tanteig i retracte, en lloc d’utilitzar-los per vulnerar els drets? A mi m’agradaria tenir aquesta informació, perquè penso que, com a societat, ens cauria la cara de vergonya.
