Lucía Martín “Ampliar el parc públic d’habitatge assequible és una tasca de dècades”

Ets enginyera química i doctora en Ciències Ambientals, però en l’àmbit polític t’has centrat bàsicament en l’habitatge, un camp al qual arribes a través de l’activisme. Crec que vas començar a V de Vivienda…

No sé per què hi ha la confusió que estava al nucli impulsor de V de Vivienda, però no és així. Em vaig vincular al tema de l’habitatge als inicis de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona. Era el 2008, estava fent el doctorat a la UAB, vivia de lloguer i, com tanta altra gent, patia la precarietat de la universitat. I aleshores hi havia aquelles accions tan fresques de V de Vivienda, que ens interpel·laven a moltes i jo simplement participava en algunes mobilitzacions. Sí que tenia molt de vincle amb gent de l’Ateneu Candela, de Terrassa, i arran de la connexió entre gent de l’Ateneu i de V de Vivienda es va decidir començar a gestar aquest espai de trobada i de defensa dels drets de les persones que després seria la PAH. Quan em van dir de participar-hi, el primer que se’m va acudir va ser “què hi pinto jo aquí, si no tinc cap hipoteca?”. I crec que això reflecteix molt el context d’aleshores, en què la gent que vivíem de lloguer crèiem que teníem problemes totalment diferents dels hipotecats. No hi havia una concepció tan àmplia del que significa el problema de la vulneració del dret a l’habitatge. Una de les coses bones que hem d’agrair a la PAH és aquest canvi d’imaginari sobre què significava tenir una hipoteca.

A finals del 2015 fas el salt a les institucions, com a diputada al Congrés dels Diputats d’En Comú Podem. Vas ser una decisió difícil? Vas dubtar si fer-lo o no?

Ja s’havia fet una reflexió col·lectiva de la necessitat d’entrar a les institucions. Abans del 2015 ens adonàvem que el moviment estava molt fort, però les institucions estaven girades d’esquena a les nostres propostes; d’aquí ve la reflexió d’entrar-hi. El 2013 vam recollir les signatures de la ILP per l’habitatge i la vam portar al Congrés, però la majoria absoluta del PP la va tombar. Primer hi ha gent del nucli fundador de la PAH que se’n va a la candidatura per a les municipals de Barcelona i molta gent ens quedem, perquè pensem que continua sent important impulsar el moviment. Després va sorgir la proposta d’anar a les llistes [al Congrés]. I sí, va ser un moment de dubte; però, després de sis anys d’estar al moviment pel dret a l’habitatge des del carrer, també era una oportunitat per portar els temes que exigíem a les institucions.

“Quan vaig arribar al Congrés, em vaig trobar que l’habitatge estava desaparegut dels debats: no se’n parlava”

Tens la sensació que la feina feta al Congrés no va servir per canviar aquestes coses?

No, no diria això, que pessimista! Entrar-hi va ser un xoc. Venia d’un moviment on les pràctiques feministes eren a l’ordre del dia, molt horitzontal i amb molts lideratges femenins, i entro al Congrés, un espai rígid, vertical, totalment jerarquitzat, molt masclista i amb pràctiques masculinitzades molt esteses. Un espai on hi ha una pressió mediàtica molt brutal i hi ha una part que és generar relat i condicionar el debat, perquè tot el que hi passa té una repercussió brutal. Vaig necessitar un període d’adaptació i d’entendre com funcionava, però tots els aprenentatges que havia fet a la PAH em donaven una caixa d’eines que em va mantenir centrada.

Quan vaig arribar al Congrés, em vaig trobar que l’habitatge estava desaparegut dels debats. No se’n parlava i, quan es feia, era a través de tots els tòpics i relats que s’havien fet servir durant anys i que havien servit per apuntalar aquestes polítiques nefastes que s’han dut a terme. A més a més, les persones [dels partits] que portaven el tema no en tenien cap mena de coneixement especialitzat. Habitatge forma part del Ministeri de Foment i, per tant, se n’havia de parlar a la comissió de Foment, però tothom parlava només de Foment. Jo era de les poques que parlaven d’habitatge, i una de les primeres coses que vaig portar-hi va ser la recuperació de la Llei 24/2015, que acabava de tombar el PP. Un dia li vaig comentar a la lletrada de la comissió que era estrany que ningú més en parlés, però ella em va dir que feia 13 anys que era allà i que “aquest tema no es tracta molt”. És un drama i un reflex de què hi passava. Ara bé, ens deixava a nosaltres un camp molt obert, que crec que hem aprofitat, en gran part gràcies a l’existència d’un moviment al carrer.

Érem la veu que liderava el debat, que proposava els temes i que generava el relat que després altres grups parlamentaris copiaven. Per tant, crec que hem aconseguit introduir riquesa i complexitat, i liderar els temes d’habitatge. També vam aconseguir un acord de pressupostos, que no es va aprovar però allà hi és. I fem valdre el decret de lloguers que vam aconseguir aprovar, que ens pot semblar una cosa molt petita, però ens va costar sang, suor i llàgrimes.

“Al Govern espanyol li exigiria un canvi legislatiu que permeti regular el preu dels lloguers”

Què exigiries al proper Govern espanyol en matèria d’habitatge?

Crec que les prioritats són bastant clares. La primera és un canvi legislatiu que habiliti els ajuntaments a regular el preu dels lloguers. Després ja tindrem el debat de com s’ha de plantejar aquesta regulació. La segona és un veritable pressupost per fer polítiques d’habitatge. Si no hi ha diners, no se’n poden fer, i el que tenim ara és un pressupost del PP, que anem heretant any a any i, a més, quan va arribar al Govern va retallar el pressupost públic i va facilitar l’entrada de capital inversor especulatiu, que era qui se suposava que havia de fer aquestes inversions. Després, s’ha de parlar de la fiscalitat en un sentit ampli. Els diners no són només al Ministeri de l’Habitatge. Per exemple, el d’Hisenda destina anualment 2.000 milions d’euros a ajudes a la compra d’habitatge, ajudes que no tenien cap límit de renda. És una xifra que va decaient, perquè són ajudes que no es renoven, però encara suposen molts diners. I com això hi ha moltíssimes coses més. I la quarta seria posar fi als desnonaments amb data oberta, que suposen una vulneració dels drets humans.

El model d’habitatge de protecció oficial (HPO) s’ha de canviar? Com ho hem de fer per apropar-nos a Viena [amb referència a la política urbanística d’aquesta ciutat austríaca, que es considera modèlica]?

Com a Ajuntament de Barcelona creiem que s’ha de generar un parc públic que no tenim. Les ciutats europees a les quals ens volem assemblar tenen parcs públics molt importants i, a més, tenen altres models d’accés a l’habitatge que no necessàriament són de titularitat pública, però que permeten l’accés en diferents règims a l’habitatge assequible. L’Estat, el que ha fet és posar diners, mitjançant el pla estatal d’habitatge, que històricament han servit per finançar constructors per fer habitatge de compra o subvencionar crèdits hipotecaris perquè la gent s’hipotequés… Aquest model ha estat un fracàs i s’ha de canviar. Amb la negociació que tenim amb la Generalitat per tirar endavant el nou decret d’habitatge, estem parlant amb el Departament de Territori perquè s’aprovi la qualificació permanent d’habitatge protegit, perquè no ens passi aquesta absurditat i nefasta política d’haver subvencionat amb diners públics milers d’habitatges protegits que al cap de 20 o 30 anys es desqualifiquen i tornen al mercat privat.

“El pes a l’hora de prendre decisions sobre les polítiques d’habitatge l’han tingut els ministeris d’Economia i Hisenda”

Ets partidària que el Ministeri d’Habitatge el lideri algú dels Comuns?

És positiu que gent que té idees en el sentit que hem comentat assumeixi aquesta responsabilitat, però hem de tenir clar que en tots aquests anys el Ministeri d’Habitatge ha tingut poc a dir. Més que res, perquè les polítiques d’habitatge no han estat concebudes per garantir un dret, sinó com un producte de mercat, amb el qual bàsicament s’havia d’obtenir el màxim benefici i que servia també per generar llocs de feina. I això feia que qui hagi tingut pes a l’hora de prendre decisions fossin els ministeris d’Economia i Hisenda. Si volem que hi hagi un canvi en les polítiques d’habitatge, això ha de canviar. Tenir les responsabilitats del Ministeri és important, però més important serà ser capaç de guanyar les batalles que es generin en els espais de decisió. I per això serà bàsic el paper que es faci des de l’Administració, però també la pressió que es faci des de fora.

És significatiu que hagis citat com a primera prioritat la regulació del preu dels lloguers. Com s’hauria de fer?

És un debat complex. Berlín s’està plantejant un escenari on els preus puguin arribar a baixar, però el mateix regidor que l’ha impulsat diu que cal veure si pot superar debats de constitucionalitat i cal veure com evoluciona. Aquí de moment tenim un índex de preus [de la Generalitat] i crec que caldria revisar-lo, perquè el que fa és reflectir els preus del mercat i no incorpora altres elements per calcular-lo, més vinculats a l’economia de les famílies. És un tema que no es pot decidir en un despatx, però primer hem de decidir si volem un model d’índex, un en què s’estableixi un preu per metre quadrat o un tant per cent de pujada… L’elaboració del mètode ha de ser participada? Tenint en compte que som en un escenari de preus disparats, evidentment la ‘carta als Reis’ seria que els preus poguessin baixar, però sabent que no és fàcil.

Quines són les prioritats en habitatge del mandat municipal que acaba de començar a Barcelona?

Tenim dos grans objectius, que són l’ampliació i dignificació del parc d’habitatge assequible que tenim a la ciutat, i la lluita i defensa del dret a l’habitatge. Quan vam entrar el 2015, hi havia 7.500 habitatges assequibles de gestió municipal, en diferents fórmules, i som molt lluny del que hauria de ser. Hem d’entendre que la feina d’ampliar el parc és una tasca de dècades, tot i que no ens agradi. Hem de posar en marxa totes les estratègies possibles, i això vol dir construir, comprar, aconseguir captar habitatge del sector privat… I pensar no només en habitatge públic, sinó en altres fórmules, com el cooperativisme en cessió d’ús o treballar amb el que en diem promoció delegada, que és cedir un solar públic perquè algun privat hi faci habitatge assequible de lloguer i estigui disposat a tenir un lucre limitat. Hem de ser capaços de treballar també amb un sector privat que existeix en altres llocs d’Europa i entén que el seu benefici ha de ser limitat i a més llarg termini. No volem saber res dels privats que volen especular i aconseguir el màxim benefici en el mínim temps possible, perquè això és absolutament incompatible amb el dret a l’habitatge.

Pel que fa a la lluita i la defensa del dret a l’habitatge, aquí entra tot un paquet de treball per fer front a les situacions del dia a dia. Als nostres barris hi ha situacions d’assetjament i de desnonaments, i hem de ser capaços d’intentar donar-hi resposta. Volem reforçar molt la unitat que en diem de disciplina, que és bàsicament utilitzar tota la legislació que tenim al nostre abast, que en el cas català inclou eines com la Llei catalana pel dret a l’habitatge o la 24/2015, que es pot utilitzar per multar els pisos buits, denunciar l’assetjament o mals usos dels pisos protegits.

“S’ha de generar un parc públic que no tenim. Si ens volem assemblar a Europa, necessitaríem tenir 160.000 habitatges públics”

Quan vau entrar el 2015, parlàveu dels 8.000 habitatges mobilitzats i al final va haver-hi un ball de xifres, però no hi vau arribar. Fa alguns mesos, el regidor anterior, Josep Maria Montaner, ens deia que segurament havíeu estat una mica il·lusos amb l’objectiu, perquè a l’Administració tot és costós i els terminis s’allarguen. Ara que ja teniu bagatge, quin nombre d’habitatges us comprometeu a fer i quin increment de ‘pasta’ hi haurà a l’àrea?

Pel que fa a la ‘pasta’, tot depèn que es puguin aprovar els pressupostos, i això ho sabrem al desembre. De moment hi ha hagut una primera aprovació inicial, que implica un augment. Però tot el que passi a l’Ajuntament està vinculat al que passi a la Generalitat i ara també a l’Estat, però vull ser optimista i pensar que tot pot sortir bé. No es poden fer polítiques públiques dignes si no tens uns pressupostos decents. El fort impuls en generació d’habitatge públic per part de l’Ajuntament bàsicament l’hem pogut fer perquè hem tingut finançament europeu, a través del Banc Europeu d’Inversions (BEI). I, per cert, és molt més car i lent fer habitatge públic de lloguer que vendre’t sòl de titularitat pública per aconseguir diners i allà fer-hi habitatge de mercat lliure.

En el mandat anterior es van gestionar 4.600 habitatges en diverses fórmules i, si tot va com ha d’anar, el 2023 no serem lluny d’haver doblat el parc d’habitatge assequible que ens vam trobar el 2015, que era de 7.500. Parlo d’habitatges acabats, perquè el 2023 hi haurà una cua important d’habitatges que s’estarà construint. L’esforç és brutal; però, tot i així, la xifra és molt lluny del que hauria de ser. Vivim en una ciutat que té 800.000 habitatges i, si ens volem assemblar a Europa i tenir un 20% d’habitatge públic, estaríem parlant de 160.000.

En el mandat passat vau aprovar la normativa que obliga a reservar a habitatge assequible el 30% de les noves promocions. Durant la campanya vau parlar d’ampliar-lo al 50%. Se n’ha parlat al govern municipal?

Sobre el 30%, tot just ara cal convocar la comissió de seguiment. És una mesura impulsada per la ciutadania, i cal recordar que, entre l’aprovació inicial i la final, van passar sis mesos i caldrà veure què va passar en aquest temps, quin va ser el comportament del sector a l’hora de demanar o no moltes llicències. És una mesura que suposa un canvi estructural i trenca les regles del joc; no és un pedaç. I ara caldrà parlar amb les entitats impulsores i veure quins han de ser els passos següents, si realment és el moment d’aconseguir el 50%. Sense perdre de vista que, a Viena, dos terços de les noves construccions han de ser habitatge assequible.

En l’entrevista que vam fer-li a CRÍTIC, el regidor anterior d’Habitatge, Josep Maria Montaner, reconeixia que “no acabarem mai amb els desnonaments”. Què més pot fer l’Ajuntament per limitar-los al màxim?

Com a govern hem situat la lluita contra l’emergència habitacional al centre de l’agenda política i no només ho hem fet retòricament. Hem generat una unitat que és pionera dedicada a mitjançar, gestionar i acompanyar les famílies que pateixen un desnonament per trobar una solució definitiva. Volem reforçar aquesta unitat, que és formada en la seva totalitat per dones. També cal exigir un replantejament sobre quin és el paper dels cossos policials en els desnonaments. Una cosa és que tinguis una ordre judicial que digui que hi ha d’haver policia i una altra que tinguis la directriu política d’enviar dispositius desorbitats d’antiavalots per desnonar famílies vulnerables. Això és una decisió política que s’ha de revertir. I és una cosa que hem posat damunt la taula dels consellers d’Interior i de Justícia, Miquel Buch i Ester Capella. El que s’hauria de fer és treballar en la mediació per buscar una solució entre propietat i famílies i assumir també que, o hi ha una coordinació i una corresponsabilitat entre la resta d’administracions, o serà molt difícil fer-hi front en el context que tenim ara. I aquí cal posar en valor el paper de la ciutadania, que s’autoorganitza i atura desnonaments.

Els grans fons voltor internacionals cada cop tenen més presència a Barcelona. Com s’hi pot relacionar l’Ajuntament per aturar-ne determinades pràctiques, com ara els increments desbocats dels lloguers?

El problema és que, en la majoria dels casos, amb la llei a la mà, poden fer el que estan fent. És molt important l’organització ciutadana, i ho vam veure amb un cas recent de Blackstone, que volia fer un desnonament obert al centre de la ciutat amb famílies vulnerables. Però hi va haver molta organització veïnal, molta xarxa entre els moviments i una exigència que d’aquí no ens mourem. Si hi ha tota aquesta pressió, la situació canvia: es veuen obligats a negociar, i d’aquí en va sortir un acord. Es va aconseguir que Blackstone regularitzés famílies que no tenien contracte en vigor, de manera que l’Ajuntament podia donar ajudes al pagament dels lloguers, que estaven per sota del preu del mercat.

Aquests fons voltor són en gran mesura responsables de la problemàtica que tenim i se n’han de corresponsabilitzar. Mentre no hi hagi lleis que els obliguin, des de l’Ajuntament farem tot el possible per aconseguir-ho. Una de les coses que hem demanat a la Generalitat és canviar la llei 24/2015 perquè les persones que compleixen els criteris de vulnerabilitat i estan a punt d’acabar un contracte, o ja no en tenen, hagin de ser regularitzades. Perquè, si aquests grans propietaris han pogut comprar aquests pisos a un preu tan baix, és perquè hi havia gent a dins ocupant. I no només són els grans fons: també els petits i mitjans propietaris, que van a remolc. Hem d’aconseguir interpel·lar-los perquè l’habitatge no és un negoci com qualsevol altre i han de tenir un benefici limitat.

“Vull un sector privat que estigui disposat a fer habitatge de lloguer assequible de manera majoritària i que aquest sector sigui divers”

L’Ajuntament de Barcelona va ser dels pioners en el mandat anterior a fer una aposta significativa per l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, un model que entenem transformador. Quina és l’aposta per als propers quatre anys?

De tot el que s’està gestionant, el 80% és lloguer assequible, amb fórmules X, i el 20% és dret de superfície, que és necessari per poder finançar l’altre 80%. Pel que fa a la disposició de sòl, el pla de l’habitatge diu que el 2025 hi ha d’haver en marxa o acabats uns 500 habitatges en model de cessió d’ús. Ja s’han posat en disposició nou o deu solars que han permès posar en marxa o en procés uns 230 habitatges en aquest règim. L’aposta que s’ha fet pel model és inqüestionable i està cridat a estendre’s. No és només en termes de disposició de sòl: també s’ha fet acompanyament, s’ha divulgat el model i s’ha generat la taula de cohabitatge, per, d’alguna manera coproduir aquestes polítiques. Ara el que cal és demostrar que el model funciona, que no ho poso en dubte, i es consolida, i a partir d’aquí hem de continuar impulsant-lo.

No et diré quin nombre de solars hem de destinar-hi, però sí que diré que en el primer mandat es va fer una aposta molt forta per impulsar el parc públic, i en aquest segon sí que volem treballar en la promoció delegada, que vol dir fer-ho en un ampli ventall de privats diversos, que han d’anar des de les cooperatives en cessió d’ús fins a les empreses amb lucre limitat. I aquí hem de trobar un equilibri.

Per què quan hi pot haver una entitat sense lucre, sigui una cooperativa o una fundació, per exemple, heu de deixar lloc a una empresa amb lucre limitat per fer promoció sobre sòl públic? És perquè són més ràpides?

L’element és el temps, perquè necessitem generar parc públic de totes les maneres i a la màxima velocitat possible. Vull un sector privat que estigui disposat a fer habitatge de lloguer assequible de manera majoritària i que aquest sector sigui divers. Perquè la capacitat d’inversió i de finançament del sector públic és limitada. Amb tot el que s’ha de construir necessitem atreure tot el capital possible, però no de qualsevol manera ni a qualsevol preu. Hem de buscar equilibris. També poso preguntes sobre la taula. A l’hora d’impulsar projectes de cooperativisme en cessió d’ús, hi ha dificultats per trobar finançament. Com ho resolem? Estaríem disposats a trobar finançament que vagi més enllà de les finances ètiques?

Som en un moment de revisió de les ordenances fiscals i no sé si teniu en compte algun canvi per ajudar a facilitar la cessió d’ús.

Des de l’Ajuntament, més enllà de posar els sòls, en temes de fiscalitat i finançament crec que s’han de buscar noves fórmules, com ara facilitar l’accés a perfils que avui en dia tenen absolutament impossible participar en una cooperativa en cessió d’ús, bàsicament per la necessitat de posar un capital inicial tan important. Des de l’Ajuntament potser es podria canviar amb subvencions. Segur que això serà una línia de treball. Ara no és un model assequible, però mirem per què no ho és. Per què era tan assequible hipotecar-se a 40 anys amb un sou precari? Fem-nos la foto completa, pensem quins són els canvis que necessitem des del punt de vista legal, fiscal, financer i de subvencions. Per què el pla estatal no té una línia específica per al cooperativisme? Com ho fem fàcil? Però això no ho podem fer únicament des de l’àmbit municipal. De fet, pel que fa a la fiscalitat municipal, no hi ha gaire recorregut perquè ja hi ha una rebaixa del 50% de l’IBI en els primers anys i l’impost d’obres i construccions està bonificat al 90%. En fiscalitat, crec que ens n’hem d’anar a l’àmbit estatal.