25/08/2026 | 07:00
Sentim molt a dir que vivim l’estiu més fresc de les nostres vides. És cert? Som a l’estiu més calorós fins ara i en el més fresc dels que vindran?
Potser l’afirmació és molt radical, però és cert que l’estiu és l’època de l’any que està registrant els canvis més importants, sobretot quant a l’increment de temperatura. Penseu que la mitjana de l’estiu és ara dos graus més alta que fa 75 anys. Per tant, ja és un clima nou, un nou estiu que no havíem viscut abans i que, en aquest sentit, sí que té unes característiques que són de temperatures molt càlides i una absència de precipitació. Són dos fets combinats. És l’època més crítica de l’any relacionada amb el canvi climàtic i l’escalfament.
Venim de diverses onades de calor que van començar al juny. A partir d’ara, serà normal que comencin tan aviat onades que abans s’associaven més amb l’agost?
Els fenòmens associats amb l’estiu com són les onades i els pics de calor, o les nits tropicals o tòrrides, cada vegada seran més freqüents. En un informe que fem cada l’any, estem veient que cada cop més són més freqüents, duren més i s’avancen en el temps. Al mes de maig ja hem tingut un parell d’anys que hem registrat temperatures per sobre dels 35 graus en algun punt. Això és un fenomen que s’associa amb l’escalfament d’eixamplament de l’estiu, sobretot de cara més a la primavera. Però també el setembre, que tenia característiques més de tardor, és cada cop més estiuenc. És un fenomen d’eixamplament de l’estiu.
“El Superniño serà un fenomen molt potent i pot tenir incidència a Europa”
Després hi ha la temperatura del Mediterrani, que voreja els 30 graus en algunes zones. Això també té conseqüències…
El clima està connectat. L’atmosfera i tots els ecosistemes terrestres pateixen aquest escalfament. Els oceans i els mars també ho estan patint i s’estan donant fenòmens com les onades de calor marines, que tenen unes característiques una mica diferents, perquè no responen tan ràpidament a l’escalfament que podem tenir en l’aire. Al mar hi ha més inèrcia i comporta uns riscos per a les espècies autòctones com la posidònia, que pateix més estrès per la temperatura. També hi ha més invasió d’espècies que no són pròpies de les nostres latituds, sinó d’altres de més càlides. Per tant, hi ha un canvi en la fenologia de tot el que és el fons marí, l’ecosistema marí.
“Sembla que tindrem una tardor plujosa. Es preveu que al setembre i a l’octubre plourà més del normal”
Alguns mitjans han publicat la possibilitat d’una dana catastròfica a Catalunya aquesta tardor. Quines possibilitats hi ha que es produeixi un escenari com aquest?
El fet que tinguem un mar més càlid del normal és una font d’aliment per a les tempestes que puguin venir a la tardor. Hi ha més humitat a l’atmosfera. L’oceà més càlid evapora i injecta aquesta humitat a l’atmosfera. Però no és l’únic ingredient que hem de tenir present perquè es donin possibles aiguats catastròfics. Per exemple, l’any 2022 vam tenir un estiu càlid, gairebé tant o més que aquest, i, en canvi, la tardor va ser seca perquè no vam tenir situacions de depressions mediterrànies o danes (depressió aïllada en nivells alts) que haurien afavorit aquest creixement de núvol. És a dir, que, si no hi ha una situació sinòptica, un pas de depressions o danes que passin per sobre de la nostra vertical, per més que tinguem un mar calent, no podrem fer créixer els núvols.
Fem aquesta entrevista a finals de juliol; just avui informeu els mitjans sobre El Niño. Quan arriba? Què pot passar a Catalunya? Quines prediccions en teniu ara mateix?
El Niño és un fenomen natural que, cada quatre o cinc anys, fa que el Pacífic equatorial s’escalfi més del compte. Això té uns efectes clars en moltes parts del món com Austràlia, Indonèsia, l’Amèrica del Sud o l’Amèrica del Nord, però a Europa n’hi ha molt pocs senyals. No es veu gaire bé quin efecte pot tenir. Aquest Niño que estem veient serà un Superniño, potser dels més potents (si no el més potent) dels que s’han registrat. I en aquests casos, com que és un fenomen molt potent, sí que pot tenir incidència a Europa. Hi ha estudis que associen un Superniño amb possibilitats de precipitacions per sobre de la mitjana a Europa, especialment a la zona del Mediterrani. Ho haurem de veure, perquè el senyal és molt feble.
Es poden fer encara prediccions estacionals tot i que el canvi climàtic faci més impredictible el clima? Us ha canviat la forma de treballar?
El fet que tinguem una atmosfera més càlida provoca fenòmens que les prediccions potser no capturen prou bé. Per exemple, la dana de València: les prediccions la van clavar molt bé, tres o quatre dies abans ja es veia bé que hi havia una configuració molt concreta que provocaria possibles aiguats al País Valencià, però el que no se’n va poder valorar és la intensitat. Els models poden capturar que hi ha una configuració potencialment perillosa, però no són prou hàbils encara per dir que cauran 200 mil·límetres en una hora. Això encara no, però sí que t’alerten que hi haurà precipitacions intenses.
“S’estan estudiant escenaris de 50 graus a Catalunya. És un territori inhòspit, i no en coneixem les conseqüències”
Tindrem una tardor plujosa?
Sembla que sí. Les estacionals marquen un setembre plujós i un octubre plujós, més del normal. La incertesa de les prediccions estacionals existeix, tot i que han millorat bastant; per tant, hi ha bastants números que sí. A veure si és cert, perquè convé. Per més que hagi plogut molt a l’hivern o a la tardor, hem tingut un juny i un juliol molt secs, acompanyats de temperatures extraordinàries. Tenim el juliol més càlid de la història. Som 3 o 4 graus per sobre de la mitjana, que és una barbaritat.
Llavors és cert que som a l’estiu més calorós de les nostres vides…
Exacte! L’any passat, el juny va ser el més càlid de la història. Anem batent rècords contínuament: un any és al juny, un al juliol, un a l’agost… però contínuament tenim rècords de mesos més càlids mai registrats. Això, malauradament, són senyals inequívocs que s’està escalfant l’atmosfera, i a l’estiu és quan es manifesta aquest canvi climàtic amb més força.
“La via és el decreixement, però és una utopia en un món dominat per autarquies i gent que nega el canvi climàtic”
Aquest canvi climàtic té sostre? Estem preocupats i ens podem imaginar un futur molt distòpic… Quin és el sostre d’aquest escalfament i d’aquestes temperatures?
En bona part depèn de nosaltres, de què fem per evitar que tinguem més emissions a l’atmosfera. Les projeccions de canvi climàtic s’encarreguen d’això, fan simulacions cap al futur preveient què passaria si el món s’escalfés 2, 3, 4 graus… I, a partir d’aquí, es fan simulacions de com seria el clima. A Catalunya, nosaltres al Meteocat fem simulacions fins al final del segle en funció d’aquests escenaris i ens marca que, si no fem una reducció clara de les emissions, pot augmentar la temperatura fins a 4 graus respecte a l’actualitat, que ja tenim un augment de 2 graus. S’estan estudiant escenaris de 50 graus a Catalunya a finals de segle. Per tant, és una situació greu, és un territori inhòspit. No en coneixem les conseqüències, però realment patirem molt, perquè ja estem en estrès. De fet, el canvi climàtic despulla situacions que ja no funcionen. Ho estem veient amb la gestió dels incendis o dels boscos. El canvi climàtic no provoca un incendi, però sí que fa que les conseqüències siguin més greus. El que fa el canvi climàtic és tensionar aquestes vestidures. Ens despulla les coses que no fem bé.
Que són moltes…
El futur és reduir emissions tant sí com no, i això comporta reduir el nostre modus vivendi. Hem de reduir la nostra manera de consumir, com ens movem, què mengem, quines vacances fem…
Un decreixement?
Sí, la línia és un decreixement perquè, per més que tinguem cada cop més energies renovables, la velocitat amb què cada vegada necessitem més energia no arriba a atrapar el que estem guanyant amb més renovables, perquè el consum energètic continua pujant, i més amb la intel·ligència artificial i altres elements que tenen un consum d’energia molt elevat.
“Això és com un transatlàntic i continuarà tirant per més que apaguem màquines i reduïm emissions ara”
Com apliques el decreixement ja no només a Catalunya o a Europa, sinó a escala planetària? Sona utòpic…
És una utopia, sobretot en aquests moments en què el món està dominat per autarquies i gent que directament nega el canvi climàtic, que només vol enriquir-se. És molt complicat. Potser hem de començar una mica per nosaltres mateixos: com actuem, com ens movem, com consumim… Ens cal menjar papaies o fruita de l’altra banda del món? No et pots menjar una poma, que és igualment bona i és aquí al costat? Si féssim un repàs de què fem dia a dia, segur que hi hauria molt de marge de millora. I, després, pressionar políticament, amb els nostres vots, ser molt insistents i que els nostres polítics vagin cap aquí, a un decreixement. Personalment, jo com a Marc Prohom, crec que és la via; si no, no hi ha manera de poder reduir les emissions. I també combinat amb l’adaptació: per més que reduïm emissions ara, això és com un transatlàntic i continuarà tirant per més que apaguem màquines. Per tant, hem de continuar fent l’adaptació a la calor, a aiguats intensos, adaptar els conreus a les noves situacions, que ja s’està fent. Són dues coses que han d’anar al mateix moment. Hem de mitigar, però ens hem d’adaptar a la nova situació.
“De vegades tens la sensació de predicar en el desert. Et sents satisfet de fer la feina bé, però veus que no en fem prou”
Si ens posem en un escenari en què demà, de sobte, hi ha un decreixement global i tothom s’hi posa d’acord: la situació es revertiria o simplement s’estancaria i ja estaria bé? És reversible?
Això va passar amb la covid. El món es va aturar uns mesos, i els efectes d’aquesta aturada global van ser pràcticament imperceptibles en la concentració de gasos. Es va notar molt poquet, perquè portem una inèrcia de tantes dècades fent emissions que allò va ser una pedra dins d’un mar de pedres. És molt complicat fer això, i sí que cal un compromís global i eficient de caminar cap aquí. Per exemple, la Xina està fent progressos en aquesta línia perquè veu conseqüències greus sobre la salut de la seva població i perquè veu que econòmicament les renovables són viables. Però no només ho ha de fer la Xina, sinó que ho hem de fer tots, i sempre acompanyats d’aixecar el peu de l’accelerador, intentar amortir la corba i estabilitzar-la. Amb això ja hauríem guanyat molt i guanyaríem temps.
Després hi ha els qui diuen que som en un cicle de glaciació. Això se sosté? Té algun fonament?
Evidentment, la Terra ha passat per cicles. Fa 22.000 anys vam tenir l’última glaciació i ara som en un període interglacial; per tant, sí que anem cap a una glaciació, però d’aquí a desenes de milers d’anys. El que tenim davant nostre és un canvi climàtic que no hem tingut abans, que per primer cop l’origina un factor que no havia existit en la història de la Terra, que és l’activitat humana i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Això és un ingredient nou, i el que està provocant és un canvi a una velocitat que mai abans s’havia donat. El factor principal del canvi climàtic és la velocitat: en 200 anys hem assolit una pujada de temperatura a escala global d’un grau i mig més. Per tant, dir que ara som en un cicle de glaciació és una bajanada perquè estan enganyant. No parlen de la velocitat del canvi a què estem fent aquest escalfament i aquest ingredient que per primer cop no és natural, sinó artificial: sí que som els homes i les dones que vivim al planeta, però amb la nostra activitat d’intensificació de les emissions estem posant un ingredient que abans no existia.
Tu et lleves cada dia i veus que anem cap al desastre, per dir-ho d’alguna manera… Com és ser expert en clima en temps de canvi climàtic?
De vegades tens la sensació que ets un plom, perquè en moltes entrevistes dius el que hi ha. I de vegades penses: és una situació poc edificant, perquè veus any rere any que estem batent cada cop més rècords, que estem en una situació, no de no retorn, però gairebé sí en molts punts. I això preocupa perquè veus que no s’hi està fent prou. De vegades tens la sensació de predicar en el desert, però la nostra feina és fer com de notaris: testificar i dir que realment els canvis climàtics s’estan produint, a quin ritme, a quins llocs… Nosaltres hem de fer això i sobretot orientar les polítiques en funció d’aquests escenaris de canvi climàtic, de veure cap a on anem i com es poden adaptar els diferents sectors. Fer aquest suport i aquest acompanyament. Però sí que de vegades… et sents satisfet per fer la feina bé, però al mateix temps veus que no en fem prou.
La societat està molt preocupada. Com a notari, pots donar alguna bona notícia? Hi ha esperança?
La bona notícia és que som davant d’un problema del qual sabem moltes coses. Sabem què el causa, sabem quines conseqüències pot tenir i en sabem la solució. Per tant, en tenim molta informació, molt més que quan va esclatar la covid. No tenim excusa en actuar, i això ens aclareix una mica el futur. Coneixem la situació. Ara falta que treballem per revertir-la. I s’estan fent coses. A Barcelona, el pla Clima és una bona solució. Se’n poden fer més, però com a mínim hi ha una iniciativa clara d’adaptar espais i dinàmiques de ciutats que, per altra banda, són i seran les més afectades pel canvi climàtic. En l’àmbit de l’agricultura, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) està adaptant conreus que consumeixin menys aigua i que estiguin més adaptades a condicions de calor. Per tant, s’estan fent coses d’adaptació eficients. Ens cal més, però la bona notícia és que tenim molta informació per fer polítiques que siguin efectives i que puguin tenir conseqüències positives per a la societat.
