19/03/2021 | 06:00
Des que al començament dels setanta es publiqués l’informe Meadows sobre els límits del creixement, la crisi ecosocial ha adquirit cotes dramàtiques. Avui ens enfrontem a la desestabilització global dels ecosistemes i cicles naturals i les seves conseqüències desastroses per a la vida, per als territoris i per al benestar de sectors creixents de la població.
El funcionament del capitalisme globalitzat ha desbaratat les regles dinàmiques que organitzaven el món viu. L’economia, sense límits, explota veloçment minerals, petroli, rius, animals i persones, excreta residus que contaminen la terra, l’aire i l’aigua i obre fractures violentes entre poblacions cada vegada més desiguals.
S’ha sobrepassat el pic del petroli convencional. Les energies renovables, amb taxes de retorn energètic menors, i dependents de minerals declinants, no poden sostenir la dimensió de l’economia actual, sobretot si aquests minerals també són demanats per electrificar el transport i digitalitzar i robotitzar l’economia.
Els països enriquits tenen petjades ecològiques que excedeixen els seus territoris. Els que estan emparats pel poder econòmic, polític i militar acaparen un “espai vital” més gran que no pas els correspon. L’extractivisme i el canvi climàtic provoquen expulsions i migracions forçoses que no han fet més que començar i que no són abordades com a problemes polítics, sinó de seguretat. La població “sobrant” és presentada com una amenaça per justificar políticament el seu abandonament.
Una part del poder polític i econòmic, en contra de la millor informació científica disponible, nega la realitat i impulsa un capitalisme del desastre. Des d’altres posicions s’aposta per un creixement verd que no és viable i que pot fer més profunda l’emergència civilitzatòria.
Algunes veus aposten per un Green New Deal, però això ja no és viable: és una falsa solució
L’Institut de Ciència i Tecnologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Goldsmiths University of London han examinat les polítiques de creixement verd que proposen el Banc Mundial, l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. Conclouen que, si bé es podrien implementar en països amb alts ingressos en condicions optimistes i poc realistes, fins i tot en aquests indrets no se sostindrien a llarg termini i no beneficiarien totes les persones.
La conclusió dels investigadors és que el creixement verd manca de suport empíric i suposa una aposta per les falses solucions. Hi afegeixen que, per encarar el problema i arribar a llindars segurs, serien necessàries estratègies de decreixement material just.
El que la comunitat científica planteja és que la reducció de l’esfera material de l’economia és simplement una dada, no una opció. L’economia decreixerà materialment tant sí com no. L’assumpte és que ho faci deixant molta gent enrere o a través d’una transició justa que ha de ser planificada i explicada. Les solucions no són només tecnològiques. Necessitem que l’economia i la política se centrin en la resiliència i en la protecció, que de cap manera no estan garantides si les prioritats són el creixement econòmic i els beneficis privats.
Tant és com anomenem el projecte. El que és important és l’objectiu que persegueix. Un Green New Deal que no estigui guiat per la reducció de l’esfera material de l’economia serà simple capitalisme verd. Un decreixement global forçós que no sigui radicalment just pot derivar en ecofeixisme. La clau és redissenyar els metabolismes socials de tal manera que els principis de suficiència i de redistribució permetin reorganitzar la vida en comú.
* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.
