26/08/2020 | 06:00
Semblava que parar l’economia capitalista era impossible però, durant els mesos de confinament, una part important de l’àmbit productiu no es va poder desenvolupar.
La dimensió de l’aturada ha estat, efectivament, molt gran. Necessitarem temps per veure en què es tradueix, però ja hi ha qui parla d’una caiguda respecte a l’any passat d’entre el 8% i el 12% del producte interior brut espanyol.
En canvi, l’àmbit reproductiu, el que es dedica a les tasques de la llar i la cura d’infants i persones dependents, no només no ha parat sinó que s’ha vist més imprescindible que mai.
Sí, i això ha afectat més les dones perquè són les que carreguen el pes de la gestió familiar i de la llar. Segons dades de la Cambra de Comerç, les dones fan, de mitjana, gairebé dues hores més de tasques de la llar respecte als homes. A escala mundial, és molt pitjor. L’ONU Dones diu que el 75% del treball domèstic no pagat el fan elles. Amb els anys, aquests percentatges s’han reduït perquè alguns homes s’han fet més conscients de la seva necessària implicació. Però, de moment, la xifra no s’acaba de revertir.
“L’economia feminista ha posat en relleu l’economia de les cures com un aspecte fonamental per aconseguir la igualtat de gènere”
Hi ha previsions, com les del World Economic Forum, que diuen que les dones són les que sortiran més malparades de la crisi que comença. Això ja va passar l’any 2008. Què en vam aprendre?
La importància del treball femení per al sosteniment de les famílies. El 2008 la taxa d’atur de les dones va augmentar molt. Moltes d’elles van haver de reduir-se la jornada laboral o van haver de deixar les feines fora de casa per atendre tasques de cures. El que va passar llavors era una còpia de les crisis que vivien molts països d’Amèrica Llatina durant els anys 80 i 90. Les polítiques d’ajust estructural que, com aquí, recomanaven organismes com el Banc Mundial no eren neutres respecte al gènere i tenien efectes molt negatius per a les dones. Les retallades de serveis públics les afectaven directament i ara pot tornar a passar el mateix.
Precisament l’economia feminista vol superar la visió androcèntrica de les anàlisis econòmiques. Tot i que el terme no va sorgir fins a principis dels noranta, fa més anys que moltes economistes treballeu en aquesta direcció. Creus que s’han aconseguit canvis en la mirada econòmica?
Dins de l’economia feminista hi ha diferents visions sobre l’economia. Des de les liberals, que s’enfoquen en la igualtat de gènere sense qüestionar el sistema econòmic, fins a les més progressistes, que creuen que un canvi de sistema ens duria més fàcilment a la igualtat. Per tant, l’anàlisi d’on han arribat les aportacions que ha fet l’economia feminista dependrà de cadascuna d’aquestes visions, però crec que hi ha algunes fites compartides.
Per exemple?
S’ha aconseguit canviar la nostra visió de la divisió del treball entre homes i dones. El concepte rígid de què havia de fer una dona (mestressa de casa) i un home (aportar diners) ha canviat radicalment o almenys ja no tenim aquest model que posava les dones en una posició de subordinació. També ha canviat la nostra definició d’economia, posant en el centre dels seus objectius la vida de totes les persones i el seu benestar, no el creixement del PIB (a escala macro) o l’obtenció del màxim rendiment (a escala micro). A més, penso que l’economia feminista també ha posat en relleu l’economia de les cures com un aspecte fonamental per aconseguir la igualtat de gènere. El problema de les cures és un obstacle al qual s’arriba sempre si busquem la igualtat. I, finalment, crec que ara moltes economistes feministes treballen en qüestions d’ecologia perquè és una manera de posar el benestar de totes les persones i la vida al centre de les nostres preocupacions. Fins fa poc, no era una qüestió prioritària dins de l’economia feminista però ha arribat i amb urgència!
“Cal analitzar què suposa per a les dones treballar en l’àmbit productiu i no deixar d’assumir les tasques reproductives”
Quines propostes concretes creus que es podrien fer des d’aquest àmbit per sortir d’aquesta nova crisi sense que això signifiqui més desigualtat?
Cal analitzar què suposa per a les dones treballar en l’àmbit productiu i no deixar d’assumir les tasques reproductives. Ens ho hem de mirar des de la macroeconomia i també des dels pressupostos públics. Quan va aparèixer l’economia feminista, la macroeconomia no l’estudiàvem des d’aquest punt de vista perquè ens semblava que no era un tema nostre. Estudiàvem més les qüestions laborals i les tasques de la llar. Però després vam veure que era molt important perquè les polítiques macro també perjudicaven moltes les dones. Amb aquesta mirada àmplia, jo veig tres línies. Primer, promocionar sectors que puguin afavorir el treball de les dones i tenir clar quines indústries posen la vida al centre, a les quals s’ha de donar suport, i quines no. Segon, empènyer l’estat a protegir cada vegada més les tasques de cura. Per exemple, a Espanya no hi ha prou guarderies, és el país de la Unió Europea que en té menys. I, tercer, ajudar i repartir el treball en l’esfera reproductiva.
Precisament, els últims anys moltes famílies han externalitzat algunes tasques reproductives i les han assumit dones migrades de manera molt precària i invisible. Com creus que podem donar-los el valor que tenen?
La crisi de les cures a Espanya va començar als anys noranta, quan les dones es van incorporar de manera massiva al mercat de treball. La seva implicació a les feines reproductives es va poder reduir perquè les van assumir, sobretot, dones llatinoamericanes. Ara se sap molt més d’elles del que sabíem, però cal tenir encara més dades de tot el que fan i del que implica en l’àmbit econòmic. És el primer pas per donar valor a la seva aportació. Els costa molt aconseguir papers i això fa que visquin situacions d’explotació molt gran i que alguns drets no els tinguin garantits. En aquest sentit, crec que és molt important organitzar-se. Al sector de l’hostaleria i els serveis, on treballa molta població migrada, Las Kellys em semblen un bon exemple de com autoorganitzant-se i visibilitzant la seva situació han aconseguit canvis.
“No és acceptable que hi hagi tants milionaris acumulant tant perquè no deixen que tothom pugui desenvolupar-se en condicions”
Moltes de les demandes del feminisme (corresponsabilitat amb els fills, igualtat laboral, mateixos drets socials, posar la vida al centre…) són les mateixes que ja feien fa quaranta anys. Fins a quin punt les reivindicacions han avançat a la pràctica?
S’han canviat moltes coses! Per exemple, fa quaranta anys, comptabilitzar el treball no remunerat era revolucionari. Jo ho vaig començar a fer en un projecte per a l’Organització Internacional del Treball (OIT) a finals dels setanta. Em van enviar a Marràqueix a estudiar les dones rurals i allà vaig veure que elles treballaven tant o més que els homes però el seu treball no es compatibilitzava en l’àmbit productiu. Vaig veure clar que no fèiem un retrat real de la societat. Quan vaig proposar comptabilitzar-lo, es van riure de mi. Era fer coses que no havien fet mai: entrar dins de casa, veure tot el que feien les dones i posar-hi xifres. Els qui llavors en feien mofa anys més tard treballen amb aquesta mirada, a la qual moltes vam contribuir. El llibre ‘Si las mujeres contaran’ que la política neozelandesa Marilyn Waring va escriure el 1987 em sembla interessant per entendre tot el que ens estàvem deixant. Deia que era molt trist que els països consideressin part del PIB la producció d’armes i, en canvi, no s’hi inclogués el treball no pagat de les dones.
L’economia feminista parla de posar la vida al centre. Però què implica, això, exactament? Quines polítiques concretes ens podrien encaminar cap a aquest escenari?
La renda mínima vital del Govern espanyol, per exemple, crec que és un pas. Les famílies tenen un petit pressupost per gestionar i, encara que sé que hi han destinat pocs recursos, em sembla una manera de començar a centrar el focus en el benestar de totes les persones. També és important que els governs garanteixin serveis de salut i d’educació de qualitat independentment de la renda. Una altra línia és reduir les desigualtats socials. No és acceptable que hi hagi tants milionaris acumulant tant perquè no deixen que tothom pugui desenvolupar-se en condicions. Cal transferir capital de les rendes altes a les que no tenen gaire o cap poder adquisitiu, amb impostos a les multinacionals i les grans fortunes. A escala internacional, estic a favor d’un impost com la taxa Tobin per recaptar capital de les transaccions financeres. També caldria taxar els diners que van a paradisos fiscals, que en són molts. Si ho féssim al 10%, imagina’t tot el que tindríem per als pressupostos nacionals!
“S’han extret productes de la terra pensant que eren il·limitats i no ho són. Tots estem amenaçats per l’extractivisme”
A l’hora de cuidar el sosteniment de la vida, més que mai hem de tenir en compte la crisi climàtica, que no para d’agreujar-se. Com afecta això els plantejaments econòmics del creixement il·limitat? Pot ser la fi del que anomenes l’homo economicus o l’home de Davos?
L’homo economicus és el model que ha fet que el capitalisme hagi crescut tant i tan ràpid des de la revolució industrial. És qui pren decisions només pensant en els guanys sense tenir en compte els efectes de la seva activitat sobre els altres. El capitalisme està obsessionat amb el creixement del PIB sense pensar que a dins s’hi preveu, per exemple, la producció d’armes o de productes nocius per al medi ambient. S’han extret productes de la terra pensant que eren il·limitats i no ho són. Tots estem amenaçats per l’extractivisme. Hem arribat al límit.
Quines sortides tenim a hores d’ara?
A mi m’agrada la idea del feminisme que diu que la situació que viu la terra és un altre problema de cures. La terra, com les persones, l’hem de cuidar. La població mundial seguirà augmentant i ens hem de preparar per cuidar la gent que hi hagi i no fer tant mal al planeta. Jo era partidària d’un creixement constant o creixement zero, que s’utilitzessin productes no nocius per a la terra, etc. Però ara veig que no n’hi haurà prou. Ens hem de programar el decreixement.
L’economia social i solidària vigila el seu impacte en la societat a tots els nivells: econòmic, laboral, ambiental, de gènere… És una bona alternativa?
El cooperativisme em sembla un model molt interessant: vol treballar de forma cooperativa, repartir el benefici i no acumular-lo, tenir en compte les conseqüències de la teva activitat més enllà de la mateixa empresa. Les cooperatives funcionen i no només aquí, també són una aposta a Amèrica Llatina. Ara bé, de moment, no són una alternativa que convenci els grans negocis. El món encara funciona d’una altra manera. Les empreses no entenen que no serveixen només per fer negoci, també tenen una funció social.
“El cooperativisme em sembla un model interessant, però, de moment, no és una alternativa que convenci els grans negocis”
Un dels llibres en els quals has participat que més s’ha reeditat i actualitzat és el de ‘Gender, development and globalization’. Gènere, desenvolupament i globalització, tres elements clau que expliquen el funcionament econòmic de les tres últimes dècades. Com s’entrellacen i com han evolucionat?
Als anys seixanta no es parlava que el desenvolupament podia tenir un efecte diferent per als homes que per a les dones. Va ser l’economista danesa Ester Boserup que va estudiar-ne els efectes als països més pobres d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina i va corroborar que les dones n’havien sortit perjudicades. Algunes les havia fet tornar a casa quan ja estaven posades en l’economia productiva, per exemple. A partir de llavors, moltes de nosaltres ens vam posar a estudiar casos concrets d’aquests efectes i les polítiques van anar canviant. Als anys 80 i 90 els estudis van ser sobre globalització.
Va ser quan a molts països es va feminitzar la força de treball.
Sí, les dones van sortir de casa en molts casos per primera vegada. Jo ho vaig estudiar a les indústries maquiles de la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Però la feminització va portar algunes qüestions controvertides, com que les dones eren triades perquè treballaven a un preu més barat. Ara som en un moment en què no sabem si es produirà una desglobalització. Si, per exemple, Zara decideix tancar les empreses que té a Bangladesh, l’Índia, etc., i tornar a portar la indústria a Galícia, pot ser que la força de treball d’aquests països es desfeminitzi. Si passa, caldrà veure les implicacions que té tot això, especialment per a les dones.
