Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Marc Sarrats “L’oficina és l’infern; és la destrucció de l’ànima humana”

Marc Sarrats (Barcelona, 1990) és guionista i humorista. Durant set anys ha format part de l’equip de còmics d’El Soterrani. Col·labora actualment al programa Està passant, de TV3, i ho va fer al programa Matina, Codina!, de RAC105, durant tres anys. Va fer gira amb el seu primer espectacle, Alta flipamenta (disponible a 3Cat), i Vaques flaques és el nom del segon, ara als escenaris, a banda d’engegar el videopòdcast Vale OK amb Guillem Camós. Ara fa un any va publicar el llibre Tot el que no sigui morir-se (La Magrana). Ens hem trobat amb ell per parlar dels seus orígens, del sistema capitalista i de l’escena de l’stand-up en català.

22/01/2025 | 06:00

Quins són els orígens de Marc Sarrats? Tinc entès que vas viure en comunitat

Vaig néixer en una família nombrosa en un pis petit al Clot, amb cinc persones. Els caps de setmana, els estius i per Nadal vivia en una comunitat de 70 persones. No en puc dir res més, perquè el fet de ser una comunitat comporta que el que jo explico repercuteix en altres persones. S’ha de morir molta gent abans que jo hi pugui entrar en detall.

Com ha estat aquesta experiència?

La vida comunitària t’ensenya a ser generós i a no mirar només per tu. Alhora, et fa viure permanentment amb una pressió més gran que la que pot tenir algú que només té la seva família nuclear. La por de decebre els teus pares s’amplifica a tot un sistema de gent que saps que mira per tu. També et dona molta seguretat. Jo he crescut amb una seguretat que sembla de nen pijo, però que en realitat no ho és, perquè no vinc d’una família adinerada. Sé que, si em passa alguna cosa, tinc 70 portes on trucar.

Què has fet abans de dedicar-te a fer humor?

He treballat de tècnic d’ascensors, de paleta i també en la instal·lació i el muntatge de vidre. Dins d’una xarxa tan àmplia de gent, hi ha persones que s’han dedicat a la construcció i m’han pogut ajudar a trobar feina mentre estudiava o quan no en tenia. També he treballat a Mediapro escrivint textos per promocionar partits de futbol.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“És molt fàcil criticar TV3, però no haver d’anar físicament a treballar és igual en qualsevol altre lloc”

Trobes a faltar alguna cosa de treballar a Mediapro?

No en trobo a faltar res. L’oficina és l’infern; és la destrucció de l’ànima humana. Per mi, no té cap sentit, avui dia, anar a fer una cosa a un lloc, a menys que sigui física, com la construcció. Per què ens hem de forçar a relacionar-nos amb persones que no ens importen, a qui no volem veure i per les quals sentim un rebuig extrem? Dinamitem l’espai com a tal. Relacionem-nos amb les persones amb qui volem relacionar-nos i professionalment tinguem contacte amb la gent amb qui hem de tenir contacte. El fet que tots estiguem obligats a estar en aquell espai fent una cosa que ens serveix per subsistir fa que jo odiï aquella persona i l’olor que fa el seu túper.

La gran majoria de la gent treballa cada dia en una oficina.

Hi va haver una pandèmia mundial, i semblava que això s’acabaria. Encara més: va quedar demostrat que, treballant un 40% del que es treballa actualment, la societat tira. La resta és plusvàlua. Però algú va dir que li sortia més a compte tenir tota la gent junta aquí, potser perquè hi va haver gent que se’n va aprofitar. I ben fet que van fer, perquè els empresaris també s’aprofiten del fet que tu vagis a un lloc. Hi ha hagut institucions molt conegudes al nostre país que durant la pandèmia van enviar el 70% o el 80% de la plantilla a casa seva i van seguir funcionant igual de bé. Plantilles que sabem que estan un pèl inflades. Tant és així que, quan es va acabar la pandèmia, la gent va tornar a l’oficina, però n’hi va haver molta d’altra que ja no s’hi va reincorporar i va seguir cobrant el seu sou íntegre. A casa i sense fer res.

De quina institució parles?

De TV3. Però no em quedo aquí: és molt fàcil criticar TV3. Igual que dic TV3, et dic qualsevol altre lloc. Mediapro va implementar els tres dies de la setmana de teletreball, i la gent està encantada amb això. Jo em sento un absolut privilegiat. I no hi ha dia que no agraeixi no haver d’anar cada dia a treballar físicament. Per a mi, és el major èxit aconseguit. Això i tenir una família que m’estima.

No té pinta de revertir-se, això de no haver d’anar a l’oficina

Cap ni una. He sentit dir a Slavoj Zizek que “ens resulta més fàcil entrellucar la fi del món que la fi del capitalisme”, tot citant un altre pensador [Fredric Jameson] i té raó. Ens és més fàcil veure que s’acabarà el planeta que no pas que s’acabarà el sistema, quan el sistema som nosaltres. Estem tots reciclant bosses i fent les mil i una, però ningú s’està plantejant que potser podríem fer un pedorro a tot això i muntar-ho diferent.

A l’espectacle Vaques flaques parles del col·lapse que no acaba d’arribar mai. Potser sí que la solució llavors serà viure en comunitat.

N’estic convençut al cent per cent. De la mateixa manera que ha de desaparèixer el treball assalariat, tal com l’entenem, crec que l’estructura comunitària a la llarga acabarà sent el futur de les societats. I de la mateixa manera que crec que la família mediterrània és últim ressort de la lluita contra el sistema, la família nuclear, la monogàmia o les relacions de parella desapareixeran, tal com les entenem, per donar pas a unes noves construccions socials comunitàries.

Per què vas decidir dedicar-te a l’humor?

Sempre l’he fet servir com a protecció. M’ha servit per no afrontar les coses, suposo. I més tard, per afrontar-les. També per destacar, ja que he sentit que no ho podia fer en cap més àmbit. No soc una persona ni especialment atractiva ni especialment intel·ligent. I fer riure els altres sempre m’ha servit per no afrontar aquestes mancances. I m’ha funcionat prou bé, perquè a la gent li agrada riure.

Penses que, ara, riure és més necessari que mai?

No compro gaire el discurs que estem pitjor que abans. Som la primera generació que viurà pitjor que els nostres pares econòmicament perquè també som molt més conscients del que ho eren ells. Crec que sempre estem una mica millor que abans i sempre sembla que estiguem una miqueta pitjor. La fi del món sempre hi és. Pensar que estàs pitjor que fa 20 anys et fa caure en la nostàlgia, i la nostàlgia et fa caure en el victimisme, i el victimisme, en l’egoisme. I això és un camí molt ràpid cap a tornar-te un reaccionari i a començar a acusar que tot està pitjor que abans a qui no toca.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’esquerra és una puta merda. No està fent res per aturar l’extrema dreta”

L’extrema dreta cada cop està guanyant més terreny i no promet un futur gaire encoratjador. Què creus que s’està fent des de l’esquerra per combatre-la?

L’esquerra és una puta merda. No s’està fent res per aturar-la. Es fan vermuts revolucionaris, exposicions i xerrades. A mi això em fa una mandra increïble, perquè l’esquerra s’ha convertit en l’afiliació política de l’ego. En Manel Vidal diu que ser d’esquerres consisteix bàsicament en una cosa que és dir-ho. Evidentment, no hi ha un futur encoratjador i segurament passarem per una etapa molt fosca pel que fa a control, però també tindrem una cosa molt clara contra la qual lluitar. És una lluita molt clara, molt específica i molt dirigida contra una cosa que evidentment s’ha d’acabar. Hi ha generacions anteriors que tenen altres lluites amb un nivell de patiment també molt alt. La lluita contra el buit que deixa omplir-te de coses que no necessitaves de la generació dels meus pares, per exemple. Contra l’haver viscut tota una vida i arribar als 60 tacos i dir “què he fet, a part d’aixecar crios subnormals?” també és heavy, eh?

Quines coses t’inspiren a tu a l’hora d’escriure els textos?

M’inspira molt la gestió emocional que fan les persones dels conflictes i de les tragèdies de la vida, que no han de ser pas greus. No vull frivolitzar, però em fa molta gràcia el drama humà, em diverteix. Les tragèdies pròpies, també. Em fa molta gràcia pensar com el meu cervell m’està portant cap a llocs d’autoboicot o de sentir enveja per alguna cosa. M’observo de vegades des de fora i em sento ridícul. Per exemple, vull ser un còmic increïble i llavors em poso molt trist si no ve gent als espectacles. Mira un segon des de fora. Mira la teva lluita des de fora. És un pet, tiu!

Ets un humorista amb consciència social i ho portes als escenaris. Has militat mai en cap espai?

Vaig créixer en un entorn força conservador pel que fa a les idees i vaig trigar ben bé fins a la vintena a polititzar-me fort. Suposo que soc a les beceroles d’aquesta politització, i per això encara sembla que tinc l’energia d’un nen de 17 anys. Fa poc que ens hem traslladat a Sant Andreu, i veig que hi ha molt d’associacionisme i molta gent fent coses a peu de carrer. Penso que m’agradaria implicar-me en alguna cosa més d’acció directa. He estat en contacte amb entorns de la CUP, d’ERC i dels Comuns i no m’ha agradat el que hi he vist. Hi ha excepcions de gent que m’aprecio, però no m’agrada el perfil de persona que crida a la política.

Què hi has vist que no t’ha agradat?

Estic en contra del concepte “carrera política”. Per a mi, una persona que vulgui fer carrera política és una persona que sé que, quan arribi on hagi d’arribar, no funcionarà. “És que, fins que no guanyi, no podré actuar”… “Sí que pots”. Quan deixis de pensar a guanyar, segurament podràs fer alguna cosa. Penso que la política no funciona: és una representació, un teatre. En aquest país tenim una realitat, que és que hi va haver un partit que va governar durant molts anys i ja ho té tot muntat i és molt difícil canviar-ho. Penso que tot hauria de funcionar de manera molt més horitzontal.

La política ha estat un tema recurrent als teus monòlegs…

A Catalunya li encanta que parlis de política catalana. I això és un gran mal. Per què ens mirem el melic tota l’estona? Perquè no sabem res més d’enlloc. Tu estàs fent un text i veus que tira, però no acaba de funcionar. I de cop i volta dius Gabriel Rufián, Pilar Rahola… fas name-dropping i es torna el sopar d’empresa. Una meravella. A El Soterrani vam ser-hi set anys i els primers cinc van ser full política catalana. Ja està. Fem una altra cosa, si us plau. Avancem, perquè, si no, no es pot construir res en aquest país.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Evidentment, hi ha censura a TV3, però mai és d’allò que tu t’esperes”

L’stand-up en català passa per un bon moment. Quin n’és l’origen?

D’El Soterrani, sens dubte. L’stand-up en català, tal com l’entenem ara, se’l va inventar Josep Català un dia que va enviar un missatge privat a l’Oye Sherman i a partir d’aquí tota la resta, amb l’entrada del Cruïlla i l’Hilària Club de Comèdia, amb totes les seves coses bones i dolentes. Però tot ve arran d’un grupuscle molt petit, d’una gent de Twitter que feien coses.

La majoria dels còmics d’El Soterrani esteu a TV3 o al Grup Godó

Sí, perquè no hi ha res més.

Perquè són els que tenen capacitat econòmica?

A vegades, la gent em diu: “És que fas això i després estàs a TV3”. Ja he estat tres anys al Grup Godó, amb totes les contradiccions que comporta, entenent bé les crítiques i gestionant correctament el temps que hi he estat, al meu entendre. Entenc que vulguis disparar contra la televisió pública, perquè em sembla que és quasi un deure com a ciutadà ser crític amb el que s’hi emet. Però, si el que a tu et genera un rebuig més gran és la persona que va a fer el pallasso a la tele pública per entretenir les iaies i els avis, doncs tens una vida bastant petita. Si realment vols configurar el personatge general, ves a veure les altres coses. No et quedis només amb allò, perquè és una part molt petita i és com quan tu vas a la teva feina i fas un Excel. A mi, fer riure les iaies i els avis i que em saludin a la cansaladeria em sembla una cosa meravellosa. Però soc molt conscient del que estic fent i, si d’El Soterrani tots hem acabat ficats aquí i allà, és perquè ara mateix realment només hi ha això.

No hi ha més alternativa?

Ara estem intentant fer una feina de crear una estructura pel que fa a teatres i sales, perquè no s’hagi de passar sempre pels mitjans. Tant de bo es pugui viure només de fer comèdia en català per territoris de parla catalana. Ara mateix, ens ho podem permetre dos o tres. En aquest moment, estem traient esbarzers d’auditoris i teatres que va muntar un senyor baixet i convergent fa molt de temps i que es fan servir només per fer la cantata de quart d’ESO per Nadal.

A TV3 et sents lliure per fer el que vulguis?

És la pregunta de sempre, si hi ha censura. Evidentment, n’hi ha. I, quan n’hi ha, sempre passa per llocs que tu no t’esperes. Tu dius: “Això m’ho tombaran” i no t’ho tomben. I llavors, en canvi, un altre dia dius no sé què de la Marató de TV3 i et diuen: “No facis acudits de la Marató, si us plau”. Abans que hi hagués 3Cat, no podies parlar de 3alacarta i dir que funcionava com el puto ojete, encara que fos veritat. Sempre està el focus posat sobre coses que tu no t’esperaves. Però bé, aprens a conviure, és una televisió pública i té una línia editorial. Hi ha més llibertat en altres llocs, suposo. També pots anar a aquests llocs a buscar-la. Jo no estic a favor de la censura, ni de bon tros, però a TV3 n’hi ha. Però mai és allò que tu t’esperes.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Manel Vidal va tenir mala sort: uns mitjans molt residuals van decidir que aquell còmic de TV3 era l’enemic del poble”

Què opines del que va passar al programa Zona Franca?

Manel Vidal va tenir la mala sort que aquell acudit va generar una reacció de falsa ofensa per part d’uns mitjans molt residuals. Es van generar notícies a El Triangle o a Crónica Global per poder fer una pregunta parlamentària sobre allò i va fer girar tota la roda. Va tenir la mala sort que es va activar tot aquest sistema. És a dir, no és tant que Salvador Illa o el president que sigui estigui tot el dia mirant la tele. És que hi ha unes personetes que decideixen que ara aquest còmic de TV3 és l’enemic del poble. No és que ho faci la mateixa tele. La tele, quan veu que hi ha aquestes coses, reacciona de manera covarda. Es va fer l’acudit aquell de la Mare de Déu del Rocío i hi va haver un gran merder. Al Toni Soler no se’l va carregar ningú perquè generava audiència. Manel Vidal era un tiu que podien fer fora, però es van trobar que eren amics (amb Joel Díaz) i van decidir plegar.

Bastant noble…

Sí, però en aquest cas la noblesa té la contrapartida que ens ha privat d’un espai que hauria pogut fer créixer una cosa a una altra velocitat.

Facu Díaz i Judit Martín han hagut de passar per processos judicials. Tu has tingut algun ensurt d’aquests?

No, i de vegades penso que m’agradaria tenir-ne algun…

Per què creus que els mitjans grans no fitxen humoristes com Facu Díaz o Carlo Padial, per exemple? Des de certs marges, es podria retreure que només podeu accedir-hi els humoristes de parla catalana…

No crec que a TV3 sàpiguen qui és Carlo Padial. Així de clar t’ho dic. I resulta que ara mateix aquests catalans són unes persones que han aixecat una escena de comèdia en català. Què vol dir els marges? Perquè a Facu Díaz no el considero “marges”, té tot l’Estat espanyol i és una persona terriblement més famosa que nosaltres. Jo sento que soc ben bé al rovell del mainstream català, que no vol dir res; però, és clar, dels marges venim tots, eh! L’únic que ens agafa en el moment en què hem saltat del marge al centre. Fa tres anys que estic a la puta tele i ja me’n vaig. Ara en marxo. Tinc un pla. No em vull quedar aquí per sempre i presentar el temps amb el Tomàs Molina.

“Porto més de tres mesos sense Twitter i soc la persona més feliç del món”

Què és el que pitjor de ser al rovell de l’ou?

Em noto bastant més tranquil i bastant més centrat ara de ser en el rovell. El que més em costa és pensar si m’estic acomodant o no, i això em porta algun maldecap. També de vegades em sento distanciat de les altres persones d’aquesta escena que no estan als mitjans i fan pinya. Em sento com que hi ha una festa d’aniversari a la qual a mi no m’hi han convidat, però això és una cosa que arrossego des de l’institut. I, d’altra banda, hi ha tot el tema de la gestió de la crítica, l’insult, la mentida i la difamació. Ara porto més de tres mesos sense Twitter i soc la persona més feliç del món.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La mort condiciona totes i cadascuna de les nostres accions al llarg de la nostra vida, ens agradi o no”

Com va ser deixar Twitter i per què ho vas fer?

El primer mes tens una mica de fomo del que està passant. El tercer mes ja te n’adones que aquella conversa pública tenia tan poca importància… Realment era un institut, tot de gent intentant destacar i trepitjant-nos els uns als altres. He estat 10 anys allà dins i cada cop la cosa s’ha anat emmerdant més i ha resultat més desagradable i més angoixant. Ara que he tingut una criatura, he decidit que no volia aquest tipus d’energia.

Vas patir assetjament quan vas explicar que havies fet bullying de primer a quart d’ESO? 

Sí, i realment va ser un dels pitjors moments d’estar a Twitter i d’estar als mitjans, però crec que vaig aprendre el que havia d’aprendre. Vaig veure que potser l’havia cagat i també que la gent s’estava aprofitant molt i disparaven contra el ninot, que és una cosa que ens agrada molt. Jo tinc la consciència molt tranquil·la respecte a la meva etapa estudiantil, i les coses que hagi pogut fer malament estan treballades.

Vas ser un dels pocs homes a denunciar l’assetjament masclista als mitjans. Amb què et vas trobar quan ho vas dir al programa Matina, Codina!, de RAC105?

No sento que ningú m’hagi d’agrair res. Hi ha molta gent que no s’hi atreveix, perquè al final aquest món és molt petit. Hi havia un cert discurs que deia que jo no era el més indicat per denunciar això, perquè jo no ho he patit. Sé que altres persones ho podrien dir amb molta més dignitat. Però saps què passa? Que anem tard i jo plegava del programa i hi ha certes coses que volia deixar dites. Espero que li hagi servit a algú. Potser sí que em vaig quedar amb la cosa de no haver dit els noms…

Ara fa un any vas escriure Tot el que no sigui morir-se (La Magrana), amb la mort com a tema central. Un tema que abordes als monòlegs. Per què t’interessa parlar-ne?

Per donar-li presència a la societat i mostrar com condiciona totes i cadascuna de les nostres accions al llarg de la nostra vida, ens agradi o no. Tot està relacionat amb la mort, tot i que no en parlem, perquè ens obsessiona saber les resolucions de les coses. I la mort és un problema sense solució. Aleshores l’apartem de la conversa i fem com si no existís. Penso que hem de viure com si haguéssim de viure moltes vegades. A mi això em fa viure amb tranquil·litat. No dic que cregui ni que no cregui en la reencarnació, però a mi em funciona perquè em planteja que, quan s’acaba això, torna a començar de nou. En canvi, el carpe diem sembla un missatge vitalista, però t’encara cap al patiment, cap a l’angoixa. Si estic fent una cosa, no n’estic fent una altra i, de cop, som tots bales anant d’una punta a l’altra.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ser pare és una porta d’entrada molt seriosa a tornar-te ‘gilipolles‘”

Com ha anat l’experiència d’escriure? T’han quedat ganes de fer-ne un altre?

M’ha agradat molt escriure un llibre, perquè és una experiència d’entregar una feina acabada. Sempre que treballo, després he de defensar la meva feina. Al principi em va generar molta angoixa, perquè vaig tenir la síndrome de l’impostor, vaig notar que em faltava formació literària. Ara m’agradaria escriure una cosa més gruixuda, explorar el format de novel·la.

Fa poc has estat pare. De quina manera t’ha canviat la manera de veure la vida?

Quan el Magí va tenir el seu fill, em va dir que per a la comèdia anava malament, perquè se te’n va el cinisme. I, ara que té quatre mesos, no li acabo de donar la raó. Penso que potser et tornes més cínic o més conscient de les coses que estàs fent o que faràs a aquell nen i que el traumatitzaràs per més bé que vulguis fer les coses. Sí que m’ha generat la sensació que, indefectiblement, relativitzes la resta de les coses. Abans tenia la sensació que la vida estava a fora i a casa descansàvem de la vida, i ara tinc la sensació que és a l’inrevés. També penso que ser pare és una porta d’entrada molt seriosa a tornar-te gilipolles. Ho he vist en alguns homes, que, quan tenen un fill, desconnecten de la resta de les coses. Per això crec que he d’estar una mica tensionat i tenir un peu sempre a fora per no tancar-me. Perquè tancar-se és el primer pas a voler preservar. I preservar és el primer pas a tornar-se de dretes.

Com veus tu els models de criança actuals?

Ara, tenir una criatura s’ha convertit en l’últim reducte de fer una cosa bona, i llavors ens obsessionem que el nostre fill sigui el millor. Jo conec penya que fan jugar el nen literalment amb un pal i una caixa de cartró. Una cosa és que no vulguis que el teu fill estigui sobreestimulat amb un cotxe que sembla una màquina escurabutxaques; l’altra és que donis el mateix perfil d’oci al teu fill que al teu gat.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies