04/12/2024 | 06:00
Ets nascut a l’Uruguai; però, quan tenies vuit anys, la teva família es va instal·lar a Blanes. Com vas viure el procés migratori?
Va ser bastant més senzill del que creia que seria. D’entrada va ser un xoc, però un nen de vuit anys, en general, s’adapta fàcilment als canvis. En aquell moment, vaig oblidar rapidíssim d’on venia. També és un procés una mica desbordant: de cop et trobes en una escola nova, aprenent un nou idioma, fent nous amics… Els meus pares em van apuntar a jugar a futbol; volien que fes coses per entretenir-me i perquè m’integrés. Quasi no vaig tenir temps de trobar a faltar el meu país.
Per què van venir a Catalunya els teus pares?
Pel context econòmic de l’Uruguai. Els meus dos avis per part paterna eren espanyols i, com que sabíem que era un procés lent, vam decidir començar els tràmits per obtenir també la nacionalitat. No va ser una decisió precipitada ni la vam haver de prendre amb urgència, perquè no estàvem vivint una situació extrema, però coneixes la frase “Si l’Argentina esternuda, l’Uruguai es constipa”? Doncs a principis dels 2000, el país passava un molt mal moment econòmic. La meva família sentia que no podia avançar cap a una vida més digna i, emulant el que havien fet amics, veïns i coneguts, va considerar que era l’hora de marxar.
Com era la teva família? Venies d’un entorn molt polititzat?
No particularment, però també és cert que l’Uruguai és un país molt polititzat en general: quasi no hi ha persones despolititzades per complet. I, a casa meva, els meus pares potser van ser la primera generació progressista de les seves famílies respectives. Havien viscut la dictadura militar quan eren joves, i això, d’alguna manera, els va convertir en persones contestatàries.
T’ho pregunto perquè, només amb 12 anys, intentes afiliar-te al Partit Comunista, però et diuen que ets massa petit i que hi tornis amb 14. I, de fet, el dia del teu aniversari t’afilies a les Joventuts Comunistes. Com va anar això?
Penso que sempre vaig buscar una explicació a la cosa d’emigrar, i totes les respostes tenien a veure amb la política. A més, a casa meva s’insistia molt en la idea que, a l’Uruguai, l’esquerra no havia tingut mai l’oportunitat de governar. Amb aquella edat, segurament fent uns raonaments molt bàsics, jo associava el patiment del país amb el fet que sempre hi havia manat la mateixa gent. Un moment fonamental per a mi va ser la reacció de la meva mare el dia que el Front Ampli, amb Tabaré Vázquez al capdavant, va guanyar les eleccions. Era la primera vegada que un candidat d’esquerres ho aconseguia. Veure-la tan emocionada em va servir de motor per buscar, investigar, i involucrar-me en la política.
“Com a votant progressista, em sento segrestat per un xantatge: que l’alternativa és pitjor”
I encara milites en algun espai?
No. Amb el temps em vaig adonar que els partits no són l’única eina a través de la qual es pot exercir alguna activitat política. De fet, potser és la pitjor, perquè generen molta frustració en la gent. A mi m’ha passat això, i, de la mateixa manera que un partit em va donar moltes alegries i em va fer conèixer gent molt interessant, també em va donar molts disgustos. No tinc cap necessitat de seguir allà, patrocinant guerres fratricides i coses que tenen més a veure amb les traïcions que amb la política. Prefereixo col·laborar amb moviments que m’interessen més que amb els partits, tot i que entengui la seva necessitat.
Aquell interès genuí que tenies per la política va mantenir-se en el temps, i ha estat el leitmotiv dels projectes que has engegat. En quin punt estàs amb això? Quina lectura fas del context polític espanyol i català en l’actualitat?
Com a votant progressista, tinc la sensació d’estar segrestat permanentment per un xantatge que té a veure amb el fet que l’alternativa és pitjor. I el més xungo és que és una realitat: l’alternativa és pitjor. Jo no puc evitar posar-me en la pell dels que veuen perillar drets fonamentals si el govern canvia de color. I sé que a vegades és molt fàcil voler que tot rebenti i començar de zero, allò de “que exploti tot d’una vegada i des de l’esquerra ja ho arreglarem”. Tanmateix, penso que reconstruir l’esquerra potser és possible, però reconstruir un país i rescatar la seva gent no és fàcil. Dit això, és frustrant el fet de veure que mai anem cap endavant, sinó que la batalla és per mantenir el que tenim. I que no és poca cosa, veient el que passa al nostre entorn.
Què vols dir?
Que hi ha països lliurant-se a les majors barrabassades imaginables. No és gaire popular això que diré, però a vegades miro al voltant i penso: D’acord, no som uns guanyadors, sempre diem que aquest país no va enlloc i que no té remei, però de sobte veiem aquesta Europa que sempre ha estat tan exemplar entregant-se als braços de l’extrema dreta. I això aquí no està passant. En el fons, si intento fer una lectura positiva, doncs em sembla un motiu d’orgull. Al mateix temps, també et dic que en algun moment molaria que avancéssim.
“Estic desconnectat de l’ambient polític a Catalunya. El meu marc mental ara és espanyol”
Aquesta lectura que fas de la situació política a Espanya també l’extrapoles a Catalunya?
He de reconèixer que estic una mica més desconnectat de l’ambient polític a Catalunya…
És a dir, el teu marc mental és bastant més espanyol que català.
Sí, completament, perquè ja són molts anys vivint a Madrid, que en cap cas és un forat negre de la política. Al contrari: les institucions més grans, els mitjans principals i la resta són aquí, i és quasi impossible no caure en una voràgine que et porta a fer una lectura que té molt a veure amb Madrid. A més, a mi em va cansar una mica aquesta mena de Dia de la Marmota en què es va instal·lar durant molt temps la política catalana.
Quan parles del “Dia de la Marmota”, et refereixes al temps en què tot estava molt focalitzat en el procés?
Tinc la sensació que la gent que va donar el seu temps i fins i tot la seva salut per aquesta causa ha quedat despenjada, perquè s’ha tornat a la cosa del repartiment del poder. Em sembla que, de nou, ha estat la ciutadania la que ha pagat les conseqüències d’una baralla en la qual, desgraciadament, hi pintava molt poc. Des d’aquí es fa la lectura que la frustració que va produir el fracàs d’aquest projecte polític ha fet que algunes persones s’hagin entregat a moviments d’extrema dreta. Jo no ho he pogut analitzar amb prou calma, però sí que penso que, quan la gent està decebuda, és més fàcil que s’apropi a solucions fàcils, ràpides i que tenen a veure amb l’enfrontament del penúltim contra l’últim. Em fa bastanta por que, per a alguns, fins i tot per a figures conegudes, això pugui arribar a ser una alternativa raonable.
Em va sorprendre bastant que en una entrevista a El sentido de la birra diguessis que l’únic llaç sentimental que tens amb uns símbols nacionals és amb els de l’Uruguai. Tenint en compte, com dèiem, que et vas criar a Catalunya i que bona part de la teva vida adulta l’has fet a Madrid… no tens aquesta adscripció nacional ni amb Catalunya ni amb Espanya?
No, però també és cert que a mi no em genera el mateix una senyera o “Els segadors” que una rojigualda o altres símbols que puguin representar Espanya. La qüestió és que la simbologia dels països llatinoamericans té una cosa de representació pràcticament total i un significat bastant èpic que respon a qüestions d’alliberament. A més, l’Uruguai és un país especialment patriota; de fet, els pocs records que tinc de la infància són de la celebració del Dia de la Bandera a l’escola. Això aquí tindria un significat completament diferent, però allà no representa divisió, ni rebuig, ni exclusió. Penso que els símbols que tenen a veure amb l’Estat espanyol s’han utilitzat moltes vegades com a imposició o per excloure alguna gent, i això fa que molts no s’hi sentim representats en cap cas. I, en relació amb Catalunya, si hi hagués viscut més temps, crec que hi hauria arribat a connectar més.
A quina edat t’hi vas instal·lar?
Acabava de fer 21 anys i ara en tinc 31. I això es nota: no perquè hagi deixat d’estimar Catalunya, sinó perquè, quan tu marxes, la connexió que tens amb aquell altre lloc va minvant. També el teu sentiment de pertinença. Aquests dies he estat per Barcelona i ja no sento que sigui casa meva. És curiós, perquè, quan portava poc temps a Madrid, anar a Barcelona era com tornar a casa, però hi va haver un dia en què tornar a casa ja era agafar l’AVE en direcció contrària. I no ho dic amb alegria, sinó amb nostàlgia i pena, perquè no vull perdre la identitat que em va donar Catalunya.
Aquest novembre, juntament amb Xavi Daura, has presentat Crema Catalana al Festival Cruïlla. És el primer projecte que fas en català?
En directe, sí. Havia fet una secció a Catalunya Ràdio fa uns anys, però era una cosa molt guionitzada i per telèfon, de manera que no va ser un gran repte. Feia molt temps que volia fer alguna cosa en català i em van proposar fer aquest espectacle. La veritat és que em ve de gust tenir aquesta porta oberta, perquè veig que estic perdent molts fils de contacte amb Catalunya, així que tenir la possibilitat d’anar-hi, actuar-hi en català, aportar un granet de sorra a una escena –l’stand-up català– que està creixent molt i que mereix créixer encara més, em sembla molt guai.
“La comèdia en català està creixent molt; fa uns anys només es gestava al voltant de TV3”
A vegades es fa una lectura una mica centralista segons la qual a Madrid hi ha més oportunitats laborals, que les produccions culturals grosses i influents són eminentment espanyoles. Per això vas marxar a Madrid?
Sí. Jo vaig fer totalment aquesta lectura i, quan podia, agafava un Alsa i anava a Madrid, on vaig començar a moure’m en ambients professionals de la comèdia. Però és que aquest circuit a Catalunya és ara molt més gran que fa uns anys: potser tinc un record una mica distorsionat, però en aquell moment quasi tot el que recordo que tingués relació amb la comèdia en català es gestava al voltant de TV3. Jo sentia que les oportunitats professionals eren molt limitades, que un parell o tres de productores feien quasi tot l’entreteniment en català i que estaven una mica bunqueritzades. I és normal, perquè, quan et truquen per fer un programa, al final tu acabes contactant amb aquells que coneixes, així que era una mica difícil entrar en el circuit.
Com veus el Madrid d’Ayuso i el mateix fenomen d’Isabel Díaz Ayuso. Coneixent la realitat sociològica madrilenya… com l’expliques?
Tant de bo pogués explicar-lo! Crec que Madrid és una ciutat enorme amb molts universos paral·lels. Jo tinc molt poc a veure amb aquest món tan parodiable, però tinc la sensació que Madrid està segrestada per una situació política que no és comparable amb la de cap altra comunitat autònoma.
“Hi ha gent molt compromesa amb una causa: votar en contra dels altres”
Per què?
Vull dir que hi ha gent que té por que Ayuso faci un salt a la política espanyola, però jo estic absolutament convençut que això no només no passarà, sinó que no tindria el mateix èxit. No funcionaria. Ayuso és un fenomen especialment madrileny. Jo tinc al cap el perfil de persona dèspota que la vota, més que per millorar les seves condicions de vida, per trepitjar les dels altres. És a dir, crec que és un vot pensat per fotre els altres, per fer enrabiar els progres: aquest és el raonament de molta gent, que no vota pels interessos propis o pels de la seva classe, sinó en contra dels altres. I és gent molt compromesa amb aquesta causa. Però tampoc vull que us endugueu una imatge esbiaixada dels madrilenys en general: pensa que jo, amb aquestes persones, pràcticament no m’hi encreuo. Fa més de 10 anys que visc a Madrid sense barrejar-m’hi. El xoc es produeix quan un dia, de sobre, has d’anar a fer un tràmit en una adreça que no et sona gaire, agafes el taxi, el bus o el metro, hi arribes i penses: Ah, és això! Són aquí! Hi ha una frontera fins i tot física entre el nord i el sud.
Però els resultats electorals d’Ayuso no es limiten als vots obtinguts a la zona nord. Va arrasar en els darrers comicis, cosa que vol dir que va saber tocar les tecles per tal que molts sectors populars se sentissin interpel·lats pel seu discurs.
És innegable que té un suport espectacular, i arriba un punt que jo he deixat de comprendre-ho. Estava fent una simplificació, perquè realment és facilíssim fer una caricatura del potencial votant d’Ayuso i parlar dels cayetanos, però segur que al meu barri [Carabanchel] també hi ha veïns que la voten. A mi m’emprenya molt demanar cita al metge, veure les cues d’espera llarguíssimes i pensar que hi ha persones de classes populars que ho estan avalant amb el seu vot. Però, tornant al principi: igual que et deia que, ara mateix, qualsevol alternativa de govern a Espanya és pitjor, també hi ha gent molt intoxicada amb la idea contrària. Són gent que compra el relat de la bona immigració i la dolenta, que creuen que aniran a comprar el pa i els hauran ocupat la casa, que el socialisme els perjudica perquè amenaça els esforços que han fet per estalviar i comprar-se un pis, o un cotxe. Crec que, avui, qui obté més èxits en política és precisament qui millor identifica i col·loca en el seu electorat una por molt ben dirigida.
“Qui obté més èxits en política és qui millor identifica i col·loca en el seu electorat una por molt ben dirigida”
Anem als teus inicis en la producció de continguts. Comences la teva trajectòria professional fent vídeos per a La Tuerka i després de reporter al carrer, a La Tuerka News. Com recordes aquella etapa?
Va coincidir amb el moment en què es va posar en marxa Podem, i a mi m’agradava molt el rol que jo tenia allà dins, perquè era una mica el díscol. Mai vaig participar en aquest projecte polític ni em vaig apropar mai a l’organització, però hi havia un degoteig constant de noms de La Tuerka cap a Podem. Jo m’ho passava molt bé sent una figura independent en un programa que estava molt marcat políticament, perquè no tenia cap obligació de retre comptes amb ells, ni el compromís de no fotre’ls canya. Era una època en què Podem es prenia les coses amb sentit de l’humor.
Ja no és així?
No deixa de ser simptomàtic del moment que vivim que, 10 anys després, coses molt semblants o fins i tot pals i acudits molt més lleus agradin molt menys. Ara resulta que la sàtira no fa tanta gràcia. Amb el Miguel [Maldonado] ens crida l’atenció el fet que, quan tot anava bé, érem dos xavalets simpàtics que feien broma de tot. Ara ja no se’ns interpreta així. Jo recordo aquella etapa amb molt afecte perquè era un moment de lucidesa en el qual més o menys tothom entenia la necessitat de tenir algú que et fotés els pals que t’havia de fotre. En aquest sentit, va ser molt cridaner el que va passar amb els titiriteros durant el govern d’Ara Madrid, del qual també formava part Podem.
Què va passar?
Amb el Miguel vam ser dels primers en rajar del tema, fins al punt que això va aparèixer a la premsa. Recordo un article d’El Confidencial que deia que La Tuerka de Pablo Iglesias criticava Ara Madrid. Allò ho vam fer també per prendre la temperatura del moment i veure si algú ens donava un toque, perquè era la primera vegada que contradèiem frontalment una decisió política de l’organització amb la qual convivíem cada dia. I no només no va passar res, sinó que es va celebrar la nostra independència. Fins i tot se’ns va acabar donant la raó, perquè l’única opció acceptable era la de donar suport a aquests nois. Jo no sé si això, avui, seria possible.
“La maquinària contra Podem va aconseguir desgastar el partit i canviar els seus dirigents”
Com valores l’evolució d’aquest espai polític i la retirada de Pablo Iglesias de la primera línia?
Tinc la sensació que tota la maquinària que es va posar a treballar en contra del partit ha aconseguit, malauradament, els seus objectius: d’una banda, desgastar-los políticament i convertir-los en repudiats perquè ja no tinguin opcions de canviar res i, de l’altra, canviar-los a ells, els dirigents i la seva manera d’enfocar les coses. Això és el que no vaig veure a venir: han aconseguit que perdin l’altura de mires que tenien al principi. I potser a mi m’hauria passat el mateix si hagués viscut aquesta situació d’assetjament continuat; però, des d’aquí, fer política amb una visió transformadora és molt difícil. És una pena i és una merda.
Per arribar a La Tuerka, les xarxes socials i en particular Twitter van ser determinants al principi de la teva carrera laboral. Ara que hi ha tot aquest debat al voltant d’aquesta xarxa social, sobre si ens hi hem de mantenir o marxar-ne, hi has reflexionat?
Jo ja no hi soc, però la sobreanàlisi, en aquest sentit, em carrega una mica. La qüestió és senzilla: a Bluesky jo hi he vist l’oportunitat de recuperar un ambient de bon rotllo, de conversa lleugera amb gent que m’agrada, i he vist que té unes eines de moderació que minimitzen l’assetjament al qual ens hem acostumat a Twitter. Hi ha aquesta cosa de “no, és que ens hem de quedar a Twitter!” i que cada militant sigui un màrtir disposat a posar la seva salut mental i física al servei de la causa. Doncs per a l’èpica està molt bé, però a la pràctica estem enviant gent a l’escorxador constantment. I mira, jo no vull ser en una xarxa on em fa pànic dir “Bon dia” perquè vindran 50 fills de puta a insultar-me. No tinc per què quedar-me a plantar batalla en un lloc on no només hi ha moltes persones que t’assetgen amb impunitat, sinó que, a més, la mateixa plataforma premia aquestes actituds. En el meu cas, la decisió té més a veure amb el fet d’estar a gust que amb un raonament polític. Aquests dies també he llegit coses sobre la propietat de Bluesky, i és evident que no és una xarxa creada per la CGT. Però no conec cap xarxa social que estigui en mans d’una cooperativa amb finalitats nobles. Doncs ja està, no crec que calgui donar-hi més voltes.
A tu t’han imputat dues vegades per continguts que has publicat. En una ocasió, per un tuit en què deies que et semblava una barbaritat cremar esglésies si no hi havia ningú dins. En l’altra, per un esquetx a La Tuerka News on fingies que eres un militant del PP anunciant la dissolució del partit amb l’escenografia habitual dels comunicats d’ETA.
Tinc el dubtós honor de ser, si no el primer, dels primers humoristes en passar per un tribunal on jo hi veia desfilar terroristes, narcotraficants i delinqüència organitzada. De cop, em vaig trobar en aquesta mateixa porta. Tanmateix, crec que van cometre un error, perquè van anar contra mi quan tenia 20 anys amb el més fort que tenien, de manera que m’han convertit en una mena de robot al qual és molt difícil intimidar. L’ensurt més gran me’l vaig endur només començar, i això em va fer molt fort. Quan alguna vegada han intentat intimidar-me a Twitter, dic “Hòstia, nois, us ho haureu de currar una mica més si voleu que canviï de rumb. Si no ho van aconseguir en aquell moment, no ho aconseguireu ara”.
“Els còmics parlem de l’Audiència Nacional com una possibilitat: és un nou camí en què pot derivar un acudit”
Malgrat que ambdós episodis van quedar en res, creus que va ser un avís per a navegants?
Va suposar que, entre els còmics, comencéssim a parlar de l’Audiència Nacional com una possibilitat. Era un nou camí en el qual podia derivar un acudit. No sé si aquesta era la intenció, però sí que va provocar aquest efecte: a partir d’ara no només pot ser que algú s’enfadi molt, sinó que el gag pot comportar problemes judicials. De totes maneres, crec que, en el meu cas, la persecució tenia molt a veure amb el lloc on treballava. No hauria estat així si, en comptes de fer l’esquetx a La Tuerka l’any 2015, l’hagués fet a YouTube. En aquell moment volien embrutar Pablo Iglesias com fos.
En certa manera et van utilitzar a tu per atacar el projecte polític?
Estic absolutament convençut que buscaven el titular “Pablo Iglesias dona suport a un imputat per humiliar les víctimes del terrorisme”. De fet, el titular és real, existeix. Era molt evident el que passava.
En relació amb l’avenç de l’extrema dreta –ja no només en termes institucionals, sinó de relat, sociològic–, tu has treballar a Movistar+, col·laborant amb Late Motiv, però vas denunciar que a la cadena s’eliminen acudits sobre Vox per “por i servilisme a l’extrema dreta”, i la presència de gent dins l’empresa que respon als interessos d’aquesta ideologia. Fins a quin punt l’extrema dreta està condicionant els continguts periodístics, humorístics i culturals?
Fa uns anys que soc fora; però, durant l’època en què vaig ser-hi, això era una cosa tristament habitual. Jo crec que als directius dels mitjans sempre els han fet por les trucades dels polítics. A Late Motive, les bromes contra polítics d’esquerres eren molt freqüents; a vegades havíem jugat una mica amb els límits, però mai havia passat res més enllà d’alguna queixa a les xarxes socials. Vull dir que no hi havia trucat cap dirigent demanant que se censurés cap contingut. En canvi, això sí que va passar amb Vox. I aquesta gent és lliure de trucar a qui vulgui; de fet, el problema és que en facin cas. Però el que a mi em cabrejava era que després s’erigissin en els màxims defensors de la llibertat d’expressió.
Però tu creus que aconsegueixen interferir en els continguts perquè, en el cas de Movistar+, hi havia una convergència ideològica amb l’extrema dreta?
Sí, absolutament. De fet, després de denunciar-ho públicament, vaig tenir el suport de companys de Movistar+. Els meus superiors al programa havien vingut avergonyits a dir-me “Mira, és que m’obliguen a treure aquesta cosa del teu guió”. Ho vaig explicar perquè pensava que s’havia de saber, i molts m’ho van agrair, perquè segurament ells no podran fer-ho mai. Jo, per sort, no depenc d’aquesta gent per poder treballar.
Perquè imagino que, després d’aquesta crítica, tu ja no has tingut un espai a la cadena.
Per descomptat que no, i ho entenc perfectament. Tampoc els demano res, només constato que, en aquest context, jo no podré treballar allà. És el que hi ha. Ja sabia a què m’exposava.
Només es pot fer un discurs lliure de censures si treballes al marge dels grans mitjans? O també en aquests casos assumeixes autocensura?
Jo, des que visc exclusivament de l’autoproducció, no sento aquestes censures. Això no vol dir que no em posi límits; si no, això seria un disbarat. Jo me’ls poso i em sembla el més raonable per no dir barbaritats, encara que sigui per provar. Quan era un xaval, m’agradava més jugar amb els límits, explorar, veure si podia fer enfadar algú, i m’ho prenia com una cosa mig trapella. Ja no soc aquí: no m’interessa molestar la gent; la vull fer riure.
I quins són els límits que t’imposes tu?
Un munt, però són els mateixos que m’imposo en la vida diària. Crec que parteix d’una cosa molt bàsica: no fer mal a ningú que no fa mal als altres, i no anar a traïció contra ningú. No sabria detallar-ho gaire més; això és el que em mou. No he de parar a pensar “Ui, és que tal cosa no es pot dir”. Senzillament, no em surt dir-la.
