Marina Garcés “Anem massa ràpid a donar les coses per mortes”

El llibre A les presons del possible (Tigre de Paper), publicat en castellà el 2002, gira al voltant d’una paradoxa: tot és possible en un món que no podem canviar. S’han endurit els barrots d’aquestes presons?

Seguim habitant un món on tot allò que és possible no deixa “un fora” desitjable o uns referents de lluita clars. El que estàvem pensant i fent a finals del segle XX, en plena epifania d’una globalització, ja abordava el repte de pensar més enllà d’allò que hi ha quan el que hi ha no es deixa impugnar. Els valors de la comunicació, la mobilitat i la fluïdesa que el capitalisme exaltava aleshores no han deixat de funcionar, però ara es tendeix més aviat al llenguatge de la disrupció: trencar els marcs contínuament perquè tot pugui seguir funcionant igual, però des d’una lògica de ruptura i tensió que ha anat pujant de to, fins al punt que és el mateix poder qui promou la confrontació. I això sí que és un gir important.

Dius que et feia por que, tornant al text, la foto del present s’enfosquís encara més.

No relativitzo la foscor del present ni de bon tros, però penso que la foto tampoc queda tan polaritzada, en el sentit que venim de moltes foscors anteriors i també de moltes llums, lluites i contrapoders. Si avui parlem d’aquesta reacció contrarevolucionària, és perquè també hem viscut un cicle revolucionari global entre finals dels anys noranta i el 2011, amb uns llegats i unes potencialitats que potser encara no hem sabut analitzar. Entendre-ho així ens ajudaria a fer lectures del present una mica més interessants que les merament derrotistes.

“Hi ha una continuïtat directa entre el neoliberalisme precaritzador i l’extrema dreta”

Costa no ser derrotista. Fa la sensació que som sota el dit que en qualsevol moment pitjarà el botó de la nostra destrucció. 

Però és que el botó vermell i la sensació de ser sobre una bomba a punt d’esclatar ja havia existit per a altres generacions. Pensem també en les invasions de l’Iraq, el “No a la guerra”, els Balcans… Semblaven esquerdes que s’anaven obrint en un ordre, nascut després de la Segona Guerra Mundial, que havia d’anar al revés, i en realitat eren el que ha dibuixat el contínuum on som ara. La idea del progrés i de l’imaginari emancipador com a narració lineal i clara que, a mesura que les lluites i les conquestes avancen, es va consolidant ja estava en crisi als anys vuitanta i noranta: el que s’havia consolidat era el capitalisme. Hem creat una ficció petitburgesa d’estabilitat projectada cap al passat, construïda en un espai i un temps molt concrets per a una població minoritària. I aquesta és la que està en crisi. El que hi ha de nou, en tot cas, és la descaradura amb què el discurs democraticoliberal s’ha posat en qüestió. 

Un dels grans canvis d’aquests temps és la tornada amb nom i cognoms del feixisme, dius.

Teníem clar que la democràcia no era realment democràcia, que les societats del benestar no eren igualitàries i que els drets es basaven sobre moltes violències encobertes, però el pas endavant i sense complexos no només de les retòriques sinó de les pràctiques polítiques explícitament feixistes és el que ens ha sorprès. L’altre gran canvi és la percepció d’irreversibilitat d’algunes de les condicions materials de vida planetàries, sigui dels límits de sostenibilitat del planeta, de l’emergència climàtica o de les condicions d’explotació de tot això, perquè seguim xuclant energia i fent guerres per mantenir un model energètic, productiu i de consum absolutament desmesurat.

A Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017) poses un adjectiu a aquesta condició del nostre present: “la condició pòstuma”. Què significa?

Aquest present de llarga duració ha incorporat en la definició de si mateix la mort d’alguna cosa fonamental: d’una determinada idea de civilització, d’història i de manera de viure. La mort, entesa com a condició d’aquest necrocapitalisme que funciona produint mort i destrucció i com allò que està generant aquesta mateixa manera de viure, que és la insostenibilitat en termes ecològics, però també aquesta impossibilitat de sostenir un temps vivible en les condicions de present. Són diferents sentits d’una mort històrica, però també projectada en el futur. I això també forma part d’una manera de pensar.

“No hem sabut analitzar els llegats i les potencialitats del cicle revolucionari que hem viscut”

Creus que la idea de futur cancel·lat desmobilitza?

No m’agraden gens totes aquestes tendències filosòfiques i culturals de predicar l’apocalipsi cada dia. Aquesta sentència que no fem res pel futur, la diem un sector molt minoritari. La major part de la població s’està matant a treballar pel futur dels seus fills mentre nosaltres diem que no hi ha res a fer i que els nostres joves estan condemnats a l’apatia, a la malaltia o a la pantalla perquè no tindran casa. El pensament crític s’està quedant tancat en un pensament petitburgès. “M’he comprat un pis, i els meus fills no podran fer el mateix”. De debò aquest és el problema? En tot cas, és un símptoma de la resta dels problemes.

Tu dius que als joves se’ls ha de parlar en present.

És que els estem prenent el seu present. I el que hem de dir-los és: “Sou aquí, viviu aquí, rebenteu els marcs i els paradigmes amb què us hem tancat precisament en aquestes presons del possible”. Cada cop que posem el futur davant nostre com si fóssim espectadors del nostre propi temps, ens oblidem que no hi ha futur si no tenim present. I el present és de tothom, no només dels joves, sinó també de la gent gran i no tan gran. En aquesta aliança de temporalitats és on fem saltar pels aires la condició pòstuma. 

Com encaixen les narratives de l’extrema dreta amb tot plegat?

En aquest context, hi ha dos imants possibles: el victimisme (soc víctima de tot) i la culpabilització (els culpables són els immigrants, les feministes, etc.). Si tu has aconseguit que tota una franja de població de classe mitjana empobrida se senti víctima d’algun culpable, en lloc de derrotada o capaç de lluitar, qui assenyali el culpable i posi les maneres per poder-lo castigar en traurà profit. És fer servir el malestar per polititzar en termes reactius la vida col·lectiva. I per això penso que hi ha una continuïtat molt directa entre el neoliberalisme precaritzador, la forma com ha aïllat aquestes vides d’uns entorns de vida més dignes i els fruits que cull l’extrema dreta. Les seves respostes apel·lant a un món petit posat en perill (i això val per a les masculinitats o la seguretat) són poques i molt bàsiques, però alhora mobilitzen molt.

“El pensament crític, la justícia i la dignitat col·lectives no han mort ni moriran”

En quins errors cau l’esquerra a l’hora de fer-hi front? 

El primer és posar-se només com a escut respecte a la seva arribada al poder: el “que no guanyin” com a únic argument que ha de mobilitzar el vot d’esquerres. A curt termini pot obtenir resultats, però no genera vincle, ni imaginaris compartits, ni projecte, ni una consistència que vagi més enllà. D’altra banda, alguns d’aquests han estat partits que han promogut i gestionat durant dècades el neoliberalisme que ha dut els nous autoritarismes, i la gent ho sap. I l’altre error és la seva fragmentació eterna i narcisista, que també genera un gran esgotament.

Però, més enllà dels partits, creus que hi ha res en la gramàtica cultural dels moviments socials i de la militància (el compromís, la solidesa, els fruits a llarg termini…) que va contra els codis d’aquests temps?

Crec que anem massa ràpid a donar les coses per mortes; és un altre dels vicis de l’esquerra. Els valors del pensament crític, la justícia i la dignitat col·lectives no han mort ni moriran. Fins on, fins quan, de quina manera, quin és el treball de sotabosc i de persistència que s’ha de fer des dels moviments socials i des de l’educació pública i íntima són qüestions que hem deixat una mica de banda i que hem de replantejar. És l’única manera que la reacció no sigui només una reacció. 

Repassant la ciència-ficció i les distopies del segle passat (videovigilància permanent, robots descontrolats, cerca de vida en altres planetes…), la directora de cinema argentina Lucrecia Martel es preguntava si la profecia comporta el seu compliment. Quin paper creus que té la cultura en la creació de noves narratives? 

És clar que els joves no volen llegir segons quines coses quan la precarietat, la manca de futur o els trastorns mentals i els suïcidis són mainstream. És un assetjament constant. Si la cultura ha de servir per a alguna cosa, és per tornar a obrir els codis i trencar aquestes presons del possible que hem omplert d’amenaces, de tristors i de previsibilitat. Parlem molt de la incertesa i estem consumint previsibilitat tota l’estona. El codi de sèrie funciona així: sempre és diferent, però sempre és el mateix. Podem imaginar una altra cosa? No cal inventar utopies estranyes; pot ser una gamberrada. Però sense moralisme: vam buidar les esglésies per poder imaginar altres maneres de ser al món, i ara l’hem omplert d’un altre tipus d’esglésies, creades per nosaltres mateixos.

“La cultura ha de tornar a obrir els codis i trencar les presons del possible”

Al llibre, dius que la idea d’utopia externalitza el desig de canvi. A què et refereixes?

Precisament perquè és allò que no té lloc en aquest món, l’utopisme és en realitat una gran excusa. És tot allò que no serà i que no tindrà lloc ara i aquí. Una cosa és fer ciència-ficció per prefigurar nous mons i entrenar la imaginació (hi estic molt a favor), i l’altra és projectar i externalitzar tot allò que voldríem en un món que no serà. Això ho fa molt bé la religió: ja et guanyaràs el cel. Tallar amb la polarització utopisme-reformisme passa per una imaginació crítica. Una possibilitat de ser en aquestes presons del possible des d’una imaginació que no és escapista, sinó que és capaç de veure els límits i alhora de relacionar-s’hi. Això requereix una articulació política, però també estar arrelat a aquestes quotidianitats tenyides de por en què estem immersos.

La politòloga Alicia Valdés, seguint Mark Fisher, diu que el problema no és que tinguem capacitat per imaginar alternatives, sinó que no podem ni tan sols desitjar-les. 

Hi ha un problema amb el desig, però el problema és qui i com està matant aquest desig. Hi ha qui diu: “La gent no lluita perquè no desitja i no desitja perquè no lluita”. Parlem de la llei mordassa? Parlem dels nostres rastres digitals a les xarxes? El desig està reprimit i amenaçat, i, quan pren formes que no canalitza el consum algoritmitzat o que no acaben convertides en patologia, troba un espai de perill. 

Creus que, en general, l’esquerra no ha sabut canalitzar aquest desig quan ha estat en posició de poder?

És difícil aprendre a ser en el poder o en relació de contrapoder del poder dins de les institucions. Penso que l’esquerra ha tingut por d’ella mateixa i dels seus, i poca confiança en descansar sobre allò que ha fet possible la seva arribada al poder. Hem d’aprendre a estar en relació amb el poder per travessar-lo i confrontar-lo i per no deixar-nos utilitzar, perquè el poder és el poder i hi ha hagut una certa ingenuïtat. Al final, quan toques certes coses (i això s’ha vist a Barcelona), no et deixaran seguir endavant. Aquest és un país on els canvis polítics són poc habituals.