06/05/2026 | 07:00
El teu últim llibre, Auge (En Debate, 2026), comença dient que s’acusa injustament joves i feministes de l’auge de l’extrema dreta. De qui és culpa llavors?
Efectivament, la conversa gira entorn d’un antagonisme entre xavals joves que no s’assabenten de res i que s’han radicalitzat perquè a les feministes se’ls n’ha anat l’olla. Però dir que el malestar dels joves és culpa de les feministes és el marc discursiu de l’extrema dreta, i no podem comprar-lo. La pregunta no és de qui és la culpa, perquè no és operativa, ja que cerca assenyalar i castigar, i ningú voldrà assumir aquest paper. La pregunta és per què hi ha un auge de la ultradreta entre alguns joves.
I quina és la resposta?
L’extrema dreta manipula el malestar juvenil masculí d’alguns nois per posar-los del seu costat i convertir-lo en odi envers els altres. Crec que els feminismes han de lluitar per dir-los: “Aquest és un lloc en el qual també podeu estar”. Perquè els xavals joves s’acostin al feminisme, els homes adults també han de fer un treball primer. Necessitem models de masculinitat alternatius i alliberadors.
Els adults hem contribuït a aquest malestar?
El malestar dels joves té a veure amb una situació de multicrisi. No parem de dir-los que el futur està cancel·lat, que no hi ha esperança, que hi ha una crisi climàtica de la qual no se’n sortiran, i un munt de coses més que, per descomptat, no ajuden perquè intentin buscar solucions.
“No parem de dir-los que el futur està cancel·lat, que no hi ha esperança, que hi ha una crisi climàtica de la qual no se’n sortiran”
No només es diu que són feixistes. Segons la teva opinió, són assenyalats com una generació capritxosa, malcriada i irascible.
Si vaig a un lloc on m’escupen i m’insulten, no m’hi vull quedar.
Parles d’edatisme, que per a tu és un sistema d’opressió com el racisme o el sexisme.
Els adults pensen que l’únic important són les seves necessitats. I les de la resta de la societat, persones grans, joves i infants, no són rellevants. Ho vam veure amb la Covid-19, nens i nenes no podien anar al parc, tot i saber que és una activitat central per al seu desenvolupament, però el fumador empedreït podia anar a l’estanc.
No sabem acostar-nos al malestar dels joves?
La veritat és que veig més titulars alarmistes que una altra cosa. Els qui hem treballat en serveis d’atenció comunitària amb aquest col·lectiu sabem que hi ha una clara manca de polítiques públiques fetes amb i per a joves. Si no escoltes el sector de la població cap al qual vols dirigir la política pública, estàs abocat al fracàs. A més, en aquesta narrativa de vincular els joves amb l’auge de l’extrema dreta, em crida l’atenció que s’exigeixi responsabilitat política a persones que estan en una mena d’abandonament polític. Hi ha una pulsió sàdica de dir “tu ets el culpable, te n’assabentaràs”, mentre els sectors adults de la població es refugien en un “jo no he estat”. Per no dir que la categoria política “jove” cada vegada és més àmplia i, per tant, més difícil d’analitzar. Ara sembla que amb 38 anys continues sent jove.
“El gran problema és el capitalisme, no que hi hagi molta gent cobrant pensions. Acabarem pegant-nos els uns als altres”
Creus que els mitjans de comunicació són responsables d’aquest alarmisme?
Absolutament. A Auge cito l’article que va fer que aquesta narrativa de joves versus feministes comencés a inundar els mitjans, al gener de 2024. I hi analitzo com se sobrevaloren algunes dades per aconseguir clics. Abans els joves contagiaven la Covid-19; ara contagien el feixisme. A veure què contagiaran demà. El periodisme està clarament en crisi, la informació ha de ser entreteniment i monetitzada. Els mitjans de comunicació haurien de tenir més cura i sospesar l’efecte de certs titulars.
Quin rol té internet en aquest gir cap a la dreta radical d’alguns joves?
El primer que hem de fer és deixar de considerar-lo el boc expiatori, que sembla que és l’únic lloc de radicalització de la joventut. Això no treu que la privatització de les plataformes ha fet que avui els algorismes no siguin ideològicament neutrals. Durant molts anys, les rares de l’institut trobàvem refugi a internet, però ara es premien els continguts vinculats a discursos d’odi i tenen moltíssim abast.
Un reportatge recent a El País Semanal apuntava a una tensió creixent entre generacions. Què n’opines, d’això?
El gran problema és el capitalisme, no que hi hagi molta gent cobrant pensions. Igual que crec que el capitalisme és el culpable que alguns xavals siguin feixistes, i no el feminisme. Si no comencem a adonar-nos dels efectes reals d’aquest sistema, acabarem pegant-nos els uns als altres. Perquè el capitalisme necessita la mort de l’altre. Ja sigui una mort simbòlica, “me la peles” prou per poder explotar-te, o biològica, gent que mor de fam, genocidis…
“Si no imaginem la fi del capitalisme, és perquè
no la desitgem. Per què desitjar un ‘dos cavalls’ si pots desitjar dos ‘bugattis’?”
És difícil ser anticapitalista quan tota l’estona et diuen que els diners et donaran la felicitat…
Això ho dic a Política del malestar (Debate, 2024): si no imaginem la fi del capitalisme, és perquè no la desitgem. Aquest sistema et diu que tot és il·limitat i que, si algú surt mal parat, aquest no seràs tu. Per què desitjar un dos cavalls si pots desitjar dos bugattis i tres xavaletes?
Les esquerres haurien de ser més anticapitalistes?
De veritat buscarem solucions a la pobresa dins d’aquest sistema? Hem de fer una anàlisi fora del marc capitalista. És necessari i urgent repensar nous models polítics, econòmics, culturals, relacionals i estètics.
En aquest llibre indicaves que les esquerres no poden quedar-se ancorades en el discurs de “tot està malament” i apuntar altres camins. Existeixen alternatives?
En l’últim capítol n’esmentava algunes: les monedes socials, el municipalisme, els pòdcasts o mitjans d’informació no tradicionals. Tot el que té a veure amb la política del no-tot.
Què significa la política del no-tot?
Hi ha una narrativa retòrica molt instaurada que diu que tota acció que no aspiri a la totalitat és inútil. I això provoca un efecte desmobilitzador. No obstant això, jo sé que anar a una assemblea feminista no acabarà amb el patriarcat. Igual que un vegà sap perfectament que no farà que es tanquin les granges porcines que inunden Catalunya. El no-tot és una aposta política que posa en valor qualsevol mobilització que es produeixi en els espais micro i quotidians.
“No hem de caure en el narcisisme de les petites diferències; la manera com jo vull solucionar un problema no sempre és la millor”
També dius que la política del no-tot accepta la dissidència, els antagonismes i el descontentament.
Aquesta és una idea transversal a tota la meva feina. D’una banda, és important no caure en allò que Freud anomenava el narcisisme de les petites diferències, on jo penso que la manera com vull solucionar un problema és la millor. I aquesta petita diferència fa que em senti radicalment diferent de l’altre. D’altra banda, cal entendre que sempre hi haurà diferències. Si en l’activisme no tinc una trobada incòmoda, és que només parlo amb qui ja està convençut, i això em sembla problemàtic. El feminisme al qual jo m’adhereixo és capaç de navegar en aquestes aliances incòmodes i d’unir tothom.
Quan parles de narcisisme de les petites diferències, penso en les esquerres…
Dues rates barallant-se per un xurro, que és un vídeo viral que m’encanta. Però aquesta és una resposta descriptiva, i vull donar-ne una de propositiva: efectivament, estan en la tensió dels petits narcisismes, de no assumir aliances incòmodes, i això genera bloqueig, paràlisi, però és que cal assumir la incomoditat de la trobada amb l’altre; ningú serà igual que tu.
Això va acompanyat de superioritat moral.
Això es nota molt amb els joves. S’ha instaurat la imatge que un jove és un eixelebrat, algú que no té ni idea de què va la vida. I, sobretot, algú molt pitjor jove del que tu has estat.
Les alternatives que esmentes estan funcionant avui
Sempre projectem les alternatives al futur, però és important explicar que ja existeixen i que podem desitjar-les. Si es persegueix una major mobilització, no es pot apel·lar tot el temps a un horitzó llunyà i que no sabem si arribarà.
