Són els nois joves tan antifeministes com sembla?

“Només 4 de cada 10 joves es consideren feministes”; “un 57,6% dels joves creuen que els homes estan desprotegits davant les denúncies falses per violència de gènere”; “un de cada dos joves pensa que el feminisme contribueix a la manipulació política”: aquests són alguns dels titulars amb què els mitjans han resumit darrerament la suposada davallada del feminisme entre la gent jove.

La impressió que en queda és clara: després de les vagues del 8 de març i del cicle de mobilitzacions del Me Too, una part important dels nois joves s’hauria desenganxat del feminisme i, fins i tot, s’hi hauria posicionat en contra. Però aquesta conclusió és enganyosa. Tal com mostrem a l’estudi Rebel·lies que no transformen, finançat per la Beca Nativitat Yarza d’Estudis Feministes de la Fundació Irla, el fenomen és molt més complex i no es pot resumir en un titular ni en una piulada a X.

El primer matís important és que, tot i que hi ha una tendència creixent entre alguns nois joves a identificar-se menys amb el feminisme, això no implica necessàriament una adhesió als rols de gènere tradicionals. De fet, molts no veuen contradictori defensar relacions més igualitàries i, al mateix temps, mostrar distància o rebuig envers el feminisme. No som davant d’un simple retorn als valors tradicionals, sinó més aviat davant del creixement d’actituds pròpies del que la literatura anomena sexisme modern.

Més enllà del sexisme tradicional

El sexisme modern no acostuma a negar la igualtat formal entre homes i dones. El que fa és assumir que la igualtat real ja s’ha assolit i, per tant, considerar que el feminisme ja no és necessari. Fins i tot pot reconèixer la importància històrica del feminisme —en àmbits com el sufragi o l’accés de les dones al mercat laboral—, però sosté que, un cop assolits aquests drets, les polítiques feministes s’han tornat excessives o injustes. És aquí on apareix la idea que ara serien els homes els discriminats: una percepció sense base empírica sòlida, però cada cop més estesa.

Ens hem de preguntar com s’estan construint avui les masculinitats i quin paper hi tenen els espais de socialització juvenil

Per això no és contradictori que molts nois joves es declarin més igualitaris que les generacions precedents i, alhora, menys feministes. La qüestió clau no és només si són antifeministes, sinó què entenen exactament per feminisme.

També s’ha donat sovint per fet que el sexisme s’associa sobretot a menys nivell d’estudis o a la classe treballadora. Però els resultats del nostre estudi obliguen a matisar aquest estereotip. Ni la classe social ni el nivell educatiu no apareixen clarament associats amb l’adhesió al sexisme, ni al tradicional ni al modern. Això passa en totes les franges d’edat, també entre la població jove. L’única variable sociodemogràfica que continua mostrant una relació clara amb l’antifeminisme és el gènere. I això ens obliga a preguntar-nos com s’estan construint avui les masculinitats i quin paper hi tenen els espais de socialització juvenil.

L’algoritme masculinista

Les preocupacions que expressen molts nois joves no són, en el fons, gaire diferents de les que han tingut altres generacions a la mateixa edat: passar-ho bé, encaixar amb els iguals, millorar la seva imatge corporal, tenir èxit en les relacions afectives o aconseguir una mica d’autonomia econòmica. La diferència és que avui aquestes preguntes es formulen i es resolen, cada vegada més, a través de les xarxes socials.

I és aquí on entra en joc l’androsfera. Encara que només fa poc que el terme ha començat a circular als mitjans, aquestes subcultures digitals masculinitzades —des dels “artistes de la seducció” fins als incels o els supremacistes masculins— són gairebé tan antigues com la mateixa web. El que ha canviat no és només la seva existència, sinó la seva capacitat d’expansió.

No busquen continguts antifeministes, però hi acaben topant i els incorporen com a llenguatge per interpretar els seus malestars

Allò que abans eren comunitats de nínxol avui han aconseguit difondre i normalitzar els seus marcs interpretatius gràcies als efectes polaritzadors dels algoritmes de recomanació de plataformes com X, YouTube, Instagram o TikTok. Així, molts nois joves no busquen directament continguts antifeministes, però hi acaben topant, s’hi familiaritzen i, en alguns casos, els incorporen com a llenguatge per interpretar els seus malestars.

L’extrema dreta ho ha entès perfectament. Els discursos sobre gènere i antifeminisme s’han convertit en una de les principals portes d’entrada a les seves posicions entre els joves. Sovint, doncs, no és tant que alguns nois s’apropin a l’antifeminisme perquè ja siguin d’extrema dreta, sinó que l’antifeminisme esdevé un camí possible d’aproximació cap a aquestes posicions polítiques.

Com sortir de l’atzucac

Si volem respondre a aquest fenomen, cal evitar dues trampes habituals. La primera és pensar que l’antifeminisme és culpa del feminisme. Com qualsevol moviment emancipador, el feminisme no és exempt de debats, contradiccions o errors. Però atribuir-li la responsabilitat del creixement de l’antifeminisme equival, en el fons, a donar la raó als mateixos antifeministes quan afirmen que “el feminisme ha anat massa lluny”.

La segona trampa és culpabilitzar la gent jove, com si els adults fóssim aliens al problema o automàticament feministes. Aquesta mirada no només és injusta, sinó també estèril. L’antifeminisme juvenil no es pot entendre sense el context adult que l’envolta: les plataformes digitals que exploten el conflicte, els referents públics que banalitzen la igualtat, i unes institucions que sovint interpel·len els adolescents des del sermó més que no pas des del diàleg.

Cal connectar amb l’energia crítica i rebel de l’adolescència en lloc de situar-s’hi frontalment en contra

Per això, proposem una aproximació no adultocèntrica. És a dir, una manera d’entendre l’antifeminisme juvenil que no parteixi de la superioritat moral adulta ni presenti els nois adolescents com un problema a corregir, sinó com a subjectes que busquen sentit, pertinença i espais de reconeixement. En aquest marc, l’antifeminisme pot operar com una forma de rebel·lia, però una rebel·lia que no transforma, perquè canalitza el malestar cap a explicacions reaccionàries en lloc d’orientar-lo cap a una crítica real de les desigualtats.

Per a moltes noies, el feminisme ha estat viscut com una eina d’empoderament. En canvi, molts nois l’han percebut com una imposició que els diu com han de ser en un moment d’incertesa vital i de construcció identitària. Aquesta percepció no descriu el feminisme real, però sí la imatge distorsionada que n’ofereixen les xarxes socials i que es veu reforçada en alguns espais de socialització masculina.

Davant d’això, la resposta no pot ser només de més moralització. Cal connectar amb l’energia crítica i rebel de l’adolescència en lloc de situar-s’hi frontalment en contra. I això implica apostar per l’alfabetització digital, per l’acompanyament pedagògic i per l’elaboració de contranarratives elaborades pels mateixos nois joves que siguin útils per desmuntar els discursos antifeministes.

* L’estudi complet, ‘Rebel·lies que no transformen. L’antifeminisme entre la població jove i adolescent cis-masculina a Catalunya‘, finançada amb la Beca Nativitat Yarza d’Estudis Feministes 2024 de la Fundació Irla, és obra de Jordi Bonet-Martí (Universitat de Barcelona), Barbara Biglia (Universitat Rovira i Virgili) i Leon Freude (Universitat Pompeu Fabra).