10/12/2025 | 06:00
Pubertat planteja una agressió sexual entre nois de 13 i 14 anys. Per què Leticia Dolera escull un tema tan delicat?
La ficció és una eina per pensar sobre temes complexos que ens interpel·len o que, a mi en concret, em commouen, m’interessen o em fan por. Com a dona i com a feminista, m’interessava parlar del consentiment. Em crida molt l’atenció que això generi tensió, fins i tot entre la gent d’esquerres o feminista. Si no tenim clar què vol dir el consentiment entre els adults, com podem transmetre-ho a infants i adolescents, o sigui, als adults del futur? Especialment amb la pornografia tan a l’abast i un consum de xarxes socials tan elevat.
Quan vas rebre el premi Ondas per la sèrie, vas explicar que t’havia impactat molt el consum de pantalles dels adolescents i assenyalaves la responsabilitat de les grans tecnològiques…
Sempre hem de fer un follow the money. Fins i tot l’influencer que t’està venent els criptobros i que la masculinitat està en risc o les tradwives i la seva exaltació de la feminitat més conservadora estan capitalitzant aquest discurs per fer diners. De tota manera, el que més em sobta és que no estiguem legislant sobre això des de fa anys. A mi ja em va inquietar quan es va saber que els grans enginyers de Silicon Valley prohibien les pantalles als seus fills. Vaig pensar: ostres, per què deu ser? Doncs és clar: perquè són un perill.
Especialment pels més joves?
Sento que estem deixant generacions d’infants i d’adolescents en mans del capitalisme tecnològic. Els adults també hi estem enganxats. Hi ha una economia de l’atenció que treballa per atrapar-nos en aquest scroll infinit que, moltes vegades, no és més que soroll i temps que no estàs dedicant a pensar, a estar amb tu mateix, a saber què et fa feliç o t’inquieta, ni tampoc què pots fer per millorar el teu barri. O sigui, que també és una forma de desarticular la lluita social o política. Però l’impacte és molt més bèstia quan el teu cervell s’està formant. Per això és tan important legislar. En altres països com Austràlia ja han prohibit les xarxes socials a menors de 16 anys. No podem esperar més.
“Hem d’ensenyar als nens petits quines són les parts del cos, i dir-los que un adult no els pot tocar les parts íntimes”
També he llegit que reclames un pacte d’Estat entre els partits polítics per l’educació sexoafectiva.
Sí, també hauríem de legislar sobre això perquè és el gran tema tabú. Com es considera una cosa de la família, sembla que la política no hi pot entrar, como si la política no hubiera entrado ya en tu cama o en tu construcción del deseo amb una mirada heteronormativa i patriarcal. Però hauríem de poder arribar a uns mínims, per exemple, ensenyar als nens petits les parts del cos, posar-los nom, que un adult no els pot tocar les parts íntimes. O que la sexualitat és comunicació, és autoconeixement, és respecte per l’altre i per tu mateix. En fi, coses que tant l’esquerra com la dreta podrien arribar a consensuar, però que ningú s’hi atreveix, i al final estem deixant els nens sols. Ens atrinxerem en una ideologia o una altra, no hi ha terme mitjà. I és responsabilitat nostra com a societat adulta ocupar-nos dels nens i de les nenes. No de manera individual, sinó de manera col·lectiva.
“Les persones que cometen agressions no són robots: són els nostres fills, amics, pares…, gent que estimem”
Per què vas decidir que el cas de Pubertat es resolgués per la via de la justícia restaurativa que, per cert, només és possible a Catalunya, a Navarra, al País Basc i, de manera incipient, a Andalusia?
Vaig descobrir la justícia restaurativa fent la sèrie, i em va semblar que tenia un poder reparador i transformador brutal. Posa les víctimes al centre i el que necessiten, i no deshumanitza l’agressor, perquè això també és una trampa. Mai arribarem a una prevenció autèntica si no entenem que les persones que cometen agressions no són robots: són els nostres fills, amics, cosins, germans, pares…, gent que estimem. També m’interessava parlar de la restaurativa perquè inclou l’entorn: les persones afectades indirectament poden dir com s’han sentit, poden entendre. I això és molt important perquè, moltes vegades, les víctimes d’una agressió sexual no s’atreveixen a denunciar justament perquè tenen por que l’entorn es trenqui.
“Amb la sèrie vull convidar a la reflexió sobre el “yo sí te creo, hermana”. Les dones no som perfectes, i esperar que ho siguem també és masclista”
La noia que denuncia l’agressió no és la víctima, i ho fa sense ni demanar-li permís a través de les xarxes socials. Què volies explicar?
Per començar, volia demostrar que el consentiment no es dona només en l’àmbit de la intimitat sexual, sinó que és en totes les relacions de poder, a la feina, a la família, amb les amistats. També volia reflectir que no existeix ni la víctima ni la denúncia perfecta. Volia parlar del que passa en el terreny dels grisos, quan un fet no és delicte, però genera malestar. I enfrontar de cara què passa en la intimitat de les relacions heterosexuals cuando las mujeres hemos sido educadas en agradar y complacer y los hombres en sentirse heridos cuando una mujer los rechaza. Totes aquestes construccions culturals ens influeixen encara que ens vulguem desconstruir i siguem d’esquerres. Quan hi ha intimitat, opera el poder. D’altra banda, també volia convidar a la reflexió sobre el “yo sí te creo, hermana”. La machosfera s’agafa a les denúncies falses, que són una part molt petita, però segur que n’hi ha perquè les dones no som perfectes. I esperar que ho siguem també és masclista, no?
A vegades es critica el “Yo sí te creo, hermana” perquè ignora la presumpció d’innocència.
Jo estic farta també d’aquest reduccionisme adolescent, saps? S’ha de poder posar una mirada adulta i complexa sobre la realitat. En un context patriarcal, on històricament no s’ha cregut mai les dones, és normal que reclamem que se’ns cregui. Però això no vol dir que estiguem en contra de la presumpció d’innocència.
A la sèrie, quan el Pol, un dels joves agressors, diu al seu pare que vol demanar perdó, aquest li respon: “Si tu demanes perdó, l’haurien de demanar tots els homes de Catalunya, d’Espanya i d’Europa sencera”. Com opera la cultura masclista en els abusos sexuals?
Volia reflexionar sobre la masculinitat que encotilla els homes i els diu que han de ser els proveïdors, que no poden ser sensibles, que han de ser valents. A la sèrie volia mostrar aquesta herència patriarcal, però també l’herència familiar. El Pol està heretant tota aquesta pressió per ser un tipus d’home, que, a la vegada, ha heretat del seu pare i del seu avi. Ha d’arribar una generació que doni un cop de peu a la paret i obri una escletxa que deixi entrar la llum. Que és el que fa el Pol.
“Els homes són els que exerceixen la violència masclista. Per què no hi ha homes enfadats amb altres homes? Per què s’enfaden amb les dones?”
En el teu llibre Mossegar la poma (Columna, 2018) expliques com vas arribar al feminisme. Creus que s’ha avançat des de llavors?
Jo crec que sí, però la situació ara és més complexa perquè vivim una crisi econòmica global. La inestabilitat genera por, que al seu torn fa que ens repleguem en idees més conservadores, que creixin el masclisme, el racisme. Jo crec que el pas següent l’han de fer els homes. És innegable que vivim en un patriarcat i que ells ostenten el poder. Si ells no fan aquesta reflexió, aquesta autocrítica, aquest voler mirar les seves companyes d’espècie com a iguals, ostres, és molt difícil que aconseguim una societat igualitària. Per exemple, els homes cometen la major part de les agressions sexuals. Per què no hi ha homes enfadats amb altres homes? Per què s’enfaden amb les dones? A mi m’interessaria que els homes diguin que volen cuidar, que volen ser tendres, que volen tenir por.
L’auge del feminisme està provocant canvis en el món del cinema?
Sí. D’una banda, ara hi ha la figura de la coordinació d’intimitat, que trobo que és molt important, tot i que… que fort que hagi d’existir aquesta figura, no? I després és cert que hi ha més directores, però això no ha sortit de manera espontània, sinó perquè hi ha una llei, fruit de molts anys de pressió de moltes dones que han fet estudis que diuen: mira, aquí se nos está discriminando. Perquè la discriminació cultural és invisible. Les productores o les plataformes no et diran mai que no et produeixen pel fet de ser dona; segurament, ni en són conscients. De tota manera, els projectes liderats per dones encara tenen un pressupost menor. Això respon també a aquesta mirada que diu que les històries de dones són més petites i intimistes, o que no sabem què fer amb tant capital o amb una grua.
Rodar en català complica més l’equació?
A veure, evidentment, és més difícil aixecar finançament. I no és per catalanofòbia, sinó perquè perds l’accés a tot el mercat llatinoamericà, per exemple. Per això està bé que hi hagi coproduccions. Pubertat té finançament europeu, que aposta per projectes amb mirada local, o de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), que inverteix en projectes en català, també gràcies a una llei que obliga les plataformes a invertir en produccions fetes en llengües minoritàries. Això torna a demostrar que les lleis tenen efectes.
Per què és important que hi hagi més produccions realitzades per dones?
La cultura projecta realitats. Si la mirada és única, la cultura no està reflectint el món. Per això és important la diversitat de mirades, de dones, però també de dones negres, migrants, perquè ens enriquirà com a societat i no ens portarà cap al pensament únic. Hem de batallar per conquerir el territori simbòlic, la imaginació, els marcs mentals. Les pel·lícules, les sèries, els llibres i les obres de teatre t’obren la mirada i les possibilitats.
Les teves produccions tenen aquesta vocació: sempre parlen de temes difícils o tabú d’una manera natural, sense estereotips.
M’agrada posar llum on hi ha foscor o silenci. Parlar de tot i obrir portes. Per exemple, a la sèrie Vida perfecta (2019) surt un noi amb discapacitat intel·lectual que decideix ser pare. Jo crec que, si tu veus en una pel·li una persona així que és protagonista de la seva vida, que li passen coses, el veuràs diferent en la vida real. És el poder de la ficció.
També utilitzes molt l’humor. Vida perfecta fa riure molt!
És que l’humor també cura. I et permet tractar de temes dolorosos amb una mirada més lleugera i no per això menys profunda.
Si comparem Adolescence, una altra sèrie sobre adolescents que va generar molts debats, Pubertat té una mirada més tendra, més comprensiva i més esperançadora. Necessitem més relats positius?
Hem fet molta distopia i no podem deixar que ens robin la nostra capacitat d’imaginar un món millor o més humà. Si no som capaços de fer-ho, com ens organitzarem per aconseguir-lo?
