04/06/2025 | 06:00
Al teu darrer llibre, L’art de ser humans, afirmes que les arts ens fan evolucionar com a persones. L’art ens fa millors?
L’art ens fa humans. I ens fa millors si sabem com utilitzar-lo. L’art es pot fer servir de manera molt perversa. Les grans dictadures feien art, un art molt regulat per qui manava i molt dirigit a estimular unes conductes determinades. Però, sense aquest control, l’art et permet conèixer-te millor a tu mateix, conèixer millor el teu entorn i comunicar-te. L’art pot ser també una font de crítica si el deixes florir. Estic pensant en els murals de Banksy, que tenen un missatge social al darrere potentíssim. Tenim artistes a la presó per les lletres de les seves cançons. Podem tancar una persona perquè fa una crítica social encara que no ens agradi?
Expliques que les obres d’art que més t’agraden són les que et provoquen xocs cognitius. Què és un xoc cognitiu?
Un xoc cognitiu es produeix quan tens una idea i el que se’t presenta és radicalment diferent. Al cervell no li agraden les divergències perquè les viu com a amenaces que poden posar en risc la teva vida. Té a veure amb la supervivència. Per tant, quan una obra d’art, un poema o un espectacle de dansa és molt diferent d’allò que penses o d’allò que acostumes a veure, el teu cervell busca reconciliar-ho. Si aquesta reconciliació augmenta el teu estrès, no anem bé. Però, si aquesta reconciliació et permet descobrir coses teves, de les altres persones o de la societat, t’enriqueix i, sobretot, et provoca plaer. És el que el pensador i físic Jorge Wagensberg anomenava “el plaer intel·lectual”.
Hauríem de potenciar més les arts en l’educació d’infants i d’adolescents? En què els ajuda, en concret, fer música, dibuix o teatre a l’escola?
És imprescindible perquè els ajuda a construir-se com a éssers humans. També necessiten les matemàtiques, la llengua i el medi perquè formen part del nostre context social i cultural, però les arts són instintives en l’espècie humana, i no podem reprimir-les. Si dones un llapis a un infant, farà gargots. Si li deixes un sonall, assajarà rimes. Si li poses música, remenarà el cul encara que porti bolquers. És la seva manera de conèixer el món, de representar-lo i de comunicar-se. També som filòsofs per instint. S’ha demostrat que els infants fan raonaments filosòfics abans fins i tot d’aprendre a parlar, de tenir un vocabulari extens i un pensament complex. I també que utilitzen el mètode científic. Mètode científic per descobrir el món, filosofia per interpretar-lo i arts per viure’l. És una llàstima que sacrifiquem tot això a mesura que ens fem grans; estem mutilant una part de la nostra humanitat.
Ho mantindries a la secundària, doncs?
És clar que sí. I al batxillerat. Això desestressaria molt l’alumnat. Perquè fer art no és dibuixar un arbre i que et posin nota. Les arts no poden tenir nota. Fer art és dibuixar un arbre i pensar per quin motiu tothom el fa diferent i adonar-se que tots els punts de vista són vàlids. Ara bé, la creativitat se sosté en els aprenentatges i les experiències prèvies que recordem. Cal, doncs, memoritzar i tenir disciplina. La part creativa del cervell combina elements que no estan connectats de maneres noves. També cal temps perquè tot flueixi, estones de no fer res.
“Quan els pares poden estar temps de qualitat amb els seus fills, es nota molt a les escoles”
O sigui, que és important avorrir-se?
Hauríem de buscar temps per fer-ho, sí. Hem creat una societat on sembla que, si estàs 10 minuts sense res a fer, perds el temps. I busquem ocupar-lo. Volem fer esport perquè és saludable, quedar amb els amics per tenir vida social… Volem fer tantes coses, que al final no en fem cap de bé. Per potenciar la nostra part emocional, hem de ser racionals i dir: “A veure, de les vint-i-quatre hores que té el dia, he de dormir-ne vuit, i, a més, de bona qualitat, no puc anar-me’n a dormir després de fer una activitat exigent”. I, si tinc una família, doncs li he de dedicar temps. Són només uns anys que tens els fills petits, i has d’estar amb ells perquè es nota molt a les escoles quan els pares poden estar temps de qualitat amb els seus fills; això vol dir sentint-se a gust amb ells. Seran més o menys brillants, depèn de molts factors, però funcionaran pràcticament sols. I, quan siguin grans i marxin, ja tindràs temps per a tu, per buscar-te un hobby. No cal que tot sigui treballar i produir.
Cal omplir les agendes dels nostres fills i filles amb activitats extraescolars?
A veure, poden fer alguna cosa, és clar que sí, però ha de ser lúdica. Si s’ho passen bé fent anglès, perquè el sistema que estan utilitzant és lúdic, endavant. Però, si fan anglès, que després no facin esport i pintura. Perquè també necessiten temps sense res de programat i, com deia abans, necessiten avorrir-se. L’avorriment és un moment de molta creativitat.
Afirmes que el nostre cervell és flexible i el podem modelar; per això és tan important l’educació. Com ha de ser un bon mestre?
Primer de tot, has de tenir empatia. Però no per patir amb els alumnes si estan patint, sinó per adonar-te de quan alguna cosa no funciona i, racionalment, gestionar-la. Per això cal connectar amb els alumnes, tenir-hi un bon vincle. Després, has de saber la matèria que estàs ensenyant i tenir estratègies per ensenyar-la. Un no s’ha d’encaparrar i fer les coses com li han explicat que s’han de fer, sinó que ha de ser molt flexible perquè cada aula és diferent.
“Anem tan ràpid que no tenim temps de pensar; si ho féssim, el nostre estrès disminuiria”
El professorat està sobrepassat: que les ràtios són molt altes, que les classes són cada vegada més complexes, que han de fer molta paperassa…
Es pot fer molt en una aula, moltíssim. Però se’ls demana més del que poden fer. A més de ser professionals de la matèria que fan, han de ser psicòlegs, buròcrates… I això els treu temps per pensar, pensar de quina manera han de fer les classes perquè deixin empremta. El món docent s’ha d’asseure i pensar. Ens passa en totes les feines: anem tan ràpid que no tenim temps de pensar. I això el que fa és incrementar aquesta sensació d’estrès. Si tinguéssim temps per pensar, l’estrès disminuiria.
L’alumnat també està estressat. Creixen els problemes de salut mental entre els 10 i els 18 anys, especialment l’ansietat i la depressió. Què podem fer perquè els infants i els adolescents estiguin millor?
Ells també viuen en aquest ambient de sobreestimulació constant, però els afecta més que als adults. El seu cervell té més oportunitats que un adult, però és més tendre i més fràgil. I els demanem que estudiïn, que, a més a més, treguin bones notes per obtenir una puntuació prou alta per triar el que volen fer de grans (això, especialment a partir de la secundària). I en realitat és igual. Al final, el que estudies no sempre és el que acabes fent en la vida; el que estudies ha de servir per formar-te com a persona, i després ja ho aplicaràs professionalment. A més a més, canviaràs de feina moltes vegades.
En aquest context, quin impacte tenen les pantalles en l’adolescència?
Les xarxes socials són una altra font d’estrès brutal. Primer, per la rapidesa. Si tu estàs xatejant i no respons al moment, ja ha contestat un altre i no té sentit el que anaves a dir. Després, molts se socialitzen a través de les xarxes, mentre que les relacions cara a cara són més tranquil·les: et veus la cara, reps més inputs de la comunicació no verbal. No és un problema només dels adolescents; ells en són els principals perjudicats, però el problema el tenim els adults, que hem generat un món on tot va accelerat. Fa quatre anys, quan em demanaven que em gravés explicant què diria en una conferència, no podia durar més d’un minut i mig. Aquest any em diuen que duri 45 segons. Sembla que, a partir del segon quaranta-cinc, ja passem a una altra cosa.
“Amb els adolescents, combinem de la pitjor manera possible l’abandonament amb la sobreprotecció”
Prohibim les xarxes socials?
Fins als 16 anys no haurien d’utilitzar-les, o, si més no, les que hi ha ara. Són perjudicials perquè tot va accelerat; estan creades per generar addicció. A més, el que hi veuen no és el més adequat. La imatge física de la majoria dels influencers no és real: està retocada amb filtres. Els adults ens n’adonem, però què hi veu un adolescent? Ells volen ser així i, quan es miren al mirall, se n’adonen que no ho són. D’altra banda, les xarxes mostren gent que sempre s’ho passa bé: tot és festa, glamur i diversió, mentre tu, que tens 12 o 15 anys, has d’anar a l’institut, estudiar i treure bones notes. Això és una puntada de peu al cervell. I incrementa l’estrès, l’ansietat, les autolesions…
Per si això no fos suficient, no parem de criticar-los. Per què ens costa tant entendre’ls?
No som conscients que nosaltres també vam ser adolescents. La nostra memòria autobiogràfica és selectiva: recordem el que ens ha portat a ser com som ara, però oblidem totes les ximpleries que vam fer o no les posem en valor. Per tant, sempre pensem que són pitjors del que érem nosaltres, però no ho són; simplement, ha canviat el context. L’adolescència és l’adolescència, que pot durar més o menys, segons les condicions socials o històriques. Al paleolític durava un parell d’anys, des que eren fèrtils amb 14 anys fins que tenien fills als 16. Ara s’ha avançat l’edat de fertilitat. Moltes nenes tenen la primera regla als 10 o 11 anys. I s’acaba amb 17, 18, 19… I els nens sempre van una miqueta més tard que les nenes. No és dolent que l’adolescència duri més, però ens sorprèn. El que passa és que el context històric, social, cultural, i ara també tecnològic, és molt diferent.
Com podem bregar amb l’adolescència les famílies i els docents?
Combinem de la pitjor manera possible l’abandonament amb la sobreprotecció. D’una banda, els deixem molt sols. No vol dir que hàgim d’estar sempre a sobre d’ells; però, quan ens necessiten, ens han de trobar a prop. És a dir, quan ells són a casa, és bo que nosaltres també hi siguem, compartir estones junts, i estar alerta per si ens necessiten explicar alguna cosa, i, quan ho fan, és important que se sentin acompanyats, compresos. Al mateix temps, els sobreprotegim. Si el professor diu que el teu fill menteix, anem corrents a queixar-nos. A veure, els adolescents menteixen, bé, no és que ho facin sempre o per defecte; és que gestionen les situacions de manera diferent perquè estan descobrint-se, perquè hi ha coses que els fan molta més vergonya que als adults. A casa i a classe estem combinant aquests dos aspectes, que són molt perjudicials per a la construcció de la seva personalitat.
“La confiança i la curiositat estimulen les ganes d’avançar, i la por ens paralitza; quan parla l’extrema dreta, sentim que no hi ha futur”
Què els podem respondre quan ens pregunten de què serveix estudiar?
És que, si no hi veus la utilitat, per què ho has de fer? El mateix cervell et diu que no t’esforcis per a res que no sigui útil, que no consumeixis energia perquè sí. Cal explicar bé de què servirà l’esforç que estan fent. No només amb paraules, sinó amb fets, demostrar-ho, que ho visquin així. En aquest sentit, el currículum no està ben enfocat. Especialment al batxillerat, el contingut és massa dens, i això fa que no tinguin temps de gaudir-lo. En canvi, els mòduls professionals estan millor dissenyats pedagògicament, perquè són molt més pràctics, i l’alumnat hi veu la utilitat del que fa. Quan això passa, el teu cervell descarrega dopamina, que és el neurotransmissor del plaer, de la recompensa.
Creixen l’extrema dreta, els discursos d’odi, les teories de la conspiració… Podem educar el cervell per tenir menys por?
L’educació és a l’arrel de tot. Des del primer dia de vida. Quan dones mamar a un bebè, hi influeix si ho fas per esma i de mal humor o si l’acarones i li cantes cançons. Tot és aprenentatge per a ell; encara que sembli que no s’assabenta de res, està captant-ho tot. Quan li canvies el bolquer, si li parles amb veu dolça, somrius i li fas pessigolles, faràs que senti que la incomoditat de manipular-lo pot acabar generant plaer. Si, davant de qualsevol canvi, li transmets que és incòmode, aprendrà que els canvis fan por. I passa exactament el mateix en el sistema educatiu, a casa o a classe. Si un treball no t’ha sortit bé i reps una esbroncada, aprens que aprendre fa por perquè és molt difícil que sempre et surti bé. En canvi, si aprens que els errors són una font d’aprenentatge, no els viuràs amb por i intentaràs fer-ho millor sempre. Ho viuràs com una oportunitat.
Durant molt de temps es pensava que la millor manera d’ensenyar era amb disciplina i càstig. Es pot fer diferent?
A mi m’agrada molt parlar de dos estats emocionals que són clau: la curiositat i la confiança. En un extrem, tenim la por, que genera incomoditat i rebuig. És important sentir-la quan hi ha una amenaça, però no ens ajuda quan l’amenaça no és real perquè ens paralitza. A l’altre extrem, tenim la curiositat, que activa la motivació, energitza el cervell i genera sensacions de recompensa; o la confiança, que incrementa els vincles socials i l’autopercepció. Aquests dos estats estimulen les ganes de continuar avançant i aprenent, i acreixen la sensació de benestar. Ens fa més optimistes; veiem que hi ha futur. Quan sentim parlar l’extrema dreta, tenim por, sentim que no hi ha futur.
Proposes una societat que vagi més enllà del coneixement i es dirigeixi cap a la saviesa. Què vols dir amb això?
Aquesta és una altra de les meves utopies. Es diu que la societat de la informació està transmutant en la societat del coneixement. La informació és la possessió i la transmissió de dades. El coneixement, en canvi, implica comprendre i analitzar de manera crítica la informació. Però ens caldria anar un pas més enllà. Per mi, la saviesa és la capacitat de veure què val la pena fer amb el coneixement. Hem de saber com utilitzar-lo, en el sentit ètic i moral, per al benestar de tothom.
