La seducció de la innocència

El desembre de 1941, just quan els Estats Units entraven a la Segona Guerra Mundial després de l’atac de Pearl Harbor, naixia un nou personatge en el llavors encara iniciàtic univers del còmic de superherois. Si el 1939 apareixia Superman, com a al·legoria de l’immigrant (en una nació que no era una altra cosa que d’immigrants) criat en l’Amèrica rural que lluitava al costat dels treballadors contra els interessos de les grans corporacions, i el 1940 ho feia el Capità Amèrica, fill de la classe obrera de Brooklyn delmada pel crac del 29, que es convertia en superheroïna combatent el nazisme i el feixisme, a aquesta tríada li faltava la representació del feminisme: Wonder Woman.

No era tan sols un personatge femení per omplir un “buit”. Fou creada de la mà del psicòleg William Moulton, un dels inventors de la màquina de la veritat, profundament influït per la seva parella Elizabeth Sadie Holloway (psicòloga eminent i formada en els ambients més radicals del sufragisme feminista) i per la seva altra parella, Olive Byrne (de fet, tots tres formaven un triangle amorós que es mantingué entre elles dues, després de la mort de Moulton el 1947, fins als anys vuitanta), que provenia d’una nissaga familiar de feministes. Fou la gènesi de la nova superheroïna, que esdevenia una princesa amb poders extraordinaris d’un regne exclusiu d’amazones on no hi vivia cap home (Illa Paradís), que es veié afectada per l’arribada de la Segona Guerra Mundial, conflicte en el qual ella prengué partit contra el feixisme. Una presa de partit, però, que anava acompanyada d’una crítica gens velada al poder masculí i de l’exaltació de la superioritat del gènere femení.

Era una cosa absolutament disruptiva en la representació de la dona, com també ho era en la sexualitat subjacent que representava el personatge, i més si tenim en compte que el nou gènere dels superherois era propi de la cultura popular de masses. Es pot comprendre la seva emergència en el marc de la prolongació de la cultura frontpopulista dels anys trenta durant la Segona Guerra Mundial i en la realitat de la incorporació massiva de les dones a espais laborals fins llavors exclusivament masculins (de fet, un dels factors clau de la victòria dels Aliats contra el nazifeixisme, malgrat que poques vegades sigui esmentat, fou precisament la integració de les dones als nous llocs de treball que es va produir en uns països i no en d’altres). Tanmateix, aquesta “disrupció” no sobreviuria incòlume en el món posterior a la Segona Guerra Mundial.

El maccarthisme afectà centenars de milers de treballadors públics, artistes, científics i escriptors

Quan el gener del 1939 es feia una de les primeres enquestes d’opinió Gallup als Estats Units, un dels resultats no deixa de sorprendre fins i tot avui. En cas d’un conflicte entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica, en un país amb un fort component anticomunista des del 1917, el 83% dels nord-americans volien la victòria dels rojos. Això va canviar radicalment el 1947, quan el president Harry Truman proclamà un 12 de març que en el món hi havia dos sistemes radicalment diferenciats, el comunisme i el capitalisme liberal, que no podien coexistir. Els vells aliats que havien lluitat junts contra el feixisme ara eren declarats enemics irreconciliables. Com havia anunciat Winston Churchill el 1946, s’estenia pel món, començant per Europa, un “Teló d’Acer” que el separava en dos bàndols. Però aquest teló, malgrat tota la retòrica, no només separava el món geogràficament en àrees d’influència territorial. Convertir la nova retòrica en realitats també comportava la depuració massiva en el si de cada una de les societats on la diversitat ideològica no tan sols havia conviscut, sinó que havia travat aliances profundes.

En el cas dels EUA, aquesta depuració prengué la forma del maccarthisme i afectà centenars de milers de treballadors públics, artistes, científics i escriptors. Un dels principals productors del nou imaginari mundial nord-americà, Hollywood, fou en aquest sentit transformat profundament per assegurar que els valors transmesos en la naixent societat de cultura de masses responguessin als nous principis. Però la depuració no finí aquí, i acabà afectant tots els camps de la cultura i en especial aquells que formaven part de la cultura popular. Més quan, malgrat la caiguda de vendes després de la Segona Guerra Mundial, encara es venien uns 70 milions d’exemplars de còmics en un país d’uns 150 milions d’habitants. Milions de pàgines poblades d’històries que es dirigien directament al cor de la imaginació adolescent.

El llibre de Wertham establia una correlació directa entre la lectura de còmics i la comissió de delictes o la transmissió de valors perillosos

És en aquest marc que, ja a finals de la dècada dels quaranta, emergeix un ampli moviment, articulat per opinadors i associacions, que posa en el centre la problemàtica dels còmics com a transmissors de valors indesitjables als infants i adolescents. Aquest moviment, que a partir del 1949 organitzava cremes públiques de còmics a les escoles dels EUA, assenyalava tres perills de la “plaga dels còmics”: la transmissió de valors (filo)comunistes, la construcció de referents de gènere i sexuals “desviats” i l’increment de la delinqüència juvenil com a producte directe de la seva lectura. Tanmateix, aquests arguments només adquiriren l’estatus de nova veritat “científica” a partir dels treballs d’un eminent psiquiatre considerat progressista: Fredric Wertham. Aquest publicava el 1954 La seducció dels innocents. La influència dels còmics a la joventut actual, un llibre que a partir de l’estudi massiu de casos establia que hi havia una correlació directa entre la lectura dels còmics i la comissió de delictes, les actituds de gènere i sexuals no normatives i la transmissió de valors perillosos. Evidentment, en tot plegat, Wonder Woman no hi estava absent. Segons el psiquiatre, “ella és sempre una espècie de personatge de terror. Molt poderosa físicament, tortura els homes, té les seves pròpies seguidores femenines, és una dona cruel i “fàl·lica”. I, si bé és una figura aterridora per als nens, és un ideal indesitjable per a les nenes, ja que és exactament l’oposat al que se suposa que les nenes han de ser”. Per si no quedaven prou clars els perills als quals es referia, en un altre passatge de la seva obra acaba de reblar que “la connotació homosexual del tipus d’història de Wonder Woman és psicològicament inconfusible […] les noies gais a les festes és un incentiu per allunyar-se de l’heterosexualitat normativa”.

Podrien moure a una certa sàtira aquests passatges, però el tema era terriblement seriós, tant que aviat s’establí un subcomitè sobre la delinqüència juvenil al Senat dels Estats Units, concentrat en la problemàtica dels còmics. El resultat d’aquest procés als còmics fou l’establiment d’un mètode de censura sobre els comportaments dels superherois (el Comics Code) que regulava els valors que havien de transmetre. Una nova realitat que gairebé acabà amb el gènere a finals de la dècada dels cinquanta. I és que, efectivament, res no és innocent.

També el ‘rock & roll’, el ‘hip-hop’ i el ‘heavy metal’ van ser assenyalats pels mateixos motius dècades després

Wonder Woman sobrevisqué, tot i que esquilada dels seus trets originaris, i va renéixer a principis dels setanta convertida en una icona pop del feminisme. La portada dedicada a ella el 1972 a la revista feminista Ms. Magazine testimoniava que el llegat dels anys trenta seguia present (tot i que, significativament, les editores no deixaven d’assenyalar que la seva radicalitat no acabava de correspondre del tot als ideals feministes). Anys després es va demostrar que la suposada base “científica” dels estudis que correlacionaven la lectura dels còmics amb la delinqüència juvenil o les desviacions sexuals era inexistent. Res de nou. També el rock and roll havia estat assenyalat pels mateixos motius, com ho foren el hip-hop i el heavy metal als vuitanta i després els videojocs a partir dels noranta. Res tampoc de nou. Ara són les xarxes o, fins i tot, la renovació pedagògica (l’ensenyament per projectes, per exemple, s’emporta tots els rècords de les crítiques, quan pràcticament ni s’ha desplegat) els que són assenyalats com a grans culpables de la crisi d’autoritat dels adults, l’augment de delictes juvenils i d’una espècie de decadència permanent dels joves que travessa els segles partint d’una veritat que sembla incòlume: totes les noves generacions anteriors foren millors que les presents. Certament, tot és i ha de ser subjecte a crítica, i segurament la cultura de masses ha de poder ser mesurada i transformada, però no seria sobrer que ho fos amb bases sòlides i no amb noves versions de La seducció de la innocència.