Crític Cerca
Opinió

Pandèmia, capitalisme i vida

La majoria de les societats humanes han acabat col·lapsant-se, malgrat que moltes poguessin estar segles sense ni tenir la consciència que ja havien entrat en aquesta fase

22/01/2021 | 00:15

Obra de l'artista urbà italià TVBoy, amb l'Oncle Sam que demana quedar-se a casa per combatre el coronavirus, a la plaça de Sant Jaume. Imatge del 13 de març de 2020 / SÍLVIA JARDÍ

La humanitat ha conviscut amb diversos tipus de pandèmia des que, amb el naixement de les civilitzacions, va deixar de viure en grups petits, on no era possible la transmissió massiva de virus. Això és especialment cert en el cas europeu i, per extensió dels seus dominis, en allò que hem conegut per món occidental. Les condicions de vida especials que es donaren a Europa durant l’edat mitjana i una gran part de la modernitat i la contemporaneïtat (pensem com a simple mostra que Lluís XIII de França fou banyat per primera vegada a l’edat de set anys) la convertiren en un territori propici per a diferents tipus de plagues.

Si la pesta negra va assolar com a mínim un terç de la població europea, els diversos tipus de pestes seguiren cíclicament presents fins a la del 1720, que exterminà la meitat dels 100.000 habitants de Marsella. Tanmateix, això no va fer desaparèixer les pandèmies ni la seva mortaldat, com es va poder comprovar amb la grip del 1918, que va exterminar en tres onades més de 50 milions d’humans. De fet, a mesura que els sistemes europeus, en la seva forma de capitalisme, es feien globals, també les pandèmies esdevenien mundials.

S’ha arribat a postular en aquest sentit, tal com va defensar als anys setanta l’historiador William H. McNeill en el seu Plagues and Peoples, que, de fet, la “superioritat” europea provindria precisament del fet que havia estat el territori amb major nombre de plagues del món, cosa que hauria produït una “unitat vírica mundial” que li hauria permès imposar-se sobre la resta dels pobles. Més enllà de si aquesta tesi se sosté o no, el cert és que, per exemple, la conquesta de Mèxic del segle XVI, on en menys de mig segle les poblacions originàries haurien passat de 25 a 4 milions, és inexplicable sense tenir en compte la difusió dels virus europeus.

Ens queda una disjuntiva: o transformem la nostra realitat o assistim al col·lapse ecològic i econòmic

S’acostuma a afirmar, en una lectura marcada per la creença en el progrés, que Marx postulava que les contradiccions internes en els diversos modes de producció portaven finalment a un salt cap a un nou mode de producció. En realitat, Marx afirmava tant això com que les contradiccions en el si d’una societat podien portar finalment al col·lapse i l’esfondrament d’aquesta. La majoria de les societats humanes han acabat així, malgrat que moltes poguessin estar segles sense ni tenir la consciència que ja havien entrat en col·lapse.

En aquest sentit, el capitalisme és un sistema jove, molt jove, que en la seva versió hegemònica té poc més de 200 anys d’història. La nostra espècie va aparèixer a la Terra fa uns 300.000 anys. L’agricultura i les societats amb Estat, fa uns 12.000 anys. Davant d’això, el capitalisme, marcat per la seva inestabilitat malgrat la seva capacitat d’adaptació i de supervivència, és res. Tanmateix, mai no havia existit un sistema que hagués esdevingut global. La seva possible implosió o transformació està així irremeiablement lligada a la possibilitat de la perdurabilitat de la nostra espècie.

No és tan sols que el fenomen de les pandèmies estigui relacionat amb el de la globalització capitalista, produint epidèmies mundials cada cop més accelerades: és també que la relació depredadora que s’ha establert amb la natura està esdevenint el factor principal d’alliberament de nous virus. L’eliminació de la diversitat animal, que ens exposa més directament a virus, o la mateixa penetració massiva en espais naturals, és en part a l’origen d’aquestes noves pandèmies.

Al final ens queda una disjuntiva al davant: o transformem radicalment la nostra realitat o assistim al col·lapse ecològic i econòmic. Una disjuntiva on hi ha una responsabilitat essencial: la possibilitat mateixa de la vida, de la nostra vida.

* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies