Jaume Funes “La feina dels professors no és només ensenyar matemàtiques”

Com ha afectat aquesta pandèmia la salut mental de joves i d’adolescents?

La pandèmia ha generat en tots nosaltres, com a mínim, una nova consciència de fragilitat. I, en alguns casos, ha aguditzat certs malestars. Però anem amb compte, perquè moltes vegades parlem dels adolescents sense saber ben bé com se senten.

Per què?

En general, qui vivia confortablement i no s’havia parat mai a pensar en el seu món interior, amb la pandèmia ha hagut d’aclarir-se amb els seus sentiments contradictoris. Per descomptat, si ja tenia una certa habilitat de pensar en les emocions, ho ha passat millor que qui ja patia una certa angoixa vital i no tenia cap eina per entendre que estar ratllat no és estar angoixat o desesperat.

Així doncs, no estan pitjor en general?

De la pandèmia n’hauria de sortir una idea: la d’afinar les mirades i dedicar més temps a escoltar i mirar, i això val per a l’escola i les famílies. Llavors sabrem si tenim més malestars i si els formats d’aquests malestars són diferents. La pandèmia ha evidenciat que no podem suprimir els sistemes d’escolta. Els adolescents, quan tenien bons tutors i tutores que s’han preocupat per continuar connectats, fins i tot han millorat les seves relacions. Però una bona part dels pares, dels professionals i de l’Administració s’ha acabat queixant del poc rendiment, del currículum no fet o de les notes regalades. I jo em pregunto: és això el més important?

“El jovent necessita que el professorat li aporti dosis de vivència afectiva ordenada”

Per què són tan importants els sistemes d’escolta?

Totes les persones necessitem sentir-nos escoltades i que algú consideri la nostra vida important. Aquest “què em passa?” el poden contrastar amb amics, però també està bé que tinguin adults al voltant als quals poder explicar el que estan vivint. I ho preguntaran perifràsticament, parlant del que li passa a un amic o a una amiga, però estaran parlant de si mateixos. Per arribar a la confiança en l’adult, ha d’haver tingut una relació en el dia a dia amb l’adolescent. Pel que fa a l’escola, el professorat hauria d’entendre que la seva feina no és posar etiquetes i només ensenyar matemàtiques, sinó que hi és per escoltar adolescents i educar-los mitjançant l’aprenentatge de determinades matèries. Entre equació i equació sortiran històries vitals i ha de saber escoltar-les. Hem de poder tornar a fer tutories de debò i hem de deixar que els tutors facin tutories, i no col·locar-les en divendres a darrera hora.

Les tutories així avui dia no funcionen?

D’una banda, per poder fer un veritable acompanyament, caldria assignar entre 12 i 15 alumnes per tutor; les tutories haurien d’estar desdoblades. Però, d’altra banda, el professorat també ha de voler dedicar-se a fer de tutor. Els professors haurien de ser acompanyants d’adolescents. Per tant, suspendre 8 de 10 alumnes, cosa que jo he vist, no hauria de poder ser. El jovent necessita que el professorat li aporti dosis de vivència afectiva ordenada dins del caos afectiu que és un adolescent. I les famílies ja s’encarregaran de reforçar la idea que els mestres i professors són figures significatives.

Cal abaixar la ràtio?

Quin motiu hi ha darrere del reclam d’abaixar ràtios? En alguns casos, per les classes que fan i les xapes que donen, seria igual tenir-ne 20 que 30. La reducció de ràtio hauria de ser per mantenir el dret i l’obligació de l’escola a personalitzar les relacions. Necessitem més mestres, perquè aquests haurien de conèixer cadascun dels seus alumnes i saber com estan. La pandèmia sortosament ens ha fet redescobrir que les vivències, les emocions i els sentiments són importants. Jo vaig ser molt crític amb els col·legues del sindicat USTEC, que per a la tornada a l’escola després del confinament demanaven gairebé treballar amb granotes protectores. Els vaig dir que s’havien equivocat de professió. Els mestres són professionals de la relació, i la relació té els seus riscos òbviament, ja siguin amorosos, afectius o vitals.

“De què serveix etiquetar els adolescents amb coses com trastorn límit de personalitat o negativista desafiant?”

Parlem del sistema de salut mental. Funciona i està ben coordinat amb l’escola?

Sortosament, o no tan sortosament, hem tornat a descobrir que el sistema de salut mental és un desastre i que s’ha de replantejar. En salut mental tothom vol treballar amb infants, que ho aguanten tot, o amb adults, però no amb adolescents, que no són bons pacients perquè no t’aguanten; la taxa de retenció s’acosta a zero. Si un xaval vol tornar després de la primera sessió, és que el psicòleg és molt hàbil o que el noi està molt cardat. Els meus col·legues haurien de sortir dels despatxos per anar allà on són els adolescents. Així els joves anirien a parlar amb una persona que ja han vist per l’institut, algú que accepta que es presentin tres noies alhora, sense demanar hora, a parlar d’allò que vulguin, que no demana que s’identifiquin. A ningú li agrada haver de demanar hora i exposar públicament que té un problema. Quan jo anava a l’escola, els xavals deien: “Mira, per allà va el Funes, el loquero”.

I, què opina sobre els diagnòstics psicològics cada cop més habituals en adolescents?

En salut mental tenim uns sistemes de classificació amb unes categories, com ara trastorn límit de personalitat, negativista desafiant i moltes d’altres, segons les quals tots els xavals estarien per tancar-los. De què et serveixen les etiquetes, si el que t’has de guanyar és la possibilitat d’influir en la seva vida, d’ajudar-los? El mateix sistema de salut mental t’obliga al diagnòstic en la primera o segona visita i jo reclamo cada dia a l’ICS poder tenir una casella que digui “adolescent desesperat que potser si s’enamora es tranquil·litzarà, però que ara està enrabiat amb la vida”.

Hem après alguna cosa de la pandèmia?

Primer, n’hem après a reconèixer que els malestars en el món adolescent són importants, i que potser amb la pandèmia fins i tot s’han incrementat. Segon, hem vist que el sistema de salut mental és deficitari, i que l’hem de tornar a apropar a la comunitat i a l’escola. Però alerta, perquè el que més temo és que ara s’inventin un nou protocol sobre la salut mental. Els protocols faciliten dir “Això no em toca a mi”.

“Els adolescents no tenen problemes; som els adults qui tenim problemes amb els adolescents”

Parlem del paper de les famílies. Per a moltes, la gestió de la pandèmia amb adolescents està sent difícil…

Més enllà de les seves virtuts, els adolescents tenen inconvenients significatius, com que passen el dia bellugant les cadires i fent preguntes impertinents sobre una realitat a la qual els adults ja ens hem acomodat. A més, va i arriba la pandèmia, i ho trastoca tot, desequilibra tothom. Durant els mesos confinats, el millor hauria estat posar un sac de boxa a cada balcó per poder descarregar les ràbies. Els adolescents no tenen problemes; som els adults qui tenim problemes amb els adolescents. I, com ara estem desconcertats i ens hem sentit tan fràgils, doncs acabem traspassant el nostre caos al seu caos. La nostra no és ara, majoritàriament, una mirada tranquil·la.

Demanar-los menys interacció física entre ells per la Covid-19 ha estat el motiu de moltes bronques familiars…

Als adolescents i joves també els ha arribat la saturació digital i necessiten contacte físic. I aquí és quan ve la seva reclamació d’estar junts, al parc, encara que sigui per menjar pipes. L’activitat és el menys important. No queden per beure alcohol, sinó per relacionar-se. Aquesta necessitat és objectiva: no és que no puguin aguantar sense divertir-se; no poden estar sense trobar-se!

“L’escola no hauria de ser el món enfrontat a l’àmbit digital”

L’accés al món digital també ha estat un gran repte durant el confinament, entre qui no tenia connexió i qui ha abusat de pantalles…

Hi ha una desigualtat terrible. Una bona part dels adolescents catalans han estat privats del món digital durant el confinament perquè a casa només tenen un mòbil amb un pla de dades restringit de la mare o del pare. Aquest continua sent un biaix de segregació important, i per això necessitem que els sistemes comunitaris d’accés al món digital tornin a ser potents, que el wifi de la biblioteca o del casal de joves sigui accessible. Per què creieu que molts adolescents queden a la cantonada de la botiga d’Apple? Dit això, i com totes les persones, també els adolescents necessiten comprovar que es pot viure d’una altra manera, i que, encara que el mòbil es quedi sense bateria, no s’ensorra el món. Però, per comprovar-ho, necessiten tenir vivències riques i variades. El meu net preadolescent que passaria tot el dia jugant al Fortnite de torn ha marxat uns quants dies de colònies aquest estiu, i ni ho ha necessitat ni reclamat.

És l’escola un dels llocs principals on tenen accés a aquestes experiències no virtuals?

L’escola és cert que crea contextos que no són digitals, però al mateix temps l’escola ha d’entendre algun dia que vivim en una societat digital i que, per tant, la forma d’ensenyar ha de canviar dràsticament. No es tracta de contraposar una dieta hippie a una dieta digital: cal una barreja, i l’escola no hauria de ser el món enfrontat a allò digital.

“Els nens poden mirar pantalles? Doncs depèn. No tot ha de ser paper d’embolicar i pintar amb les mans”

A quina edat poden començar a tenir mòbil?

Cada etapa de la vida, més que cada edat, pot ser més interessant o distorsionadora per a una activitat determinada. La discussió seria: pantalles per fer què? Necessita un nen de 10 anys un telèfon per poder parlar amb els seus amics? Jo diria que no. Ha de poder mirar unes coses determinades a Internet? Doncs probablement sí. Fins als tres anys les pantalles són tòxiques, com es diu? Doncs depèn.

Sempre poso el mateix exemple. Imaginem que, quan anem en un metro saturat a primera hora del matí, una mare dona el mòbil al seu fill, que encara va amb cotxet, perquè miri dibuixos animats. Probablement la dona li està fent un bé, perquè el pobre infant enmig d’aquell caos adult està mirant una cosa que el diverteix. I, si després quan surten del metro comenten el que han estat mirant, per a mi és un acte que ha ajudat la relació i amb el qual el nen s’ha pogut abstraure d’aquell ambient incòmode. On és el problema? En canvi, quan el pare o la mare donen el mòbil al seu fill cada cop que protesta, dient-li “Mira-ho i calla”, això sí que és un problema. En definitiva, de l’univers de continguts digitals que hi ha, hem de veure què és apropiat per a cada etapa infantil. Perquè el món digital també és creatiu, i podem usar-lo, per exemple, per saber com es barregen els colors o retocar fotos. I és una meravella. No tot ha de ser paper d’embolicar i pintar amb les mans.

Què podem fer les famílies per contribuir a l’equilibri mental d’adolescents i de joves?

Quan són adolescents, la dificultat que tenim els adults és que hem d’esperar; però, és clar, quant de temps? “Té 14 anys i sembla que és boig”, em diuen. “Bé, als 18 ja en parlarem”, els diria jo. Com valores aquests desequilibris? Esperant. S’ha de saber esperar, però garantint que hi ha companyia. Qui estarà al seu costat quan toqui fons? El meu consell seria que no cal avançar un problema i dir-li a un adolescent que està tocat de l’ala i que acabarà boig, sinó que hem de garantir que algú l’ajudarà a poc a poc a encaminar-se.

Com a pares i mares intentem prevenir i evitar els problemes…

Tenim obsessió amb la prevenció, tant les famílies com els professionals. Prevenir de què? És que, si fa això, acabarà aquí, pensen els pares preocupats. Doncs potser no; depèn del que es trobi pel mig. Prevenir és convèncer l’adolescent que la marihuana és una droga dolentíssima? És cert que hi ha alguns casos de psicosi cannàbica derivada del seu consum, igual que de psicosi alcohòlica derivada del consum d’alcohol. Però això em porta a dir que no ho poden provar? En resum, se’ls ha de donar temps acompanyat perquè madurin, amb adults al voltant que els acompanyin i tinguin la capacitat d’alertar-se quan les coses veritablement es trastoquen. No ens angoixem ni ens atabalem abans d’hora.

“Moltíssimes noies es presenten a les PAU medicades amb diazepams perquè no suporten la tensió”

Molts progenitors tenen por del pas de l’escola primària a l’institut. I sembla que també des de l’Administració s’estan promovent els instituts-escola, on es fa primària i ESO per fer el pas més suau. Què li sembla aquest model?

Aquesta és una vella batalla, i jo soc un dels instauradors de l’ESO fins als 16 anys per a tothom. Crec que han d’existir escoles des d’infantil fins als 16 anys, i escoles que puguin separar després de la primària. Molts dels que van a escoles privades i concertades ja voldrien desaparèixer de l’institut al final de sisè i canviar a un altre lloc. A alguns els va bé canviar; a d’altres, no.

Els instituts escola s’han fet sovint més per economia i gestió de places que per pur convenciment pedagògic, però també és cert que hi ha hagut moviment de pares i de mares, a vegades massa desesperat, que temen que els fills aterrin a la secundària i acabin perduts. Alguns progenitors el que volen és continuar amb la tutela, quan per definició amb l’adolescència es passa de la tutela a la tutoria.

Per què fa tanta por aquest canvi?

Aquest infant que durant l’estiu ha deixat de ser-ho i ara no sap què és, si quan arriba a l’institut té un bon tutor, la transició serà molt més suau. Si en la primària ha estat treballant en un espai d’innovació pedagògica, li serà difícil passar a un espai d’imposició memorística consistent únicament a empollar, examinar-se i fer deures. Tot i que la pandèmia hagi obligat a innovar, una part significativa de l’establishment, tant de pares i de mares i també de l’Administració, enyora tornar a l’escola de sempre, al desastre que ja no funcionava.

Sembla que des de l’Administració s’està treballant en un canvi en el batxillerat, i fins i tot en les proves de selectivitat.

El batxillerat és una font d’angoixes sistemàtica. Abans de la pandèmia, al cap de pocs mesos de començar, un de cada tres alumnes apuntats al batxillerat l’havia abandonat. És clar que s’ha de reformar, però com? Aquí entrem en la gran guerra dels sabers, dels coneixements, dels currículums.

La quantitat de noies —dic especialment noies, perquè també afecta els nois però aquests són majoritàriament més passotes— que es presenten a les PAU medicades amb diazepams o similars perquè no suporten la tensió, és molt alta. És un sistema generador de tensió i de malestar. Especialment per a les noies responsables i implicades. Jo els diria: “Si us plau, dedica’t a viure d’una altra manera i desespera més els teus pares”. La patata calenta del batxillerat des del punt de vista fins i tot de la salut mental és greu.

“Com més pizzers necessitem, més augmentarà l’abandonament escolar precoç”

Som els primers d’Europa en abandonament escolar, per què?

La de l’abandonament escolar és una dada que ve de l’Enquesta de població activa que mesura el nombre de xavals de 18 anys que no està connectat a cap sistema educatiu. Hi ha els que tenen un historial educatiu difícil, que han decidit que no són compatibles amb l’escola, i l’escola també ho ha decidit. Diuen “Jo no serveixo per estudiar, només per treballar”. Després veuen que no poden treballar tampoc. Però també n’hi ha d’altres amb un bon historial acadèmic, adolescents varats, que estan encallats a la sorra, esperant que pugi la marea i els posi de nou a navegar. Són allà per motius molt diversos, des del desastre vital fins al barrut que no vol fer res. Bàsicament, han abandonat tot desig d’aprendre, de preguntar-se per què passen les coses, tota curiositat. Aquest és el drama més enllà de si troben o no troben feina.

Els desastres que provoca entre els adolescents una societat en què l’únic bon adolescent és el que s’apunta al batxillerat és enorme. Però per a l’abandonament escolar ja se sap fa temps que l’única variable que s’hi correlaciona veritablement és que existeixi treball precari de baixa necessitat formativa. Com més pizzers necessitem, més augmentarà l’abandonament escolar precoç.

A part de les necessitats del mercat laboral, com podem convèncer el jovent que val la pena seguir aprenent?

És bàsic saber seduir els adolescents que val la pena continuar sabent, coneixent-se, i que val la pena estar tota la vida aprenent. Quan pregunten “I jo per què he d’anar a l’institut?”, jo els respondria: “Si hi ha algú que sap més que tu, t’explotarà. Si el teu nòvio sap més que tu, estaràs supeditada, però no tant per masclisme, sinó perquè d’alguna manera has accedit a saber menys”. L’abandonament escolar té molta relació amb les perspectives de l’entorn. A les Balears, on almenys abans hi havia la taxa més alta d’abandonament escolar precoç, un nombre significatiu de noies que havien fet batxillerat acaben abandonant els estudis perquè al seu entorn familiar o social no hi havia la idea que poden tenir una vida educativament diferent.

“’Pijos empollons’ entre ‘pijos empollons’ és un desastre, i marginalitat amb marginalitat també és un desastre”

Quines diferències ha trobat entre l’escola pública, concertada o privada pel que fa a les dificultats i a l’acompanyament dels adolescents?

Hi ha alumnes amb dificultats a tot arreu. Però la primera diferència és la selecció de l’alumnat, que introdueix una variable molt forta. Alhora, jo diria que ara probablement més de la meitat de les bones escoles de secundària són escoles públiques. Enmig, hi ha uns pares i unes mares que no és cert que busquin una bona escola o un bon institut, sinó que busquen llocs on els fills o les filles no tinguin “males companyies”. Què vol dir un clima educatiu positiu? Un clima de diversitat. Els adolescents han de conviure amb adolescents diversos. Pijos empollons entre pijos empollons és un desastre, fins i tot per a la salut mental. Ara, marginalitat amb marginalitat també és un desastre. S’ha de reclamar l’escola de barri, pròxima al territori i a la seva diversitat. Que el 50% dels adolescents d’aquest país agafin l’autobús per anar a les quimbambas a estudiar no té sentit.

Així defensa l’escola pública de proximitat?

Jo, més que l’escola pública, defenso l’educació pública, escoles al servei de fer possible el dret dels infants i dels adolescents a ser educats. En el moment que es diu que els pares tenen dret a escollir escola, que és una falsedat, ja entrem en un mecanisme complicat. Per cada nen que escull, n’hi ha un altre que no pot escollir. Existeix un dret abans del dret a escollir escola, que és el dret de tots els infants a ser educats en diversitat, en una escola que representi un entorn prou divers. I sí, s’estan fent esforços per reduir la segregació, però quina diversitat hi ha a Salt? Allà la segregació és brutal. Si un infant que viu a casa amb penúries i complexitats, a sobre, va a un institut on tots estan igual, com se’n surt? Si l’escola no és un territori per conviure amb altres experiències a les quals un està condemnat per raons socials, l’escola esdevé una reproducció de la condemna social.