Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Lidón Gasull “Google està fent la política educativa de la Generalitat”

Lidón Gasull és advocada en drets humans i directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya, l’AFFAC. La pandèmia de la Covid-19 ha impactat especialment sobre l’educació i ha fet evidents les fractures i les desigualtats que travessen el sistema educatiu català malgrat el treball i els esforços ingents dels i les docents. Amb ella parlem de les escoles i dels serveis públics, repassem d’on venim i obrim una mirada cap al futur: quines alternatives proposa per tal de garantir el dret a l’educació i la igualtat? Aquesta conversa (que també trobareu en format de podcast) pertany a la sèrie d’entrevistes #Alaltrabandadelfil, un projecte de l’Observatori DESC i de CRÍTIC amb converses tranquil·les per reflexionar i posar la vida i els nostres drets al centre.

18/02/2021 | 08:00

L’educació ha estat un dels àmbits més afectats per la pandèmia. Tot i que hi ha hagut discrepàncies entre els agents de la comunitat educativa sobre com havia de ser la tornada dels nens i de les nenes a les aules, sí que hi ha un consens general respecte al fet que, amb el confinament, es van fer molt evidents les desigualtats del sistema educatiu. Quins impactes creus que ha tingut el coronavirus sobre l’educació?

Això ho comprovarem d’aquí a alguns mesos, quan tinguem totes les dades per poder comparar. No sabem encara fins a quin punt, però la realitat és que el confinament ha impactat en les desigualtats educatives, perquè hi ha un alumnat que ha rebut menys educació que un altre. El coronavirus ha estat un parèntesi en el sistema educatiu, però el problema no és tant la Covid-19 sinó el sistema en si, que ja havíem configurat des d’abans de la crisi sanitària i que, evidentment, amb el virus s’ha evidenciat insuficient.

Per tant, el problema del nostre sistema educatiu té a veure amb el model?

Sí. És un model cada cop més externalitzat, amb una doble xarxa educativa –la pública i la privada– concertada–, i amb una inversió en educació que baixa any rere any. Tot i l’anunci que el pressupost del 2020 era el més alt de la història, podem comprovar que la despesa per alumne s’ha reduït un 22,3% respecte de l’any anterior, mentre que la despesa en concerts educatius va augmentar en gairebé 85 milions d’euros. Per tant, és un problema de model i de poc finançament, però també de la forma d’organitzar els recursos i del fet de no apostar per l’educació pública.

Sobre l’ensenyament públic, a més, hi pesa també la llosa de les retallades.

I tant, unes retallades que no hem recuperat. Tot i l’enginyeria que vulguem fer amb els números, el Govern català cada cop inverteix menys en educació, i aquesta inversió no es correspon amb les necessitats que té el sistema ni amb el nombre d’alumnat de Catalunya. Això es tradueix en un percentatge sobre el PIB de poc més del 3,6%, per sota de la mitjana espanyola, que és del 4,2%. Si a això hi sumem la taxa d’abandonament escolar prematur, que és del 19%, i el fet que Catalunya és la segona comunitat autònoma amb més segregació escolar, només superada per Madrid, doncs el problema s’agreuja moltíssim. I hi ha un últim punt que també és molt preocupant: aquí tenim un 33% de pobresa infantil i juvenil entre els menors de 18 anys, segons l’indicador AROPE. És a dir, hi ha una part molt gran dels nostres joves que estan en risc d’exclusió social.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Al sistema educatiu el preocupa més el manteniment del negoci de la concertada que l’educació”

Has apuntat moltes coses, però desgranem-les pam a pam. Des de l’AFFAC hi ha dues qüestions que vosaltres denuncieu activament: d’una banda, les externalitzacions, que han comportat l’entrada d’agents privats als centres educatius, i, de l’altra, la mateixa existència de la xarxa d’escoles concertades i privades a Catalunya. Quins són els efectes en clau social i educativa d’aquests dos factors?

El problema quan tenim una doble xarxa és que el sistema educatiu es preocupa més per la supervivència del mateix negoci de l’educació que de l’educació en si mateixa. Aquest és el gran problema: no ens centrem tant a millorar el sistema educatiu en clau de justícia social i d’anar avançant com a societat, sinó en el manteniment del negoci. Tanmateix, el Departament d’Educació no ha començat a desprivatitzar aquest sector. Llavors, quan ens comparem amb els països europeus amb els quals ens volem emmirallar quan veiem els resultats dels informes PISA, les diferències són evidents. A Europa, la mitjana de l’alumnat que acudeix als centres públics se situa en un 81%, mentre que a Catalunya no arriba ni al 70%. A Irlanda, per exemple, hi ha el 100% d’escola pública; a Finlàndia, el 98%; a Alemanya, el 95%; a Portugal, el 88%; a França, el 85%, i al Regne Unit, el 82%.

I aquí?

Nosaltres som a la cua dels països amb menys educació pública. Al final, el model educatiu determina l’èxit com a país: el que fas amb l’educació avui és el que recolliràs demà com a societat. Per això, ens hauríem de replantejar aquesta col·laboració publicoprivada i començar-nos a preocupar només pel dret a l’educació de tot l’alumnat. De fet, ja hi ha moltes famílies que aposten any rere any per l’escola pública; però, en canvi, el sistema català no és capaç de donar-los una resposta.

De fet, cada any hi ha la mateixa problemàtica relativa al fet que no hi ha prou places públiques per absorbir la demanda de les famílies. És una situació recurrent a l’inici de cada curs escolar.

Sí. Ens ho trobem any rere any; però, quan intentem veure què passa amb la planificació i si es fa amb prou temps, tenim un problema de transparència molt gran. Això no costa diners i ens permetria fer un control de com s’estan planificant les places escolars; però, per ara, no tenim aquesta informació fins una setmana abans que comenci la preinscripció. Per tant, les famílies aposten per l’escola pública, però cada vegada tenim un nombre d’assignacions a la privada-concertada superior a la demanda que hi ha hagut. La pandèmia també ho ha posat de manifest: hi ha un problema de subsistència del sistema privat-concertat, i és per això que s’estan implementant polítiques privatitzadores perquè aquesta xarxa es pugui mantenir. Som conscients del lobby que representen aquests centres en el Departament d’Educació, però això distorsiona molt a l’hora d’implementar una política educativa correcta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A causa del fals dret d’elecció de centre, les escoles entren en una lògica de mercadeig”

Aquest model que dieu que està fonamentat en les externalitzacions i en l’existència d’aquesta doble xarxa té una derivada directa en forma de segregació escolar que, de fet, és un dels grans mals del sistema educatiu dels quals alerteu des de la comunitat educativa.

És cert que la segregació escolar es pot donar per molts motius, però un de principal és la doble xarxa que, a més, es fonamenta en un fals dret d’elecció de centre educatiu. A causa d’això, les escoles, tant les públiques com les privades-concertades, acaben entrant en una lògica de mercadeig de l’educació. Els preocupa més la seva pròpia supervivència que l’educació, i això es veu cada any quan s’organitzen les famoses portes obertes, que és una forma de competència entre centres per veure qui acaba tenint més demanda. Les escoles públiques parteixen d’una situació de desavantatge enfront de les privades-concertades, que estan més preparades per fer màrqueting educatiu. És una lògica que distorsiona el sistema, però les autoritats educatives aposten per aquest model. Fins i tot podem veure com es fan cursos i xerrades al professorat per tal que sàpiga vendre millor el producte pedagògic dels seus centres.

Per tant, la base del problema rau en la llibertat d’elecció del centre?

Entre molts altres problemes, aquest és un dels principals. És una falsa tria educativa, perquè després ens adonem que, per a les famílies amb menys recursos, les mesures que s’impulsen des de l’Administració no estan orientades al fet que puguin triar centre, sinó que, sovint, els assignen una escola privada-concertada a canvi que l’educació sigui 100% gratuïta i que no hagin de pagar material escolar ni les activitats extraescolars. Així que, per intentar minimitzar el problema de la segregació pel que fa als números –perquè el problema d’arrel s’està resolent–, es reparteix l’alumnat més vulnerable arreu de les ciutats. D’aquesta manera, a més, es trenquen el principi de proximitat i la relació amb la resta de nens i nenes del barri.

De fet, aquesta proximitat és un dels criteris pels quals vosaltres aposteu activament: les escoles han de ser escoles de proximitat.

L’escola ha de ser de proximitat, no només per un tema de justícia social i d’intentar combatre la segregació educativa, sinó també per una qüestió de sostenibilitat. En el moment que podem triar l’escola que volem, generem un problema amb la mobilitat i amb la manera d’entendre les ciutats i els municipis. L’escola pública i de proximitat és la millor de les opcions possibles per combatre les desigualtats i per a la sostenibilitat del sistema: és impossible finançar el centre que cadascú vol. Si financem centres privats perquè hem de respectar la voluntat de cada individu, serà impossible garantir la diversitat educativa per a tothom. No ens estem adonant que el dret individual a l’educació implica entendre que l’educació és un dret col·lectiu, i, només garantint el dret a l’educació de forma col·lectiva, podem satisfer aquest dret de forma individual.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El dret individual a l’educació implica entendre que l’educació és un dret col·lectiu”

Abans apuntaves un altre mal endèmic del sistema educatiu que és l’abandonament escolar prematur. Com es relaciona aquest fenomen amb les desigualtats socials i educatives?

Hi ha una relació entre la inversió en educació i l’abandonament escolar prematur. Aquells estats que més inverteixen en educació tenen menys abandonament escolar prematur, i els que tenen més escola pública, també. Per tant, hi ha dos elements importantíssims a l’hora de lluitar contra aquest fenomen, que és a través de més inversió pública i d’apostar per una única xarxa que ens permeti implementar polítiques educatives més igualitàries.

Amb el confinament escolar vam parlar molt de la bretxa digital, que també es va fer particularment evident els primers mesos, però potser no hem parlat prou dels drets digitals, de si els coneixem suficientment o de si estem confonent l’ús de la tecnologia amb l’educació telemàtica.

Realment hi ha una clara confusió que també la té el Departament d’Educació. L’aposta de l’Administració ha estat per la docència telemàtica, i no per introduir la tecnologia en el sistema educatiu. Molts cops, aquestes dues coses es confonen. Ara ens hem obsessionat a repartir molts dispositius electrònics per a l’alumnat i moltes connectivitats, però perquè pensem en un model de classes virtuals. Per tant, hem de donar instruments individuals als alumnes perquè es puguin connectar des de casa. En el marc de la pandèmia, hem vist que aquesta ha estat l’única alternativa que s’havia plantejat el Departament d’Educació, que no és el mateix que l’aprenentatge tecnològic a través de l’educació. Després, hi ha un altre tema important: amb la digitalització, el Departament està deixant que siguin grans empreses, com Google o Microsoft, les que estan fent la política educativa.

Què vols dir?

Doncs que no té una plataforma alternativa, ni tampoc està invertint en la seva pròpia plataforma. Això comporta alguns perills: quan els continguts i la forma d’ensenyar et venen dissenyats per una gran empresa privada, tu no tens manera d’incidir en l’organització dels continguts ni en la forma d’ensenyar i, per tant, estàs perdent aquesta capacitat. Aquí tenim un gran problema. El Departament només ha vist que això li surt “de franc”, però no hi ha cap gran empresa privada que ofereixi el seu producte gratis. A partir d’aquí, les companyies estan aconseguint no només moltes dades del nostre alumnat, sinó també incidir en la política educativa del nostre país.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’única forma de combatre les desigualtats és per mitjà d’una educació pública”

Aquest és un tema sobre el qual, com a mínim, s’hauria d’obrir un debat públic, perquè és una de les derivades de la digitalització que potser ni famílies ni ciutadans estem tenint en compte.

És que ni tan sols tenim la capacitat d’optar a una alternativa. Hi ha moltes famílies que no volen que s’utilitzi Google a l’escola; però, en el moment que es neguen a signar determinades autoritzacions, els seus fills queden completament fora d’aquests aprenentatges i, per tant, queden al marge del sistema educatiu. Això fa molt difícil oposar-se a aquestes plataformes. El Departament d’Educació ha fet una cosa molt perversa: dir a cada centre que triï quina plataforma i quin sistema vol utilitzar. Però les escoles no tenen ni la capacitat econòmica ni prou recursos humans per implementar plataformes tecnològiques alternatives. Això ho ha de fer el Departament d’Educació i ha de ser una aposta de país. No pot ser que l’Administració traslladi aquesta responsabilitat als centres, perquè el que acaba passant és que opten per productes ja dissenyats que són al mercat.

Començaves parlant dels errors que, des de l’AFFAC, detecteu en el sistema educatiu. Acabo preguntant-te cap a on hauríem d’anar per tal de revertir-los?

En primer lloc, crec que ens hauríem de preguntar quin és el tipus de societat que volem el dia de demà. Si no sabem quins objectius tenim, serà molt difícil introduir canvis en el sistema educatiu per tal d’assolir-los. Dit això, és cert que els països amb menor desigualtat, amb millors resultats i amb menys segregació són els que opten per una xarxa únicament pública o que tenen moltes limitacions a l’hora d’escollir centre. Un model d’èxit és aquell en què ningú tingui l’ambició de portar els seus fills a una escola millor que la dels altres. L’única forma de combatre les desigualtats i tot el que distorsiona els sistemes educatius –la segregació o la xarxa privada– és per mitjà d’una educació pública que sigui de qualitat per a tothom, independentment d’on visquis i de la procedència de la teva família.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies