Meritxell Sánchez-Amat “El 50% de la despesa del Departament de Salut va a parar a mans privades”

[També pots escoltar aquest podcast a Spotify, Google Podcasts i a Radio Public.]

“A l’atenció primària ja estàvem saturats abans, i ara ho estem molt més”

Per saber on som, segurament és necessari entendre d’on venim. La sanitat pública ha patit una dècada de retallades i successives privatitzacions que, des de col·lectius com el Fòrum català d’Atenció Primària, heu denunciat perquè considereu que debiliten el sistema sanitari públic i especialment l’atenció primària, que dieu que ha patit les retallades més dures. Quin és l’estat actual del sistema sanitari i, especialment, dels CAP? Es pot parlar de saturació?

Jo diria que sí. Ja fa molts anys que treballem per sobre de les nostres possibilitats i deixem de fer coses importants que hauríem de fer, per bé que els efectes no es noten de manera immediata. L’atenció primària va patir més retallades que l’atenció hospitalària i va recuperar menys pressupost, de manera que va augmentar la diferència entre els dos nivells. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que la despesa en salut que es destini a l’atenció primària sigui del 25%, però a Catalunya, actualment és del 15%. Som molt lluny de l’ideal i això té conseqüències. A la primària, els recursos bàsicament es destinen a personal, però si no n’hi ha, no es pot donar una atenció òptima que, a més, fa que els resultats en salut millorin i l’eficiència del sistema sigui bona. Estàvem saturats abans i ara ho estem molt més.

I això quins efectes té sobre la població més enllà dels pacients infectats per la Covid 19?

En cert imaginari, sobretot en el de les persones que prenen decisions i que, en molts casos, ni són usuàries de l’atenció primària ni saben què s’hi ofereix, creuen que ens limitem a fer baixes, receptes i informes. Però nosaltres no només fem això; també atenem totes les necessitats de salut de la població, els símptomes, fem prevenció i seguiment de patologia crònica. Doncs tot això és el que els primers mesos vam deixar de fer, i ara estem recuperant-ho a diferents velocitats. La població ha tingut un paper molt col·laborador en tota aquesta situació, però jo diria que no dubtin a consultar els símptomes, perquè un dels problemes amb què ens estem trobant són els retards diagnòstics.

“Els diagnòstics de càncer han baixat, i no és perquè hi hagi menys càncers, però els diagnostiquem més tard”

Els diagnòstics de càncer han baixat els últims mesos i no és perquè hi hagi menys càncers, però els diagnostiquem més tard i això, moltes vegades, influeix en els resultats. També hi ha persones amb malalties cròniques que no les hem pogut atendre, no hem fet els controls i han patit més descompensacions, que poden derivar en complicacions a llarg termini. A banda, l’atenció s’ha fet molt més telemàticament durant la pandèmia. Això ja ho fèiem abans i té un paper, però no pot ser el nostre paper principal, ni de bon tros: necessitem presencialitat, el contacte humà per poder acompanyar i diagnosticar, perquè la situació està tenint conseqüències també pel que fa al patiment emocional. Ara, a més, l’accés a l’atenció primària o a la teva metgessa i infermera és bastant difícil segons on, fet que genera un patiment que no sempre podem acompanyar. No estem podent fer les cures que formen part de la nostra feina.

“Com a societat tenim una crisi de cures: les considerem una cosa de segona categoria”

Segurament, sobre la salut emocional i les cures és on s’acostuma a posar menys el focus.

És una situació que va molt més enllà del sistema sanitari. Com a societat tenim una crisi de cures, que sempre han estat en mans de les dones, les quals ja fa dècades que treballen fora de la casa de manera massiva i, per tant, ha quedat un buit en la feina reproductiva que ni es valora ni es remunera. Això és el problema d’una societat i d’un sistema que no dona valor a les cures, que les considera una cosa de segona categoria i no necessària, quan a la pràctica, durant la primera onada de la pandèmia, els treballs essencials eren bàsicament les tasques de cures fetes per les dones. També és una de les feines pròpies de l’atenció primària, que fa l’acompanyament més continuat i més proper al domicili. Però com que ho fa la primària, encara queda en un paper més relegat.

Al marge de les retallades, també denuncieu les externalitzacions i la privatització de la salut. Quins impactes té això?  

El sistema català es vanta moltes vegades del model de col·laboració públicoprivat, que implica que el 50% de la despesa del Departament de salut va a parar a mans privades i a fons d’inversió. Hi ha entitats que busquen un lucre, un guany, i aquests diners que deixen d’estar en el sistema públic, no reverteixen en un millor funcionament del sistema sanitari. És un model poc pràctic, perquè tu has de controlar com es gasten els recursos, avaluar en què s’estan invertint, i això implica un esforç molt gran, molt difícil i que, a la pràctica, no es fa. El model públicoprivat ni tan sols serveix perquè se li treguin els recursos a tal entitat que ha demostrat que no els està gestionant bé i se li donin a una altra entitat que ho faci millor. Per contra, per no enfonsar aquestes empreses, se’ls cobreix el dèficit que generen i segueixen fent-ho. És un sistema que no s’aguanta per cap banda.

“La visió hospitalocèntrica genera una medicina molt més intervencionista”

Des del Fòrum Català d’Atenció Primària i també des d’altres col·lectius com Marea Blanca heu denunciat que el sistema de salut és essencialment hospitalocèntric. Què vol dir exactament això i quines implicacions té?

L’hospitalocentrisme és una característica que no només és pròpia de Catalunya, sinó que està bastant estesa a escala mundial. És el model en el qual el saber, el coneixement i el que ajuda a tenir una millor salut es considera que es troba als hospitals, en les solucions hospitalàries. Això ja comença a les facultats de medicina i infermeria: la majoria del professorat són metges hospitalaris. Paradoxalment, l’atenció primària, que resol el 80% dels problemes de salut de la població, és pràcticament inexistent a les facultats de medicina. Aquest és el primer nivell de l’hospitalocentrisme, la reproducció d’aquesta visió que fa que els estudiants de medicina es plantegin optar a una especialitat hospitalària i no a la de medicina familiar i comunitària, que no té prestigi i amb prou feines es coneix.

“Hi ha una visió consumista de la salut. Sembla que, com més coses ens fem, més ens cuidem. No és cert”

D’altra banda, la visió hospitalocèntrica, que concep la salut des de la malaltia, també genera una medicina molt més medicalitzadora i intervencionista que, a més, acaba causant malaltia. Això és el que es diu la prevenció quaternària: com estalviar els efectes secundaris de la mateixa activitat sanitària. Anar al metge, a l’hospital, és una activitat de risc que, si no cal, ens pot posar en perill. Hi ha una visió consumista de la salut que fa que sembli que, com més coses ens fem, més ens cuidem, però no és cert. A més, la visió hospitalocèntrica, que es fonamenta en la tecnologia, en moltes intervencions, encareix tot el sistema sanitari sense aportar més salut. Aquesta és la clau. Llavors, per què es fa així? Perquè en els llocs de poder es beneficia a qui treu guany econòmic, però no al global de la població.

Penses que canviar aquesta visió i donar més rellevància al paper dels CAP seria una de les estratègies per tal de posar la salut al centre?

Claríssimament. Hi ha estudis nombrosos que indiquen que això és així. L’atenció primària és a la boca de tothom, però a l’hora de decidir, de donar recursos i poder, desapareix. Això s’explica perquè, a prop dels llocs de poder, hi ha els representants dels grans hospitals i de les entitats que gestionen els serveis sanitaris. En canvi, l’atenció primària, el 80% de la qual és de l’Institut Català de la Salut (ICS), no té cap poder que lluiti per ella. Malauradament, anem cap a una atenció primària cada cop més desapoderada en recursos i amb un paper residual. Mentre que el 80% de la població s’atén als hospitals públics, un percentatge molt més baix va a l’atenció primària perquè, qui pot, se la salta fent-se d’una mútua.

“A prop dels llocs de poder hi ha els representants dels grans hospitals”

Aquestes coses passen, són disfuncions del sistema que podrien no tenir més importància si no sabéssim que això va en detriment de la salut individual d’aquestes persones. Hauríem d’anar cap a una sanitat més basada en l’atenció primària, que hauria de ser més rica, desplegada i potent. Aquest àmbit hauria de poder fer atenció a la patologia aguda, als crònics, a la prevenció, hauria de poder anar als domicilis i estar molt més present a la comunitat. Un canvi de model exigiria augmentar els recursos de l’atenció primària, millorar les condicions laborals –no només salarialment, sinó que siguin prou bones i atractives per recuperar els professionals que han marxat a l’estranger, a la privada o a les urgències hospitalàries–, i donar poder i capacitat de decisió als professionals de la primària, que no en tenen. Però, per fer tot això, li has de treure recursos i poder a altres actors del sistema. I aquesta és la gran dificultat.

“La salut no només es fa des de la sanitat. S’hauria de fer des de totes les lleis que s’aproven”

Les dades corroboren que la Covid 19 té un major impacte en les zones de rendes més baixes, fet que demostra que el virus sí que entén de classes socials. El coronavirus no deu ser l’únic exemple, el que vol dir que els condicionants socials tenen un efecte sobre la salut de les persones. Però es tenen en compte?

No. a Barcelona, segons on visquis, l’esperança de vida varia en deu anys, i això no és una decisió individual. Té a veure amb les situacions en les quals neix aquesta persona, l’entorn familiar, el nivell econòmic, l’ètnia o el nivell educatiu. Ho tens molt més difícil si neixes al Besòs que si neixes a Pedralbes, i això, ni el sistema ni els professionals acostumen a tenir-ho en compte. Llavors, medicalitzem i donem tractaments, i d’alguna manera, el que fem és silenciar. Actuem com una baula en el sistema i fem callar la gent per evitar que la pressió exploti. En aquest sentit, la salut no només es fa des de la sanitat, sinó que hauria de fer-se des d’absolutament totes les lleis que s’aproven al Parlament, perquè hi tenen incidència: des de les reformes laborals fins a les decisions sobre l’habitatge, passant pels serveis socials. Esperar que des dels serveis sanitaris resolguem aquests problemes, quan les causes van molt més enllà del nostre abast, és fer-nos trampes al solitari.