Xavier Bonal “Es van regular abans els toros que l’educació”

Podríem dir que som en el pitjor moment de l’educació a Catalunya en democràcia?

No sé si el pitjor, perquè durant la Transició vàrem tenir situacions molt extremes i molta desescolarització estructural, però sí que és una situació tan inèdita que ha posat cap per avall el sistema completament. Estem en una situació que ens costarà redreçar. No sé si ha vingut per quedar-s’hi o ens acompanyarà bastant de temps; per tant, no és transitòria. Hi haurà coses que no serà tan senzill canviar-les. També ens obre molts interrogants i evidentment comporta molts riscos.

Dius que no serà transitòria? Moltes persones pensem que sí que ho serà…

Serà una transició llarga, perquè sabem que les vacunes triguen, que potser no són definitives. Jo no soc expert en aquest terreny en absolut, però sí que crec saber que això ens hauria de convidar a dues coses: primer, no ens pensem que, gestionant de qualsevol manera aquesta situació, tornarem a una normalitat aparent aviat, ja que no serà fàcil compensar i tornar a posar les coses al marcador a zero, i, segon, seria bastant imperdonable perdre l’oportunitat de canviar coses… Es diu que les crisis s’han d’aprofitar. Ja que tenim una situació tan extrema, l’hauríem d’aprofitar per fer alguns canvis a escala estructural que són necessaris.

“L’escola ha de ser oberta: és un espai de cures, de socialització i de refugi fonamentals per als nens”

Ara mateix veiem nens amb mascareta tot el dia, projectes pedagògics innovadors pràcticament dinamitats… però les escoles són obertes. Per què és tan important la presencialitat sigui com sigui?

És essencial. Fins i tot si haguéssim estat tecnològicament hiperpreparats i haguéssim pogut respondre al repte de la digitalització, que també hem tingut dificultats per fer-ho, la presencialitat hauria continuat sent molt necessària. Per què? Perquè l’escola és un espai de cures, de socialització, un espai on passen moltes més coses a més de l’aprenentatge. Per alguns infants especialment, aquesta interacció és bàsica, perquè hi ha una cosa que es denomina l’efecte “company”, que és que la barreja social ajuda en el procés de socialització, en el procés d’aprenentatge i d’adquisició d’habilitats. Hi ha infants als quals el confinament ha posat en una situació molt extrema, infants en entorns de socialització crítics des d’un punt de vista del seu benestar subjectiu, del seu benestar emocional, amb situacions de violència de gènere… L’escola també és un espai de refugi que no hem d’oblidar. I la seva desaparició deixa sense aquest refugi molts infants, els deixa desprotegits. A més, el confinament extrema la segregació perquè fa que cada infant estigui exclusivament a casa seva. L’escola és una institució molt necessària, i celebro, malgrat que hagi estat tan tard, que tinguem obertes les escoles.

Parles de la importància de la barreja, però som en un dels sistemes educatius més segregats d’Europa… Per què a Catalunya tenim aquesta situació?

Hi ha dues qüestions a tenir en compte: les polítiques de regulació i les barreres d’alguns centres, que fan difícil que hi hagi més barreja social. És veritat que Catalunya i la resta de l’Estat es van enfrontar a un procés d’arribada de població immigrant a la dècada dels 2000 d’una manera especialment accelerada, quan aquesta arribada va ser més progressiva en altres països europeus, per exemple. Per tant, el repte era gran; però, malgrat tot, les administracions hi podrien haver fet més des d’un punt de vista de planificació i haver tingut en compte l’escolarització d’aquestes noves onades de població immigrant, que és població més pobra, i es podia haver fet d’una manera més equitativa. Hi ha una certa inacció política durant dècades i una regulació que encara permet molta llibertat d’elecció i, sobretot, molta sobreoferta de places. Si tu combines molta llibertat d’elecció i possibilitats de tria, dones la possibilitat que la població se segregui més, de manera molt superior a la segregació urbana. La segregació escolar supera molt la urbana! Tu pots estar en situacions relativament barrejades en el barri on vius; però, en canvi, marxes a escoles on t’asseguren més homogeneïtat. El segon problema és que tenim barreres que fan que l’accés a l’escola no sigui igualitari; per exemple, les barreres econòmiques que afecten especialment l’escola concertada, però també algunes públiques que ofereixen molta activitat de pagament que normalment es canalitza a través de les associacions de famílies d’alumnes (AFA).

La llibertat d’elecció és una de les queixes de les escoles de màxima complexitat. Hauríem d’anar a les escoles que tenim més prop de casa?

Evidentment, l’escolarització per proximitat, i això ho tenim estudiat, reduiria la segregació de manera molt significativa. Segons algunes anàlisis, veiem reduccions superiors al 50% del que tenim ara; per tant, ja aconseguiríem automàticament una situació més equilibrada. Però això també és un peix que es mossega la cua: per tu aconseguir més escolarització de proximitat, necessites també fer les escoles més equivalents, fer que la qualitat escolar i les condiciones siguin semblants entre elles. El gran secret d’alguns països nòrdics no és només que regulin l’obligació de l’escolarització de proximitat. A Noruega t’assignen l’escola que tens al costat de casa, i és molt difícil que la puguis canviar. A Finlàndia sí que tenen més llibertat d’elecció, però la gent no en fa ús, perquè li és igual anar a l’escola que té a 10 quilòmetres que a la que té al costat de casa, i acaba preferint la que té al costat de casa. Per tant, el primer pas hauria de ser intentar equilibrar i millorar la qualitat educativa de les escoles. Simultàniament, a fi que això passi, també has de desconcentrar. La lluita contra la segregació i per la millora de la qualitat educativa dels centres han d’avançar en paral·lel.

La primera setmana del curs, Betevé va explicar el cas d’un institut de la Mina on hi van faltar el 80% d’alumnes. La por també entén de codis postals? La por està relacionada amb el context socioeconòmic de les famílies?

Absolutament, l’objecció a la tornada a l’escola ve de dos sectors molt diferenciats: algunes famílies que no es volen arriscar, que o bé han tingut l’oportunitat de marxar fora o bé opten per l’escolarització a casa. I després tenim els sectors que són objectors per una situació de vulnerabilitat extrema. En el cas que comentes de la Mina, hi ha molta població gitana on hi ha tres i quatre generacions de vegades convivint a la mateixa llar. A més, són zones on els riscos de contagi han estat més alts que en altres barris. Per tant, la percepció de risc i de barreja, i també una actitud davant l’escolarització que històricament ha estat més absentista, faciliten que a l’escola no hi vagi ningú. Això és un problema molt greu que hauria de fer pensar a l’Administració que necessitem plans d’actuació i propostes específiques d’esponjar l’escolarització d’aquests infants perquè, si no, no aniran a l’escola. I no ho resoldràs amb sancions: ho has de resoldre amb polítiques d’acompanyament i amb alternatives que acabin aconseguint convèncer les famílies d’optar per l’escolarització, perquè per a aquests infants és especialment necessari.

“El problema no són les ràtios: el problema és que algunes classes concentren molt alumnat amb dificultats”

Parlant del homeschooling, hi ha famílies que el consideren un substitut de la presencialitat a l’escola. L’escolarització a casa pot igualar l’escola?

Jo soc objector de l’escolarització a casa. El homeschooling reactiu és una opció davant de la por, però crec que hi ha molts elements des d’un punt de vista comunitari, de cohesió social i de contacte social que es perden. Els infants deuen i volen socialitzar-se amb els seus iguals; crec que és una pèrdua no tenir espais de socialització. I, si el que no t’agrada són determinades coses de l’escola, treballa per canviar-les, fes servir la veu. Però el homeschooling com a opció no crec que sigui desitjable. És bo, a més, recordar que el dret de l’infant a l’educació és de l’infant, no de la família.

Hi ha molta crítica sobre les ràtios que en molts casos s’han mantingut com les d’abans de la pandèmia. Quines serien les ràtios més adequades?

Jo soc una mica crític sobre això. No crec que les ràtios siguin el gran problema del sistema educatiu de Catalunya. Més que el nombre, el problema és la concentració, escoles amb molta concentració d’alumnat amb dificultats que, a més, es poden trobar amb una manca de recursos. En relació amb la pandèmia, sembla que epidemiològicament de 20 a 25 la diferència tampoc no és tan radical. Ara bé, pot ser que curiosament els canvis que puguin introduir-se pel canvi de ràtios ens deixin lliçons interessants. Em consta que, en moltes escoles d’una sola línia, l’única possibilitat que han tingut de baixar ràtios ha estat la reorganització per cicles, de manera que han barrejat P4 i P5, o primer i segon o tercer i quart. Així és com funcionen les escoles rurals, i les escoles rurals funcionen especialment bé. És el que dèiem de la part d’oportunitat associada a les crisis. Potser hi ha escoles que descobreixen que, amb aquest tipus d’organització, potser s’és molt eficaç amb l’aprenentatge, i pot ser que aquest sigui un canvi que ha vingut per quedar-se. Crec que ens falta més el debat d’aprenentatge i el debat educatiu, que hauria de ser més rellevant quan parlem de ràtios.

Quin és aquest debat educatiu que no estem tenint?

Hauríem de repensar com seria l’escola del segle XXI, perquè els problemes de digitalització no han estat només un tema del mitjà de transmissió, sinó també de què ensenyem, com aprenem i de com hem de funcionar. Hauríem d’estar atents a si aquesta nova situació ens obliga a ser més flexibles amb una educació més personalitzada, si hi ha professorat que està descobrint que hi ha una part de l’alumnat que estava aprenent o funcionant millor en un entorn digital, nanos que potser eren invisibles de manera presencial. És a dir, descobrir estils d’aprenentatge, inquietuds, atencions que puguin ser més personalitzades amb un sistema de recursos potser menys tradicionals i més diversos. La situació actual ens hauria de convidar a pensar l’escola d’una manera diferent.

A Catalunya una transformació així sona revolucionària… Caldria tirar-ho tot a terra i començar des de zero?

Venim d’un país que té una tradició i un capital educatius boníssims, i que en cap cas hem d’ignorar. El que hem de canviar són inèrcies institucionals. Per exemple, hi ha una inèrcia institucional potent amb la governança educativa: ens hem omplert la boca d’autonomia escolar, l’hem regulat a la Llei d’educació de Catalunya (LEC) i, quan ha arribat l’hora que més necessària era per a l’autonomia escolar, pràcticament ha estat absent en moltes escoles. Tot s’havia de seguir segons les instruccions del Departament i d’acord amb determinades normes… Hauria d’haver-hi una delimitació més clara de quines funcions i quines decisions poden ser autònomes de l’escola i quines no. Aquesta pandèmia ha deixat clar que això és molt borrós; és molt poc clar. Dit això, hi ha elements dels models que tenim actuals que s’han d’aprofitar. La innovació educativa no es fa de la nit al dia, i tenim exemples molt interessants d’escoles que estan treballant i funcionant molt bé.

“El Govern no ha tractat l’educació com un servei essencial en pandèmia. Això és preocupant”

En aquesta pandèmia s’ha parlat molt de quin és el paper real de l’escola…

Cal entendre que l’escola és una institució d’aprenentatge però no l’única, i m’atreviria a dir que ja no és la institució central de l’aprenentatge. L’escola continua essent, sense dubte, una institució molt important per totes les raons que hem dit, però ha de connectar amb altres formes d’aprenentatge que sabem que tenen els infants: fora de l’escola, a través de les xarxes, de la tecnologia, a través de molts elements. La idea clau crec que és ser capaços de repensar l’escola del segle XXI sabent que ja no té el protagonisme de l’aprenentatge. Té un protagonisme central des d’un punt de vista d’institució que no pot desaparèixer, però no és la institució central de l’aprenentatge. Per tant, reubicar aquest rol és un repte que hem de construir a poc a poc i entre tots.

Durant la pandèmia, l’educació no ha semblat pas una prioritat. És prioritària en l’agenda política d’aquest país?

L’educació és una prioritat en el discurs polític, perquè sabem que, quan hi ha eleccions, sempre la tenim present. En el moment que arriben les polítiques reals, ni veiem que sigui una prioritat pressupostària, ni en aquesta pandèmia no ha estat tractada com un servei essencial. Es van regular abans els toros que l’educació, al·legant que l’educació era competència de les comunitats autònomes. El Govern central no va regular l’educació en les fases, i jo entenc els riscos que té obrir un servei com les escoles, però no entenc encara com les escoles són un risc més gran que els bars i els restaurants. I això ha superat qualsevol expectativa: el nivell de deixadesa de la presència de la prioritat educativa en les polítiques de protecció. Hi ha hagut mesures de salut pública, de reactivació econòmica i reconstrucció econòmica i social, hi ha hagut coses tan potents com l’ingrés mínim vital. El Govern de l’Estat no ha estat de braços plegats, ni els governs de les comunitats autònomes, però amb l’educació… em sembla flagrant. Hi ha un aspecte que té a veure amb la immediatesa dels efectes: en salut pública o intervens o la gent es mor, i, per tant, la immediatesa és evident; amb la reactivació econòmica igual, o la gent té feina o la gent de què viu? Amb l’educació, el cost no és per a demà: és per a més enllà, i això li resta la urgència que sí que té la salut pública, per exemple. Però que no sigui urgent, perquè la gent no es mor demà, no vol dir que no es mori educativament demà passat i que els costos de no intervenir no siguin molt alts després.

Quins seran aquests costos?

Tenim evidències i anàlisis que ens demostren que això té costos econòmics molt seriosos; té costos d’inversió en polítiques educatives compensatòries perquè farà augmentar el fracàs escolar i pot agreujar l’abandonament educatiu. Hi ha costos d’aprenentatge, econòmics, de cohesió social i fins i tot de seguretat. Costos socials molt rellevants. Els analistes ens demostren que les societats, com més desiguals són, més costos socials tenen a tots els nivells. En el nivell de la seguretat, de la salut… no només és una qüestió material o econòmica: vas molt més enllà. El filòsof Daniel Innerarity deia, per exemple, que amb el canvi climàtic passa això: que provoca més morts que el coronavirus, però no en fem cas perquè no es moren avui o demà. Amb l’educació passa una mica el mateix: crec que aquest element de termini no urgent explica en bona mesura la passivitat de la reacció política. Ara caldrà veure si, amb els fons de reestructuració que arribin d’Europa, l’educació es manté marginal o adquireix el protagonisme que hauria de tenir.

“Ara cal avaluar quin efecte han tingut sis mesos sense escola sobre l’aprenentatge”

Què passa amb els infants amb necessitats especials, que ja tenien dificultats per veure cobertes les seves necessitats?

Haurien de tenir-les cobertes perquè han de tenir evidentment, com tots els infants, garantit el dret a l’educació. Hi ha molts elements que fan pensar que, de moment, s’hi han posat pegats. En situacions així, s’hi haurien de redoblar els esforços compensatoris perquè l’alumnat amb necessitats especials pugui ser ben atès, tan bé com sigui possible. Evidentment, som en un context de més dificultat però que hauria d’extremar el suport als més vulnerables, i entre els més vulnerables hi ha els infants amb necessitats especials. Un apunt més sobre això: el que està pujant segons ens diu la gent que treballa en temes de salut són els infants amb problemes de salut mental. El confinament ha extremat aquests problemes per situacions viscudes a casa i per tota mena de casuística. Per tant, hem de redoblar els esforços perquè també són més les necessitats especials que tenim en el sistema.

Què esperem d’aquest any?

Serà molt interessant l’experiència que el professorat ens relati de com han tornat els infants, com relaten el temps que han viscut i com l’han viscut. Seria important treballar educativament i a l’aula la dimensió del seu benestar o malestar emocional al voltant d’això. Sis mesos després que tanquessin les escoles, el professorat hauria de tenir les eines i estar especialment atent a veure com tornen els infants i amb quines necessitats. Ens ha passat tot el que ens ha passat, i no podem fer com si no hagués passat res. Tenim uns instruments tradicionals d’avaluació, de com funcionen les escoles, de les competències que adquireixen els infants… i no s’han activat en un moment tan extrem. No hem mesurat de moment quin ha estat l’efecte de sis mesos sense escola sobre l’aprenentatge. Cal una avaluació. Si no es pot fer amb tot l’univers dels infants, se’n pot fer amb una mostra. Hi ha un dèficit i és que no hem activat els mecanismes extraordinaris de coneixement per donar resposta a això. Si ens creiem que realment hem de compensar una pèrdua educativa, ho hem de fer amb instruments de mesura; per tant, hem de recollir una informació que no tenim i aquí jo soc molt crític amb la passivitat de l’Administració de no haver activat aquests mecanismes extraordinaris.

Què hauria de fer l’Administració ara mateix?

Té molts deures en diversos camps. Jo no dic que tinguin un paper fàcil. Aquí el gran repte és com gestiones la urgència, d’una banda, i simultàniament respons a problemes estructurals. Les polítiques no poden ser tan lineals; el finançament no pot ser tan lineal; els recursos no poden ser tan lineals. Per què una escola no pot optar, pel tipus de perfil d’alumnes que té, a tenir un 70% d’ells online i un 30% presencial? Hi ha alumnes que necessiten més presencialitat que d’altres. Per tant, quan parlo d’autonomia escolar i de capacitats d’utilitzar temps, espais, lògiques organitzatives alternatives, em refereixo a això. Perquè és l’escola qui coneix el seu alumnat, i això hauria de ser possible. Ja sé que sona revolucionari, perquè vol dir que li diràs a una família: el teu fill vindrà cada dia a l’escola perquè ho necessita, i al teu, amb un dia sí i un dia no, puc assegurar-li el mateix o un millor aprenentatge fins i tot. Això pot semblar molt revolucionari, però és respondre de manera diferent en funció de les necessitats. Després també hi ha un terreny absolutament central per a mi, que és el terreny de l’avaluació, que correspon a l’Administració. Ha d’assegurar que tenim mecanismes de mesura que ens permeten recollir l’evidència necessària per saber com i a on hem d’intervenir amb més intensitat. Ara mateix no en tenim. Són molts fronts oberts els que té l’Administració, i, pel que hem observat fins ara, costa pensar que la resposta pugui estar a l’altura. Ja ho saps: els sociòlegs no som gaire optimistes; però, com deia Gramsci, tampoc renunciem a l’optimisme de la voluntat.