Marina Garcés “Atrevim-nos a no saber”

Dius al llibre que les crisis educatives apareixen quan “hi ha crisis de món, crisis civilitzatòries en què es mostren els conflictes, els desitjos, els límits i les possibilitats de cada societat i de cada temps històric”. Tan en crisi ens veus?

Mediàticament, s’està explicant com una suma de crisis: l’econòmica del 2008, l’ambiental ara, abans i després i la crisi sanitària actual… Però, per mi, tot forma part d’una mateixa crisi de món, és a dir, una crisi d’imaginari. Han esclatat els horitzons compartits: els de lluita, de sentit, de futur. En conseqüència, d’una banda, hi ha un esclat social, de desigualtats i d’aïllaments; de l’altra, patim la privatització dels mons. Això fa temps que passa, i la pandèmia ha afegit patiment sumant aïllaments i privatitzacions.

I, aquí enmig, hi ha la crisi de l’educació?

Sí. I, aleshores, apareixen preguntes com: què hem d’aprendre dels altres quan els mons de cadascun estan cada cop més privatitzats? Què fem a l’escola quan no sabem des d’on ni per què compartim determinats coneixements? En síntesi, què fem a l’escola quan el món està en crisi?

“‘Com educar?’ és una pregunta vertical i unidireccional. Prefereixo ‘Com volem ser educats?'”

Concreta’m una mica més, si us plau, de què va aquesta crisi educativa?

Això que anomenem problemes del sistema educatiu, des de l’escola primària fins a la universitat o la formació professional, s’han de posar dins una mirada més àmplia sobre l’aprenentatge com a substrat del vincle social. És, per tant, un altre sentit de l’educació, que abraça el sistema educatiu però també relacions d’aprenentatge afectives, íntimes, familiars o de veïnatge. Les relacions d’aprenentatge són la base de les relacions socials. Aleshores, què passa quan mirem el que està passant avui no només a les escoles sinó a la societat entesa com un conjunt de relacions on aprenem els uns dels altres? Aprenem a l’escola, però també aprenem, coses bones i coses dolentes, als mitjans de comunicació, a Internet, a la indústria cultural o amb les relacions socials. Som aprenents els uns dels altres en tot moment. Per tant, cal canviar la pregunta “Com educar?”, que és una pregunta vertical, unidireccional, per la pregunta “Com volem ser educats?”. No és un problema només pedagògic ni de sistema.

D’acord, doncs, com volem ser educats?

Aquest és el gir que proposa el llibre. Podem girar el punt de vista sobre com educar. La pregunta filosòfica seria: des d’on mirem els problemes de l’educació? Un pot mirar-ho des del punt de vista del professor o des de relacions compartides, col·lectives i recíproques. Aquest és el punt de vista de l’aprenent, que no és l’estudiant, que no és el nen o la nena, sinó que som tots, en tant que aprenem els uns dels altres. La pregunta, aleshores, ja no és tècnica, no és professional, no és legislativa, sinó que és una pregunta ètica i política. L’aprenent no és ni client ni víctima del sistema educatiu, sinó un subjecte polític.

Què és, doncs, per a tu l’escola dels aprenents?

L’escola d’aprenents no és l’escola existent. És una figura de la imaginació, una contrautopia que ens permet llegir, d’una manera crítica i amb uns altres ulls, els problemes, els límits, els desafiaments i els desitjos de les escoles i de les relacions d’aprenentatge en tot el seu continu. L’escola d’aprenents és una eina crítica per analitzar l’educació actual des dels ulls de l’aprenent i alhora per imaginar altres mètodes pedagògics i altres maneres d’entendre’ns per aliar-nos i compartir aprenentatges.

“No lamento la pèrdua d’autoritat del mestre; però hi ha un antiautoritarisme molt neoliberal”

Parles d’autoritat i d’aliança entre iguals. Això és possible a les escoles i als instituts actuals, amb les condicions a les aules, les ràtios, la diferència generacional entre mestres i alumnes? Com evitarem les jerarquies i la necessitat d’autoritat a classe, que tu mateixa defineixes com un “invent que violenta totes les relacions naturals”?

El que tenim en aquest moment és molt confús. Des dels anys cinquanta es diu que hi ha una deriva cap a la pèrdua d’autoritat del mestre. Hannah Arendt ja parlava de la pèrdua d’autoritat d’aquelles figures que gaudien de la legitimitat no basada en el poder sinó en el coneixement i l’experiència; però també és veritat que les pedagogies crítiques i l’educació popular, de les quals jo em reclamo, han contribuït a l’antiautoritarisme. Jo no lamento la pèrdua d’autoritat del mestre ni del pare; però sovint el discurs antiautoritari s’ha convertit en una pràctica neoliberal. Aquesta crisi, però, no ens deixa veure que potser el mestre ha perdut autoritat, però el sistema educatiu continua sent molt autoritari. Hi ha un règim burocraticogerencial, de control, que travessa mestres i estudiants, i ha convertit l’educació en una màquina de produir resultats. Encara surten als diaris els rànquings del rendiment dels estudiants en matemàtiques de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE)! De quin rendiment parlem? De quines matemàtiques? Quins índexs té l’OCDE?  

“El mestre, com sap molt, també sap no saber”

Quin paper t’agradaria que tinguessin els mestres a l’escola d’aprenents?

Se’ls ha convertit en entrenadors, en acompanyants i en controladors. S’ha desqualificat el mestre: li diuen “tu no cal que sàpigues res” perquè l’alumne ha d’aprendre a buscar-ho tot a la xarxa. El meu llibre és una defensa radical dels mestres. Per mi, mestres, educadors socials o ensenyants en general són aquella figura que encarna l’aprenentatge en tot moment. Mestre és aquell que t’ensenya amb la seva pràctica, amb la seva vida o amb el que t’explica que tots tenim una relació amb el que sabem i el que no sabem. Per tant, el mestre sap coses i pot ensenyar coses… i alhora, i inseparablement, ens mostra tot allò que no sabem. El mestre és el que obre un buit, el que deixa un espai. El que traça una trajectòria possible o fa una pregunta per descobrir. El mestre és el que ens permet ser en aquest llindar entre el saber i el no saber. Això és el que ens fa lliures. El mestre fa de l’accés al coneixement la possibilitat d’un atreviment: l’atrevir-nos a no saber junts. El mestre, com sap, també sap no saber. I ens ensenya a no ser éssers passius, clients consumidors i, alhora, dominats per la por de la incertesa i de no saber.

Al llibre parles del “gran emmagatzematge extern” en detriment de la nostra memòria interna, que no només emmagatzema, sinó que és bàsica per crear. Justament estudis basats en neurociències recomanen estimular la memòria o no deixar d’escriure a mà perquè activa parts del cervell que no activen altres activitats. És reaccionari tornar a l’escriptura a mà o a estimular la memòria davant la revolució digital?

A veure, la cal·ligrafia és molt important! La memòria és molt important! Hi ha arguments de tipus conservador per preservar aquestes metodologies de tota la vida, i a mi no m’hi trobaran aquí. Però és que, com dius, la neurologia ha demostrat que l’escriptura a mà ajuda el nostre cervell a elaborar sentit i comprensió d’allò que estem escrivint, llegint o dibuixant. Molt millor que ordinadors o telèfons mòbils. Condemnar la memòria el que fa és escindir el contingut, la dada, el bit, de l’elaboració que en fem. La memòria no és arxiu, sinó elaboració de sentit. No recordes les coses en brut: recordes les coses viscudes. El cervell no és un disc dur: és una relació constant que va elaborant el sentit, conscient o inconscient, d’allò que vivim. Volem subjectes viscuts i amb capacitat d’imaginació? O volem terminals de la gran base de dades de la humanitat?  

“No crec en el mite de l’escola com a salvació de tots els mals. L’escola sola no pot res”

Hi ha un mite de l’escola: les pel·lícules de cinema social francès o nord-americanes ambientades en escoles de la banlieue o dels suburbis presenten sempre un professor, normalment home i blanc, que arriba a una escola pobra i amb alumnes negres o procedents de la immigració, i els dona eines per alliberar-se, transformar-se i créixer. L’esquerra sempre ha confiat en l’escola com a instrument per transformar la societat. Tu ho veus tan així?

Tot projecte de transformació social comporta un nou projecte educatiu. No hi ha cap moviment revolucionari que no porti unes pràctiques educatives noves per fer la revolució des de baix. El meu llibre creu, de totes totes, que l’educació és una pràctica emancipadora; però no podem confiar en la mitologia que un professor il·luminat arriba a un barri pobre, salvarà els nens del seu destí de misèria i ho canviarà tot gràcies a les seves classes. És un mite messiànic com tants d’altres de la nostra cultura. Això és molt lluny del que jo entenc per una pràctica de transformació social. Ha de ser col·lectiva, i no individual; s’inscriu en una societat i els seus conflictes; no és un abans i un després, sinó processos lents.

Em sembla interessant la crítica que fas de l’escola com a solucionadora d’altres problemes, com si hagués de salvar els alumnes, i amb ells la societat, de la segregació, les classes socials, la manca d’ascensor social… Dius que l’escola no fa màgia. No creus que pugui canviar les coses?

La proposta d’aliança d’aprenents té com a objectiu poder pensar per un mateix i amb els altres, i pot ser tot un programa de canvi educatiu. Jo, però, m’allunyo del mite de l’escola com a salvació de tots els mals. L’escola sola no pot res. L’escola ha de remar dins d’una societat.

A veure, et faig la mateixa pregunta, però des d’un altre punt de vista. No és el punt de vista del professor messiànic, sinó de l’alumnat de famílies de classe obrera. Els nostres pares, obrers i normalment sense estudis universitaris, sempre havien confiat en l’educació com a vector d’ascensor social per als fills: “Fill, estudia tu que pots, que jo no vaig poder, i seràs alguna cosa de profit”. Molts fills de la classe obrera d’aquest país no hauríem pogut créixer culturalment i tenir un cert benestar econòmic sense el nostre pas per l’escola (i la universitat) pública, i sense que alguns professors ens ajudessin molt.

Aquest és el relat de les darreres dècades que s’ha imposat aquí, i peca del mateix problema: quina va ser la causa d’aquest canvi? Segurament, si fem més complexa l’anàlisi, hi havia més coses a banda d’una escola de més qualitat i més democràtica. Moltes famílies obreres accedien a unes millors condicions de vida, de consum, de feina i de relacions socials diferents d’aquelles en les quals havien crescut. Molts nens ja no s’havien de posar a treballar als 12, 13 o 14 anys. L’ascensor social l’estava fent l’escola perquè l’estava fent tota la societat gràcies a les lluites de les classes treballadores i populars. Ara, però, no està passant, amb algunes excepcions heroiques i individuals. Ara som en una fase de desmantellament dels serveis públics i en un mercat laboral precaritzat i desestructurat. I aquest escenari general col·loca en un altre lloc l’escola.

Tu, de fet, dius al llibre: “Qui no encaixa en el sistema educatiu és expulsat o refusat”. És fort.

Però es fa servir, es fa servir aquesta expressió. No me l’invento jo. Fins i tot el Bauman va escriure un dels seus últims llibres sobre això.

El pedagog Ken Robinson diu que l’escola s’ha convertit en una mena de procés industrial per convertir nens i nenes creatius en ciutadans obedients, consumidors, que formin part del sistema de producció capitalista que hi ha fora. Tots, tallats per un mateix patró, ja que l’escola iguala, per bé o per mal, a través d’exàmens, competències i notes.

Al llibre parlo de com l’escola actual es troba entre l’obediència i la creativitat. Ja no som a la fàbrica del segle XIX o XX en la qual a tots ens modelen amb un mateix patró. Ara hi ha una combinació entre ordres rígides (l’escola segueix tenint un horari, un règim de càstigs, un pla educatiu concret per a tots…) i un sistema flexible. El neoliberalisme ja no és el rígid capitalisme industrial, de la societat disciplinària foucaultiana. Necessita la nostra adhesió, invenció, subjectivitat, emocions, la crida constant a la creativitat, a no deixar de moure’ns… Som, doncs, dins un règim que demana una creativitat rendible. No una creativitat que perd, que es perd, i que ho capgira tot. És un ordre disruptiu: ens demana obediència, el bon alumne que arriba a l’hora, però també demana ser espavilat, trobar projectes a fer i tenir interessos i desitjos. Fins i tot, això passa al món de l’empresa. Però, ja et dic, que a alguns alumnes potser ja els aniria bé que els diguessin què han de llegir, perquè potser no tenen mil interessos i no troben el seu tema. Sempre els hi demanen als nens, i als treballadors, que busquin el seu tema, que busquin el seu interès, la seva passió.

Ja…

La relació èxit-fracàs no depèn només ja de ser molt obedient. Sinó d’haver sigut capaç d’haver generat aquest jo i el teu potencial d’invenció dins d’un sistema que premia que aquest moviment sigui rendible. Hi ha una nova relació entre l’obediència i la capacitat d’adaptació al canvi constant: una obligació de ser creatius, inventius i actius.