Cerca
Opinió
Marina Garcés

Marina Garcés

Filòsofa i activista social

Guerra de cervells

El cervell devastat i el cervell maximitzat són dues formes de neuroesclavatge. L’un, per incapacitació; l’altre, per hipercapacitisme

11/08/2020 | 07:00

Foto: PAULA MONASOR

El món està en guerra. Els nostres cervells també. I l’educació és el seu camp de batalla. “Vaig decidir canviar el meu cervell”. És el punt de partida de Barbara Oakley, autora d’un dels cursos més vistos de la història a la plataforma de MOOC Coursera. Als seus llibres i cursos explica un testimoni personal d’esforç i d’èxit basat a canviar patrons d’aprenentatge, des d’una infància sense accés a una bona educació, el pas per l’exèrcit i finalment la formació en ciències i tecnologia fins al més alt nivell. És una història individual basada en el desenvolupament de tècniques d’aprenentatge que suposadament qualsevol altre individu podria aplicar en un altre context. Es tracta de modificar els comportaments i, així, reprogramar el cervell. Barbara Oakley no és un cas aïllat. Només una veu popular del que és la gran onada acadèmica i mediàtica de les ciències de l’aprenentatge i de les seves ramificacions en la psicologia, la pedagogia, les neurociències i les pràctiques empresarials.

Nosaltres no tenim cervell”. És la veu de l’altre extrem. La declaració colpidora d’un menor amb el rostre pixelat que forma part d’un programa de reinserció en un centre del sud d’Itàlia, on les màfies, la desigualtat i el no-futur han llançat una generació cada cop més jove de nois i noies a la devastació personal i col·lectiva. Són els protagonistes del reportatge fet per Raphaël Tresanini i Nicolas Dumond emès al 60 minuts de TV3. Ells entenen que la devastació no és només allà fora: en les seves vides materials, familiars o laborals. Està inscrita dins mateix del seu cervell. El seu cervell és l’escenari principal i irreversible de la seva devastació. Tampoc aquests nois italians són un cas aïllat. Tenim cervells sentenciats com a irrecuperables, ja sigui per raons clíniques, psicosocials o emocionals, en totes les escoles dels nostres pobles i ciutats.

La pedagogia emancipadora havia posat en aquest principi la condició per a una vida autònoma i compromesa

Cervells devastats versus cervells que es poden reprogramar i millorar a si mateixos: aquesta sembla la qüestió del sistema educatiu global contemporani. Per als primers, impossibles operacions de rescat en forma de pedagogia abnegada, guiada sempre per un “almenys”: almenys que mengin, almenys que passin unes hores al centre i no sols a casa o pels carrers, etc. Per als segons, management de si mateixos en forma de gestió emocional, programes d’estimulació de talents, capacitats i potencials cada cop més personalitzats, guiats pel criteri de l’eficiència i de la maximització del temps de vida. Per als primers, la paraula fracàs queda curta, perquè poder parlar de fracàs implica que hi podia haver hagut alguna opció d’èxit. Per als segons, la paraula èxit no és mai prou, perquè sempre estan exposats a la incertesa i a la competència de cervells més ben entrenats que el seu.

Aprendre a pensar per un/a mateix/a” només pot ser un doble acte de resistència. La pedagogia emancipadora havia posat en aquest principi la condició per a una vida autònoma i compromesa. No és un principi abstracte o una declaració d’intencions. Expressa la idea que acollir l’existència no és dominar-la, sinó alliberar-la, o acompanyar-la en el seu alliberament. Aquest seria el sentit d’un “Volem acollir” educatiu: acollir és alliberar. El cervell devastat i el cervell maximitzat són dues formes de neuroesclavatge. L’un, per incapacitació; l’altre, per hipercapacitisme. Resistir a aquestes dues formes extremes d’esclavatge és fer de l’educació un convit. Ni rescat ni entrenament: una invitació a existir. La invitació té una fórmula molt simple: fes-ho amb mi. No pensis com jo: pensa amb mi. No visquis com jo: viu amb mi.

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies