Generació ‘porno’: el sexe dels adolescents no és un capítol de ‘Crims’

La sèrie documental Generació porno, que ha emès TV3 aquestes darreres setmanes, s’endinsa en la sexualitat dels adolescents actuals posant l’accent en la, segons diu el documental, preocupant edat en què comencen a mirar pornografia i en com la violència que hi troben es veu reflectida en les relacions sexuals que practiquen. Diuen els experts de l’audiovisual que ara el primer vídeo porno arriba als 8 anys i que el 88% dels vídeos porno porten violència física. Es podria reescriure aquesta afirmació i dir “la majoria del porno mainstream continua portant violència física”, perquè és preocupant que sigui així, però no és nou que hem construït la nostra sexualitat en aquests termes.

L’escàndol: sexe anal i làtex

Si t’escandalitza la violència, que t’escandalitzi tota. No hi ha violències sexuals de primera i de segona; l’escàndol és la violència en si mateixa. El porno convencional se sosté en els relats masclistes i d’abús que veu a la societat i sovint els porta a l’extrem. Les pràctiques sexuals diàries que fomenten un desig masclista i no consentit són l’aliment i la llavor del porno que veuran els teus fills. I no són violències que faci falta anar a buscar lluny de casa.

Què és violència? El no consentiment i el no desig són violència. No voler posar-se condó “perquè, si no, no m’escorro” és violència: segons un estudi del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS), una de cada tres joves reconeix no poder decidir sempre el mètode anticonceptiu. Tenir sexe sense voler-ho és violència i al 27% de les joves els ha passat. Cap d’aquestes situacions de violència no és nova i, malgrat que els adults en reconeixen la gravetat en els més joves, no assumeixen que n’exerceixen i que, com els adolescents, també la consumeixen. Durant el cas de La Manada, cada dia 300 persones buscaven vídeos sobre la violació a la pàgina porno xHamster. Multiplica-ho per totes les pàgines de porno, i el resultat és el nombre de persones a qui els sembla excitant una violació en grup a una menor.

Què no és violència? El sexe anal no és violència. És fort haver d’escriure-ho. Tampoc no ho és utilitzar el làtex ni practicar el fisting ni el sado, com insinua el documental de TV3. Consentir i desitjar pràctiques estigmatitzades per la societat és sexe vàlid i plaent i no té res de dolent que un adolescent les vulgui gaudir. El problema, diuen des del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, és que “estem sent incapaços d’abordar la sexualitat dels adolescents lluny del tabú i les contradiccions adultes” malgrat que la joventut d’ara sigui “un col·lectiu afortunadament divers, amb l’element en comú de tenir la voluntat de tenir cura de la seva sexualitat”. Per contra, estem estigmatitzant els joves a la televisió pública, una vegada més.

Hi ha generacions que viuen la sexualitat des de la vergonya perquè els han ensenyat que desitjar és brut i perillós

La moralitat: “Abans se li cantava a l’amor; ara se li canta al sexe”

Cal buscar culpables per a tot això i així s’ha fet en prime time: el reggaeton és una de les solucions fàcils. Un problema greu per a la sexualitat de l’adolescència és la Bad Gyal, però ho és perquè confirma als pares que les seves filles tenen desig sexual. Un desig sexual incòmode que s’ha castrat i que ha començat a aparèixer, sobretot en els formats culturals. Creatura, l’última pel·lícula de la directora de teatre i actriu Elena Martín, destapa les conseqüències de tota aquesta moralitat: diverses generacions viuen la sexualitat des del judici i la vergonya perquè els han ensenyat que és brut i lleig i perillós que desitgis, que et masturbis i que els altres sàpiguen que vols explorar-te. “La sexualitat juvenil i la infantil continuen tancades en una capsa, envoltades de bombolletes”, afirmava la directora de teatre en una entrevista a Núvol. Sobre aquest desig, l’escriptora Sara Torres escrivia que “la realitat dura darrere de Creatura és que mai sabrem com seria el nostre desig si de petites no ens haguessin fet sentir culpables per tenir plaer, si d’adolescents no ens haguessin dit ‘guarres’ per mostrar el nostre desig”.

Aquella moralitat que un raper cantava el 2007 quan deia “las niñas de hoy en día son todas unas guarras” no té res a envejar a la d’ara. Continuem classificant el desig i el sexe dels adolescents i els diem quan poden desitjar o no, quan és el moment de fer-se petons o no i quan el sexe anal és “massa”. En lloc de qüestionar la manera com ens relacionem amb el desig i la informació que donem sobre sexualitat, estem tallant-la d’arrel perquè així també tallem el problema. En una escena de la pel·lícula Chicas malas, protagonitzada per Lindsay Lohan, i que podria servir de paròdia, un professor imparteix una classe d’educació sexual i diu: “No tingueu sexe perquè us quedareu embarassades i morireu”.

A ‘Generació porno’ es critica la manca d’amor en el sexe: però el sexe sense amor no ens fa menys humans

A Generació porno, per explicar la “promiscuïtat” dels adolescents, es culpa la manca d’amor. Diu un pare que “abans se li cantava a l’amor i ara se li canta al sexe”. En el mateix documental, quan una experta està fent una xerrada en un institut sobre porno i violència en les relacions sexuals, un projector mostra la frase “com vivim l’amor?”. La moral romàntica i cristiana ens ha fet creure que el sexe i l’amor no poden anar separats l’un de l’altre, i això ha dinamitat l’alliberament sexual de moltes persones. Pots practicar sexe sense sentir amor, i no significa que hagi de ser violent, i pots estimar molt i perpetuar conductes tòxiques (si és que això és amor). Practicar sexe sense amor no ens fa menys humans i més animals. El que ens fa pitjors és abusar i consumir els cossos dels altres sense respecte, responsabilitat, consentiment i consideració envers el plaer de l’altre, i això s’aplica també a les relacions sexuals que tenen un component romàntic. Afortunadament, ara se li canta a una visió més diversa de l’amor i del sexe.

El terror: la reacció de contenció

La resposta al debat necessari sobre com viuen la sexualitat els adolescents ha portat policies i addictes al porno a la pantalla de TV3. Al documental, un oftalmòleg adverteix que cada vegada hi ha més casos de problemes als ulls perquè és moda que se t’escorrin a la cara. És a dir, davant d’un perill, els adults han apostat pel discurs del terror i per un relat obscur més semblant a un capítol de Crims que a un audiovisual de reflexió. Un relat que t’adverteix, amb cossos policials i malalties, amb un missatge construït des de la prohibició i l’assenyalament, que podries ser el proper entrevistat de Carles Porta si no et portes bé.

Si se sembra terror i contenció des de la televisió pública, no es promouen de manera activa les sexualitats i no s’avança cap a una societat amb menys tabús i més informada. S’avança cap a protagonistes com els de Creatura, que som en més o menys mesura totes les persones que creixem consumint una mirada del sexe i de la sexualitat vinculada al dolor, al sacrifici i al poder. L’adolescent, com totes les etapes vitals, té dret a saber (i que li diguin activament!) que mereix viure la seva sexualitat de manera lliure, sense por al cos i sense amenaces, i que, si vol veure porno, té alternatives fora del circuit convencional. Mereix conèixer els seus drets i els perills que comporta descobrir el sexe en carn i ossos i també a través de la tecnologia, un àmbit que ens ha atrapat amb l’educació sexual a mig fer i que és urgent abordar. En un reportatge de l’InfoK del canal X3, la sexòloga Raquel Tulleuda diu a un grup de sisè de primària: “La protecció més real que us podem donar és coneixement”.

I hi afegiria reconeixement: considerar els adolescents éssers complets, amb característiques i dinàmiques pròpies, capaços de desenvolupar una capacitat crítica amb la sexualitat i el sexe que practiquen. Una part d’aquest reconeixement tracta de no perpetuar les pors i els terrors sexuals d’altres generacions a través de discursos amenaçants sobre el sexe, que el món adult sigui prou generós per no voler carregar-los del que nosaltres ja hem patit “perquè, si jo ho vaig patir, tu també”. La por no s’hereta: te la fiquen al cos, i el mateix passa amb la informació que reps sobre el plaer i el desig.