Elena Crespi “El part és un desplegament de la nostra sexualitat”

L’educació dels infants és un tema que preocupa els pares, les mares i, en general, tota la societat. Com va ser la teva educació de petita?
Segurament, gens feminista. És cert que els meus pares són molt joves i, en algunes coses, no van ser tan tradicionals, però l’esquema va ser molt clàssic: els nens fan una cosa, i les nenes, una altra. Sense voler-ho, ho tenim molt arrelat. Jo vaig sortir bastant punky des de petita. Però convivíem amb els meus avis, dues persones que eren més grans, i això, d’una manera o d’una altra, va condicionar també la nostra educació.

Imparteixes, entre d’altres, un curs sobre com educar en el feminisme la mainada. Quines són les claus per educar les criatures en el feminisme?
No tinc prou espai per poder-ho abordar. Però les famílies tenim la responsabilitat de fer-ho, perquè només així aconseguirem vèncer les desigualtats de gènere i el masclisme. I, amb aquesta premissa, el repte per a mi recau en com educar els nens, perquè des de ben petits, amb la socialització de gènere, creixen tenint uns drets i uns deures diferents dels de les nenes, i això té conseqüències nefastes.

L’educació que reben a casa, però, és només una part petita de tot el que les envolta…

Sí, ho és, i realment és molt difícil combatre les imposicions que reben a través de mitjans de comunicació, dibuixos animats, pel·lícules, xarxes socials i campanyes publicitàries… Però, alhora, a casa es creen els fonaments: si les eduquem amb una perspectiva feminista, tenen la llavor perquè en l’adolescència puguin desenvolupar més aquest pensament crític. I sí, sovint, malgrat la feinada feta a casa, continuaran reproduint tots els rols de gènere contra els quals batallem. Però tot el que passi fora ha de ser material per treballar-ho a casa. Per exemple, si la filla ve a casa dient que allò és de nenes, li hem de preguntar per quin motiu és de nenes i no de nens. La societat masclista vol perpetuar l’statu quo dels rols de gènere; però, de mica en mica ho anem canviant.

“Quan s’ha d’explicar a una nena que té clítoris? Se li ha de dir des de sempre”

Ets psicòloga i sexòloga. La sexualitat de les dones ha estat històricament sota la catifa. Com s’hauria de treballar?

De nou, parlant de manera més oberta amb les noves generacions. Per exemple, fa alguns dies una noia em preguntava en quin moment s’ha d’explicar a una nena que té clítoris: a un nen no cal explicar-li que té penis, perquè ja ho veu. Però una nena potser no té accés visual al seu clítoris i, per això, se li ha de dir des de sempre. Cal fer molt evident la sexualitat femenina i, per descomptat, explicar que el que aprendran sobre la sexualitat masculina no és el que s’ha de fer.

L’educació sexual que rebem de petites condiciona directament la nostra sexualitat. Se’n parla prou?

Per sort, ara comencem a tenir-ne més consciència. Això sovint provoca un xoc amb allò que hem après. De vegades, sabem que hauríem de viure la sexualitat d’una manera determinada; però, a l’hora de la veritat, no podem, perquè els fonaments de la nostra manera de pensar són absolutament masclistes. La sexualitat s’ha construït al voltant del plaer dels homes i, de vegades, ells mateixos creuen que, renunciant a segones quines coses, hi perden. I, al contrari, amplien la seva sexualitat. L’assignatura pendent són ells, sens dubte. Aquestes situacions es donen, fins i tot, amb homes feministes; perquè una cosa és saber-ho i l’altra saber-ho dur a terme. El problema és que comencem a fer educació sexual explicita a partir de l’adolescència, però les persones adolescents abans ja s’han format d’alguna manera. Encara creixem amb uns fonaments relacionals basats en la desigualtat.

Un dels moments en què surt a la llum la vulnerabilitat de la sexualitat de les dones és al part. Com a psicòloga perinatal has acompanyat traumes obstètrics. La violència obstètrica és violència de gènere?

Evidentment. Ho és, primer, perquè afecta moltes dones i, segon, perquè, tot i que també s’exerceix per part de moltes dones sanitàries, és una violència que s’ha construït des de la medicina patriarcal. En el fons, qui ha tingut èxit en l’àmbit sanitari han estat els metges, i són ells qui han posat aquesta mirada masculina sobre uns processos que ells no han de passar, a menys que siguin persones trans. I ho han fet des de la posició de privilegi. L’embaràs, el part i el postpart són moments de màxima vulnerabilitat en la sexualitat de la dona. Per això la violència obstètrica és violència masclista, perquè s’aprofita de les vulnerabilitats de la dona. En lloc de potenciar-nos, ens trepitgen. I el primer símptoma és que ens fan creure que nosaltres, pel fet de ser dones, no som capaces de parir soles.

“La formació de les sanitàries és masclista, i la maternitat està molt medicalitzada”

Cal formació en clau de gènere per a tots els professionals que acompanyen els embarassos, parts i postparts?

La formació de les sanitàries és masclista en general, i les formacions relacionades amb els processos reproductius estan excessivament medicalitzades. Han de canviar moltes coses. Com explica l’Esther Vivas, cal recuperar l’embaràs i el part com un fet orgànic, on el personal sanitari intervé només quan és necessari. És curiós: tenim molt clar que el sexe és determinant per quedar-nos embarassades, però desconeixem que el part és un desplegament molt ampli de la nostra sexualitat. Si prenguessin consciència d’això, tot canviaria. Perquè, què passaria si tots aquests sanitaris que intervenen en els nostres parts entressin a la nostra habitació mentre tenim relacions sexuals amb la nostra parella? El part és tan íntim com això, i cal respecte, espai i cura. Aquesta infantilització de la dona té un patró idèntic al de la violència masclista.

La depressió postpart és la patologia materna més comuna. Segons la Societat Marcé Espanyola de Salut Mental Perinatal (MARES), més del 75% de les dones no són degudament diagnosticades ni tractades. Et preocupa?

El sistema sanitari va molt coix en l’atenció psicològica perinatal. Les professionals que atenen els pocs casos que es diagnostiquen estan desbordadíssimes, no necessàriament han de tenir la formació específica i, si la tenen, deu ser perquè s’han volgut formar pel seu compte, perquè, ara per ara, no existeix cap formació en psicologia perinatal, si no és en l’àmbit privat o autodidàctic.

El grau de Psicologia no aborda la psicologia perinatal?

Fins allà on jo sé, no. Quan s’aborda, és perquè alguns professors que estem a les universitats en parlem, però no s’hi estudia de manera específica. I el problema és que, en els graus de Medicina, els estudiants es formen amb una perspectiva molt mèdica i poc psicològica. Actualment, hi ha el postgrau de Psicologia Perinatal i referents com la psiquiatra Ibone Olza, que fa també la formació. Ara, a NUA clínic, on també passo visites, hem tret un postgrau en Psicologia Perinatal, perquè és un dels punts forts del projecte. Però, és clar, de nou, és un postgrau privat, creat per dones i destinat que es formin dones. La sanitat pública hauria de cobrir molt més del que està fent.

Com es podria millorar aquest acompanyament?

Amb un sistema sanitari que garantís que l’atenció d’embarassos, de parts i de postparts fos respectada, perquè tot plegat és una contradicció molt gran: econòmicament, al país li sortiria molt més a compte invertir en salut perinatal perquè no necessitéssim recursos després per a la reparació…

“Qui pretén esborrar les dones no són les persones trans i no binàries, sinó el patriarcat”

Al setembre vas parir Sortir de mare (Rosa dels Vents, 2022), un llibre que aborda la maternitat i la paternitat des de la perspectiva feminista i on parles de tots els processos associats amb aquesta etapa de la vida des d’un enfocament inclusiu. Trobaves a faltar aquesta mirada diversa a la narrativa de la maternitat?

No, ja hi ha llibres de referents del col·lectiu LGTBIQA+ que plantegen com a nucli central la diversitat i el feminisme, com ara Maternidades subversivas, de Maria Llopis, o Maternidades cuir (queer) d’Eva Abril i de Gracia Trujillo. El que passa és que, a aquests llibres, que són d’autores imprescindibles, sovint, i malauradament, la gent més normativa no hi accedeix. És una pena, però és així. Sortir de mare aborda el feminisme i la diversitat com a mirada, no com a nucli central, i el meu objectiu és que gent que potser no s’ha plantejat mai aquesta diversitat pugui fer-ho. Al llibre parlo de coses com la decisió de tenir criatures o no, faig una crítica al sistema, parlo de no maternitats, del dol perinatal, dels problemes de fertilitat, de com afecta la maternitat la relació de parella…

Hi ha qui considera que l’activisme maternal és, en alguns casos, terreny fèrtil d’opressió, per exemple, amb el col·lectiu trans. Ho comparteixes?

Sovint es fa una mirada molt normativa de la maternitat. I no es tenen en compte les diversitats que existeixen dins del mateix col·lectiu de mares, pares i famílies. Els discursos populistes com l’esborrament de les dones i les mentides que s’expliquen sobre el col·lectiu trans criden l’atenció fàcilment. Però, si coneixes la diversitat de la realitat del col·lectiu trans, qüestiones aquestes argumentacions, que són fàcilment rebatibles, i tens clar que qui pretén esborrar les dones no són les persones trans i no binàries, sinó que el responsable és el patriarcat. Per això, aquí, el “Juntes som més fortes” cobra molt de sentit. I per mi “juntes” significa totes les persones que lluitem contra l’estructura patriarcal, liderades per les dones, evidentment.

Què vol dir l’esborrament de les dones?

Hi ha qui pateix perquè la lluita dels drets de les persones trans no les esborri com a dones. Però a mi no m’esborra una dona trans; a mi m’esborra el patriarcat. De la mateixa manera que el sistema patriarcal és masclista i LGTBI–fòbic, esborra totes les persones oprimides. I això no vol dir que no tingui actituds excloents. Jo mateixa sovint m’equivoco i tinc actituds massa cisheteronormatives; perquè he rebut una educació masclista i se m’escapen moltes coses i intento aprendre’n. Però, això de fer escarni i dir que les dones trans són homes amb faldilla, o que un home trans és una dona amb barba i fer aquesta campanya d’embrutar un col·lectiu tan oprimit… Abans parlàvem del part: si per a una dona cis tenir un part respectat és prou complicat, imagina’t si, a sobre, ets dissident amb el gènere, no binària o un home trans amb capacitat reproductiva. Directament no entres al sistema.

“Un home no necessita disfressar-se de dona per violar; ho farà igualment”

Aquesta polarització ha crescut ara amb la llei trans. Com ho vius?

Ho visc des dels meus privilegis, amb molta impotència, perquè em semblen injustes les mentides que s’estan dient. I el que més em preocupa és que les quatre trànsfobes que estan fent aquest discurs són persones que tenen una capacitat populista d’arribar a molta gent. El seu discurs és absurd. Diuen que amb aquesta llei ara un tio pot disfressar-se de dona, dir que és una dona trans, colar-se als lavabos i violar dones. Un home no necessita disfressar-se de dona per violar: ho fa igualment. És com quan, a mi, que no menjo carn, em pregunten què passaria si em quedés en una illa deserta i només hi hagués un porc…

Fa uns quants mesos les xarxes bullien, justament, per la participació de la controvertida humorista Patricia Sornosa al pòdcast Estirando el chicle… Com vas viure la polèmica?

Totes hem comès errors i no sempre ens atrevim a explicar-ho amb detall. En aquest cas en concret, m’encantaria poder parlar amb les companyes del programa per saber per quin motiu hi van convidar aquesta persona. Si entres al seu perfil a les xarxes, respira transfòbia, de la que esquitxa molt, fent mofa de les persones trans. Una persona obertament racista, no la convides a les taules rodones: doncs per quin motiu hi conviden una persona trànsfoba? Hi ha qui diu que diu coses interessants; és clar, Hitler segur que en algun moment de la seva vida va dir alguna cosa que podia ser interessant, però oi que no el convidarien? A mi se m’han colat persones trànsfobes en iniciatives que jo mateixa he organitzat, perquè hi ha un nivell de transfòbia evident i un altre que no ho és tant. S’ha de denunciar i aprendre de les ficades de pota que fem.

Què n’opines, de la cultura de la cancel·lació?

Necessitaria aprendre’n més per poder tenir una opinió clara sobre la cultura de la cancel·lació. Evidentment, crec que hi ha coses intolerables, i hem de prendre mesures perquè no es donin i també soc molt defensora de fer una bona pedagogia amb aquelles persones que vulneren els drets humans. Una altra cosa és que aquestes persones tinguin ganes d’aprendre… i, si no en tenen ganes, no sé si realment la cultura de la cancel·lació és útil.

“Ser feminista és incompatible amb ser transexcloent”

L’any 2020, en plena pandèmia, vas crear el congrés feminista Con V de Violeta. En la promoció vas destacar sempre aquesta mirada transinclusiva. La trobes a faltar en altres espais?

De fet, aquesta va ser una de les motivacions que van fer néixer el grup Con V de Violeta. Amb això no vull dir que la major part del feminisme sigui transexcloent; al contrari, principalment, perquè ser feminista és incompatible amb ser transexcloent.

Hi ha qui no ho entén, això. Ens ho pots explicar?

És clar. Des del moment que exclouen un col·lectiu, en aquest cas el de les persones trans, estan generant discriminació i opressió cap a un altre col·lectiu oprimit. I, a més, ho fan amb unes justificacions rocambolesques. És un oxímoron, i no ho puc entendre. Puc entendre els dubtes i els debats que es generen i que poden ser molt enriquidors. Però la baralla entre les persones oprimides, per veure qui és subjecte polític de què, és una victòria patriarcal.

El punt de trobada, per a tu, és el feminisme interseccional. Què és exactament?

És clar, per mi és la clau. Jo soc feminista i vetllaré pels drets de les dones, dels col·lectius LGTBIQA+, de les persones racialitzades i de les persones amb diversitat funcional. Bàsicament, perquè no és compatible ser feminista i no defensar els drets de les persones trans. Com seria incompatible ser feminista i racista o classista. Cal més consciència sobre els nostres privilegis, i encara costa d’acceptar-los. És incòmode; però, si com a feministes assenyalem els privilegis dels homes, també hem de ser conscients dels nostres. Si no, perpetuarem la discriminació.