Crític Cerca
Opinió
Saioa Baleztena

Saioa Baleztena

Periodista i consultora de maternitats i violència obstètrica

Els parts no es programen: es respecten

Correm el risc que els hospitals s’assemblin més a fàbriques de dones que produeixen nadons que no pas a espais de confort on donar a llum

04/05/2022 | 07:00

Un part per cesària / BENJGIBBS – CC

El part és un procés fisiològic que requereix temps i confiança envers les dones. Dos factors que no tenen cabuda al nostre sistema sanitari, on la lògica productivista de l’atenció de l’embaràs, del part i del postpart vulnera sistemàticament els drets de les gestants i de les criatures.

La meva àvia va parir vuit criatures. Set d’elles, a casa. L’únic que va néixer a l’hospital va ser el meu pare –el quart– i ho va fer d’urgències, perquè la seva mare tenia la tuberculosi. Us ho explico com a metàfora d’un canvi de tendència. Abans les criatures naixien quan els tocava, sense importar la titularitat del centre hospitalari, que fos dimecres o diumenge. Ara, en canvi, amb més evidència científica i estudis que constaten els riscos de l’intervencionisme dels parts, estem canviant la manera de néixer.

L’any 2018 l’Associació Catalana Dona Llum, en col·laboració de l’entitat estatal El Parto es Nuestro, publicava l’informe Néixer en horari laboral a Catalunya, que posava de manifest que cada cop hi havia menys naixements els caps de setmana i festius. I ara, amb l’article sobre cesàries programades que ha publicat CRÍTIC, sabem que no només es fan cesàries per rutina, sobrepassant les recomanacions dels principals organismes institucionals, sinó que, a més a més, un percentatge elevadíssim d’aquestes són programades: el 31% a la sanitat pública i el 63% a la privada, respectivament. És escandalós.

Les cesàries no justificades són la imposició d’un sistema que entén el part com un procés de risc

Ens volen fer creure que el 31% i el 63% de les dones que pareixen al quiròfan no poden tenir un part vaginal? No, no ens equivoquem. Totes les dones, com totes les mamíferes, podem parir les criatures que gestem. Les cesàries, quan no estan justificades, acaben sent una imposició d’un sistema sanitari que entén el part com un procés de risc i no com el que és: un procés fisiològic que, senzillament, requereix acompanyament. Amb aquestes dades a la mà, correm el risc que els hospitals s’assemblin més a fàbriques de dones que produeixen nadons que no pas a espais de confort on donar a llum. No és casualitat que, amb aquesta violència als paritoris, la demanda de parts a casa sigui creixent.

Les cesàries salven vides, però l’excepció no pot ser norma

Les cesàries salven vides i es van introduir sent l’excepció a l’obstetrícia. Són un comodí al qual recórrer quan els riscos per a la mare i per al nadó són constatables i s’han esgotat les alternatives. Però l’excepció no pot convertir-se en norma, en rutina. Jo mateixa he parit dos cops d’aquesta manera. La primera, no hauria calgut si no hagués patit un part ple de violència obstètrica; la segona, en canvi, va ser absolutament necessària i respectada.

I, com podem reduir l’elevadíssim nombre de cesàries no justificades? Millorant l’atenció a l’embaràs i al part, perquè un bon acompanyament en la fase inicial del part redueix significativament les probabilitats que aquest acabi en cesària. Per això, calen mesures concretes que són a l’ordre del dia d’altres països europeus, com ara invertir en llevadores que puguin oferir una atenció personalitzada, reduir el nombre d’induccions per rutina, i que els professionals sanitaris garanteixin el dret de les dones a ser informades de l’evidència científica disponible per poder prendre les decisions informades, conscients i responsables. I si, finalment, quan no hi ha cap alternativa, el part ha d’acabar en cesària, que aquesta sigui respectada sempre i sense excepcions.

Prou d’infantilitzar-nos. Els parts no es programen: es respecten i s’acompanyen. Està demostrat que ens hi va la vida i la salut mental. Perquè el part és un dels moments de màxima vulnerabilitat de la salut de les dones, i qualsevol mala praxi pot tenir conseqüències greus. I el sistema públic de salut, com el privat, han de partir de la premissa que els drets de les dones sempre, i molt especialment en moments d’una exposició especial, han de ser blindats de forma prioritària i indiscutible. De precedents, en tenim ben a prop. Només falta voluntat política.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies