Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Samantha Hudson “Ser una noia amb penis t’exposa a tot tipus de vexacions i violències explícites”

Samantha Hudson (Lleó, 1999) s’autodefineix com a artista multimèdia, ja que compon, canta i actua en els seus espectacles performatius. En edat escolar, es va traslladar amb la seva família a Mallorca. Allà va saltar bruscament a la fama, amb només 15 anys, per un treball escolar de cultura audiovisual, el videoclip titulat Maricón, que l’Església catòlica va considerar blasfem. Fa algunes setmanes va ser a Barcelona, ciutat on va viure breument el 2017, per participar en la conferència inaugural de les XVIII Jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Va ser presentada i entrevistada pel periodista João França, autor del documental El Fil Rosa, sobre la història del moviment LGTBI+ a Barcelona. Aquest és un extracte de la conversa de més d’una hora que van mantenir davant del públic de la UPEC.

28/07/2022 | 06:00

Et vas fer coneguda el 2015, amb només 15 anys, quan vas fer el videoclip Maricón, que és un treball per a l’escola, amb frases estel·lars que sonen millor quan les cantes tu que no pas quan les llegeixo jo: “Siempre llevo top y minifalda, soy muy fresca, y se ve que a las monjas eso les molesta”; “No sabía yo que el sexo oral fuera pecado, seguro que la Virgen ya lo había practicado”… i el meu vers favorit: “Soy maricón y la Iglesia me ataca, pues me hago dedillos por donde hago caca”.

Trepitjava fort llavors, m’acabava de canviar de centre per cursar el batxillerat, i a l’assignatura de Cultura Audiovisual em van proposar fer un videoclip de temàtica lliure. Com que era pels volts de Nadal, havia entrat en una església de Mallorca, on vivia, a escoltar El cant de la Sibil·la. Unes feligreses es van girar per contemplar la meva pinta i regalar-me una mirada de desacord, per dir-ho suaument. Era una adolescent molt irada i vaig pensar: “M’heu mirat malament, doncs la ira d’una adolescent caurà sobre els vostres caps”. Vaig compondre aquella cançó que denunciava els abusos de l’Església catòlica contra els homosexuals, que era el tema que a mi em preocupava aleshores, perquè tenia la creença ferma que jo era un noi gai cisgènere.

I no vas preveure en absolut la repercussió que allò tindria?

A la meva professora crec que li va agradar: em va posar un 9. Això va disgustar molt el professor de Religió, que es va queixar a la junta de professors i, com que aquesta no en va fer cas, va decidir recórrer al seu amic, el bisbe de Palma, que va mobilitzar tota la Conferència Episcopal. Van fer una campanya de persecució contra mi i contra la meva professora, s’hi van involucrar grups com Hazte Oír, que ara és Vox, el PP, Ciutadans… El Defensor del Menor va intentar expedientar la meva tutora per corrupció de menors i pornografia infantil, però no sabien que jo ja era una menor corrupta molt abans de tenir aquella dona com a professora. Els advocats cristians van recollir més de 27.000 signatures per expulsar-me de l’institut. Se’n van fer ressò alguns mitjans, que van categoritzar la meva noble gesta de blasfèmia, heretgia i totes aquestes paraules que jo pensava que ja s’havien extingit. Fins i tot em van arribar a excomunicar, la qual cosa és un punt a favor, perquè apostatar és un embolic de papers, i jo detesto la burocràcia. Hi vaig sortir guanyant.

Si més no, et vas fer coneguda…

Com que la meva intenció era ser artista, l’Església catòlica em va oferir una campanya de màrqueting amb un cost total de zero euros. Però va ser una descaradura, encara que la lletra tingués raó, i no me’n penedeixo de res. Era una menor de 15 anys, que l’únic que havia fet era un videoclip, i en van fer una muntanya tan gran, d’un gra de sorra tan petit. Van sortir comentaris fastigosos a la premsa, articles de capellans comparant-me amb una tassa de purpurina plena de gargalls… Però vaig passar a segon de batxillerat amb alguns notables, com estava acostumada, i em vaig graduar sense cap problema. Això ha provocat que m’hagi convertit en el monstre que veieu ara.

Com es viu una pressió com la que descrius sent una adolescent?

Sempre intentava ser un pas al davant i realment mai va arribar a afectar-me, perquè estava convençuda que no havia fet res de dolent. Potser la lletra era grollera, vulgar i ordinària, però una té dret a ser ordinària quan li dona la gana, sobretot en un treball que és de la seva propietat. Va ser totalment desmesurada la reacció de tots aquells col·lectius que parlaven en nom de la llibertat religiosa, quan l’únic que havia fet jo era fer un al·legat unint punts en comú, comparant el més representatiu dels homosexuals, que és el sexe anal, amb el més representatiu de l’Església catòlica, que són Jesucrist i la Mare de Déu. Dir que a la Verge Maria ja li agradava que li donessin per la porta del darrere era com dir “aquesta senyora i jo tenim més coses en comú del que vosaltres penseu”. Però es van quedar en la superfície. Imagina-t’ho: ser una menor d’edat i fer una pijamada amb les teves millors amigues i acabar protagonitzant titulars d’El País. No ho entenia, i encara menys que em diguessin blasfema, tenint en compte que a mi m’agradava Jesús.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Créixer en una infància trans, odiant-te a tu mateixa i sent la diana de l’odi dels altres, no em sembla gaudir de cap privilegi”

Si l’Església t’hagués abraçat, aquell dia que vas entrar a sentir El cant de la Sibil·la, la història de la Samantha seria diferent? O igualment hauries xocat en algun altre moment amb l’Església?

Per a molta gent, la religió és una eina per afrontar situacions per a les quals no té cap més eina. Tenir fe és l’únic que els queda. Però alhora penso que un credo que l’única resposta que t’ofereix és una vida millor més enllà de la mort, una transcendència espiritual, implica que en el dia a dia no tens esperança i no estàs bé. Em sembla que és aquí on cal posar el focus. Però tampoc volia pegar una pallissa a la meva àvia pel fet d’anar a missa els diumenges. En aquell moment, jo sí que tenia fe, tot i que crec que també era més aviat performance. Com que era un maricón i, a més a més, era molt creguda, una pedant fastigosa, això va ser la diana perfecta per a un miler de comentaris mesquins.

Has anat desenvolupant la teva carrera artística; això no obstant, continues rebent atacs. Fa alguns dies, deies en una entrevista a la Cadena SER que t’ataquen des de l’extrema dreta i des del feminisme reaccionari. Com s’explica això?

Potser perquè la gent que es pensa que és d’esquerres no ho és tant. Les persones que presumeixen de ser tan progressistes, de fet són les més reaccionàries. En concret, parlava d’aquest sector del feminisme radical, que ara està molt en auge, sobretot des que es debat la llei trans, que opina que les dones trans no són dones, pel simple fet d’haver nascut amb una genitàlia categoritzada de masculina. Argumenten que, si una persona neix amb penis, ja gaudeix d’uns privilegis masculins, per molt que en un punt de la seva vida se sotmeti a una reassignació de sexe o es canviï el gènere d’una forma legal. Això, a mi em sembla un disbarat complet. Crec que no hi ha res que exposi més que ser una persona amb una expressió de gènere femenina però, en canvi, tenir uns genitals que són hegemònicament els d’un home. Ser una noia amb penis t’exposa a una infinitat de comentaris, de vexacions i violències explícites, i molt concretes contra el fet de ser una persona trans.

Com es viu això?

És molt dur. Viure enclaustrada en una identitat que no et pertany, mirar el teu cos i sentir disfòria, perquè no et reconeixes en el mirall, odiar el fet que et creixi el borrissol facial, mirar-te l’entrecuix i sentir nàusees i esborronar-te perquè no vols tenir-hi allò, perquè la societat t’ha dit que una dona ha de tenir vagina i pits, i ha de ser fèrtil, i ha de poder ser mare si li dona la gana… odiar-te a tu mateixa pel simple fet d’haver nascut dins d’aquest cos… No és un cos equivocat: ho és en la mesura que la societat ensenya que no és el cos correcte. Créixer en una infància trans, odiant-te a tu mateixa i sent la diana de l’odi dels altres, no em sembla gaudir de cap privilegi, ni masculí ni femení. I després, per què m’ataquen a mi? Si jo mai he dit que soc una dona trans: he dit que soc una travesti, un monstre, un godzilla… Quan em poso més rigorosa, parlo del no binarisme, que és el posicionament que deixa constància del meu desacord amb el sistema sexe-gènere i amb aquestes dues categories a les quals se suposa que has d’aspirar, que és ser home o ser dona. Crec que aquests límits s’estan desdibuixant i que no tens per què denominar-te en cap de les dues categories. I, tot i ser tan contundent amb la meva identitat, elles insisteixen a dir que estic ocupant els espais de les dones.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La feminitat no és patrimoni de les dones: una dona té dret a ser femenina, a ser masculina i a ser ambigua”

No s’entén gaire que facin servir aquest argument…

No, jo crec que, si em truquen de Pasapalabra, és perquè volen una travesti, no una teòrica feminista; per tant, no estic ocupant cap espai seu. Els seus arguments són ridículs: aquestes feministes veuen bé que un noi es posi faldilla i que es maquilli, perquè creuen que això en essència no és femení, però el que no volen que facis és dir que ets una dona. Samantha Hudson es posa faldilla i es maquilla i diu que és una travesti i, malgrat tot, arremeten contra mi anomenant-me en masculí, fent servir el meu nom de pila, Iván, cosa que a mi no em molesta, i fins i tot dient-me Samantho, cosa que em fa molta gràcia, perquè elles mateixes refermen els rols de gènere. Quan veuen una persona que trenca amb aquests rols, que trenca amb els estereotips que el sistema heteropatriarcal t’imposa, amb aquests rols que dictaminen allò que és ser una dona de veritat i un home de veritat, quan veuen que una persona trenca amb tots aquests esquemes, simplement tenint un cos dissident, no fan altra cosa que imposar-li els rols que elles mateixes rebutgen. És un peix que es mossega la cua, és absurd. Seria més pràctic dir: “T’odio perquè ets trans, soc homòfoba, em fas fàstic” i ja està, no pas buscar tantes divagacions i fer-ne una tesi. Per la part del feminisme, l’esquerra més reaccionària diu que soc un monstre postmodernista. De carallots, n’hi ha en totes les ideologies.

Per aprofundir en tot això del gènere i de la llei trans, he sentit que també criticaves la idea de l’autodeterminació de gènere, és a dir, que no és que et despertis un dia i diguis “soc així”, sinó que te n’adones amb el temps que vius “així” al món…

El gènere és un seguit d’estructures i de codis que anem interioritzant i amb els quals anem interrelacionant-nos. Al final, aprens quina és l’expressió femenina i quina és la masculina. Això no vol dir que hi hagi una expressió pròpia d’un home i una de pròpia d’una dona. Existeixen la feminitat i la masculinitat. La feminitat no és patrimoni de les dones: una dona té dret a ser femenina, a ser masculina i a ser ambigua. Tampoc la masculinitat no és patrimoni exclusiu de l’home. Judith Butler ho diu molt clar: per tal que algú s’autodeterminés en el gènere, hauria de ser un subjecte al marge del gènere, que visqués sense rebre cap dels codis ni interioritzar cap dinàmica, i això és impossible, perquè, des que neixes, reps estímuls constantment. El gènere no té per què ser una cosa estanca. La identitat, igual que la personalitat, va canviant; en un moment de la teva vida, ets en un punt, i en un altre moment, ets en un altre punt. Això és completament vàlid i legítim. La vida és una metamorfosi contínua.

“No fa falta recórrer als teus genitals per agredir sexualment algú: ho pots fer amb les mans, amb una mirada, amb un comentari”

Hi ha qui ho diu per la qüestió problemàtica de les agressions sexuals…

A un home misogin que vulgui agredir sexualment una dona, no li cal passar per un canvi en el Registre Civil, ni li cal posar-se perruca i tacons per entrar al bany de les noies. No hi ha un segurata al bany de les dones que digui: “Ho sento; no ets una dona, no pots entrar aquí”. Si vols violar una dona, o agredir-la sexualment o verbalment, ho faràs. Ho estan fent. És absurd recórrer a aquest argument. Sobretot és absurd que ho relacionin amb el penis. No fa falta recórrer als teus genitals per agredir sexualment algú: ho pots fer amb les mans, amb un comentari, amb un objecte, amb una mirada; ho pots fer psicològicament només amb la teva presència. L’agressió sexual no depèn únicament del fal·lus. Aquesta és una idea que ens han ficat al cap. Quan parlen de castració química i d’aquestes coses, penso: “Si volen agredir-te sexualment, ho faran, tinguin vagina o penis”.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Tornem, doncs, al concepte d’autodeterminació de gènere. Per què no hi estàs d’acord?

Perquè s’usa per anar contra les persones dissidents del gènere. “Ara tothom pot ser una noia”, diuen. I què? No veig què hi ha de dolent; si realment et sents a gust i ets una dona, per què no ho has de ser. Sovint em pregunten: “Per què tens tan clar que ets transgènere?” I jo els responc: “Per què tens tan clar que tu no ho ets? Per què la teva identitat sí que és vàlida i no l’hem de qüestionar?”. Per què una persona que no és trans, és a dir, que és cis, sí que pot ser un home o una dona i això és autèntic i veritable i genuí i natural? En canvi, per què una persona trans sempre ha de sotmetre’s a una hipervigilància i donar una justificació i explicar-se i teoritzar sobre la seva existència mateixa? Per què la meva mare sí que pot dir “soc una dona” i una amiga meva trans no pot dir “soc una dona” sense que la qüestionin? Això no és casual, ni és perquè el gènere sigui natural, un ordre diví de la natura; això és absurd. El gènere és un constructe, una dinàmica, una estructura social.

Un altre moment inicial teu que es va viralitzar va ser el discurs de graduació del batxillerat, on vas dir que dur una corona de princesa és un acte polític i que corries perill pel fet de ser com eres…

Cal fer una mica de context: quan estudiava batxillerat, com que era una adolescent desesperada per trobar-se a ella mateixa, vaig decidir anar a classe amb una corona de princesa i una motxilla rosa amb una serigrafia de les princeses Disney. M’agradava molt disfressar-me, perquè crec que, hiperbolitzant una part de tu mateixa, pots adonar-te que l’altra part, la que es pressuposa que és l’autèntic jo, també és una mica una disfressa. Exagerant Samantha Hudson, em vaig adonar que Iván González també era una performance. Vaig fer un discurs amb l’única intenció de fer callar totes les persones que m’havien criticat durant el meu pas per aquell centre escolar, i vaig dir que, per portar corona i aquella motxilla, per anar de l’estació intermodal fins a l’institut, que era un camí força llarg, corria perill i m’exposava a una mirada que podia ser molt violenta, que podia tenir unes represàlies físiques. Que el simple fet de cridar l’atenció ja era un acte polític i un posicionament en contra d’uns valors d’una societat desfasada, que ens nega el dret a poder gaudir de la nostra vida, a ser nosaltres mateixes amb total llibertat. Encara que sembli mentida, una cosa tan simple com anar de rosa o portar una corona o un vestit per assistir a una classe de llengua ja commocionava molta gent del meu institut.

“Ara estàs més desinhibida per mostrar-te com ets, però alhora l’entorn es torna més hostil; el discurs de l’odi creix molt”

Ara que han passat els anys, i a tu t’han passat moltes coses, mirant enrere i pensant en els instituts d’ara, què et preocupa de la gent que ara hi va i que no se sent còmoda amb les normes de gènere?

Gràcies a les xarxes socials, cada cop hi ha més informació. Fan una tasca divulgativa excel·lent i sobretot generen una comunitat molt valuosa, perquè de vegades ets l’única persona LGBT de la teva província o del teu col·legi, i, quan entres a Internet, veus tot un univers de persones que comparteixen característiques amb tu, que comparteixen vivències, que et fan entendre que tu no ets responsable de tots els abusos als quals estàs exposada, que potser no ets la culpable d’aquesta situació, que és tot menys individual i particular, sinó que respon a un patró de conducta social, i, en definitiva, et fan sentit menys sola… Tinc molta esperança; cada cop la gent és més travesti a l’escola. A mi em venen a veure als concerts moltes nenes i nens de 13 anys, que van amb els seus looks, amb els cabells de colors, amb totes les amigues supermodernes… Però alhora tinc por, perquè el discurs de l’odi està creixent molt. També per la legitimació política d’aquests discursos i ideologies, que ja són a les institucions. Aquesta gent ja té càrrecs de poder, té representació al Congrés dels Diputats, poden canviar lleis i tenen potestat per fer el que estan promovent. I això es veu reflectit en la joventut. És com un panorama contradictori. Cada cop més, els límits s’expandeixen i les fronteres es desdibuixen en tots els sentits; la joventut està més informada i té menys por d’expressar-se com vulgui, i, com a contrast, el panorama que els envolta no els acompanya. Estàs més desinhibida per mostrar-te com ets, però alhora l’entorn es torna més hostil.

Ara que parles d’aquesta reacció de l’odi, el 12 d’octubre vas treure un videoclip increïble amb Papa Topo, titulat Por España, ple d’iconografia espanyola, on parles dels morts a les cunetes i en un moment del qual dispares un tret a Franco. Hi ha gent que no s’ho ha pres gaire bé i també hi ha gent que diu que cal ressignificar alguns símbols, com la bandera d’Espanya, perquè diuen que, si no, se’ls apropien els feixistes. A tu et sembla recuperable la bandera o la mateixa idea d’Espanya?

Més que ressignificar els símbols, jo pretenc degenerar-los i degradar-los. La bandera espanyola ja està desproveïda de qualsevol significat. La gent la treu quan va en contra de drets humans bàsics, contra el progrés. No m’interessa, això. Al vídeo, m’estic pixant a sobre de la bandera d’Espanya, literalment; això queda clar, i disparo un tret a Franco; no se m’acut una manera més gràfica. Opino que hem de destruir, exterminar, aquests símbols, i després crear-ne de nous que sí que ens representin a totes i que siguin el reflex d’un futur amb menys tolerància hipòcrita i més respecte genuí.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Em fa il·lusió que les senyores vegin una ‘travesti’ a la ‘tele’, ocupant espais en ‘prime time‘, mostrant-se autèntica i desinhibida”

Ja que parlem de símbols, aquests dies que s’acosta el Dia de l’Orgull, veiem les banderes de l’arc de Sant Martí a tot arreu, fins a les benzineres… Què en penses, d’això? Creus que hi ha una despolitització d’aquests símbols?

El sistema capitalista ho fagocita tot. Davant d’una subversió de la norma, en lloc de quedar-se enrere, l’absorbeix i en treu benefici. Quin sentit té que Repsol posi la bandera de l’arc de Sant Martí a les benzineres? Què vas a fer a la benzinera, a omplir el dipòsit d’homosexualitat? Al final, és una estratègia de màrqueting. És trist, perquè les persones LGBT hi hem de participar, perquè en aquests moments que les empreses tenen aquest interès tan fals i hipòcrita per nosaltres, potser és l’única franja de temps que pots deixar d’estar precaritzada per alguns mesos. Et donen feina, i tu saps que s’estan aprofitant de tu, però sovint no tens més remei que fer aquestes coses. L’esquerra reaccionària aquesta que et deia abans ho critica, tot dient que la dissidència de gènere, i totes les anomenades polítiques d’identitat, en realitat són “instruments del capital per distreure la classe obrera de l’única lluita que importa, que és la lluita de classes”. Jo crec que tot està relacionat. El tema LGBT té un component important de condicions materials, des del moment que et neguen l’accés a un habitatge o una feina pel fet de ser transgènere. La identitat i l’orientació sexual estan molt lligades al tema econòmic.

T’hem vist en diferents programes d’audiència a les grans cadenes de televisió: Pasapalabra, Masterchef, Sálvame… Per què hi vas?

Estic molt còmoda anant a esdeveniments LGBT o actuant als actes dels Orgulls, però crec que dins la meva bombolla ja tenen el discurs molt après. Parlar de coses que ens preocupen a nosaltres, si només les rebem nosaltres, em sembla molt poc ambiciós. En canvi, anar a aquests programes de la tele, encara que no sigui per fer un discurs extremament polititzat, perquè no em deixen gaires opcions, i si tothom està de chance y desmelene, ja m’enteneu, no puc posar-me gaire contundent, però simplement ser-hi, que les senyores, inclosa la meva àvia i la meva mare i totes les seves amigues, vegin una travesti ocupant espais dels mitjans convencionals, en prime time, mostrant-se autèntica i desinhibida, és una cosa que em fa il·lusió. Jo hi vaig en un 90% per ser disfrutona, per fer la palurda, però crec que és important que s’ocupin aquests espais. Hi vaig per passar-m’ho bé; t’ho prometo.

Ja sabem com funcionen aquests mitjans; les grans cadenes tenen les direccions que tenen, però no sé si l’esquerra ha renunciat a intentar participar en aquests espais, i amb això està perdent oportunitats de ser presents per al gran públic…

El monopoli el tenen dues cadenes, amb una ideologia molt concreta. Et deixen certa permissivitat; et deixen ser tan revolucionària com ells volen que siguis; mai no permetran que t’excedeixis. Si ho fas, et tallen o et reencaminen cap a una altra banda. Però és que o hi ets o deixes d’arribar a un percentatge molt gran de gent. Alguns tenim accés a més informació i mirem de corroborar les notícies, anar una mica més enllà, investigar, veure xifres reals, per construir un debat, però la gent convencional s’informa a través de la televisió i dels diaris, i està a expenses del filtre que aquestes cadenes hagin decidit posar. Per això prefereixo, amb les limitacions que em posen, ser-hi que no ser-hi, encara que no em deixin dir “Em cago en Joan Carles”. Si hi ha una travesti que em veu des de casa seva, i la seva mare no entén què és ser “no binària”, potser la mare dirà: “Mira, que bé que li va a la Samantha, que està a Pasapalabra”. És una bajanada, però la gent et veu i creu que, si estàs a Pasapalabra, és que has triomfat. Al final, veure una persona dissident tenint èxit, encara que l’èxit sigui fer dos programes de Masterchef Celebrity, els canvia el xip. Se’ls en va del cap la imatge de vagos y maleantes, de putas, maricones y yonquis, i són capaços d’imaginar un futur més esperançador per als seus fills.

“Jo prohibiria Vox: la tolerància no ha de tolerar la intolerància”

Ja per acabar, com t’imagines el futur? O com t’agradaria que fos?

[S’ho pensa una bona estona.] És tan incert, el futur… No sé si acabarem gaire bé… Cal mirar les coses positives, i jo crec que ara mateix s’estan fent grans passes endavant. Miro el que està fent Yolanda Díaz, per exemple, amb la llei trans i em poso força contenta. No sé si serà una solució definitiva, però em dona esperança veure que hi ha gent que intenta currar-s’ho una mica. El Ministeri d’Igualtat, que rep tanta canya, potser sí que comet errors i potser sí que fer una llei com la que vol fer té problemes, però crec que ho està intentant. Si més no, allà hi ha gent que escolta, que es preocupa per problemàtiques específiques que tenim, que es preocupa per la “violència de gènere” i que en diu pel nom que ha de tenir, no pas “violència domèstica”, que en diuen els altres. Espero que la ultradreta es quedi a casa i acabi desapareixent, perquè Franco està mort, però el franquisme continua viu, per desgràcia.

Què podem fer per plantar-los cara, a aquesta gent?

Jo prohibiria Vox: la tolerància no ha de tolerar la intolerància. Hi ha barreres que no es poden sobrepassar. Almenys, el PP i Ciutadans tenen la dignitat de ser homòfobs i masclistes, però una mica moderats, de cara a la galeria. En canvi, el que passa amb Vox és tan distòpic! Ho fan d’una manera tan oberta i amb total impunitat, amb el suport d’institucions, de les elits, d’òrgans de poder, de gent que té molts diners… Nosaltres, com a col·lectiu LGBT, pensem continuar existint, que, pels temps que corren, ja és prou revolucionari. Com més accions facin ells, més respostes hi haurà per part nostra.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies