Martín Caparrós “Els governs d’esquerra de l’Amèrica Llatina no han canviat gairebé res”

“El plaer d’endinsar-se en una Amèrica de naturalesa exuberant, colors cridaners, coriandre i blat de moro”. Ho deia una periodista en una piulada, amb Ñamérica entre les mans. Va caure en el parany del mercat guatemalenc de Chichicastenango?

[Somriu.] Es veu que sí…

Per què comences el llibre allà?

Volia desarmar el lloc comú, aquesta idea conservadora de suposar que Amèrica és quelcom que té a veure amb certes essències. Vaig llegir en una guia que l’esperit llatinoamericà niava al mercat de Chichicastenango. D’entrada, em va sorprendre que només obrís els dijous i els diumenges. [Riu.] Em va cridar l’atenció que el que definia aquest suposat esperit havia de ser al país més pobre i analfabet, amb una de les majors taxes de violència i amb escassa qualitat de vida. I, a més, en un lloc particularment indígena, en un continent on, malgrat tot, la població indígena representa un percentatge baix. Per sort, la regió està feta de mescla.

Què guanyem representant-la des d’aquesta mirada? Per què ho fem?

Suposo que per comoditat, per la mandra de no haver de pensar més enllà. És fàcil imaginar-se un espai fet d’imatges que ja coneixem i no hem de qüestionar. Pensar Ñamérica amb aquesta imatge tradicionalista també permet treure-la del marc; no forma part del nostre món; només és un parc temàtic que es pot visitar.

Tu vas iniciar-te en la pràctica periodística el 1973 al diari Noticias, on brillaven periodistes molt compromesos políticament com Rodolfo Walsh i Francisco Urondo, assassinats per la dictadura, i on es respiraven aires revolucionaris per a tot el continent. Passats els anys, l’Argentina d’avui és un millor lloc des d’on preguntar-se per tot allò que comparteixen els països llatinoamericans de parla castellana?

No ho crec. Si bé és cert que l’Argentina s’ha llatinoamericanitzat, en el pitjor sentit de la paraula, també és cert que la majoria dels països d’aquella Amèrica Llatina estava embarcada en una cosa que s’assemblava al que feien els altres, que tenia a veure amb la construcció de certa idea de socialisme. Això ja no existeix com a finalitat. Probablement era millor pensar la regió aleshores. Durant molts anys, l’Argentina no es va pensar com a Amèrica Llatina i no ho era en termes d’estructures socials i econòmiques: un país amb una classe mitjana poderosa, amb un Estat que assegurava la salut i l’educació mentre d’altres es dedicaven a reprimir, i que tenia un PIB infinitament superior. A poc a poc, la decadència argentina i l’avanç d’altres països van fer que fossin confluint les xifres. A més, aquests mateixos canvis socioeconòmics van produir canvis culturals: amb tota la raó, els argentins s’han tornat menys pedants i accepten que som en el mateix fang.

[Exili i errància. Després d’abandonar la militància a la Joventut Peronista per discrepàncies amb l’organització, el jove Martín Caparrós va marxar de l’Argentina el 1976, poc abans del cop d’Estat. Després de passar per París, es va establir a Barcelona el 1979. “No vaig venir seguint la petja del boom, sinó la seva energia. La ciutat tenia una força considerable: el Xino era el Xino, els meus amics vivien en comunes i de tant en tant treien les cadires a la Rambla i es barallaven amb els grisos”, recorda. Les coses de l’amor, però, no van anar bé; tampoc va aconseguir feina, i al cap de dos mesos va marxar cap a Madrid. Un viatge que en els darrers vuit anys ha repetit amb freqüència fins a instal·lar-se definitivament a Torrelodones. “Puc estar d’acord amb el meu amic Santiago Roncagliolo”, reflexiona sobre la Barcelona actual, “quan diu que, d’alguna manera, la ciutat no sé si va rebutjar, però almenys no va acceptar com abans els escriptors en castellà que volien viure aquí”].

“Cada vegada m’irrita més el victimisme. El llibre de Galeano ‘Las venas abiertas…’ en va ple”

Ñamérica es publica 50 anys després de Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano. Dius que és el tipus de llibre que ofereix “visions reductores de la història que només produeixen frases fetes i titans de cartró i rampells sense futur”.

Això dic?

Sí. Visions de bons i dolents.

Quin mal rotllo…

Et sembla que, des del punt de vista polític, una part de la progressia catalana i espanyola segueix mirant cap a l’Amèrica Llatina d’aquesta manera?

Sí. Las venas abiertas va ser concebut com un memorial de greuges que justificava certes reaccions polítiques que estaven en voga a l’època, incloent-hi la lluita armada, per desfer-se d’aquesta submissió. En aquest sentit, era molt eficaç. Però em sembla que simplifica bastant l’assumpte. Per començar, aquesta idea que tots els mals de la regió tenen a veure amb estrangers que la saquegen (primer; Espanya; després, els Estats Units) és una actitud clàssica de cert nacionalisme que serveix per exculpar els propis. Trobant que els dolents són els aliens, sembla que els propis tinguin la mateixa voluntat de resistir als aliens. Té molt d’aquesta cosa victimista que jo cada vegada suporto menys… Com ens agrada ser víctimes! Las venas en va ple. Cada vegada m’irrita més. Per què no busquem formes de construir en lloc de recrear-nos tant en el fet que ens destrueixin?

“Els estats fan assistencialisme i alhora reprimeixen. Si no fos per això, hi hauria insurreccions brutals”

A principis de segle hi va haver una reacció en cadena a les crisis provocades per diferents governs neoliberals dels anys noranta, que van ser substituïts per governs d’esquerra. Sembla, però, que aquest model s’ha esgotat a dia d’avui.

Es va perdre una altra oportunitat històrica. Els governs neoliberals de la dreta llatinoamericana van fer tants desastres que aquell va esdevenir el moment precís per emprendre una altra cosa ben diferent. I, en canvi, en la majoria dels llocs, el que hi va haver van ser governs cosmèticament d’esquerra que no van canviar pràcticament res en l’ordre social o econòmic. La veritat és que els països amb governs que es deien d’esquerra no van disminuir més la pobresa que els de dreta. Aquesta disminució va tenir a veure amb l’entrada de molts diners per l’augment dels preus de les matèries primeres que l’Amèrica Llatina exporta, però no van ser distribuïdes més, o de manera més justa, en els països que es deien d’esquerra. És una dada molt definitiva.

Però sí que van reduir la pobresa de forma considerable…

Però no més que en els països de dreta. Es va reduir per una conjuntura econòmica que va fer que es reduís, no per una voluntat política. El país on sí que es va reduir més va ser Bolívia, és cert; va executar una política més honestament redistributiva (també era el que partia de més avall). Però la proporció no és diferent, per exemple, respecte al Perú, amb governs aleshores de dretes.

Dius que aquests governs d’esquerra de principis de segle van ser “intents d’optimitzar el funcionament” de l’”Estat Contenidor”. A què et refereixes?

Moltes vegades vaig escoltar la queixa d’aquests rics ñamericanos que es lamentaven de pagar impostos quan l’Estat no els donava res: ni educació, ni salut, ni seguretat. Efectivament, en general, ells compraven privadament tot allò que en altres llocs l’Estat proveeix a canvi dels teus impostos. I sembla una queixa legítima. Fins que em va semblar evident que el que els dona l’Estat a canvi d’impostos és que no els cremin la casa, contenir tota la massa de persones bastant pobres que, si no fos perquè hi ha una doble acció per contenir-los, serien un perill per a aquests rics. D’una banda, els estats fan assistencialisme i, de l’altra, reprimeixen: són les dues vies clàssiques. Si no fos per això, hi hauria insurreccions infinitament més brutals.

“El nacionalisme et convenç que els de fora són dolents i que tots els nostres són bons”

Un informe recent de l’ONU diu que el nombre de països dependents de les exportacions de productes bàsics va augmentar en l’últim decenni, de 93 a 101. Les crisis provocades per la baixada de preus de les matèries primeres no són una mostra que aquelles Venas abiertas persisteixen perquè persisteix el sistema que se n’alimenta?

Sí. Jo no dic que el que diu Galeano sigui fals. Però, per començar, no és culpa dels Estats Units o de la conquesta espanyola. L’Argentina viu de l’exportació de soja perquè mengin els porcs xinesos. Als Estats Units ja no els interessa tant l’Amèrica Llatina; el món té una geopolítica totalment diferent. En comptes de posar-ho en termes de drama wagnerià, jo prefereixo mirar de pensar quin és el mecanisme pel qual aquest sistema d’exportar matèria primera repercuteix sobre les societats llatinoamericanes. Penso que té a veure amb el fet que, quan bases la teva economia a extreure i exportar, es produeixen un parell d’efectes immediats. D’una banda, necessites molt poca mà d’obra (cada vegada menys, perquè la producció es va tecnificant); per tant, hi ha molt poca gent que cobra un salari raonable i que es troba dins del mercat laboral legal; d’altra banda, si exportes una bona part de la teva producció, vol dir que no t’interessa el mercat intern. No necessites la gent per treballar, no la necessites per consumir: no la necessites. L’única cosa que necessites és que l’Estat la mantingui a ratlla perquè no et mengin la cama. És cert, això sí, que hi ha una línia que ve de la conquesta: a diferència de la construcció clàssica de les grans burgesies occidentals, que comencen acumulant capital i explotant més gent i que a partir d’aquesta construcció del poder econòmic obtenen poder polític, a Ñamérica el procés és invers. Perquè el que es necessitava per exportar matèria primera era poder polític. Era aquest el que t’habilitava per tenir poder econòmic. El que necessitaves eren 500 tios que et permetessin apoderar-te de Potosí o, ara, un Estat que digui que aquests pous de petroli són per a en tal.

L’esgotament de la població cap al sistema polític sorgit dels noranta està sent aprofitat per personatges com Nayib Bukele, polèmic president d’El Salvador. Creus que Ñamérica està avançant algun fenomen que veurem en breu aquí?

No ho veig. [Pensa, sospira.] Bukele és un disbarat, però finalment no és res de tan original. Un empresari amb més o menys èxit que fa servir les xarxes socials… Fora d’això, el més original que ha passat en els últims temps és la victòria de Pedro Castillo al Perú; el que passa és que encara no sabem què serà aquest senyor, un mestre d’origen rural que va guanyar les eleccions plantejant una cosa que sí que em sembla curiosa: què passa si l’esquerra no és progre? És la pregunta que planteja Castillo, en el sentit de no fer-se càrrec d’una sèrie de reivindicacions que tenen a veure amb el gènere, la vida sexual, les identitats… Té una sèrie de coses que són molt diferents de les que l’esquerra defensa últimament, però al mateix temps li donen suport tots els pobres i, aparentment, està disposat a treballar perquè aquests visquin millor, que és una mica la definició d’esquerra que hom podria pensar.

Quan parles de desigualtat al continent, alertes del parany que amaga el lema del 99% versus l’1%.

És una espècie de nacionalisme econòmic: convèncer-nos que hi ha un 1% que és tan dolent que tots els altres són més o menys dels nostres. És el que fa el nacionalisme: et convenç que els de fora són dolents i que tots els nostres són bons, la qual cosa fa que el patró d’una fàbrica de 300 empleats sigui igual que els seus 300 empleats. No fotem: no és el mateix i no haurien de tenir interessos comuns.

I la crònica no hauria de parlar d’aquests rics?

Estic convençut que ho hauria de fer; l’assumpte és que els rics tenen molts diners per invertir en tanques que t’impedeixen arribar-hi. Ja hem parlat molt dels més desfavorits, i per descomptat cal seguir parlant d’ells, però també cal començar a parlar dels altres urgentment.

“Repetim que hi ha una essència violenta en el caràcter llatinoamericà per falta de coneixement de la història”

En canvi, seguim enlluernats per la violència més crua. “Escriure sobre la violència a l’Amèrica Llatina s’ha tornat un manierisme”, has dit en una entrevista recent.

És una solució de facilitat, sempre té drama i una efectivitat que tempta. L’última vegada que vaig ser jurat del premi Gabo de la Fundació Nou Periodisme Iberoamericà (FNPI), fa un parell d’anys, 9 dels 10 finalistes eren temes de violència. I està bé, però el 90% de les coses que passen i importen a l’Amèrica Llatina no són la violència. Hi ha un error en la nostra manera de mirar la regió. El continent té tres o quatre llocs amb una taxa d’homicidis enorme: bàsicament el triangle nord de l’Amèrica Central, Veneçuela i Colòmbia, que està millorant la situació. La resta tenen xifres bastant normals. Però encara en els pitjors llocs, a Caracas, on hi ha 80 homicidis per 100.000 persones per any, és terrible, però hi ha 99.920 persones que no les maten. No pot ser que deixem d’explicar les vides de l’enorme majoria.

Hem de seguir escrivint “contra el públic”, com dius.

Lamentablement sí, si el públic és aquell que clica i fa que els diaris escriguin coses mancades de qualsevol força periodística i d’interès. Contra el públic o a favor d’un públic que potser no existeix, però fent com si existís és l’única manera que eventualment existeixi.

També dius que ens manca capacitat de pensar el món globalment i historicitat. Em pots posar exemples que afectin la nostra relació amb Ñamérica?

Per exemple: al segle XX, va ser la regió on hi va haver menys morts violentes, per moltíssima diferència. A Europa n’hi va haver entre 70 i 80 milions; a Àsia, 100; a l’Àfrica, entre 15 i 20 milions. A l’Amèrica Llatina, en conjunt, n’hi va haver menys de 2 milions. És moltíssim, però comparat amb 80-100 milions, és un oasi de pau. I, no obstant això, per falta de lectura històrica, seguim repetint tan amablement que és el lloc més violent i que hi ha una essència violenta en el caràcter llatinoamericà. Es tracta de situar els fenòmens en un contínuum de temps i d’espai on tinguin el sentit que han de tenir i no el que un li vulgui adjudicar segons els clixés que li passen pel cap.

A Ahorita (Anagrama, 2019) afirmes que els temps que vivim són temorosos: avui, el futur no és esperança; és amenaça. Aquest temor, però, no ens pot mobilitzar?

El que passa és que la por mobilitza fins a cert punt en què acceptem el paper de víctima. Crec que, mentre no construïm la idea de què és el que volem, la mobilització sempre serà incompleta, sempre funcionarà segons el model d’aquests esclats que darrerament hi ha hagut a l’Amèrica Llatina. Gent incòmoda, insatisfeta, inquieta, que surt al carrer i que després no sap com seguir, perquè no va cap a cap lloc concret. Mentre no aconseguim construir una idea d’on volem anar, és molt difícil que puguem avançar. Per descomptat, les pors ajuden, però han de ser una mena d’argamassa que en tot cas contribueixi a aixecar l’edifici. L’edifici, cal aixecar-lo.

És el que s’està fent a Xile amb l’assemblea constituent derivada de les mobilitzacions ciutadanes?

Xile és on més s’ha construït. Veurem què passa amb la constituent; però, efectivament, és una excepció de la regla perquè la mobilització va aconseguir desembocar en alguna cosa concreta, una nova Constitució.