Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Maruja Torres “Et perdonen que siguis xarnega, però volen que pensis com ells”

Del pis de Barcelona paradigma de l’Eixample (una U grossa) a un de petit i quadrat, càlid, a Malasaña, Madrid. Raons del trasllat? L’amistat, els amics, el goig perpetu de viure. Maruja Torres (Barcelona, 1943), la Maruja, és tot un univers, fuetades d’enginy, d’expressió (en tots els sentits). En temps políticament correctes, la Maruja manté la llengua i la lucidesa afilades com un ganivet, però les ferides que provoca són curatives, sanadores, refrescants. Reportera d’una època, corresponsal de guerra al Líban, a Haití o a Israel, entre molts altres països, parlem amb ella de la seva infantesa, del barri Xino, de Terenci i de Manolo, dels anys setanta, del món i de la vida. I, mentre posa per a les fotos, abans de seure al sofà, anem parlant de dues de les seves passions: els llibres i els viatges. I així comença.

26/04/2022 | 06:00

A Orà, hi vaig anar amb una amiga al cafè on escrivia Camus. A Algèria no el poden veure perquè ell era un pied-noir, un colon europeu de mare néta d’emigrants menorquins. A més, a L’estrany, no s’hi esmenta l’àrab pel nom. No entenen que és un reflex de la realitat! És com, si ara, posem negres amb perruques blanques durant el context del rei Jordi VI a Anglaterra! Seria falsejar la història dels negres i la nostra —tant com dir que no hem estat botxins. Una cosa són els monuments i l’altra falsejar la història.

Un estudiant, en nom de la justícia, el va increpar pel fet de no donar suport a l’alliberament d’Algèria per la via armada, i Camus li va respondre amb aquella frase d’“Entre la justícia i la meva mare, escullo la meva mare”.

És clar! Com faria qualsevol persona humana. Tota la resta és fanatisme i abstracció o revolució i alliberament necessitat de morts i, si és possible —siguem clars—, la mort dels altres.

Aquella disputa entre Camus i Sartre, dos pensadors d’esquerres, era molt de la teva generació.

És que no ens volíem creure que a la Unió Soviètica hi havia gulags; tot i que, si rumiaves cinc minuts, ho constataves. En aquell moment, a mi m’interessava més Sartre perquè era l’ateu, l’antisistema a les barricades, però no deixàvem de llegir Camus. Jo, amb 19 anys, ja m’havia llegit tot Camus i em va fascinar. Nosaltres llegíem tot el que venia de França i estàvem amb tots dos. Els que no suportàvem eren els catòlics.

Penso que la teva vida i la de Camus tenen semblances.

Ja ho voldria jo!

Un barri pobre, el Raval, filla…

Jo era gairebé del quart món avant la lettre. Era del gueto dels murcians. No sabies tu que hi havia un gueto a Barcelona dels murcians? Però, des del principi del nou-cents. Els meus pares arriben quan ja són grans, cadascun pel seu compte, amb les seves famílies. Per part de mare, venen a Barcelona per l’Exposició del 1929. Tots eren fusters de Cartagena, on s’havia tancat tot. I, aleshores, viuen a la zona entre les muralles de la Rambla i Montjuïc. Allà es construeixen barraques i després el barri Xino: comissaries de la Guàrdia Civil amb cavalls, lavabos públics, bugaderies públiques, les fàbriques “con sus gentes”, com diria Julio Iglesias.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Hi ha gent que ha viscut de rendes tota la vida. Són els ‘putos’ amos. Aquesta és la merda”

Parlant dels teus orígens, escrius: “Éramos el barrio. Hijos de una postguerra y de una geografía concretas, veníamos de fábricas en donde abrasó sus pulmones el proletariado surgido de aquella industrialización”. I tanques així: “Veníamos de las aguas fecales, de la ropa perennemente húmeda porque ni el sol se atrevía a acercarse a nosotros. La tercera muralla, que dio origen a la Ronda y al Paralelo, nos emparedó, consumó la segregación; éramos propiedad ajena y esa nueva barrera resultó terminante para retenernos, para que nuestro hedor de Barrio sur no alcanzara las orondas pecheras del naciente Ensanche”. Déu-n’hi-do.

Tal qual. Jo encara desconec quins eren els propietaris de les nostres cases del barri Xino, ho entens? Pel que jo sé, era un marquès amb una masia a Esplugues de Llobregat. Quan després vaig viure a l’Eixample, ja me’n vaig adonar. Són com putos amos. Aquesta és la merda, ho entens? Però, a mi, em suen el cony. Tots aquests han viscut de rendes tota la vida i tots són, ja no dic de Puigdemont, sinó de més enllà…

De Quim Torra?

Més encara, encara més. Et perdonen una mica que siguis xarnega, però no pas que no pensis com ells. Mira, jo m’he equivocat amb els homes; però, com que no firmava papers, me n’anava. Un pertany a allò a què pertany, però un mateix ha de saber que ell és el responsable dels seus actes i no dels actes dels altres. Jo vaig comprendre que, si seguia dins la meva família, no tirava endavant, com sí que ho estava fent el país.

Parles de no conformar-se?

Sí, de no sentir-se a gust en la merda, en la ignorància. Parlo de llegir i de viatjar i de saber que existeixen altres mons. Em sembla que lluitar per canviar de vida ha estat el millor que he fet. Parlo que, si mires enrere, t’adones que tot allò és un pes mort i que cal tallar, tallar els pesos morts.

En aquest sentit, dius que llegir bé et va salvar. Per què? Explica-m’ho.

A mi em salva, sí, sí! Mira, llegir bé és com… com votar bé! [La Maruja esclata a riure mentre s’agafa els genolls i s’estira enrere al sofà peus amunt.] A veure, si tu acumules dos-cents llibres de Corín Tellado [escriptora espanyola de novel·les rosa i romàntiques], la teva vida no canviarà. Potser, t’ajuda a fer-te palles o fins i tot a equivocar-te en el matrimoni. Però, si busques altres autors, la cosa pot canviar. Cony, si estic parlant de les afinitats selectives, se-lec-ti-ves! Has de tenir instint. T’ho dic perquè jo no tenia mestres, què cony vaig tenir jo? Jo ja estava ben encaminada, perquè només volia parlar de llibres, llegia tot el que queia sota el meu nas. Com? Triava per identificacions, per instint. Dostoievski, Dickens, Dos Passos, Steinbeck. I, quan et deien que hi havia una habitació tancada de llibres prohibits, com ho eren, hi entraves. Però, és clar, romandre en la mediocritat és molt més fàcil, estimat.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Vaig néixer en una Espanya on els homes es grataven la bragueta en públic”

Tu creus que un dels problemes d’ara és que no es llegeix?

És una barreja d’ignorància i de desmemòria. Hi ha una joventut més acostumada a tenir que a reflexionar; tampoc vull generalitzar, perquè jo vaig néixer en una Espanya on els homes es grataven la bragueta en públic, tot i que després va canviar. Són processos educacionals… Ara bé, si ens n’oblidem i abaixem la guàrdia, els de Vox imposaran de nou gratar-se la bragueta.

I moure l’escuradents entre les dentetes.

Sí, i un dit al cul i l’altre al nas. Retrocedir, mai. En tots els llocs, els sistemes educacionals han fallat molt, com a mínim en aquest país. L’educació és molt poc humanista i depèn molt del bon mestre, però els bons mestres estan esgotats perquè tenen molts alumnes. Jo crec en l’educació pública… La privada, ja sabem com va: estén cada vegada més els seus tentacles; de manera que els rics seran els únics cultes… Però, saps què? Ni això. En aquest país va triomfar el feixisme, i això no es va produir a Itàlia ni a França ni a Alemanya. I, és clar, passa factura. Mira l’Església tan forta a Itàlia i, en canvi, els italians no són com nosaltres. Aquí, el nacionalcatolicisme ha fet encara més mal.

Catalunya se salva d’això?

Jo crec que també pateix d’un catolicisme carlista… [La Maruja rumia.] Diria que té més salvació perquè queda més prop de la frontera; però tampoc no te’n refiïs gaire dels catòlics francesos. No podem simplificar. Catalunya, als anys setanta, se salvava. Però hem d’estar atents perquè, a la mínima que et descuides, t’insuflen les aromes de Montserrat i ja estàs fotut.

Parla’m dels teus pares. La mare era modista?

Netejava, el que fos. Jo vaig néixer el 1943, i ella tenia 39 anys. El meu pare era un home que, si deixem de banda que l’hostiava[La Maruja es gira i des del sofà allarga la mà i agafa una foto petita on surt ella, de nena, enmig dels seus pares.] Mira, que elegant, cinc minuts abans de sortir de casa. Aquesta foto és una impostura. El meu pare tenia gairebé 50 anys i aquest era el seu segon matrimoni. La seva primera dona, la mare dels meus dos germanastres, va morir en el bombardeig dels italians, on va morir també la mare de Juan Goytisolo. Ell va agafar una trompa, va dormir la mona i em va donar d’alta en la vida el 30 de març de 1943; però jo vaig néixer el 17 de març, i ara tinc dos aniversaris. Ell era un cambrer, un alcohòlic i era violent. La meva mare no se’n va separar perquè en aquella època la justícia estava a favor dels homes, i una dona se la podia acusar d’adulteri en qualsevol moment amb dos falsos testimonis i se li prenia el fill o la filla. Malgrat com està la justícia ara, això ha canviat. Els meus pares són fills de la seva època, productes d’aquell temps.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Quan viatges una mica, se’t treuen les ximpleries del damunt”

Escoltant-te, recordo que la meva àvia em parlava de cases de beneficència, on acollien nens i nenes abandonats.

Saps què? En un dels passejos moralistes de la meva mare, ella em deia, mirant una d’aquestes cases: “Quina sort has tingut que no et fotessin en el torn”. Aquestes eren les alegries familiars. La meva mare, pobre dona, la van casar perquè se li havia passat l’arròs i li van presentar un vidu de bon veure; però el vidu de bon veure era un alcohòlic d’aquests que no ho semblen.

A la foto surt ben pentinat, vestit, elegantot.

Sí, pentinadet i elegant… i la primera hòstia, quan tanques la porta de casa. Van ser víctimes de la Guerra Civil.

En què creus que t’ha marcat tot això com a escriptora i periodista?

En tot, els orígens et marquen en tot; però cal saber viure perquè és molt ridícul ser adult i plorar pels orígens. I, a més a més, quan viatges una mica, se’t treuen les ximpleries del damunt.

En aquella època d’adolescència, coneixes Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán. Vitals per a tu. L’amistat.

El Terenci va ser una benedicció del cel. Ell vivia a la part noble, al carrer Joaquín Costa. Eren catalans amb avantpassats aragonesos, l’origen noble, el de la Catalunya lligada a Aragó, que vol dir que es ve de la Corona, oi? [La Maruja riu burleta.] Era una família modesta. El pare era pintor, tenia la granja, i jo pujava darrere del Terenci, saludava tothom i després tots, com una bandada de búfals, ens n’anàvem a l’altre pis, al carrer Casanova, amb tots els licors que sobraven del Nadal: la menta, l’anisset… però, per Déu! [la Maruja xiscla i s’agafa de nou els genolls], si eren una mariconada de begudes!

Quants anys tenies?

Jo, 14, i el Terenci, 15. L’Amparito, una amiga que vivia en un carreró del Barri Gòtic —totes dues de família pobra i treballadora, en aquella brutícia de l’època, a banda i banda de la Rambla, tot i que hi havia més putes en el meu cantó—… Bé, el que et deia, amb l’Amparito ens vam conèixer al Centre Excursionista de Catalunya. Jo estava boja per conèixer gent. Al centre n’hi havia uns quants que volien escriure llibres: tots tristos, sinistres, molt joves i molt mal vestits, entaulats amb un cafè ranci i un got d’aigua. Total, que, un dia, l’Amparito em diu que haig de conèixer un company seu que treballava a l’editorial Bruguera, que es diu Ramon Moix i que no em faci il·lusions, perquè és de la otra acera, com es deia abans, i que li agrada molt el cinema. I així va ser. Meravellós.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El que et puc dir és que soc un mamífer bípede i punt. Ja no tinc més definició”

A la portada del teu llibre Esperadme en el cielo, sortiu tots tres abraçats a les butaques d’un cinema, mirant la pantalla, tu entremig del Manolo i del Terenci. En aquella infància de postguerra, el refugi i el somni era el cinema?

No només era el nostre refugi, sinó que era millor que el d’avui, quan encara el cinema vivia dels talents europeus emigrats, quan els estudis tenien productors forts i els agents dels actors encara no ho controlaven tot; no com ara, que paguen un ou a un paio per fer una megapel·lícula per a un megapúblic i exigint que s’han de vendre moltes samarretes i moltes crispetes.

Tot són pel·lícules de superherois.

Això mateix. Només et dic què ha de ser créixer ara amb Marvel.

Hi ha una foto teva amb la Regàs, el Terenci i Luis Antonio de Villena amb el piano que…

El Terenci era l’alegria personificada! I cantava [la Maruja agafa aire, omple el pit i amb veu greu comença a cantar] “Si te acercas a un muchacho yendo hacia el trigal…”. Era la cançó d’Ava Gardner a Mogambo, versió espanyola.

“M’avorreix a mort el tema de si escrivim en català o en castellà. M’importa un cony!”

Sobre la teva generació dels setanta, la dels escriptors catalans que escriviu en castellà, com Juan Marsé i d’altres, hi va haver una…

Mira, m’avorreix a mort aquest tema. En els anys setanta ja em van preguntar per què no escrivia en català, i l’última pregunta que em van fer a Catalunya va ser la mateixa. M’avorreix. Cadascú és fill de la seva llengua i de la seva història! Ja està bé, cony, jo no trio la meva llengua: és la llengua que em tria a mi. M’importa un cony, hòstia. [La Maruja esbufega i mou els braços ben amunt, com si espantés dimonis.]

Ja ho sé, que t’empipa, ho sé, és la part més pesada de l’entrevista. És literatura catalana la que s’escriu en castellà?

És clar. Com si fos un italià que va néixer a Barcelona fill d’un camell i d’una lactant, què sé jo. El que et puc dir és que soc un mamífer bípede i punt. Ja no tinc més definició. Estic fins al mismíssim cony que intentin que interioritzi les identitats, fins al cony! Mira, com més ens dividim, més dèbils serem, ho entens? I la lluita de classes a prendre pel cul. Però… [de sobte, la Maruja comença a riure múrria i divertida], si tu saps, estimat, que en pocs anys i no falta gaire, quan tu surtis a follar, portaràs un xip a dintre i decidiràs en aquell moment què ets i amb qui t’ho passes bé… Si anem tots de pet cap a Blade Runner!

Sí, sí, ho sé, ho sé.

Si jo seré una replicant, a mi què cony m’importa en quin idioma escric. Si rebo missatges en el meu telèfon que em diuen “aprende a dictar en vez de escribir”. Se’m posen els pèls de punta només de pensar-ho.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Quan va arribar Pujol a la Generalitat, tot va provincianitzar-se: va ser un treball lent que ha donat el seu fruit”

Per tancar aquest tema: a la primera entrevista a CRÍTIC, deies que no eres independentista, però que no et molestava. Ara, després de tot el que hem viscut, com ho veus?

A mi em va semblar que prometien una cosa que no podien complir, i és el que em sembla més greu. I la divisió és una ximpleria. Jo sempre he sostingut —d’ençà del meu llibre Mujer en guerra— que, quan va arribar Pujol a la Generalitat, tot va provincianitzar-se. Va ser un treball lent que ha donat el seu fruit, i ara som en un punt que ja no m’interessa res. Jo he conegut una Rambla que ara fa pena. Quina culpa teniu vosaltres de no haver viscut els setanta?

Sí, va ser una època cultural fantàstica, de creació, d’ambient liberal… Tu has dit que la “xarnega” molts se la volien endur al llit.

Les xarnegues, se les volien follar tots, però no pas casar-s’hi, és clar, no fotem! Afortunadament! Un company que treballava a la revista Por Favor deia que, per casar-s’hi, millor una Roseret o una Montserrat o una cloca catalana amb garanties. Les xarnegues anàvem al nostre aire… Però, fora conyes, algunes catalanes, tot s’ha de dir, també eren molt liberals. Va ser una època magnífica; tot i que no em sembla que aquesta sigui dolenta.

Has dit que és una de les millors èpoques per explicar el món. Segur?

D’interessant, ho és; una altra cosa és viure-la, és clar.

“Jo, les amistats, les tinc bones de collons, de veritat, d’estil analògic”

I creus que el periodisme té prou força per explicar-la?

No, però haurà de reinventar-se. El periodisme està sortint millor del que semblava durant la crisi. I per què? Perquè ara us heu acostumat a patir, estimat. És el signe dels temps. El que li passa al periodisme li està passant a tothom: als taxistes, als botiguers, als mecànics…

I què passa?

La uberització i la glovització de la vida.

De les relacions, també?

Aquí, no ho sé, no sabria què dir-te. Jo, les amistats, les tinc, com diuen, a la vieja usanza, bones de collons, de veritat, d’estil analògic. A veure, la tecnologia és fantàstica; una altra cosa és com la utilitzem.

Foto: DAVID F. SABADELL

“A la Transició, es va fer el que es va poder en un país on Franco va guanyar el 1939 i, damunt, va morir al llit”

I què et donava el periodisme abans, sense tanta tecnologia?

El que m’agradava és que hi havia moviment: el periodisme era la vida exterior. Per a mi no hi ha més plaer que investigar, i investigar sobre el terreny era l’aventura intel·lectual i física: conèixer gent, històries, saber i desmentir-te a tu mateixa i constatar que el que has llegit no et serveix. Era fantàstic: la vida plena.

I la literatura?

Va suplir el meu temps. M’anava fent gran i tenia problemes de genoll i, és clar, si estava en un país i venia algú a picar-me i havia de fugir corrent, ho tenia fotut. A Haití, una vegada que venien els fills de puta amb les porres, jo li vaig dir a Joaquim Ibarz, un company amic de La Vanguardia: “Nen, que no puc córrer”. I ell va agafar la llibreta i me la va posar damunt del cap com si volgués aturar el cop de porra i li va cridar al tros d’ase del militar: “Journalist, journalist”. I aquest es va quedar tan desconcertat en veure la llibreta, que es va posar a donar-li cops de porra a un negre que passava per allà.

Dius que el relat de la Transició us va pesar molt a la vostra generació. Per què?

De la Transició, n’opines poc quan la vius. Hi va morir molta gent. Hi havia aquesta colla de falangistes, com els d’ara; la dreta era brutal i ETA —tot s’ha de dir— va matar molt a gust quan va morir Franco. Estàvem en una fragilitat permanent, intentant protegir el poc que estàvem aconseguint; per tant, ni beatos ni hòsties, es va fer el que es va poder en un país on Franco va guanyar el 1939 i, damunt, va morir al llit. A més, les potències no ens van ajudar; més aviat al contrari: van ajudar els altres. No havia caigut el mur, i això va ser fonamental, perquè els fatxes i la dreta espanyola —que és la propietària de la finca— no sabien en aquell moment que l’URSS era un tigre de paper.

I després?

Que els espanyols van votar la UCD. I, què vols que et digui? En això estem i mai sortirem d’aquí. Ara mires enrere i veus que Suárez, doncs bé; però, en el seu moment, ens semblava un xitxarel·lo. Volíem passar a l’esquerra dominant i tot se’n va anar en orris, com en la vida mateixa. S’ha de llegir Scott Fitzgerald per adonar-se que el fracàs és la constant en la vida.

Hauríem d’aprendre a fracassar millor, oi?

Exacte, dient “Mira, porto millor això de fracassar” i ja està. [Riu.] A mi, els vuitanta se’m van fer molt pesats. Jo volia viatjar, anar on hi havia gresca, com al Líban, a la Nicaragua dels sandinistes o al Xile de Pinochet. Tres vegades he marxat d’El País: la primera, quan estic farta de cultura perquè no puc viatjar i me’n vaig a Cambio 16. Dos anys després, em recuperen i em donen tot el que demano. I, amb el temps, entro a l’espiral del primer ERO, quan es carreguen els grans, jo em solidaritzo amb ells i poso a parir Cebrián a les universitats, titllant-lo d’un Saturn que devora els fills o de tauró rotllo Wall Street. Quan se m’acaba el contracte de col·laboradora, ja després de la jubilació, em diuen que ja busquen alguna altra cosa per a mi; però, com que no soc imbècil, marxo. I la tercera, quan Soledad Gallego em posa com a columnista mentre duri la quarantena.

Però, abans que s’acabi, a ella la fan fora.

La versió oficial és que Soledad Gallego havia signat per a dos anys i no la renoven. Ara bé, el nou director que posen és qui em va fer fora a mi.

Javier Moreno, El Niño de los ERTES, com l’anomenes burleta al teu compte de Twitter.

Aquí a Madrid l’anomenen El Carnicerito de Chueca. [Riu.] Però, bé, el que et deia, els vuitanta se’m van fer pesats i, quan després van arribar els Jocs Olímpics de Barcelona, em vaig dir: “Aquí hi haurà una patacada econòmica que ja veuràs”. I, de fet, n’hi va haver.

I ara, per què has vingut a Madrid?

Perquè tinc més amics aquí. Mira [la Maruja consulta el mòbil], agenda, agenda: dissabte passat vaig dinar amb uns amics de Barcelona. Setmana vinent: dinar amb Víctor Manuel, Ana Belén, Trueba i el meu veí Edu.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Estic subscrita a diaris d’esquerres i de dretes. El centre no existeix”

Com veus ara El País amb Pepa Bueno?

Està millorant. La secció d’Opinió està reforçada i es publiquen força reportatges, que s’havien perdut molt. I tenen gent bona enfocada a l’Amèrica Llatina. Una altra història és fins quan podran resistir, perquè arrosseguen un deute brutal. Han anat tirant, però… El que té El País és la capçalera i la influència, i si no són rucs els propietaris d’ara; és el que han de potenciar, perquè no ens sobra cap diari. Jo estic subscrita a diaris d’esquerres i de dretes. El centre no existeix.

Hi ha algun columnista de dretes que t’agradi?

És que crec que ells no es reconeixen a ells mateixos com de dretes i jo no penso denunciar-los. Hi ha dones que m’agraden, però sobretot m’agraden els reporters i les reporteres.

A El Español de Pedro Jota diuen de tu: “Demasiado sincera para destacar en el poder, extremadamente cercana a sus compañeros, poco dada a los jerarcas”. És una floreta.

Qui ho escriu? Jo sempre m’he portat bé amb els companys i tinc amics a tots els llocs.

“No parlo de matar el temps, sinó de sentir-lo com corre per dins l’estómac”

L’amistat ha estat una constant en la teva generació. Ho trobo a faltar una mica en el periodisme actual, massa de trinxera.

Perquè ara obliguen la gent a apunyalar-se: és el sistema capitalista; que et fiquis amb els immigrants i els pobres. És l’individualisme, el thatcherisme, passat ara d’Esperanza Aguirre a Díaz Ayuso. Però acceptat pels joves. És aquell banc del carrer on hi ha dos repartidors de la mateixa firma de menjar per emportar-se, amb la motxilla a les espatlles i amb el telèfon a veure qui agafa el lloc més proper per anar-hi, en lloc d’unir-se i exigir. Aquesta és la imatge.

I tu, quan et mous i surts al carrer, què veus? Amb què et quedes?

Jo tinc un gran ventall de corresponsals, que són els taxistes i m’expliquen coses. L’últim record que tinc és el d’un taxista que abans havia sigut camioner, de la zona de Cabañeros, que em va explicar que l’embassament d’allà està tan baix que fins i tot es veuen els fonaments del pont romànic, que mai s’havien vist, i que les ovelles es queden atrapades dins el fang. Estem fatal. Però, mira, quan em reuneixo amb els amics, riem i gaudim de la vida, ens expliquem anècdotes, històries i posem a parir qui li toqui.

És molt important el goig, sí, el riure, l’amistat. La taula al voltant del vi.

Tot això és meravellós, les sobretaules llargues.

El paradís.

És l’àgora, el contacte amb els altres. Jo ho intuïa abans, però no ho sabia encara amb la pell. El que sento ara dins la panxa és el pas del temps, el sento a la pell. No parlo de matar el temps, sinó de sentir-lo com corre per dins l’estómac. És l’únic que tenim. I, quan ens morim, se’n va, ja no hi és.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies