19/11/2026 | 07:00
Vivim en una societat que sap gestionar els conflictes?
La manera com afrontem el conflicte explica molt bé com som com a societat. Cada vegada sembla més rendible la polarització: cedir s’interpreta com ser dèbil i negociar, gairebé com una ingenuïtat. Vivim en la cultura del zasca. Veiem molt l’escuma dels conflictes, però no anem a les arrels. Normalment lluitem contra els símptomes o hi posem tiretes. En una organització, això pot acabar en problemes reputacionals o acomiadaments; en una família, en violència verbal, divorcis o molt dolor. Però aquests són els comportaments visibles. El conflicte real és allò que els està provocant.
Per tant, el conflicte no és necessàriament una cosa negativa?
És impossible viure sense conflictes. Des que naixem existeix una distància entre les nostres expectatives i necessitats i el que obtenim de l’entorn. A través dels conflictes aprenem límits, aprenem a regular-nos i a conviure amb els altres. Això no significa romantitzar-los. Quan estàs patint un conflicte, que algú et digui que és una oportunitat d’aprenentatge pot fer molta ràbia. Però, un cop superat, sovint descobreixes que alguna cosa ha canviat. Un conflicte ben gestionat pot transformar un barri. En l’àmbit sanitari, un conflicte entre una família i un professional pot servir per millorar protocols. I, en una empresa, un conflicte entre socis pot fer aflorar totes aquelles converses que no s’havien tingut. El conflicte dona informació sobre allò que cal canviar.
“Tothom ha de poder opinar, però no totes les opinions són respectables”
Però què passa quan les parts no tenen el mateix poder? Té sentit plantejar una mediació en un conflicte laboral entre una multinacional explotadora i els seus treballadors?
Les parts gairebé mai són exactament iguals. I això no significa que la mediació hagi de deslegitimar altres mecanismes: jo no deslegitimaria mai una mobilització sindical, una vaga o la via judicial. El que podem fer és crear temporalment un espai segur de negociació en què les parts puguin parlar. I aquí és important distingir igualtat d’equitat. No podem tractar tothom exactament igual perquè no tothom parteix del mateix lloc. Hem de poder detectar privilegis, vulnerabilitats i diferents formes d’exercir el poder. La mediació també pot posar llum sobre aquestes qüestions. De vegades, una part descobreix que no és tan forta com pensava i l’altra que no és tan feble com creia. El conflicte, quan escala, tendeix a deshumanitzar l’altre.
Com funciona aquesta deshumanització?
Normalment comença amb una situació que em molesta i de la qual no parlo. Començo a atribuir intencions a l’altre: “Com pot ser que no s’adoni del que m’està fent?”. Després responc, l’altre respon i cada part construeix un relat cada vegada més sòlid que legitima la seva posició. Arriba un moment que l’altre deixa de ser una persona concreta i passa a ser “aquell individu que només existeix per fer-me mal”. En els conflictes més extrems, això és molt evident: qualifiquem l’altre segons el color de pell, l’origen o els ajuts socials que rep. Els discursos d’odi funcionen precisament així.
Això ens porta a una qüestió delicada: totes les opinions són respectables?
Tothom ha de poder opinar, però no totes les opinions són respectables. Les que atempten contra els drets de les persones, contra els drets dels infants o promouen la violència no ho són. També crec que necessitem revisar conceptes com democràcia o llibertat d’expressió. Estem utilitzant definicions construïdes fa anys per interpretar fenòmens nous: Trump, les fake news, determinats discursos a les xarxes socials que poden influir de manera molt directa en unes eleccions. Necessitem repensar què vol dir una societat democràtica en aquest context.
“Les generacions adultes projectem moltes pors sobre els joves. Ells viuen els conflictes d’una manera menys identitària”
Sovint es diu que els joves s’estan acostant a l’extrema dreta. Tu ho perceps així?
Crec que les generacions adultes projectem moltes pors sobre els joves. En la meva experiència, les persones de 25, 30 o 35 anys sovint viuen els conflictes d’una manera menys identitària que generacions més grans. Tenen més facilitat per parlar de com se senten i del que necessiten. Això no significa negar que existeixin joves racistes o masclistes. Però també hi ha molt jovent mobilitzat contra el racisme i la violència, persones que es pregunten com actuar, quins límits posar i quin tipus de societat volen. Potser hauríem de preguntar-los més a ells què significa avui la democràcia.
Parlar de mediació, diàleg o pau pot sonar una mica naïf en el context actual?
I això ens hauria de fer posar els pèls de punta. Podem parlar contínuament de guerra, rearmament i conflicte, però sembla ingenu parlar de pau. Els mitjans dediquem molt poc espai a explicar conflictes que s’han resolt o comunitats molt diverses que conviuen pacíficament. A més, la pau no és simplement signar un acord. Hi ha pau quan han desaparegut les condicions que van provocar la guerra. Si les causes estructurals continuen existint, el conflicte tornarà. En qualsevol situació de violència, la primera prioritat és aturar-la. Però després cal preguntar-se què ha provocat aquella situació i què hem de canviar perquè no torni a passar.
“Equidistància no vol dir no tenir opinió ni no mullar-se. Vol dir ser capaç de posar perspectiva”
Defenses també el concepte d’“equidistància”, una paraula que a Catalunya, després dels anys del procés, ha quedat molt desacreditada i és sinònim de complicitat amb el poderós. Què entens tu per equidistància?
Equidistància no vol dir no tenir opinió ni no mullar-se. Vol dir ser capaç de posar una certa distància entre el que tu sents i allò que està passant per poder veure el conflicte amb més perspectiva. Quan estàs immers en un conflicte, sovint tens la sensació que ja ho has provat tot i que és impossible solucionar-lo. Estàs enganxat al problema. En mediació intentem allunyar-lo una mica perquè apareguin perspectives noves. I aquesta distància ha de ser equitativa, no igualitària, perquè les parts no sempre es troben en la mateixa situació. El problema és que hem assimilat equidistància a passivitat o oportunisme: “No ets ni dels uns ni dels altres perquè esperes veure qui guanya”. Això no és equidistància; és oportunisme.
Els mitjans de comunicació poden alimentar els conflictes?
Són un actor essencial en la construcció de les narratives. Si expliques constantment la violència des d’un determinat angle, repetint uns fets i oblidant-ne d’altres, pots acabar construint un relat fictici de la realitat. La inseguretat n’és un exemple. Si una persona rep contínuament missatges que li diuen que ella o els seus fills estan en perill, la resta de les preocupacions passen a segon terme. I, com més insegura se sent una societat, més fàcil és que busqui respostes extremes que prometin seguretat. Els relats d’inseguretat poden minar la democràcia. I molts mitjans s’hi han abonat perquè generen clics. Els mitjans poden ser fonamentals per crear pau, intel·ligència col·lectiva i democràcia, però també poden fer exactament el contrari.
“Catalunya havia estat pionera en mediació escolar i comunitària, però tot això s’ha anat debilitant”
En quins àmbits creus que avui està més infrautilitzada la mediació?
Catalunya havia estat pionera en mediació escolar, i també s’hi va fer un desplegament molt important de mediació comunitària. Hi havia serveis municipals on els veïns, la policia local i la xarxa social treballaven plegats i resolien molts conflictes abans que arribessin als jutjats o a problemes de seguretat. Això s’ha anat debilitant. Continua havent-hi professionals i serveis comunitaris excel·lents, però crec que hauria de ser una política estratègica del Govern. Si els conflictes quotidians es poden gestionar des de la comunitat, tot el sistema de justícia i de seguretat pública funciona millor. Això també és democràcia. I passa igual en política. Necessitem consensos que sobrevisquin als governs: en educació, habitatge social o polítiques públiques de llarg termini. Si cada quatre anys uns comencen una política i els següents la desfan, no avançarem.
Tens algun exemple concret d’un conflicte enquistat que s’hagi pogut resoldre amb mediació?
Jo mateixa vaig participar com a part en una mediació veïnal a Barcelona per un conflicte greu amb pisos turístics. Els veïns portàvem anys patint soroll, problemes de convivència i una sensació d’inseguretat molt gran, i les solucions que s’havien intentat fins aleshores no havien funcionat. Entrar en una mediació implicava escoltar una empresa contra la qual sentíem que teníem tota la raó, i això no és fàcil. Però anar a poc a poc va permetre trobar solucions molt concretes: l’empresa va assumir obres per reduir el soroll, com tancar les terrasses amb vidre o instal·lar mecanismes perquè les portes no fessin soroll. Els pisos turístics van continuar existint, perquè l’interès de l’empresa era continuar explotant el negoci, però la convivència va millorar molt. La mediació no va fer desaparèixer el conflicte d’interessos: va permetre trobar una manera de conviure-hi.
Quins errors trobeu més sovint quan entreu a gestionar conflictes dins d’empreses o d’organitzacions?
Un dels principals és la manca d’informació o una informació poc clara. Molts conflictes neixen d’allò que no es va explicar o d’una decisió que es va prendre sense comunicar-ne els motius. També hi ha la desconfiança, les promeses que després no es compleixen i la dificultat d’algunes parts per negociar perquè interpreten que fer-ho significa renunciar a la seva identitat. I, sobretot, hi ha la por. La por ens torna reactius. Quan tenim por, ataquem o ens defensem. I gestionar un conflicte exigeix precisament el contrari: parar, escoltar i anar més lentament. La resolució pacífica de conflictes necessita valentia, però també necessita temps.