28/04/2026 | 07:00
Quines són les principals preocupacions dels pares i de les mares quan arriben a la teva consulta?
El motiu principal és la conducta de l’infant: “No em fa cas, fa moltes rebequeries, no dorm, li costa el tema dels esfínters…”. I jo sempre els dic: la bona notícia és que la conducta del vostre fill o filla depèn de vosaltres. La mala notícia és que depèn de vosaltres. I ho comencem a desgranar: “Per què veieu com un problema allò que fa el vostre infant? Si demana atenció, és perquè en necessita”.
Només necessita atenció?
Els infants necessiten mirada, reconeixement, presència i amor. Si no ho troben per un camí natural, ho buscaran per un camí incorrecte. A tu se’t pot estar cremant l’arròs que, si el teu fill està mirant per la finestra amb mig cos fora o pega al seu germà petit, aniràs corrent a buscar-lo. L’infant aprèn que, fent certes coses, rep la teva mirada. I un infant prefereix una mala mirada a una absència de mirada. Prefereix un crit, una sacsejada o una mala paraula, perquè el seu sistema nerviós en evolució, que és més mamífer que humà, sent la presència adulta, que forma part de la bandada. I això li dona seguretat.
En general, els pares i les mares no som prou presents?
Mai podem oferir tot el que un infant demana, perquè no sempre és el que necessita. Hem de saber destriar quines demandes són autèntiques i per què les té. D’altra banda, mai podem oferir tot el que un infant demana, perquè és impossible: per criar un infant, necessitem un poblat i no el tenim. Per això, hem de ser suficientment bons acompanyants, no perfectes. I la suficiència, segons les últimes investigacions de Stanford, passa per respondre de manera sensible i consistent al 60% de les demandes d’un infant.
“Ningú cuida els adults que cuiden els infants. I això genera un desordre absolut”
Estem criant sols.
Vivim en una societat que no cuida la vida ni les persones que cuiden, que no facilita ni remunera la tasca més important del planeta, que és el maternatge, perquè… això no és Suècia. Aquí rau la gran patologia de la família: ningú cuida els adults que cuiden els infants. Les famílies viuen a crèdit, perquè han de donar el que no tenen, i això genera un desordre absolut.
Ens falta temps?
La majoria dels pares i de les mares que arriben a la consulta tenen aquesta sensació que no arriben a donar tot el que el seu infant necessita. Però és que a vegades oferim massa i no posem límits. Confonem amor amb dir que sí a tot, però l’amor va de bracet de molts límits. Moltes famílies sobreprotegeixen les seves criatures, no deixen que pateixin frustracions i negligeixen en la tasca d’ensenyar que en la vida hi ha drets, però també deures. Està molt bé que l’infant visqui una vida plaent i confortable; però, igual que pot tenir una tablet per jugar, pot programar una rentadora, fer la compra, baixar les escombraries o endreçar l’habitació. I en això s’educa a casa, no a l’escola.
Quan hem de començar a posar límits?
A partir dels dos anys, l’adult referent pot començar a explicar que té necessitats pròpies i posar límits. Per exemple: “Carinyo, si vols teta, no m’arrenquis la samarreta, demana-me-la”. O bé: “Ara no vull anar al parc, que estic cansada” o “ara no em va bé”. Quan això passa, l’infant es frustra i comencen les rebequeries. La consciència de l’altre és molt precària a aquesta edat, però hi ha moltes persones adultes que s’han quedat aquí, que es pensen que “el que a mi m’agrada li agrada al món sencer”. Aquest narcisisme estructural s’ha de començar a treballar a la primeríssima infància. Un matís: quan l’infant es posa a plorar perquè no li donem una cosa que vol, hem de dir-li que comprenem la seva necessitat.
“Els adolescents també necessiten límits i presència, però no en volen, perquè el seu cervell està programat per rebutjar-la”
Per què és tan important explicar-li-ho?
Si li diem “sé que això t’agradaria molt, valoro el teu desig, però hi poso un límit”, estem provocant una frustració que genera maduresa. No podem frustrar l’infant i deixar que es reguli sol, perquè no té un sistema prou madur. Somatitzarà la frustració i construirà un caràcter més tancat. Per exemple, aquests mètodes que diuen que el bebè aprendrà a dormir si el deixes plorar són totalment perjudicials. Quan abandones un infant, no aprèn a dormir, simplement aprèn a reprimir el plor, perquè sap que, si passa la nit demanant ajuda, consumirà massa energia.
O sigui, hem d’acompanyar els infants.
Els progenitors han d’acompanyar els seus fills i filles durant totes les etapes evolutives. No em serveix que ho donis tot fins als sis anys i després “ja no puc més, em retiro”, que és el que jo també veig que passa. A partir dels set anys, quan s’inicia el que jo anomeno l’etapa del no retorn, cal començar a fomentar la seva autonomia. Per exemple, el collit és un dels temes que s’ha de poder revisar a aquesta edat, respectant que uns aniran més ràpid que d’altres. Entenc que per a alguns adults és desgastant canviar rutines, però l’infant que és autònom pot posar límits, té més clar el que necessita i de què és capaç. I això es treballa amb processos tan quotidians com sortir del llit dels pares, que, al seu torn, també han d’anar recuperant la seva autonomia.
Aquest acompanyament és més difícil a l’adolescència.
Els adolescents també necessiten límits i presència, però no en volen, perquè el seu cervell està programat per rebutjar-la. És una etapa que requereix molta mà dreta… i esquerra! L’adolescència és una infància reviscuda; per això és important començar de petits: donar-los amor, perquè no el busquin en un lloc incorrecte, i límits, perquè això els donarà seguretat. Quan són adolescents, ja és massa tard.
“El 90% de les persones que venen a buscar ajuda són mares; elles porten la càrrega invisible del funcionament familiar”
Moltes famílies que no saben com actuar busquen la solució a les xarxes socials. Què et sembla?
Et poden ajudar a reflexionar, però no són la panacea. A vegades cal aprofundir. Lamentablement, l’ajuda psicològica és cara i està saturada. A la privada, ens arriben casos que haurien de ser atesos urgentment a la pública. Molts infants prepúbers amb autolesions, ideacions suïcides, molta addicció a les pantalles, casos que requereixen una o dues sessions setmanals, i tenen visita al cap de quatre mesos.
A la consulta, has observat diferències entre pares i mares?
El 90% de les persones que venen a buscar ajuda són mares. La realitat és que el sistema ha col·locat a les dones la responsabilitat de les cures del món; elles porten la càrrega invisible del funcionament familiar. És cert que cada vegada hi ha més homes sensibles a aquests temes, però queda molt camí a recórrer. A la consulta, sempre demano que portin la parella, fins i tot si estan separades, perquè tots dos influeixen. I els homes quasi sempre venen, tot i que ho fan des d’un espai perifèric. Si hi ha interès i ganes, hem de donar-los veu, retirar-nos i acceptar que potser no ho fan com ens agradaria. A vegades venen per complaure la parella i no funciona. Ells també han d’agafar la iniciativa, treballar, fer-se responsables del seu rol com a pares, com a homes, com a parelles, com a adults, i omplir la nevera, preparar el xandall si toca esport o comprar un regal si vas a un aniversari, tasques que només són al cervell de les mares. Hem d’educar els infants perquè siguin adults funcionals, no les nenes perquè cuidin i els nens per ser cuidats.
“Tenir un bon clima a casa afecta els infants; això no vol dir que no puguem discutir, sempre que no hi hagi maltractament, és clar”
És important cuidar la parella?
Si has decidit criar en parella, és important recordar que aquesta va arribar primer. No vol dir que tingui més importància que el fill o la filla, però ha de tenir un lloc, encara que els primers dos o tres anys de vida de l’infant requereixen molta atenció. L’energia és limitada, però l’amor és infinit. Amb això no vull dir que surtis a sopar fora cada dia, però sí que pots fer petits actes de cura, recordar que us teniu, actuar com un equip. Això alimenta la relació i la família en general.
Té beneficis per a les criatures?
Tenir un bon clima a casa afecta els infants. Això no vol dir que no puguem discutir, sempre que no hi hagi maltractament, és clar. Però que dos adults no es posin d’acord no vol dir que deixin d’estimar-se. Que és una mica el que fem amb els fills: si no fas el que jo vull, et posaré un càstig, et nego el meu afecte.
Som un mirall per als nostres fills?
Amb allò visible i amb allò invisible. Els infants no només aprenen el que diem que facin, sinó el que veuen que fem. Per exemple, amb les discussions en parella és bo gestionar el conflicte, la reparació: “Ostres, carinyo, em sap greu el que et vaig dir l’altre dia, estava molt nerviosa”. No hem de demanar perdó, perquè posa una jerarquia, “et poso per damunt meu i et dono el poder de perdonar-me”. En realitat, tu t’has de perdonar a tu mateixa: “Em faig càrrec dels meus excessos i, des de la meva maduresa, et demano disculpes”.
“La generació dels nostres pares va créixer en la cultura del sacrifici i la feina; no hi havia tant espai per pensar quins valors traspassaven”
Això ho hem de fer amb els adults… i amb els infants.
Hem de ser coherents, fer el que diem, i també íntegres, fer el que creiem que és correcte, encara que no ens vegi ningú. I això és invisible, però els infants ho reben i ho absorbeixen. Si ets coherent i íntegre, ets confiable. “Si em diu que no ho dirà, no ho dirà”. “Si em diu que estarà per mi, estarà per mi”. Això, sobretot ho necessiten a l’adolescència. Rebre aquests valors els permetrà exercir-los en la vida.
En el teu darrer llibre, Amor de piel adentro (Diana, 2024), expliques que la manera com ens van criar influeix en com criem els nostres infants. Dius que som la primera generació que està revisant aquesta herència.
Ara es parla més de salut mental, de psicologia, tenim temps per revisar-nos. La generació dels nostres pares no tenien aquesta comoditat, van créixer en la cultura de l’esforç, del sacrifici, de la feina; no hi havia tant espai per pensar quins valors traspassaven als fills o a les filles. I t’he de dir que, moltes vegades, els culpem en excés. Quan tu, com a persona adulta, segueixes esperant que el teu pare o la teva mare et faci, et digui o et doni, és que no has madurat. Hi ha coses que són així, com diem als infants, i no es poden canviar. El procés que convido a fer és el rematernatge propi: jo, com a adulta, he de donar a la meva part infantil ferida el que no ha rebut; no demanar-ho als pares.
Què ens va faltar?
Cal analitzar cas per cas, però probablement a la generació que ens precedeix li va faltar intel·ligència emocional, una presència més des del gaudi, sobretot als pares, perquè emocionalment no hi eren, i les mares estaven desbordades, perquè van conquerir el treball fora de casa, però no van delegar el de dins de casa.
“No pots saldar la teva ferida oferint als teus fills el que et va faltar a tu, perquè això no és el que necessiten”
A casa es feia el que deien els grans.
Els pares sabien que manaven, que estaven per sobre dels infants, i això és meravellós. El problema d’ara és que hem agafat com a bandera que el que feien era incorrecte i anem a l’extrem oposat, sobreprotegint, parentificant [deixar que els infants ocupin llocs de poder que no els pertoquen], privant d’autonomia els nostres infants. Perdem l’ordre dins el sistema familiar: nens i nenes tenen entitat pròpia, però no són adults, no poden decidir ni ser el centre de tot. Hem de recuperar la jerarquia, però sense que sigui autoritària o negligeixi l’infant. No pots saldar la teva pròpia ferida, oferint als teus fills el que et va faltar a tu, perquè això no és el que necessiten.
Com hem de gestionar la relació amb els nostres pares i mares, que sovint ens ajuden tant en la criança?
La ferida, i a vegades el trauma que van provocar, requereix un procés terapèutic que ens permeti mirar-los des d’un lloc més compassiu. Si no ens van poder donar el que necessitàvem, potser és perquè ells tampoc ho van rebre, la carència encara va ser més gran amb els seus pares, gent que va viure la postguerra.
Això es transmet de generació en generació?
La nostra història té un impacte directe en la criança sempre; no som éssers aïllats. Jo també treballo en anglès i passen per la consulta famílies que tenen cultures molt diferents, i l’empremta que porten del llinatge transgeneracional és molt diferent de la que portem nosaltres. Això ho fa tot més complex, i requereix un treball intern, no només amb la criança, sinó amb l’infant que vas ser.
