01/10/2025 | 08:45
Vuit temporades, més de 60.000 seguidors i una segona gira per teatres de tot l’Estat. Per què té tant d’èxit el vostre pòdcast?
Paola Roig (PR): Penso que s’havia parlat poc de la maternitat des de l’experiència. Des de la teoria sí, sempre hi ha hagut gent dient-nos com ho hem de fer les mares, però aquest abordament, “a mi em passa això, a tu què et passa”, no s’havia fet tant. Almenys això és el que ens diuen les nostres oients: “Hosti, que bé sentir-me anomenada”.
Andrea Ros (AR): Jo crec que la clau també està en posar-hi humor. Fins ara, la maternitat, especialment en la nostra generació, era molt teòrica, mental, de llegir llibres. L’humor, de cop i volta, ens torna a totes més humanes.
Tots els vostres projectes posen les mares al centre en comptes de la infància. Com pot ser que s’hagi trigat tant a fer-ho?
AR: És que les mares no han importat mai, perquè les dones no han importat mai.
PR: I mira que la infància fa molt poc que importa.
AR: I importa regular.
PR: No fa tant el treball infantil era legal i el maltractament infantil no era tan greu. I fins que no ens hem començat a preocupar per la infància, no ens hem preocupat per les mares, i és una pena perquè hauríem de ser importants per nosaltres mateixes.
Paola Roig: “A la maternitat, no tot és blanc o negre; nosaltres hi introduïm els grisos, però la gent se’ns enfada”
Durant molt de temps s’ha romantitzat la maternitat. Però potser ara ens n’hem anat a l’altre extrem?
AR: Jo crec que és pendular. Per trobar l’equilibri, primer hem d’anar a un extrem i, quan veiem que ens hem passat, recular i anar trobant el punt mitjà. Hem necessitat visibilitzar una part de la maternitat que estava molt amagada.
PR: En general, costa entendre que les coses no són blanc o negre. I la maternitat és una experiència tan diversa que en un mateix dia o inclús en els mateixos 10 minuts pots abraçar la teva criatura amb tot l’amor i voler-la llançar per la finestra. Per això nosaltres hi introduïm sempre els grisos, però la gent se’ns enfada; volen que ens posicionem.
Pit o biberó, collit o bressol, porteig o cotxet. Tinc la sensació que ara es jutja menys les mares.
AR: No ho sé en general, però jo les jutjo menys ara.
PR: Crec que la majoria de les mares comencen la maternitat molt rígides amb elles mateixes i, per tant, amb les altres. Però, a poc a poc, s’adonen que no són perfectes i que cadascú fa el que pot i com pot. De fet, aquesta ha estat la meva evolució natural com a mare, però sí que penso que el discurs s’ha flexibilitzat des que vaig ser mare per primer cop fa uns vuit anys. Potser és perquè han començat a divulgar les dones i no els homes.
AR: El que ha passat també, que em sembla molt positiu, és que ara hi ha més matisos. No és o teta o biberó. I una mateixa mare pot decidir coses contràries en moments diferents de la seva criança de manera orgànica i saludable. La clau és deixar de jutjar i entendre que maternar en el sistema en el qual vivim és violent. Es miri per on es miri. En aquest context, fem el que podem. No em puc enfadar contra la dona que ho fa diferent, sinó contra el sistema que ens està violentant tota l’estona.
Andrea Ros: “Això no va que sigui més fàcil deixar el teu fill en algun lloc, va que puguis quedar-te’l”
Reivindiqueu una maternitat imperfecta on les mares han d’estar bé perquè estiguin bé els seus fills. Com es pot gaudir de la maternitat?
AR: Falten moltes coses perquè tothom pugui gaudir de la maternitat igual, però sobretot necessitem que la dona deixi d’estar sola. Aquest seria el resum. Si la dona no està sola, automàticament tot funciona millor, perquè té un espai amb qui parlar, un espai per adonar-se del que necessita, un espai on trobar maneres de cobrir aquestes necessitats… Però no podem seguir-nos salvant entre nosaltres. Falta responsabilitat política i social i polítiques públiques centrades en el benestar de les mares que cuidin la seva salut mental.
PR: També hi ha un problema més profund, que és que tendim a una societat individualista, perquè estem molt sols tots, no només les mares. I parlar de polítiques comunitàries xoca. Cal recuperar aquest suport que hi havia abans d’altres dones, de la mare, de l’àvia, de la cunyada, de la cosina.
Per què és tan important la salut mental de les mares?
PR: Des d’una perspectiva econòmica, que és com volen que ho mirem, cuidar una mare és cuidar el seu nadó perquè tindrà menys problemes, no només psicològics, sinó també físics.
AR: Però això els polítics encara no ho han entès perquè el que proposen tota l’estona és externalitzar les cures: posar guarderies gratis, cangurs a tot arreu… Això no va que sigui més fàcil deixar el teu fill en algun lloc, va que puguis quedar-te’l. Ara mateix, les mares que volen tornar a treballar després de parir poden fer-ho, però les que es volen quedar cuidant-lo, no. Si vols donar el biberó, és fàcil; però, si tens problemes per donar la teta, no sempre et pots pagar una sessió de lactància. El primer que cal resoldre és que el màxim de dones puguin escollir. Sabem que la lactància és l’eina de salut pública més potent que hi ha, que estalvia diners a la sanitat pública. Per què no hi ha recursos perquè els bebès puguin “menjar teta”? Per què un 96% de les dones que volen donar el pit en el moment de parir es converteix en un 40% al cap de quatre o sis mesos?
Paola Roig: “El pes de la criança més enllà del primer any, que és de 10 o 15 anys, el continuem assumint nosaltres”
Quines serien les vostres peticions polítiques més urgents?
AR: Falten permisos de maternitat més llargs, de 52 setmanes, més o menys, que és el que demana Petra Maternidades Feministas, per exemple, les grans referents en la lluita dels permisos transferibles, perquè jo, personalment, també defenso els permisos transferibles i que cada família pugui organitzar-se com vulgui. A mi em sembla molt paternalista dir a una família: “Tu tens aquest temps i tu aquest altre, i no us els podeu repartir”. Els homes no aprendran a cuidar perquè els obliguem, i de fet ja sabem que ells no s’estan agafant aquest permís.
PR: Els homes agafen els permisos remunerats, però els no remunerats els seguim agafant les dones. El pes de la criança més enllà del primer any, que és de 10 o 15 anys, el continuem assumint nosaltres.
AR: A més a més, és que no es pot igualar el que no és igual. Ser mare i ser pare no és el mateix. Mentre les dones no tinguin els drets mínims garantits, no podem seguir ampliant el permís dels nostres companys que, està molt bé, però és que les dones encara no podem fer la lactància materna exclusiva. Ells tenen 16 setmanes, però jo no puc donar la teta sis mesos, que és el que em demana l’Organització Mundial de la Salut i el que necessita el meu fill. Aquí tenim un problema de prioritats. Primer, donem el mínim que necessiten les mares i, després, ja anirem trobant això que els nostres companys aprenguin a cuidar.
D’acord, demaneu que les mares puguin estar més temps amb el bebè després del naixement. I què passa quan tornen a la feina?
AR: Passem de 0 a 100, d’una baixa total… a vuit hores treballant al dia amb la mateixa exigència. Això s’ha de revisar. Jo animaria molt les empreses a facilitar una incorporació més progressiva, perquè les seves treballadores serien més eficients i productives, que segur que és el que més els interessa. Ja no dic si facilitessin la presència dels infants a la feina. Les famílies estarien millor. També demanaria més formació per entendre bé el procés de matrescència que travessa la mare i què necessita, a les empreses i en molts altres llocs. Falta formació, i ganes de saber.
PR: Jo crec que el sistema no s’aguanta. Quan el consum d’antidepressius ha crescut un 50% en els últims 10 anys a l’Estat espanyol, i les dones en consumeixen el doble que els homes, és evident que tenim un problema, no estem aguantant aquest ritme ni aquestes condicions laborals. No només falla la conciliació de les famílies; falla tot.
AR: I tenim els nens aparcats, de l’escola a l’extraescolar, de l’extraescolar a l’àvia, i llavors arribo jo esgotada i tinc una hora i mitja per… discutir, perquè no tinc energia per a res més. I, a sobre, em sento culpable perquè els he cridat.
PR: I després ens diuen que el problema són les pantalles. I vinga donar-nos informació sobre els seus efectes nocius, però escolta, si jo el mes de setembre he de treballar i tinc els nens a casa, és obvi que els posaré tres pel·lícules. I després no paren de dir-nos “no sucre”, “no això”, “no allò”, però la compra està cada dia més cara. Com ho he de fer?
On són els homes en tot això?
AR: Ara seré molt punyent, però el gran problema de salut mental de les mares són les seves parelles, els pares.
PR: En molts casos és així i ja no tant al principi, que jo crec que un dels beneficis d’aquest permís intransferible és que els pares hi són els quatre primers mesos, tot i que potser el meu entorn és molt privilegiat. Però, després d’aquest temps, els pares tornen a treballar, i les mares assumeixen tota la càrrega de la criança els anys següents: les visites mèdiques, els deures de l’escola, la vida social del nen, les vacances… I tot això que anem arrossegant ens va fent mal i no ho acabem de solucionar.
No creieu que ara hi ha més homes que participen en la criança?
AR: Jo crec que en alguns entorns endogàmics sentim que les coses estan canviant… Però jo, que en El Refugi de les Mares acompanyem un centenar de dones molt diferents, puc afirmar, sense que em tremoli el pols, que el problema continua sent molt greu. I com es resol? No ho sé, perquè ja m’he cansat d’intentar convèncer algú que ha de fer els mínims que se li demanen a un adult funcional. És una batalla a la qual ja no vull dedicar temps. Prefereixo intentar cuidar les mares i que entre elles tinguin recursos, però penso que els homes han de fer molta feina, treballar-se i veure què els passa amb les cures, la tendresa, la responsabilitat, la renúncia. Penso que no se n’estan fent càrrec com a col·lectiu.
PR: La renúncia especialment. Perquè tenir un fill comporta moltes renúncies i històricament els homes no n’han assumit. Volen seguir tenint la mateixa vida d’abans. I això és molt difícil. També penso que volem el canvi ja, jo la primera, però tot requereix un temps i temo que aquest canvi el veurem en funció de com eduquem les nostres criatures.
Paola Roig: “Les dones aguantem coses inaguantables, sense posar límits a la parella i exigint-nos en excés”
Hem d’educar diferent els nens?
PR: I les nenes també. Espero que les noies puguin posar més límits dels que podem posar nosaltres actualment. Els homes tenen un problema, però les dones també aguantem coses inaguantables moltíssimes vegades, sense posar límits, sobrecarregant-nos més del compte i exigint-nos en excés. Per exemple, ell posa la rentadora, sí, però jo vaig a controlar que no barregi la roba. Bé, doncs potser la primera vegada no ho farà bé, però n’anirà aprenent. L’altre dia preguntava a una pacient: quantes vegades t’has oblidat de posar una cosa a la motxilla i, arran d’oblidar-te-la i de viure la moguda que suposa, ja no te l’oblides més? Doncs la teva parella ha de fer el mateix procés; no pots estalviar-l’hi. Són adults i els tractem com si fossin nens. Que s’oblidi de posar la cantimplora i a veure què passa quan el nen tingui set i hagi de sostenir la rabieta; ja veuràs com no se la torna a oblidar.
En una entrevista que et vam fer a CRÍTIC, Andrea Ros, el 2021, deies que “el feminisme té un deute enorme amb la maternitat”. No creieu que això ha canviat en els darrers anys?
AR: No, no hi estic gens d’acord. Crec que seguim sense entendre que cuidar és el més revolucionari que existeix. Seguim pensant que cuidar és patriarcal i seguim pensant que renunciar a la teva carrera laboral o voler aturar la feina per cuidar és caure en el patriarcat, i és completament el contrari. Jo penso que el feminisme mainstream, o sigui, el més estès, no ho ha entès. Per això ens fem un embolic amb els permisos transferibles i intransferibles o amb què vol dir carrera laboral. Hi ha moltes feministes que parlen de la importància de la carrera laboral de les dones, però la majoria de les dones no tenen una carrera laboral; tenen una feina. Això de la carrera laboral és de quatre pijes que s’han pogut pagar la universitat i estudiar el que han volgut. La majoria de les dones, el que tenen són tres feines, no una carrera laboral. Penso que és un debat molt complex, que incomoda molt i que encara no estem preparades per tenir en profunditat. Però no penso ni de lluny que el feminisme estigui saldant aquest deute.
Andrea Ros: “Ser mare és un problema ara mateix; hem de fer que no sigui un infern”
Al vostre espectacle, les mares poden venir amb els seus nadons. Dieu: “Si deixes fora els nens, deixes fora les mares, és una decisió conscient del sistema, ens volen amagades a casa”. Què opineu sobre les polèmiques d’aquest estiu sobre portar bebès a partits de tennis o concerts multitudinaris?
PR: Quan el Maluma va renyar una mare del públic per portar el seu bebè vaig pensar: “No hauria estat millor que hagués baixat de l’escenari i li hagués donat uns auriculars al nen?”. El problema sempre és de les mares. Però els infants són responsabilitat de tothom, perquè són el futur i perquè són qui pagarà, si ens posem pràctics, les pensions de tothom. Això és molt polèmic dir-ho; però, si el meu bebè és el meu problema, tu, que no has tingut fills, no tindràs dret a pensió? Com va això? Com que jo no tinc una malaltia, no vull que els meus diners serveixin per curar-la fins que la tingui?
Sabeu que a Espanya hi ha més gossos que nens?
AR: És que ser mare és un problema ara mateix. Hem de fer que no sigui un infern.
PR: Per què desitgem ser mares? Doncs per portar una nova persona al món, criar-la, cuidar-la, educar-la; però, si durant les vuit hores al dia que el teu fill està despert, ha d’estar institucionalitzat, doncs potser una gran part d’aquesta motivació desapareix.
AR: És molt trist, però ens estem trencant la cara per fer-ho millor. Sobretot, estem impulsant iniciatives privades. Bàsicament, estem intentant salvar-nos el cul les unes a les altres.
