(Mono)mami i feina

“No sé com us ho feu, les monomamis”, “per a mi, sou heroïnes”… són frases que ens diuen sovint, i ens ho diuen sovint dones de famílies biparentals, és a dir, que han criat o crien amb una altra persona, generalment, amb un home. Ho som? Jo, que només fa dos anys i mig que soc nova en això de la maternitat, crec que no. Crec que tu aprens a criar sola o amb un altre, i que si aprens a criar amb un altre, quan et veus sola, les coses et poden semblar molt més muntanya amunt que si has après a criar sola. També crec, sobretot, que moltes dones que m’envolten, que moltes donen en general, suposadament crien amb un altre, però en realitat crien soles. A voltes, tinc la sensació que portar tu tota la càrrega mental és criar sola. La càrrega mental pesa més que la logística. I què cansa més, la càrrega mental o la logística? La logística o l’absència de vida pròpia fora del cercle cures-feina? Com es compagina, en general, la criança amb la feina, la vida pròpia (l’activisme polític), en una societat amb vincles comunitaris cada volta més fràgils, que no té presents les cures?

“Escriu sobre la teua monomaternitat, sobre la teua monomaternitat i la feina”, em diuen, just ara que estic a l’atur. Però sí, fins fa poc no hi estava, no. Era diputada, fixa-t’hi. I viatjava a Madrid cada setmana amb la meua “benedicció” de dos anys. Durant més d’un any i mig, hem viatjat quasi cada setmana. Més de 36.000 quilòmetres (sense pantalles, exigeixo el títol de mare progre de Renfe per a tota la vida).

Cada setmana he coordinat cangurs durant la seua migdiada el dissabte per encaixar-los en els horaris de la meua feina, l’horari en què l’avi podia anar a Madrid des d’una altra ciutat; he preparat tàpers el dilluns a la tarda per a tres dies, he procurat tenir prou bolquers a Madrid; he patit ansietat cada setmana per no estar fent prou per a la feina, he sentit que no estava donant tot allò que havia de donar i que estava faltant a la meua obligació per no anar a eixe acte, no arribar a tal comissió; he faltat a reunions de partit (i s’han d’escoltar les bases), a actes o a tallers on formar-me, m’he despertat molts caps de setmana a les 3:30 o a les 4 de la matinada per preparar intervencions, perquè no tenia cangur, he respost (o ni tan sols he respost) missatges de Telegram urgents de persones d’organitzacions setmanes més tard… No he fet rentadores a temps, he tingut el rebost buit més sovint del que és acceptable… I jo era diputada.

La composició familiar amb més risc de pobresa

Es calcula que, tant a Catalunya com a l’Estat, les famílies monoparentals som al voltant d’un 30%. Un estudi recentment publicat per l’Ajuntament de Barcelona, elaborat per Quotidiana Cooperativa i per la consultoria L’Esberla, explica que “els motius d’entrada a la monomarentalitat són molt diversos i condicionen el punt de partida vital i econòmic de les famílies monomarentals: un divorci o una separació, la viduïtat o la decisió de ser mares sense altres progenitors/res per elecció [com és el meu cas]. Les situacions no triades, com ara que el progenitor desaparegui o no es vulgui fer càrrec de la criatura, o la no possibilitat d’avortaments són també situacions molt habituals”. Per exemple, en 3 de cada 10 divorcis s’incompleix el pagament de la pensió.

Les dones que crien soles són les que més necessiten una feina, però les que tenen més dificultats per aconseguir-la

Les famílies monoparentals que veiem més als mitjans o en l’esfera pública solen ser les d’una dona que ha decidit ser mare ella sola, amb motxilla cultural de classe mitjana i recursos personals per poder sostenir ella sola la família (amb més o menys cost per a la seua salut física i mental; això també és cert). Però una gran part de les famílies monoparentals estan compostes per dones travessades per diferents situacions de desigualtat i de discriminació; la meua és una situació de privilegi. Què passa quan ets monomami, en situació administrativa irregular, sense xarxa familiar aquí i havent d’enviar diners a la família en el país d’origen? Què passa quan ets monomami i no tens entorn o no trobes habitatge? L’habitatge és avui dia un dels elements que marquen més la diferència econòmica entre les famílies biparentals (que paguen la renda de l’habitatge o la hipoteca entre dues persones adultes) i les monoparentals, on tot depèn del sou i dels ingressos de la mare (tots els estudis coincideixen que més d’un 80% de les llars monoparentals estan compostes per una dona i criatures).

Un estudi de la Fundació Adecco sobre monoparentalitat i feina assenyala el que anomena “la paradoxa de la monomarentalitat: les dones que crien soles els fills són les que més necessiten una feina, però de les que tenen més dificultats per aconseguir-la”. De fet, som la composició familiar que presenta major risc de pobresa, un 49,1%, mentre que la mitjana estatal es troba en el 27, 1%; més que les llars amb persones dependents o les llars unipersonals.

Com ens ho fem per criar i treballar?

La monoparentalitat t’obliga o bé a tenir una feina que es pot encabir entre les seves hores d’escola infantil, o bé una de freelance cobrant molt que et permeti treballar mentre dorm, a costa de les teues hores de son (amb els agreujants consegüents per a la teua salut mental, irritabilitat i sentiment de culpa per la manca de paciència amb la criatura). O, si no, a tenir una xarxa potent que es pot fer càrrec de la teua criatura en horari no escolar o tenir prou pasta per poder externalitzar les cures, ambdós casos acompanyats del sentiment de culpa pel fet de ser una mare absent; el primer cas, a més, condimentat amb la sensació de ser una càrrega per a eixa comunitat. Diria que res del que dic és diferent en les (mares de) famílies biparentals; segurament en la monomaternitat s’accentua. I, sobretot, es complica quan tu o la criatura us poseu malalts o l’escola agafa dia de lliure disposició i no et pots fer torns amb ningú per agafar-te el dia.

Sent ‘mono’, la logística es complica, ja que el cercle “feina-cures” es fa més petit i és més complicat sortir-se’n

La meua experiència diu que és difícil que s’entengui que, si la criatura no és amb tu (per exemple, quan es posa malalta) i no tens la família a prop, no hi ha ningú més amb qui pot estar. Vivim en una societat que té els infants desatesos i que carrega sobre l’esquena de les dones les feines de cures i sosteniment de la vida.

A vore, siguem sinceres. Criar i treballar és una merda, però ho hem de fer perquè vivim en un món capitalista. Però també perquè l’Estat ha relegat les cures a l’àmbit domèstic i privat, i això recau en les dones. És una merda, sigues biparental, mono, triparental o el que siga. Ara bé, sent mono, la logística es complica, ja que el cercle “feina-cures” es fa més petit i és més complicat sortir-se’n. Llavors, allò a què primer renuncies és el que està tan de moda de l’autocura, i també a l’espai propi. La Fundació Adecco assenyala que les persones monoparentals enquestades per l’estudi mostren insatisfacció en relació amb l’oci amb amistats (un 55%), temps personal (un 54%), qualitat del son (un 45%), relació familiar (un 30%) i un 67% indica que tot això afecta la qualitat de la seua feina remunerada. És clar que ja ni parlem de créixer en la carrera professional. Si aquesta és una renúncia que patim les dones en general en ser mares, amb la monomaternitat és pràcticament implantejable.

On són les polítiques públiques?

Dit això, i havent passat per l’Administració —on reconec que he fugit de fer activisme de monocriança perquè no volia ser només “la monomami”—, hi ha una cosa que no aconsegueixo entendre: com pot ser que no hi hagi mesures estructurals per acompanyar les maternitats dissidents, que cada volta són menys dissidents i més “normalitat” social? És a dir, hi ha la queixa contínua de la baixa natalitat (i em nego a dir que sort de la migració, perquè les compas migres no han de ser benvingudes per procrear gent que engreixi la caixa de les pensions, sinó per justícia social), i al mateix temps, la fórmula família cada volta és més diversa.

No puc entendre que no hi hagi mesures estructurals per acompanyar la criança

Com pot ser que no es desenvolupin polítiques públiques per acompanyar les diferents formes de família que hi ha? Òbviament, una política que cuidés i fomentés la construcció de comunitat seria més que necessària. Com és que no hi ha un sistema de canguratge públic com el “Concilia”, amb més cobertura horària, de perfils i territorial? Per què no hi ha oferta de lleure amb canguratge o no existeix aquest per qüestions vinculades a la salut? Com és que no s’ha aprovat ja la “llei de famílies”, amb 26 setmanes de permís de maternitat per a les monomamis, com diuen sentències del Tribunal Constitucional? No ens hauríem de plantejar doblar llavors el permís de lactància, els dies de permisos, de cures per a les famílies monoparentals? Com és que no es revisa el model fiscal per generar altres fonts d’ingrés més enllà de la contribució laboral que permetin instaurar un sistema nacional de cures? Com és que no tenim les mateixes ajudes que les famílies nombroses? Com és que no s’impulsa una ajuda universal a les famílies, tal com proposa el Ministeri de Drets Socials? Com és que no hi ha mesures previstes en el pagament de l’IRPF? O com pot ser que l’alcalde Collboni hagi eliminat la subvenció per al pagament de l’IBI que va aprovar Ada Colau? Com pot ser que continuï havent-hi acomiadaments o degradacions laborals quan ets mare? Com pot ser que tinguem el permís congelat des de fa tres dècades? Com podem permetre que els infants de famílies migrants tinguin i pateixin un risc de pobresa molt més alt que la resta?

No puc entendre que no hi hagi mesures estructurals per acompanyar la criança. La veritat, jo aposto molt més per polítiques de caràcter universal que mesures específiques per a cada col·lectiu. Ara bé, mentre aquestes arriben, descomptes en la quota d’autònoms, ajudes a les empreses perquè els siga més fàcil flexibilitzar les jornades de les monomamis, tarifació social en els serveis públics, en tots. Però, sobretot, fer polítiques públiques mirant les dones monomares que estan més fotudes, aplicant una perspectiva interseccional i un principi d’universalitat. Si tu fas polítiques públiques per donar cobertura (des de la perspectiva de la universalitat) a les persones que estan en pitjor situació, amb molta probabilitat estaràs aplicant una política pública que abasti també la resta dels perfils. Això seria una bona política pública.

En tot cas, la conclusió —després de 80 interrupcions de la meua petita benedicció, son interromput i un dia de lliure disposició de l’escola bressol inesperat— és que treballar i criar avui en dia és una merda, sigues mono o sigues bi. Si ets mono, ho tens més complicat, però si ets mono i migra o mono i disca o si, a més, t’has de fer càrrec de les cures dels teus progenitors, la cosa es fa inviable. L’altra conclusió és que no hem de ser només les monos o no hem de ser només les mares les que exigim polítiques estructurals de cobertura a les cures i a la criança; ha de ser tasca també de sindicats, de partits, etc. M’encantaria acabar dient que, mentre no les apliquen, que no esperin que donem el 100% a les nostres feines i quedar aixina com una mare empoderada, perquè no és cert. Moltes patim molt si no fem bé la feina. Moltes no s’ho poden permetre. Així que, mentre tot això no passe, continuarem explotant les nostres comunitats, posant en risc la nostra salut física i mental, o patint pobresa i exclusió. Això sí, amb molt d’amor envers les nostres criatures, agraïment a les nostres comunitats i traient energia d’on siga per organitzar-nos amb altres mares i amigues per reivindicar una vida plena i unes polítiques públiques amb les cures, les de tothom, al centre.