27/05/2022 | 06:00
El 15 de maig passat se celebrava el Dia Mundial de la Família. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 2020, a l’Estat espanyol hi havia gairebé 19 milions de llars, de les quals 2 milions eren de famílies monoparentals. Això vol dir que, en el 10,4% de les llars, les unitats familiars són formades per un únic progenitor i la mainada, mentre que, a Catalunya, aquest percentatge s’enfila fins al 12,8%. Es calcula que, des del 2006, el percentatge de famílies monoparentals ha crescut més del 24%.
Parlar de monoparentalitat és també parlar de perspectiva de gènere, tenint en compte que, a Catalunya, el 79,6% d’aquestes famílies estan encapçalades per dones. A l’Estat espanyol, la xifra ascendeix fins al 81,4%.
Els models familiars estan canviant, però fins a quin punt s’ha adaptat la societat a aquests canvis? Com actua el sistema davant d’aquesta diversitat? Existeixen discriminacions cap a les famílies monomarentals?
Discriminades només néixer: l’estigmatització del Registre Civil
Quan neix una criatura, automàticament, les famílies han de fer una sèrie de gestions. Una d’aquestes gestions és inscriure-la al Registre Civil. Sovint, aquest procés acaba sent un tràngol per a les famílies amb un únic progenitor, tenint en compte que molts registres civils continuen emetent un certificat de família basat únicament en els models de família biparentals. Segons l’advocada experta en Dret de Família, Aida Casanova, aquest fet “és greu”. “Com veiem en aquest exemple, la mare es veu obligada a marcar amb una ratlla el lloc designat a un altre progenitor”, explica. Una pràctica, diu Casanova, que marca per a sempre la partida de naixement d’una criatura “amb un espai en blanc que no hi hauria de ser, com si a aquesta família li faltés una peça”.
Tanmateix, Casanova posa en valor que cada cop n’hi ha més exemples de bones praxis en funcionaris que, davant d’uns mecanismes burocràtics hermètics, opten per facilitar les coses a les famílies mantenint només el nom de la criatura i de la mare.
Desigualtats en els permisos de cura
L’1 de gener de 2021, amb l’entrada en vigor de l’equiparació dels permisos de cura del menor entre ambdós progenitors, diverses entitats de famílies monoparentals denunciaven la retallada de drets a les seves criatures. Amb els nous permisos, les criatures nascudes en llars monoparentals només disposen de les 16 setmanes de prestació, en comparació amb les 32 de les famílies biparentals. Segons l’advocada Aida Casanova, la norma actual adopta com a únic el model de família biparental, i exclou altres models existents. I assegura que “les famílies monoparentals han estat oblidades per un sistema que regula com cuidar els nadons en els seus primers mesos de vida”.
“Les famílies monoparentals han estat oblidades per un sistema que regula com cuidar els nadons”
Raquel Orgillés és mare monomarental per elecció. Al novembre del 2019 va parir la Nora, pocs mesos abans que esclatés la pandèmia. Sent família monomarental, només va tenir dret a les 16 setmanes de prestació i als dies del permís de lactància per tenir cura de la petita. Tot i que, segons explica, “la vida va fer que, quan quedaven quatre dies per tornar a la feina, ens confinessin”. Una etapa que, malgrat ser “molt dura”, va agrair. Així va poder “rescatar temps per a la Nora”.
Casanova, que fa anys que lluita als jutjats perquè les mares de famílies monoparentals disposin de 16 setmanes més de prestació, assegura que cada cop existeixen més sentències a l’Estat Espanyol que marquen un precedent, “reconeixent que la llei és discriminatòria per al nadó i per a la mare”. I sosté que “cal una sentència del Tribunal Suprem que posi fi a aquesta desigualtat envers les famílies monoparentals”.
Mares soles: el mirall de la desigualtat
La vulnerabilitat de les famílies monoparentals sovint és conseqüència de factors com la desocupació, la pobresa i les respostes discriminatòries que pateixen. Segons l’Enquesta de condicions de vida (ECV) de l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2019, pràcticament la meitat de les llars monoparentals a l’Estat espanyol viu amb ingressos que són per sota del llindar de pobresa; llars amb una renda inferior al 60% de la renda mitjana.
Pràcticament la meitat de les llars monoparentals té ingressos que són per sota del llindar de pobresa
Però no només això: de nou, la desigualtat afecta de manera molt diferent en funció de si les famílies estan encapçalades per homes o per dones. Per exemple, segons un informe de l’Observatori La Caixa del 2018, amb dades extretes de l’ECV, el risc de pobresa monetària de la població total a l’Estat espanyol era del 22%. Però quin era el risc de pobresa en el cas de les famílies monoparentals? A les llars encapçalades per dones, pujava més del doble, fins al 45%. A les que encapçalen els homes, en canvi, el 29% pateix risc de pobresa monetària, només set punts percentuals per damunt de la mitjana. Una altra dada rellevant és la de la vulnerabilitat econòmica: a les famílies monomarentals és del 57%, mentre que a les monoparentals és del 41%.
Quotidianitats discriminatòries
Cada cop més estudis constaten que la discriminació social i econòmica persisteix i, paral·lelament, diverses famílies denuncien que se senten excloses i que viuen en una societat que no té gens d’empatia envers les que estan encapçalades per un únic progenitor. Així ho veu la Brexi, que té 28 anys i és mare d’una criatura de 7. Després de patir maltractaments psicològics per part del pare de la nena, ara fa 5 anys, ella i la seva filla formen una família monomarental. “Afrontem situacions quotidianes carregades d’obstacles”, explica, i reconeix que, durant el confinament, més d’un cop va haver de deixar la filla de 4 anys sola a casa perquè la gent la increpava quan la portava a comprar, “desconeixent absolutament” la seva problemàtica.
En aquesta línia, Raquel Orgillés diu que socialment existeix “incomprensió” cap a les famílies que, com la seva, sovint han de portar les criatures allà on van les mares. Quan buscava escola per a la seva filla, per exemple, recorda que no va poder fer algunes visites de portes obertes perquè no li deixaven anar als centres amb la criatura. Una altra discriminació quotidiana la pateix als supermercats, els quals acostumen a oferir descomptes per a famílies nombroses i no per a les monomarentals. Aquesta realitat, segons la Raquel, es va magnificar durant el confinament, “quan molts establiments prioritzaven les entregues a domicili de persones grans i de famílies nombroses”. En canvi, cap d’aquests establiments no va tenir en compte les famílies amb un únic progenitor.
Els models familiars que predominen a l’educació continuen sent les famílies biparentals
Des de la Federació de Famílies Monomarentals de Catalunya assenyalen que aquesta exclusió també es produeix des de la primera infància, perquè els models familiars que predominen a l’educació dels més petits continuen sent les famílies biparentals; una realitat que segueix ben present als llibres de lectoescriptura i al material didàctic amb què creixen les criatures.
L’accés als ajuts, una cursa d’obstacles
El 12 de maig es tancava el termini per demanar beques i ajuts per a l’educació del Ministeri d’Educació i, un any més, les famílies monomarentals denunciaven haver-se vist afectades per “una normativa que les discrimina”. Segons un estudi jurídic del Reial decret 154/2022, impulsat per l’associació Mares Solteres por Elecció, aquesta normativa “no garanteix la igualtat, sinó que magnifica les desigualtats en aquelles famílies o col·lectius més necessitats de beques”.
Però per quin motiu consideren que magnifica les desigualtats? El cas és que el Reial decret 154/2022, de 22 de febrer, estableix uns llindars de renda i patrimoni familiars que penalitzen les famílies monoparentals. Per exemple, una família monoparental amb una criatura no pot accedir a aquests ajuts si té una renda superior als 13.806 euros bruts anuals, mentre que una família biparental ho pot fer si no cobra més de 17.742 euros anuals. O dit d’una altra manera: les famílies que no arriben al salari mínim interprofessional (SMI), segons aquest Decret, no poden accedir a la totalitat d’ajuts. Una norma que l’advocada Casanova veu injusta perquè deixa fora les famílies que més ho necessiten. I assegura que els criteris d’accés s’haurien de revisar, perquè una família monomarental amb una o dues criatures difícilment podrà tirar endavant si disposa d’una renda inferior a la que dona accés als ajuts. “El suport de les institucions pel que fa als ajuts socials i a la legislació laboral és més necessari que mai”, assegura Casanova.
L’hostilitat del mercat laboral envers les famílies monomarentals
La pandèmia ha castigat amb força les més vulnerables i, en conseqüència, també les famílies monomarentals. La Raquel es va quedar sense feina per la crisi de la Covid-19 i això va fer trontollar la seva salut mental i la criança. Amb una trajectòria professional que havia estat lligada a la restauració, té clar que no vol tornar a exercir en aquest sector “perquè els horaris són incompatibles amb la vida familiar, i més encara sent mare sola”, explica. El seu repte principal, diu, és trobar una feina que s’adapti a la seva situació familiar.
Per la seva banda, la Brexi treballa actualment sense contracte i durant algunes hores per tal de compaginar la feina amb els estudis. Assegura, a més, que té molts problemes de conciliació: “No puc tenir una feina estable perquè és incompatible amb la criança i la logística que implica”, sosté.
Per al 74% de les mares, les mesures de conciliació que ofereix la seva empresa són insuficients
De fet, segons l’informe Monomarentalidad y empleo 2020, de la Fundació Adecco, el 74% de les mares declara que les mesures de conciliació que ofereix la seva empresa són insuficients. I no només això: 7 de cada 10 mares fa més d’un any que estan sense feina a causa d’una manca de polítiques laborals que permetin conciliar. El 17% de les mares afirma, a més, que té algun tipus d’ocupació sense contracte.
En aquesta línia, l’advocada Casanova assegura que calen polítiques laborals especifiques que facilitin la conciliació, i posa sobre la taula una proposta: “Que les famílies monoparentals tinguin preferència a l’hora d’obtenir adaptacions o reduccions de les jornades. Si això no és possible, que disposin de compensacions econòmiques, perquè el risc de perdre la feina sol ser molt alt”, rebla.
L’habitatge digne, un repte pendent
Sens dubte, el dret a l’habitatge és un dels aspectes que més preocupació generen a les famílies monoparentals. Segons l’estudi FAMiliaS 2019, el 70% de les dones que encapçalen famílies monomarentals assegura que el seu salari no li permet cobrir la despesa familiar. A banda, el 61% afirma que ha tingut problemes econòmics que han fet que redueixi les despeses de l’habitatge els darrers mesos.
Pel que fa al règim de tinença de l’habitatge, un 41% és propietari o propietària d’una llar amb hipoteca, mentre que un 14% té una propietat sense deutes, un 25% viu de lloguer i un 10% viu en llars de familiars. Aquest darrer és el cas de la Brexi i la seva filla. Malgrat que inicialment vivien soles, la Brexi es va veure obligada a tornar a casa dels pares quan el contracte del seu pis es va acabar i en un moment que no tenia feina. Denuncia que l’accés a qualsevol contracte de lloguer passa per disposar dels ingressos que generen dues persones i que, per aquest motiu, en termes d’habitatge, les mares solteres són “les grans oblidades”.
Elena Vallé, presidenta de la Federació Catalana de Famílies Monoparentals, va més enllà i recorda que no existeix la deducció del lloguer ni cap tipus de reducció de l’impost sobre béns immobles (IBI) general “com sí que passa en el cas de les famílies nombroses”. Per tant, diu, les monomarentals “s’han d’esperar que l’ajuntament en qüestió aprovi una subvenció específica que té data de caducitat”.
Excloses de l’oci i de la cultura
Segons l’Enquesta de condicions de vida de l’INE de l’any 2019, el 48,8% de les famílies monoparentals no es pot permetre anar de vacances com a mínim una setmana l’any. La Federació Catalana de Famílies Monoparentals assenyala, en aquest sentit, una sèrie de criteris que acaben excloent de l’oferta cultural les famílies encapçalades per un únic progenitor. Exemples d’això són els carnets que no ofereixen descomptes a les famílies monomarentals o el fet que viatjar costi el mateix a dues persones adultes amb una criatura que a una de sola. A Port Aventura, totes les ofertes s’adrecen a famílies biparentals, i el preu és el mateix tant si hi viatja un adult com si ho fan dos. De fet, el descompte per a famílies monoparentals només serveix quan es fa la compra a la finestreta.
El 48,8% de les famílies monoparentals no es pot permetre anar de vacances com a mínim una setmana l’any
La Raquel constata que aquesta realitat es dona, també, en els serveis hotelers. “Algun cop que per feina he hagut de fer nit en una altra ciutat, m’han cobrat exactament el mateix que si hi anéssim dos adults”, explica. I no només això, sinó que aquesta exclusió també es reprodueix en altres ofertes com el carnet del Tibidabo, per exemple, que, tot i afegir les famílies monomarentals, el cost acaba sent el mateix que per a les famílies biparentals.
La Brexi assegura que, a Barcelona, moltes propostes culturals deixen de banda les famílies monomarentals, com ara l’Aquarium, que ofereix una entrada familiar per a dos adults i dues criatures o que incorpora descomptes per a famílies nombroses, però no per a les monoparentals. En aquest sentit, la presidenta de la Federació Catalana de Famílies Monomarentals, Elena Valle, reivindica visibilitat. “Volem que ens tinguin en compte quan es fan propostes adreçades a les famílies”, diu, i demana que, com a mínim, es produeixi una equiparació amb les famílies nombroses.
L’advocada Aida Casanova conclou que el repte principal és “canviar la mirada i entendre que vivim en una societat diversa, formada per famílies de molts tipus”. També reivindica que, mentre aquest canvi estructural no es produeix, calen dues coses imprescindibles: “Que els col·lectius vulnerables estiguin units i, especialment, una justícia empàtica, ràpida i efectiva”.
