04/08/2025 | 06:00
Quines preguntes ens hem de fer per entendre bé els adolescents, els seus desitjos i les seves pors?
Quan parlem de què necessita la infància, hi ha coses que són com més clares, però no sabem ben bé què és el que els adolescents necessiten veritablement a casa seva, a l’escola, al casal de joves o allí on siguin. Quan ets a la primària, l’escola és la infància. Per moltes activitats d’extraescolars que facin després, viure la infància és viure a l’escola. Però, a mesura que van creixent i arriben a la secundària, ja no és clar que l’adolescència sigui l’escola. Sí que l’institut és el lloc per practicar l’adolescència, però ells volen tenir més coses que no siguin l’insti. Llavors, com fem que la vida no escolar sigui una vida rica?
Des de la teva experiència i escolta activa dels nois i de les noies, quines diries que són les seves reivindicacions vitals i polítiques?
Què és allò que els adults estaríem obligats a posar al seu abast, ens hauríem de preguntar. Després ja veurem si ells ho entomen o no, si és una cosa que hem pensat nosaltres, però ells i elles, no. Quines són les necessitats a les quals s’hauria de donar resposta? Què hem de garantir com a societat a un adolescent? Primer, que algú l’ajudi a entendre què dimonis li està passant. Li hauríem de poder assegurar que sempre trobaran alguna persona adulta que els donarà prou tranquil·litat per parlar (o no parlar), però per mirar-se’l i que li digui “estàs agobiat“, “estàs ratllat“, “estàs enamorat”… Que l’ajudi una mica a entendre’s, per poder gestionar la seva pròpia adolescència i els seus malestars o benestars. Perquè l’adolescència no deixa de ser una batalla contra la infància, en un intent de ser no-se-sap-què. Per tant, garanteixi vostè que al costat de cada noi i noia hi ha adults que els permeten entendre una mica què és el que estan vivint.
“Hem d’aconseguir que el conjunt d’adults que envolten l’adolescent no se’l mirin com un problema”
I això no només recau en la família, en el sentit més ampli (mares, pares, germans grans, cosines…), sinó també en els professionals de les escoles, el monitoratge, les entrenadores…
Parlem d’això, sí. Que tothom que s’acosta a un adolescent assumeixi clarament que és un educador. O sigui, d’alguna manera, que tindrà una influència educativa en aquella persona. Que el conjunt d’adults que envolten l’adolescent no se’l mirin com un problema, sinó com una persona que té les seves necessitats. I també que no amaguin que tenim un interès que esdevingui un membre raonable de la societat. Hem de garantir que des d’un pediatre fins a un policia local, per exemple, clarament es dediquin, no a vigilar-lo, sinó que tinguin interès genuí en la seva vida. Després, és clar, hi ha altres necessitats importants, com la de protegir-lo d’una societat de mercat que vol fer de l’adolescència la gran etapa de fidelització al consum.
Ser adolescent avui, amb tanta pressió consumista desenfrenada, dins i fora el món digital, em sembla especialment difícil.
Justament és durant l’adolescència quan tu generes un hàbit per a tota la vida. Per això diem que no fumis als 15 anys, perquè, quan s’adquireix un hàbit en les etapes d’adolescència, és molt més complex després deshabituar-lo. És més difícil perquè està associat a vivències molt intenses i a les primeres experiències, i això és molt potent. Per tant, ens hauríem d’ocupar de protegir l’adolescent del mercat en la mesura en què puguem, que no fos la diana, el target que busquen totes les marques. I això, els adolescents, seria interessant que ho aprenguin a detectar.
“Els adults sempre entrem en pànic i ens dediquem a prohibir en lloc d’educar: siguin drogues o telèfons mòbils”
Acabes de publicar precisament el llibre No sense el meu mòbil, que va sobre el gran debat entre pares i adolescents d’aquesta època.
Ha sortit en un moment de moltes contradiccions. No vull convertir-me en defensor de les pantalles, però tampoc crec gaire en les prohibicions per se. Neix d’una preocupació: els adults entrem sempre en pànic, un pànic molt moral, quan hi ha noves crisis o nous conflictes amb els joves… i ens dediquem a prohibir aparells, substàncies, drogues. En lloc de parar-nos a pensar i a educar perquè visquin en aquest món, que serà digital, que ja no serà el món d’abans. Hem d’intentar aprendre a viure en un món digital. L’adolescent, generalment, sempre busca arriscar, experimentar, i nosaltres tenim la missió d’educar, però no imposar, perquè esdevingui un bon consumidor. Jo porto treballant amb adolescents des dels anys setanta, i cada generació té nous problemes i nous riscos… No serveix fer el mateix que fèiem amb els xavals dels anys vuitanta i noranta… amb els xavals d’ara veient vídeos de TikTok de 30 segons al telèfon mòbil.
Administracions públiques, escoles i, en general, els adults tendim a prohibir quan els joves volen consumir alguna cosa que creiem addictiva i perillosa: des de les drogues, l’alcohol, el tabac… fins als telèfons mòbils, els videojocs o les aplicacions de joc en línia.
L’escola prohibeix per no tenir conflictes dins de l’aula, perquè, òbviament, un grup de 30 adolescents amb telèfons mòbils dins d’una aula distorsiona totalment. Els adults, pares o no, donem confiança a les administracions públiques perquè regulin o prohibeixin l’ús dels telèfons mòbils com abans ho vam fer amb l’alcohol o el tabac. Per exemple, l’alcohol és prohibit fins als 18 anys, i a partir d’aquesta edat és de lliure consum. Però, qui va esperar fins als 18 anys per beure alcohol? A més, els joves reben una allau de publicitat en què se’ls diu que el millor món possible és prendre una cervesa a la platja amb els seus amics als estius del Mediterrani! No es poden comparar l’alcohol i el telèfon mòbil, eh, però l’exemple ens pot servir per entendre millor què fer amb aquest tema.
No és el mateix un adolescent que té un entorn familiar molt preocupat per ell, amb pares que li ensenyaran a fer un bon ús del telèfon, que té moltes hores d’extraescolars o moltes activitats a les vacances… que un adolescent d’un entorn social humil, que no fa vacances a la platja, que no té res a fer en tot el dia…
Jo visc a Cornellà, al Baix Llobregat, i parlo amb molts alumnes i xavals dels barris de les perifèries, i m’hi fixo en les diferències socials entre adolescents. Com més empobrit està el teu entorn, més impacte té la pantalla en els teus imaginaris. Molts d’aquests xavals són sempre al carrer, i acostumen a estar mirant el mòbil… Gairebé tots tenen mòbil abans dels 16 anys. No tenen altra cosa a fer ni a mirar. Els seus pares estan treballant tot el dia, i sovint tampoc poden ajudar-los a descobrir que una pantalla els pot enganyar. Si només prohibeixes i au, no estaràs ensenyant a utilitzar les pantalles. I, de mòbil, vulguis o no, en tindran igualment. El debat que hem de tenir no és mòbil sí o no, sinó intentar fer-los veure que no tota la realitat passa per una pantalla i que, malgrat tot, quan mirem les pantalles, no ens poden enganyar. Avui, alguns d’aquests adolescents es converteixen en esclaus abans d’hora d’un sistema que els vol com a consumidors de xarxes socials.
I què més et sembla que hauríem de tenir clar per enfocar-nos a millorar les vides dels nois i de les noies?
També hauríem de facilitar-los tot allò que tingui a veure, no exactament amb l’escolarització, sinó més àmpliament amb les ganes de saber, amb les ganes d’interessar-se, amb les ganes de descobrir per què passen les coses… I això és especialment important en un moment en què la separació entre la proposta oficial de la secundària i el món adolescent és tan gran que, al final, sembla que siguin dos mons que no s’entenen ni tenen cap relació.
Estem entrant en un univers en què pràcticament sempre hi ha una app que en sap més que tu, del que sigui. Hem d’aconseguir fer possible que l’adolescent se senti bé descobrint i aprenent, que tingui alguna experiència de felicitat vinculada a l’institut i d’alguna part del que hi aprèn. Si l’escola com a territori d’aprenentatges és una experiència negativa per definició, anem malament. Quan parlem d’abandonament escolar, parlem que hi ha massa nois i noies que surten de l’institut rebotats amb les ganes d’aprendre i de saber.
Em fas pensar en el que explica la sociòloga Aina Tarabini en el seu estudi L’escola no és per a tu: el rol dels centres educatius en l’abandonament, quan parla de com arriba a condicionar la mirada i les expectatives que el professorat projecta cap als estudiants adolescents.
Sí, això. Ens calen mirades que l’ajudin a descobrir que pot aprendre, mirades que l’ajudin a descobrir que té alguna vàlua, que serveix per a alguna cosa. Caldria que el sistema no expulsés tanta gent. Més enllà de la crisi de la secundària actual —que, de fet, en són moltes, de crisis, alhora—, hem de trencar algun dia les parets de l’escola perquè realment hi entrin més programes i oportunitats per aprendre d’altres maneres. Això ajudaria que majoritàriament els adolescents acabessin vivint l’escola com una cosa més interessant que no només un lloc on s’ha d’empollar; i l’escola descobriria que a fora també s’hi aprèn, a fora també s’hi fan coses.
“Necessitem interlocutors digitals amb els adolescents, capaços de saber quin valor donen a cada espai, per què passen d’un lloc a un altre”
Ja fa uns anys que, arran del Pacte contra la Segregació Escolar de Catalunya, s’ha anat entenent que això és un problema viu i estructural, però hauríem d’anar parlant de segregació educativa, en un sentit més ampli d’educació, per anar més enllà de l’escola. No trobes?
Sí, els adolescents, per més que siguin en xarxes socials diverses, acaben trobant-se en universos uniformats, universos més o menys egocèntrics, que no s’interrelacionen o ho fan molt poc. Com a societat, en aquests espais no tenim pensat ni dissenyat el que abans era l’observador de carrer, que anava de plaça en plaça i menjava pipes amb ells, i que més o menys sabia de què anava la moguda.
En aquest moment no sabem de què va la moguda digital, en molts casos. Necessitem unes certes pautes de mirades tranquil·les; no vull dir d’observació per descobrir patologies, sinó que ens permetin saber quina és la seva cosmovisió digital, com s’hi se senten, com s’enamoren digitalment, què els interessa. Vaja, necessitem interlocutors digitals amb els adolescents, que siguin capaços no només de saber què fan, sinó quin sentit hi donen, quin valor, per què passen d’un lloc a un altre… Cal tenir en compte que el món digital també és un món hiperempobrit. En gran part, es tracta també d’enriquir-los, que tinguin ganes d’accedir a mons digitals diferents. Passa com en el món físic, i no hem de pressuposar que un adolescent té un coneixement absolut del món digital.
No deu ser que els hem anat confinant i deixant-los massa sols davant les pantalles, perquè hi ha menys opcions a l’espai públic? Cada vegada hi ha més veus que qüestionen que potser el problema no és massa temps de pantalles, sinó poc temps a l’aire lliure, temps de carrer…
Fa un parell d’anys, va sortir un estudi en què els pares i les mares estaven molt preocupats perquè els fills adolescents no tenien amics. Però, és clar, això després d’haver passat la vida intentant dir “no t’ajuntis amb aquell”, “no vagis amb segons quin altre”… Sense voler-ho, s’acaba convertint l’altre en un enemic i una mena d’etiquetatge negatiu de la realitat física, en la qual, al final, l’infant o l’adolescent està sol. I, si està sol, ha de buscar les relacions fora de l’univers físic. Perquè ja li han dit que tot allò físic és negatiu, que el perill és al carrer… I, és clar, al final com a jove incrementes l’altra realitat.
A més, com que els adults sempre han estat més reticents al món digital, els adolescents també senten que aquest és el seu espai. Des de sempre han intentat buscar racons de la vida en què no hi hagi adults, i internet és aquest univers en el qual no hi ha adults, o no tants. Sempre hi ha hagut una mena de fugida a “territori no adult”. I, com et deia, no hi ha una observació pacífica d’aquest relativament nou món.
“L’infant o l’adolescent està sol. I, si està sol, ha de buscar les relacions fora de l’univers físic, al món digital”
I també hi ha una hiperprotecció una mica desbocada socialment, que arrosseguem de la infància a l’adolescència, oi?
Fa poc he estat en un parell de classes de sisè de primària parlant amb nois i noies sobre què els esperava a l’institut i, és clar, a alguns els sabia greu, perquè ja no tindran la mestra i, en canvi, d’altres estaven contents perquè, per fi, s’alliberen de l’escola. Si un municipi vol cuidar la transició de la infància sense hiperprotegir, ha de cuidar com és el primer de l’ESO i amb qui està l’adolescent. D’una banda, com s’organitza l’institut, però també quins serveis, quins espais, quines oportunitats ofereixes a les tardes, en el foraescola. No oblidem que, en un sistema fatídic com és la nostra jornada compactada actual, això és clau. Dic “fatídic”, perquè aguditza més encara el temps buit en què l’adolescent no sap què fer, i els pares i les mares s’obsessionen a omplir-lo massa d’activitats.
I quin paper creus que tenen o haurien de tenir el temps lliure i les activitats de lleure en la vida adolescent, en un escenari on impera la lògica d’aprofitar al màxim i rendibilitzar el temps?
A mi em sembla que el problema de les activitats juvenils col·lectives és que tenen un punt zero complicat, perquè políticament són negatives: si tu facilites autèntics espais de creació als adolescents, generes un problema amb l’adult que et vota. Per exemple, fa uns anys, just després de la pandèmia, en un municipi del Baix Llobregat van crear una mena de beca per donar diners als adolescents perquè es poguessin divertir i… què va passar? Doncs que la gent gran ho va criticar durament. Però és que, com a polític, has d’arriscar-te. En general, qualsevol activitat creativa, agrupativa, d’un adolescent és més aviat incòmoda per a l’Administració.
Crec que s’hauria de fer l’esforç d’oferir una sèrie de recursos per als i les adolescents, i que la meitat de l’oferta es deixés oberta al que puguin suggerir ells mateixos, a partir de la mateixa oferta que tu fas. Que tinguin més possibilitats d’organitzar coses en funció d’allò que en aquell moment necessiten o, fins i tot, que acceptis modificar el format que tu vols oferir i acabis programant un torneig de videojocs al FIFA 2025, per exemple.
De fet, tenim molt instal·lada, com a societat, aquesta associació que adolescència és igual a problema…
I jo sempre dic: “Vostè era una adolescent de manual i ha arribat a ser una mare raonable. Molt probablement, el que vostè no vol és que la seva filla sigui com vostè!” [Riu.] El que vull dir és que calen ajuntaments que acceptin que els iaios de la ciutat els criticaran, però que es preguntin el sentit d’allò que estan fent per als seus joves. I això requereix també la paciència professional de treballar amb adolescents, que diuen que ara fan un projecte i dos dies després potser l’abandonen.
Això, sabent de la dificultat de copsar l’opinió dels joves, més enllà dels consells de joves, que representen a qui representen. El gruix de xavals no hi és, i s’ha de pensar com estimulem les coses que fan plegats: com es diverteixen junts, com la lien junts o com construeixen junts. Perquè, malgrat l’egoisme dominant, l’adolescència continua sent una etapa en què fer les coses junts encara té un valor enorme per a ells i per a elles. Per això, les activitats que proposin les administracions s’han de pensar d’una manera que impliquin els mateixos adolescents al màxim possible, i que siguin activitats que els comportin sempre relacionar-se amb altres de diferents.
“Veiem els comportaments dels joves adolescents com una cosa estranya, sense escoltar-los”
Recordo que en uns seminaris sobre pobresa infantil, fa anys, posaves l’exemple d’adolescents que deien que, en lloc d’ajuts per menjar, volien diners per poder comprar-se gomina, perquè deien que el que els faria sentir millor seria això. Reivindicaven ser escoltats i capacitat de decisió sobre el seu benestar.
Tenim una desmemòria important: quan Apple va obrir la seva oficina a la plaça de Catalunya de Barcelona, hi havia un munt d’adolescents que sempre hi eren pels voltants, perquè era l’únic lloc on hi havia wifi potent gratuït. Aquell acabava sent el lloc on trobar-se i passar la tarda. En algun moment hi va haver un cert conflicte, perquè l’Ajuntament volia dissoldre’ls, moure’ls d’allà, perquè deia que molestaven… Fins que va decidir de posar wifi públic en altres llocs de la ciutat. A vegades ens oblidem de coses bàsiques i veiem els comportaments dels joves adolescents com una cosa estranya, sense escoltar-los. Perquè també és ben cert que gairebé sempre els recursos responen a pressions dels adults.
Quan es van impulsar polítiques de joventut als anys vuitanta, seguint la línia de Barcelona, va aparèixer com a reivindicació una cosa que ningú no s’ha atrevit a posar en marxa: una mena de casal de joves amb habitacions, per anar a fer-hi l’amor. Ens hem enamorat, tenim parella, volem estar junts i on anem si no tenim cotxe? Era com un reclam per dir, seriosament, vols parar-te a mirar quines són les noves-velles necessitats del jovent? I sovint són necessitats que l’adult o l’Administració no està disposat a considerar.
Tenim en marxa un pilotatge per a polítiques d’estiu des de l’Aliança d’Educació 360 amb la Diputació de Barcelona en una dotzena de municipis i molts d’aquests municipis posen sobre la taula el repte de com arribar més i millor als adolescents. Què els diries?
Diria que hem de canviar una mica el xip, perquè no es tracta d’ocupar-los el temps ni que estiguin controlats. A l’estiu, és clau la idea del refugi climàtic, que tothom pugui tenir algun lloc on estar-hi fresc i, per a l’adolescència, doncs que hi hagi espais on puguin estar-hi sense liar-la, sense que ningú es fiqui amb ells, temps per avorrir-se en condicions i temps per entretenir-se en condicions.
Llavors, quan són allà, de passada, que puguin pensar que potser val la pena fer un taller de còmic o que puguin descobrir que n’hi ha d’altres que estan fent no-sé-què que mola… Cal oferir-los espais de vida tranquil·la i escoltar-los. Quan entren en la corba aquesta de “quin avorriment”, “no sabem què fer”, “estem cansats, fa calor”… doncs que puguin veure que sí que poden fer alguna cosa diferent. I, és clar, perquè se’ls pugui encendre aquesta llum i ganes, vol dir que l’oferta i les possibilitats existeixen i les tenen a l’abast.
