19/06/2025 | 06:00
Quin sentit té avui Rosa Sensat?
Té més sentit que mai. En un moment que l’opinió pública necessita explicacions, perquè hi ha molt desconcert, molt desordre i molta opinologia sobre el que passa en el món de l’educació, Rosa Sensat pot ajudar a clarificar. Penso que, amb tots els seus anys d’història i tota la reflexió que hi ha al darrere, té les idees clares i sap endreçar i argumentar amb serenor.
D’això vol anar l’entrevista, d’aquest garbuix de missatges que sovint són tan alarmistes. Però veig més Mar Hurtado donant la seva opinió i guerrejant a les xarxes socials que Rosa Sensat com a entitat prenent posicions.
Sí que ho fa, des d’un lloc més institucional, amb la calma i la prudència necessàries, però també la persistència, mentre que la Mar és impulsiva i té necessitat de comunicar i d’anar més ràpid que l’associació. I aleshores ens trobem entre qui represento i qui soc. Però, després de pensar-ho molt i de parlar-ho amb els meus companys de junta, hem estat d’acord que el que jo pugui dir o opinar com a persona no perjudica l’associació. Al cap i a la fi, no estic comunicant res que vagi en contra del que diu l’associació, simplement ho faig d’una forma més contundent.
Ara li diré algunes coses que s’escolten sovint en el debat educatiu, per conèixer la seva opinió. Començo: “Els docents estan cremats”.
Crec que és cert i que es podria haver evitat. Hi ha esgotament a causa d’una sèrie de situacions que des de l’Administració no s’han atès a temps, o s’ha fet com que no hi eren, i ara toquem límits, però a la vegada no subscric totes les opinions negatives que s’escolten. Hi ha qui es queixa de forma poc argumentada fent soroll. Aquests distorsionen el missatge. Em molesten.
“La docència està desprestigiada”.
No sé fins a quin punt és cert. Hi ha una ideologia que vol desprestigiar-la, però penso que no ho està tant com ens volen fer creure. Ara bé, això està a les nostres mans. Potser cal que expliquem el que fem i el que necessitem.
“El nivell dels alumnes ha baixat”.
Aquesta m’altera. Hauríem d’aclarir primer què significa nivell, i, un cop aclarit, parlem d’aquest nivell. No tot és nivell acadèmic en una escola; n’hi ha molts altres que no han baixat. Segons la importància que donis a un nivell o a un altre, ens podem posar les mans al cap o no. Si només ens centrem a parlar de baixades de nivell, sense tenir clar de què parlem, no anem enlloc ni solucionem res.
“Hauríem de revisar la democràcia als centres educatius; cal que els sentim com l’escola de tothom”
“Als claustres no hi ha democràcia”.
Aquesta qüestió m’ha fet reflexionar molt des que soc presidenta de l’associació. Quan era cap d’estudis, estava segura que la democràcia s’exercia igual en tots els centres. M’he adonat que no; hauríem de revisar-ho; el Departament hauria de vetllar pel fet que fos així. Cal que sentim cada centre com l’escola de tothom, trobar maneres de consens i construir projectes conjunts.
“Es menysprea el coneixement”.
Tornem al nivell. Què entens per coneixement? Què necessiten els nens i les nenes per avançar en la societat actual? Aquest coneixement? Fem-nos aquestes preguntes en els claustres i, segons el que decidim i consensuem, tirem cap endavant. Però fem-les i responguem-les honestament. I pensem en el món actual, no en el que vam viure nosaltres. Si ens quedem encallats en el passat, l’idealitzem, i és clar que hem de saber moltes mates i molta llengua, però l’objectiu sobretot és despertar ganes de saber-ne més. No hem de ser mestres de mates o de llengua, sinó mestres de ganes d’aprendre llengua o mestres de ganes d’aprendre mates.
“Ens imposen metodologies”.
Gens d’acord. És una d’aquestes idees que ens volen fer creure simplement per desprestigiar una metodologia en concret, que no agrada o que suposa molt d’esforç i molta organització per dur-la a terme. I, com que això molesta, la desprestigiem i la posem al sac de les coses que no funcionen sense analitzar-la i sense adonar-nos que és una metodologia que ja usaven els mestres de la República.
Es refereix al treball per projectes.
En general, a totes les metodologies globalitzades, les que aborden l’aprenentatge d’una forma global, que és com aprenen les criatures.
“Les metodologies globalitzades no poden ser la causa de cap davallada a les PISA, perquè no s’estan aplicant en molts llocs”
Hi ha qui en culpa dels mals resultats de les proves PISA (Programa per a l’Avaluació Internacional d’Alumnes).
De les PISA, tothom en parla sense haver-ne fet una bona anàlisi. Les metodologies globalitzades no poden ser la causa de cap davallada, perquè no s’estan aplicant en molts llocs. I a secundària són residuals. Ara bé, matisant això, puc dir que el moviment d’Escola Nova 21, que va néixer aprofitant un moment de ganes de transformar, no es va interpretar bé, es va centrar molt en una visió estètica, d’imatge, sense aprofundir ni fer una reflexió pedagògica dins dels centres, i, per tant, els canvis no es van aplicar profundament. I a causa d’això es van fer barbaritats en nom de les metodologies globalitzades. Però això són metodologies mal aplicades, no són la causa dels mals resultats de PISA; les causes són multifactorials.
A Rosa Sensat teniu diversos grups de treball i un d’aquests grups està molt focalitzat en l’aprenentatge. Teniu una idea clara sobre com s’aprèn?
Una criatura, infant o adolescent, no entén la vida de forma segmentada, sinó global. Va descobrint el món que l’envolta de forma global. I el que és més interessant és que necessita relacionar les coses, les que li passen, les que creu que li passaran, els descobriments que fa, les interaccions amb el medi…; tot això ho fa alhora. No pensa matemàticament i prou, no pensa des d’un llenguatge i prou, no pensa des d’una ciència en concret i prou; necessita comprendre de forma global i llavors interrelaciona coneixements. I si s’aprèn d’una determinada manera, la metodologia d’ensenyament hauria d’adequar-s’hi. El nen s’adapta a aprendre de forma fragmentada perquè no té més remei, i ho fa tan bé com pot; però, com que no és la seva manera natural d’aprendre, hi ha resistència, i la més gran i preocupant és que pot perdre les ganes d’aprendre. És important que els nens puguin descobrir les coses que els passen des d’una quotidianitat, des d’un comprendre amb significat. Per tant, el mestre ha de saber generar contextos d’aprenentatge per anar-ne extraient el coneixement que necessita l’infant. I això és molt difícil, i no ens ensenyen a fer-ho d’aquesta manera. Ho has d’aprendre tu. A l’associació parlem molt de contextos d’aprenentatge: el docent els provoca, i l’infant va aprenent des de la seva globalitat de coneixement.
Suposo que això a infantil i a primària es pot implementar, però amb una estructura com la de secundària sembla inviable.
Hi ha experiències que funcionen, i convidem molts docents a visitar-les perquè s’adonin que és possible. Suposa una organització poc habitual i, per tant, una lluita més. Però pots fer-la; el currículum ho permet. Comprenc que no és fàcil, però cal oferir una manera alternativa d’entendre com es pot ensenyar. Si a l’institut penses en els especialistes com els professors d’una assignatura, és difícil que ho puguis imaginar d’una altra manera. Però, si penses en l’especialista com una persona que pertany a un grup de mestres que pot aportar molt coneixement des de la seva especialitat, col·laborant amb els altres fent codocència, preparant materials conjuntament… la imatge canvia, oi? I això no vol dir que les classes magistrals específiques no siguin necessàries: en aquest món globalitzat hi ha foscors que necessiten llum a través d’una classe magistral que endreci el pensament per continuar aprenent.
“A secundària, sembla que hi hagi l’obligació d’ensenyar aprenentatges per sobre de tot, i de vegades ens oblidem de la persona que tenim al davant”
Abans ha parlat de la manca de desig d’aprendre, i és una de les coses que més m’han remogut des que soc docent: trobar-me aquests alumnes que no tenen ni desig ni motivació ni temor de les conseqüències. Són impassibles al reny i al sermó.
Ens hem de preguntar per què passa això. Què estem fent? Què està passant? Des de Rosa Sensat ens hem fet aquestes preguntes. Ens preocupa. A infantil i a primària, aquestes situacions existeixen en menor mesura; és en el pas de primària a secundària quan es produeix un desencís gran per l’aprendre. I es converteix en una obligació feixuga. Alguna cosa passa: deixar de tenir ganes d’aprendre suposa una deixadesa greu, i la motivació és necessària per a qualsevol cosa, fins i tot per esforçar-se. N’hi ha que s’adapten i van tirant.
Són aquells als quals, com a mínim, els preocupa la nota.
Sí, però a llarg termini acaba malament. Té a veure amb com ensenyem? En part, crec que sí. I sobretot amb com els adults els mirem, perquè a secundària també hi ha un canvi. No dic que siguin mals professionals, en absolut, però potser la mirada no és tant d’acolliment, d’escolta, de comprensió pel que suposa ser adolescent. Sembla que hi hagi l’obligació d’ensenyar aprenentatges per sobre de tot, i de vegades ens oblidem de la persona que tenim al davant.
Aquells dels quals jo parlo no fan ni aquest mínim esforç.
Això ja és un tema social, molt greu. Què els està passant en l’àmbit familiar? Com és el seu entorn? Quina vida viuen? Potser algunes d’aquestes circumstàncies no les podríem resistir alguns de nosaltres. Però hi ha un altre factor, i és la projecció constant que no tindran un futur digne; els culpabilitzem de tot el que passa. El fet que els teus referents adults et diguin que ets inepte i no tens futur és desolador. O canviem el xip i els enviem un altre missatge o el més normal és que no tinguin ganes de res i tot els importi un rave. De vegades penso que només es tolera un tipus d’adolescent, aquell que no molesta i que no té problemes.
“L’escola ajuda a viure i comprendre la vida, i al món hi ha pantalles; no les podem apartar ni ignorar”
M’ha dit abans de començar l’entrevista que no li agrada que es parli de vocació docent. Per què?
Em grinyola el discurs segons el qual algú decideix ser mestra perquè li agraden les criatures i li agrada ensenyar. Agrada? Que buit és aquest concepte. Fer de mestra és molt complex. Necessites formar-te constantment perquè el món canvia constantment. La complexitat a les aules creix cada vegada més, i el teu repte és donar-hi resposta. Les relacions als claustres són difícils, i has de saber viure-les. Tot això, una vocació no pot sostenir-ho, i és quan ve aquest malestar que s’alimenta per una vocació frustrada. No ens serveixen les vocacions idealitzades. Ens serveix la professionalitat, i això és el que necessitem a cada escola i a cada institut.
Quin posicionament teniu sobre les pantalles als centres educatius?
Pensem que el que passa dins de l’escola ha de connectar-se amb el món. L’escola ajuda a viure i comprendre la vida. Doncs al món hi ha pantalles i no les podem apartar ni ignorar. Ensenyem a utilitzar-les i ensenyem-nos a prohibir-les, però això no vol dir no tenir-les als centres, sinó tenir-les de forma organitzada i pensada. I utilitzar el millor de les tecnologies, ja que tenen coses realment interessants… també a infantil.
Què diu ara! Millor que això m’ho desenvolupi.
Coneixem experiències extraordinàries on la tecnologia s’utilitza per generar imatges reals en moviment, i els nens integren la seva fantasia dins d’aquestes imatges imaginàries. I generen una creativitat al·lucinant, tot interaccionant amb aquestes imatges en moviment. Utilitzen tauletes, per exemple, per incorporar un cotxe fet per ells dins d’una carretera amb cotxes en moviment. És meravellós veure’ls creant i imaginant escenaris ficticis i entrant-los en la seva representació de joc simbòlic. El problema és que no es pensen ni es planifiquen prou bé les dotacions. Si es fes al costat dels mestres que treballen sobre això i que tenen interès i coneixement, es podria fer una llista amb sentit i útil. Ens arriben coses que no sabem ni per a què serveixen perquè no les hem pensat nosaltres, ni responen a les necessitats de cada centre.
He vist per xarxes que el pla de digitalització responsable presentat fa uns dies no li fa el pes.
Jo em pregunto si tot això que s’hi diu no ho fèiem ja. Utilitzem els materials sense control? Veig en aquest pla moltes prohibicions i moltes incoherències amb els diners acceptats d’Europa i l’ús que se’n farà. Si el Departament prohibeix, es treu un problema de sobre; no haurà d’invertir temps ni esforços a explicar ni a vetllar per tot allò que passa als centres. Estem acostumats a solucionar les coses difícils i problemàtiques apartant-les de la nostra vista, i això és involució.
Això va molt lligat al que fem amb el relat de l’extrema dreta, que està penetrant en el col·lectiu adolescent. Què fem?
És un problema greu, i com a associació ens hi hem d’implicar. No només els adolescents: alguns mestres també manifesten aquestes actituds. Aquí el més important és teixir aliances i vincles amb altres entitats i associacions que pensen com nosaltres. Cal un front contra això, perquè, si tens arguments i força, la teva resposta és serena i saps trobar la manera de contrarestar i buscar com canviar i denunciar actituds i ideologies.
Em pot posar exemples de vincles?
Doncs tenim una aliança amb la Fundació Neus Català, hem creat un grup de treball conjunt per escriure una guia de recursos per frenar els discursos d’odi als instituts. També estem molt vinculats al Colectivo DIME: les seves experiències, els seus estudis i, sobretot, la seva lluita per la inclusió són extraordinaris; ens ajuden a generar opinió i a resoldre dubtes contrastats.
“El Departament no vol la plataforma La Pública a la taula on es negocien els concerts educatius”
Amb el Col·legi de Doctors i Llicenciats vau anunciar un seguit de jornades, però això no ha acabat de sortir.
S’ha endarrerit i la idea inicial ha canviat, però la col·laboració es manté. Farem un congrés sobre educació d’àmbit territorial.
També formeu part de la plataforma La Pública, l’Escola de Tothom. Què reivindiqueu?
La defensa de la qualitat de l’escola pública per sobre de tot. L’Affac [Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya], que és qui ho impulsa, ens alerta que la baixada de natalitat suposa tancar línies públiques, quan hauria de ser una oportunitat per repensar els concerts.
També s’han anunciat tancament de concerts.
Ho sé. Però no hi hauria d’haver cap línia pública tancada. L’Affac, sindicats, entitats civils i nosaltres pretenem dialogar amb el Departament i que ens incloguin en les negociacions sobre les planificacions dels concerts; llavors sabrem quins són els criteris de tancament.
Teniu resposta de l’Administració?
Sí, que no ens hi volen. Sabíem que això podia passar, si bé no esperàvem la contundència amb què ho vam rebre. No té lògica. Continuem atents a les dades dels concerts, demanarem explicacions si no responen a la planificació que tenim estudiada.
“No som ni volem ser un sindicat i, si ho haguéssim de ser, seríem el sindicat de la infància, no dels docents”
Això topa amb aquesta imatge d’apèndix de l’Administració que molta gent té de Rosa Sensat. Per alguns és a Rosa Sensat i a la Fundació Bofill (que també és en aquesta plataforma) on es cuinen totes les grans decisions.
La gent que no va més enllà de Twitter es perd la realitat i la veritat. Nosaltres no som ni volem ser un sindicat i, si ho haguéssim de ser, seríem el sindicat de la infància, no dels docents. Per tant, no em demanis coses que demanaries a un sindicat. No hem d’anar al Departament a defensar els drets laborals dels mestres. El problema és que, quan defensem la infància, que és la nostra prioritat, sembla que anem en contra d’alguns drets laborals. I aquí és on xoquen les ments. Doncs ho sento; la nostra funció és vetllar pels drets de la infància.
El tema dels horaris dels centres educatius.
I més coses. Per exemple, per a nosaltres, el juliol hauria de ser treballat. En format de formacions o com vulguis. Ara bé, que hi ha temes laborals que s’han de tenir en compte? Ah! Doncs explica-me’ls, i els entendrem. És cert que sovint ens definim com “la casa dels mestres”, i, quan ho fem, pensem en mestres compromesos que lluiten per dignificar la infància. Però saps què? Potser aquesta no és la casa de tots i totes. Les portes estan obertes; però, tal com estan anant les coses, hi ha un determinat col·lectiu amb el qual no ens sentim identificats. Passeu, però no molesteu, que hi ha feina a fer.
