Crític Cerca
Foto: SANTI IGLESIAS
Entrevistes

Miquel Pueyo “No podem convertir el projecte polític de l’independentisme en una història de vaivé emocional”

Filòleg, escriptor, professor, polític… i des de fa poques setmanes nou alcalde de Lleida. Miquel Pueyo (Lleida, 1957) ha aconseguit, amb un pacte insòlit entre ERC, Junts per Lleida i el Comú, trencar quatre dècades de governs socialistes. El repte és gran, però ja fa molts anys que sap de què va, això de la política: fou diputat d’Esquerra entre el 1988 i el 1995 i delegat del Govern català a Lleida entre el 2007 i el 2011. Entremig de les seves incursions polítiques, també ha estat president de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i ha dirigit la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la Universitat de Lleida. Independentista de primera hora, ens rep al seu despatx per fer l’entrevista. No ha tingut temps de personalitzar-lo encara, però damunt la seva taula ja hi ha desenes de carpetes que requereixen la seva firma.

09/07/2019 | 18:30

Un intel·lectual dedicat a la política. Un polític intel·lectual. A Ponent, Miquel Pueyo no és un desconegut. Però perquè et conegui la resta de Catalunya, quin és el teu pensament polític? Quins són els teus referents intel·lectuals?

En podria dir molts, però hi ha dos referents ponentins que vull destacar: Josep Vallverdú, que per mi és un referent literari, territorial, assagístic i personal, i Víctor Torres. Amb ell vaig coincidir-hi el 1988 quan va decidir no tornar-se a presentar a les eleccions al Parlament i jo vaig assumir el seu relleu a Esquerra Republicana. Amb Víctor Torres, a més, connecto amb tota una tradició històrica que es remunta a principis del segle XX amb Joventut Republicana de Lleida, un mig partit, mig entitat cívica que va tenir una gran envergadura i que es va fondre finalment a Esquerra. Tot aquest llegat no em va arribar fins a la universitat perquè jo sóc del 57 i, per tant, tota la meva formació anterior estava marcada pel franquisme.

Precisament hi ha un llibre teu que és una referència per al catalanisme i per explicar tot el que va ser Lleida durant el franquisme: ‘Ni blancs, ni negres: espanyols‘. Hi fas palès el debat entre sectors de la ciutat que volen una ciutat espanyola, enfront dels qui la volen catalana. Què n’ha quedat d’allò? Cap a on ha mirat Lleida els darrers 40 anys? Què ha volgut ser: una capital de província espanyola, un plec de greuges per a Barcelona?

Lleida ha estat envoltada d’un territori amb poblacions molt petites i a vegades ha buscat el seu referent amb Barcelona, i això ha provocat frustració. Li ha faltat tenir una ciutat propera per dialogar-hi i créixer. Si Tàrrega hagués tingut 60.000 habitants, s’hauria pogut establir una dialèctica com la que tenen Reus i Tarragona. Hauria sigut bo per al territori.

I, al teu parer, ara què hauria de ser Lleida?

La línia política que ha portat l’Ajuntament de Lleida els últims 40 anys ha subratllat la condició de capital de província, i això no genera grans adhesions. És molt difícil que des de Viella o des de Solsona et sentis propera una ciutat que diu que és la capital però a la qual no vas mai. En canvi, Lleida ha oblidat la seva capacitat de liderar i de fer coses. Els últims anys, l’alcalde Àngel Ros tenia el costum de reclamar la capitalitat de gairebé tot: de l’agricultura, del porc, dels vols estratosfèrics des d’Alguaire… No es pot ser la capital de tot. Lleida són tres coses: la capital agroalimentària per l’espai geogràfic que ocupa, és la de coneixement per la seva condició universitària i també és un espai cruïlla per on es transita per anar del nord al sud i del litoral cap a l’interior.

Foto: SANTI IGLESIAS

“La línia política de l’Ajuntament de Lleida els últims 40 anys ha subratllat la condició de capital de província, i això no genera grans adhesions”

Milites a ERC des del 1988. Hi ha una foto icònica teva, amb Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, el 1991 presentant una proposta de resolució al Parlament que incloïa “el democràtic dret a la independència política de tots els pobles europeus, entre els quals el català”. Quina anàlisi fas d’aquell moment?

Llavors l’independentisme era una ‘rara avis’ al Parlament. Però, precisament les dues persones que m’acompanyaven, Àngel Colom i Carod-Rovira, van fer molt per renovar el discurs del catalanisme polític, especialment el segon. En Carod va defensar un catalanisme no etnicista, obert, que accepta les identitats múltiples, que és conscient que cal avançar cap a una hegemonia en el sentit gramscià. A principis dels noranta, tot això no era ni concebible. Hem avançat molt més de pressa del que podíem pensar en aquell moment de pujolisme.

Al llarg d’aquests anys, hi va haver dos tripartits –dels quals vas formar part– que van ajudar a trencar l’hegemonia convergent…

Els tripartits eren l’última oportunitat que, amb major o menor entusiasme, una part de la societat catalana li va donar al sistema polític espanyol perquè li fes una oferta de convivència raonable. Fins i tot els que érem independentistes des dels anys vuitanta vam pensar que Rodríguez Zapatero deia coses interessants i que, amb l’Estatut, podríem obrir una altra etapa. Sóc dels que pensen que, si l’Estatut no hagués estat escorxat, probablement hauríem tingut una etapa d’aprofundiment de l’autogovern. Quan aquella porta es tanca… es precipita la decepció definitiva de sectors molt amplis de la societat catalana. Primer, potser en temes econòmics; però, després, per una qüestió més emocional de veure que no serem mai tractats amb un mínim respecte.

Fas, doncs, una defensa dels governs tripartits.

Van ser una esperança ambivalent. Hi havia gent de l’entorn de Pasqual Maragall que encara creia en la possibilitat d’un model federalista i hi havia persones que érem independentistes que pensàvem que calia superar el pujolisme com una etapa que ja havia donat de si tot el que podia donar. Però passa el que passa i tothom s’adona de coses.

Foto: SANTI IGLESIAS

“L’independentisme es troba en un moment de reposicionament del discurs i de sospesar les forces”

I ara en quin punt ens trobem del procés? Som en un atzucac?

No ho crec. El problema que tenim és que els tempos històrics i els de la vida de les persones són diferents. Creiem que les coses van de pressa o a poc a poc en funció de nosaltres, però els tempos són uns altres que desconeixem. Ja són increïbles els canvis que hem viscut a Europa des dels anys vuitanta. Qui ens hauria dit que desapareixeria la Unió Soviètica o que cauria el Mur de Berlín…

És a dir, que tens esperança que el procés es desencallarà en algun moment?

És un moment de reposicionament del discurs i de sospesar les forces. Però hi ha unes línies d’orientació que són l’existència de presos i d’exiliats. Això ens recorda contínuament quina és l’escena política en què ens movem. Tanmateix, no podem convertir el projecte polític en una història de vaivé emocional. El plantejament que nosaltres hem fet els últims temps és d’obtenir els millors resultats possibles, mantenir viu el discurs independentista i la idea d’eixamplar la base i reivindicar el discurs democràtic i no violent de la lluita. Això és el que hem fet a Lleida, i guanyar ha produït un impacte històric molt important.

ERC i l’espai postconvergent tenen una pugna per aconseguir ser la força hegemònica de l’independentisme. Però, a Lleida, aquestes dues forces s’han entès per formar govern. I, a més, al pacte, s’hi ha afegit el Comú. És un govern gairebé insòlit.

Que ens hàgim posat d’acord em fa especialment il·lusió perquè, fins ara, la imatge de Lleida era la d’un PSC que s’aferrava a Ciutadans i al PP per conservar el poder. Ara, de sobte, aconseguim sumar tres forces molt diferents i ho fem d’una manera innovadora: ens hem passat vuit dies comparant els programes per veure en què coincidíem. Hi ha hagut una generositat notable per part de les tres forces. Probablement perquè aquestes eleccions a Lleida eren un plebiscit de continuïtat o canvi. El PSC això no ho va entendre. Ells volien que ens poséssim d’acord perquè teníem set regidors cadascun. Però jo ja li vaig dir a Fèlix Larrosa [líder del PSC a Lleida] que l’any 2015 el pacte amb Ciutadans era una aliança diabòlica i ara els toca passar un període de temps a la banqueta, per dir-ho de manera al·legòrica.

Què creus que explica els 40 anys gairebé ininterromputs de governs socialistes?

En una primera etapa, el PSC de l’alcalde Siurana modernitza la ciutat amb noves infraestructures i serveis als barris, que eren molt necessaris després del franquisme. Va ser un moment transformador per a Lleida i va ser també el moment en què el PSC es va convertir en un catch-all-party: el votaven des de la classe treballadora de barris com els Magraners fins a la classe dominant de la ciutat. El partit, a més, aplica tots els recursos de manual d’un govern paternalista amb un model de supervisió de les entitats i dels col·lectius. Es feia la broma que a la ciutat no començaven a caure les fulles dels arbres fins que el PSC no ho deia. L’equilibri dura molts anys i no entra en crisi fins al 2015. I, en només quatre anys, malgrat que ells intenten canviar, la ciutat ha deixat de creure-se’ls i ha optat pel canvi. Ells ho justifiquen amb l’1 d’octubre i el 155, però no és cert.

Foto: SANTI IGLESIAS

“El PSC a Lleida funcionava amb un model que semblava que ningú podia fer res –o era poc correcte fer-ho– si no hi havia l’alcalde”

Parlaves d’aquesta tutela que exercia el PSC a tot el que es feia a la ciutat. Es va crear una xarxa clientelar al seu voltant?

Sens dubte.

Com es combatrà això ara?

La primera cosa és que, aquesta xarxa clientelar, la farà entrar en crisi la biologia. Hi ha persones que constituïen aquesta estructura que es van fent grans i van desapareixent. La segona és que la hiperexposició que tenien els alcaldes socialistes a la Paeria i l’ús que feien d’això no continuarà amb mi. Has de pensar que hi ha revistes de difusió municipal on, si hi havia 24 fotografies, 23 eren de l’alcalde. Si s’havia d’inaugurar una sabateria, ho feia l’alcalde. Si hi havia tres sopars en una nit, l’alcalde assistia a tots tres. Era un model en què semblava que ningú podia fer res –o era poc correcte fer-ho– si no hi havia l’alcalde.

És una manera de fer quasi caciquil…

Sí, totèmica, fetitxista… Jo ja ho vaig dir ben clar: tinc dues filles petites i vull conciliar la vida política amb la vida personal. La ciutat ha de ser més que la Paeria. L’Ajuntament no ho ha de supervisar tot, i moltes coses s’han de poder fer sense necessitat que hi hagi l’alcalde. A mi em resulta tranquil·litzador saber que l’alcalde de la meva ciutat té vida familiar i que no la descarrega en la seva parella.

Sembla, però, que els poders fàctics de Lleida han conviscut prou bé aquestes quatre dècades amb l’estil del PSC. Trencaràs aquest consens amb l”statu quo’ de la ciutat?

Durant la campanya, jo sempre bromejava que l’únic industrial important que coneixia era el llauner que ve a casa quan tenim una avaria. Vinc amb les butxaques buides de compromisos en aquest sentit. Sé que hi ha certa curiositat sobre mi i també sé que m’hauré d’entendre amb els poders econòmics i les empreses de serveis perquè aquest Ajuntament té molts serveis externalitzats i els haurem de revisar.

No creus que jugui en contra teu que no tinguis aquestes familiaritats amb els empresaris?

No. Primer, perquè a l’equip de govern ja hi ha regidors que vénen del món de l’empresa. I, segon, perquè ara tinc l’oportunitat d’aprendre, començant pel mateix funcionament de la Paeria.

Foto: SANTI IGLESIAS

“Contemplem l’horitzó de remunicipalitzar serveis si es pot fer sense generar un cost insalvable per a la ciutat”

Durant la campanya electoral, ja vau dir que una de les primeres accions que abordaríeu seria fer una auditoria interna a la Paeria. Què espereu trobar-hi?

No és una amenaça, però cal tenir en compte que el nivell d’endeutament de Lleida triplica la mitjana de la demarcació i duplica la mitjana de Catalunya. Això ho hem anat sabent a poc a poc. Primer ens presentaven el deute de l’Ajuntament. Després hi afegien el de l’Empresa Municipal d’Urbanisme. Després el del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari… i la bola és molt grossa. Volem saber quina és la dimensió de tot plegat i ja hem parlat amb l’interventor per procedir.

Ho has denunciat en alguna altra ocasió: l’equip de govern socialista va prendre decisions en la junta de govern fins i tot després de les eleccions municipals.

Sí. Això farà que no tinguem gaire marge de despesa per al 2019. Però, així i tot, introduirem canvis de model, de gestió i d’estil. Ara bé, on realment podrem promoure canvis serà en els pressupostos del 2020.

Els governs d’Àngel Ros i de Fèlix Larrosa van deixar signades moltes concessions que superen, de llarg, les teves expectatives de vida…

Sí, l’aigua, les escombraries, la neteja…; gairebé tot allò que es podia externalitzar s’ha fet i s’ha signat per als períodes més llargs possibles.

Es tiraran enrere aquestes externalitzacions? En el cas de l’aigua, ja hi ha diversos municipis que han avançat cap aquí.

Durant la campanya, nosaltres vam signar amb Junts per Lleida, el Comú i la CUP el compromís d’avançar cap a la remunicipalització de l’aigua. Però, és clar, ho haurem de revisar i veure quins costos pot tenir. Si ens ha de costar una fortuna, no ho podrem afrontar. És possible que en alguns àmbits ho puguem fer i en d’altres puguem fer una revisió més acurada de com funcionen aquestes concessions.

Però la idea és caminar cap a la remunicipalització de serveis bàsics?

Si es pot fer sense generar un cost insalvable per a la ciutat, és un horitzó que contemplarem. Tampoc és l’horitzó universal; potser hi haurà àmbits en què el model externalitzat és bo. Ho hem de comprovar.

Foto: SANTI IGLESIAS

“Cal llevar la cotilla institucional que ha fet que la gent estigués més pendent del que diria l’Ajuntament que de la cosa en si”

A més de l’alcaldia, entre les teves noves responsabilitats, gestionaràs Seguretat, Protecció Civil i la Guàrdia Urbana. Des d’una mentalitat d’esquerres, és difícil gestionar aquests àmbits? L’altre dia, per exemple, ja hi va haver polèmica perquè la Guàrdia Urbana va desallotjar alguns temporers que dormien a la plaça perquè no tenien cap altre lloc d’acollida.

No és fàcil perquè hi ha molts punts de vista sobre una mateixa qüestió i cal escoltar-los tots. En el cas dels temporers, tenim més de 140 persones dormint al carrer. A Lleida no hi ha albergs públics i al centre no podem oferir-los un espai refugi perquè s’hi puguin dutxar, dormir i hi tinguin una consigna. Hem decidit fer-ho una mica més lluny, als Camps Elisis. Però la gent no els vol. L’esquerra ha de saber gestionar aquestes coses amb honestedat i conservant els valors. Una ciutat com Lleida no pot admetre que hi hagi gent dormint al carrer. Cal saber-ho gestionar bé i no sempre cal parlar de força; moltes vegades és una qüestió de justícia que ha de prevaldre per sobre les pretensions d’uns i altres.

Quins són els reptes d’aquest nou mandat?

Cal llevar la cotilla institucional que en molts àmbits ha fet que la gent estigués més pendent del que diria l’Ajuntament que de la cosa en si. A mi m’agradaria veure una ebullició de projectes. En el cas de la cultura, per exemple, jo sempre he dit que, si no genera molèsties o incomoditats, no és cultura: és un fil musical que acompanya el poder. Volem una societat viva i activa. Ara mateix, a la porta del consistori hi ha tres persones amb un carretó per protestar pels problemes de l’habitatge i no em sembla malament que ho facin si ho creuen convenient. No podem pretendre amagar allò que no ens agrada: ha de sortir a la llum.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim 'Dossier CRÍTIC' (aparició novembre 2019)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació