12/03/2024 | 06:00
Gabriela, la vaga de fam per Palestina volia tenir, en les vostres paraules, “un efecte multiplicador”. És una acció a la qual van recórrer sovint els guerrillers del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) per denunciar i pressionar la dictadura de Somoza a Nicaragua als anys seixanta i setanta. Com pondereu el poder d’aquesta eina en els contextos respectius?
Gabriela Serra [G. S.]: Estem relativament satisfets de l’impacte que ha tingut la vaga que vam fer, perquè hi ha hagut una certa resposta. Preteníem que fos una petita espurna que encengués més coses, i crec que una mica ho hem aconseguit. La vaga de fam és una acció de lluita no-violenta que s’ha de sumar a altres formes de lluita, com les manifestacions, les ocupacions o les xerrades, però que utilitzem en moments molt concrets. Hi ha vegades que els mecanismes de lluita que hem fet servir fins ara tenen poc ressò. En el cas de Palestina, feia una setmana i mitja que hi havia hagut grans manifestacions arreu i amb prou feines se’n va parlar. Penso que la nostra vaga també va ser una resposta a aquesta sensació de desesperació i d’impotència. La impotència ens fa esclaus, ens fa còmplices.
Mónica Baltodano [M. B.]: A Nicaragua, durant la dictadura somozista, molts presos polítics i els seus familiars van utilitzar la vaga de fam de forma constant. Però era un altre moment, en què jugaven altres factors que incidien en el seu èxit. Com a acció, la vaga de fam necessita un mínim de llibertats. Si no hi ha mitjans de comunicació que repliquin les demandes, per exemple, no funciona, i per això a Nicaragua no se n’han pogut fer actualment. Ara mateix tenim 122 presos polítics (dels quals 30 són dones) a les presons del règim, però no hi ha comunicació amb ells, de manera que l’impacte d’una possible vaga de fam es redueix molt. El 2019, unes mares de represaliats van intentar fer-la en una església, però el Govern va enviar-hi la policia i va ordenar tallar la llum i l’aigua, cosa imprescindible per poder suportar la vaga, com bé sap Gabriela. A la dictadura de Daniel Ortega i de Rosario Murillo no hi ha ni una sola llibertat: és molt més opressiva que la somozista.
Podries il·lustrar-ho amb més exemples?
M. B.: Avui no es pot sortir al carrer amb una bandera blanc-i-blava nacional, perquè ha esdevingut un símbol de resistència; no pots cridar una consigna; no hi ha dret de reunió; tots els mitjans de comunicació crítics han estat tancats i confiscats, com han estat tancades i confiscades prop de 4.000 organitzacions de la societat civil i les universitats, que per naturalesa són espais de llibertat i de pensament crític.
G. S.: Hi ha una altra diferència substancial amb la dictadura de Somoza. Aleshores pujaves a una muntanya i no et trobava ningú. Ara, amb els telèfons mòbils i les noves tecnologies, Ortega pot exercir un control molt més gran sobre la població.
Gabriela Serra: “La vaga de fam per Palestina va ser una resposta a la desesperació; la impotència ens fa esclaus i còmplices”
En una entrevista recent, la també exguerrillera sandinista i ex-presa política Dora María Téllez parlava de les eleccions del 2026 com a horitzó de canvi cívic al país. És factible aquest objectiu tenint en compte la situació actual?
M. B.: Alguns interpreten que, com que s’aposta per una lluita no-violenta, l’única via per aconseguir el canvi és l’electoral, però jo crec que n’hi ha d’altres. A Nicaragua poden donar-se revoltes populars com les que s’han donat en altres països si, per exemple, hi ha un treball de conscienciació amb els militars o si es desenvolupen processos jurídics que indiquin als policies i als membres de l’Exèrcit que els seus crims no quedaran impunes. El 1979, la lluita armada va ser un factor molt important, però sense la participació massiva de la gent no hauríem pogut triomfar.
G. S.: Un dels problemes bàsics que tenim és la identificació que es continua fent entre sandinisme i Ortega. En grans sectors de la joventut, per exemple, hi ha una negativitat causada per aquesta identificació, per no haver estat capaços de despullar aquest fals sandinisme d’Ortega.
M. B.: La proposta electoral amb què va tornar a guanyar les eleccions el 2006 no tenia res a veure amb la Revolució Sandinista. Però Ortega manipula el discurs per mantenir cohesionades les seves bases, mentre que a la pràctica implementa les polítiques més neoliberals: l’obertura a la inversió estrangera en condicions antipatriòtiques, el lliurament del territori nacional per a l’explotació minera, pesquera i forestal… Quan els joves, molts dels quals són fills i nets de la generació que vam lluitar contra Somoza, van veure que la repressió venia d’algú autoproclamat revolucionari, es va generar una confusió que va ser aprofitada per certs sectors de la dreta a Nicaragua per dir: “Això és esquerra”. Lamentablement, una part important de l’esquerra internacional agrupada al Fòrum de São Paulo es va empassar completament el relat d’Ortega i va fer pinya amb ell, tot i que per fortuna això ha anat canviant. Quan sectors d’esquerra es pronuncien i diuen que l’esquerra no pot estar d’acord amb la vulneració de drets humans i amb aquesta manera d’explotar la natura, hi ha sectors que veuen que les coses es poden mirar des d’una altra òptica.
Alguns dels joves que van protagonitzar l’anomenada Rebel·lió d’Abril del 2018 cridaven consignes sandinistes contra Ortega parapetats en barricades que s’assemblaven molt a les que es van aixecar contra Somoza a la fi dels anys setanta.
M. B.: És que la memòria històrica és present en les lluites. La lluita contra la dictadura d’Ortega no està constituïda només de ruptura; també hi ha continuïtats. Jo crec que això es va expressar i es continua expressant al carrer i, per això, crec que el canvi que es necessita a Nicaragua vindrà abans del que molts imaginen i amb més contingut de transformació profunda del que alguns sectors de la dreta —que només volen treure Ortega per continuar les mateixes polítiques— voldrien. D’alguna manera, hi ha una disputa que s’expressa també en les contradiccions normals que hi ha entre l’oposició, perquè no és homogènia, però òbviament n’hi ha una part que vol que es faci una lectura antisandinista i antiesquerra del conflicte… i aquesta part és la que té més pes i controla més els mitjans de comunicació.
Mónica Baltodano: “A la dictadura actual, no hi ha ni una sola llibertat; és molt més opressiva que la somozista”
Per què a Catalunya ha costat tant fer aquesta distinció entre sandinisme i orteguisme i denunciar la vulneració de drets humans del Govern d’Ortega?
G. S.: Encara costa! Ho veiem també amb Ucraïna. Hi ha un sector de l’esquerra que continua ancorat en uns criteris absolutament abstractes. Les polítiques d’esquerres no s’han de mesurar en els discursos, sinó en les pràctiques. Lamentablement, gent valuosíssima d’esquerres no ha estat capaç d’analitzar seriosament tot el que va passar el 2018. Que, quan va esclatar la rebel·lió, hi hagués un moment de dubte es pot entendre, perquè la malignitat i els interessos dels Estats Units en relació amb Nicaragua els coneixem. Però quan, des d’aleshores, hem estat veient una regressió constant, quan companys i companyes i amistats han acabat a la presó, quan s’han tancat organitzacions amb què molts hem treballat… ja no hi pot haver dubte. Aquí és on hom es planteja què ens està passant a la gent que ens anomenem d’esquerres, que no som capaços ni de qüestionar aquells que se suposa que són dels nostres per saber si realment continuen sent dels nostres o són dels altres. Som en un moment d’un gran desconcert, però això no ens ha de portar a voler mantenir bons els bons i dolents els dolents. Això ens ha de portar precisament a plantejar-nos què és el que vam fer malament per no repetir-ho.
Fins a quin punt creieu que “l’ou de la serp” de l’autoritarisme es va pondre durant el període revolucionari?
M. B.: Hem de fer una lectura autocrítica de la Revolució Sandinista: durant aquella dècada [1979-1990], es van restringir certes llibertats, com la llibertat de premsa, va haver-hi problemes de relació amb els camperols que van afavorir la seva incorporació a la contrarevolució, i es van imposar formes alienes al poble miskito, a la Costa Atlàntica, la qual cosa va provocar que una part d’aquest es confrontés amb el procés. A més, la guerra contrarevolucionària, com totes les guerres, va generar condicions per a les violacions dels drets humans. Però també hem de reconèixer els clars d’aquesta revolució, que va obrir les comportes a la democràcia, un cop va ser derrotada a les urnes i va entregar el poder: l’èmfasi en l’educació, l’èmfasi en la cultura, la construcció d’un exèrcit i d’una policia amb un altre enfocament…
G. S.: Encara avui no som capaços de dimensionar com hauria estat Nicaragua si els Estats Units no haguessin finançat la contrarevolució. La guerra va ser una falca tremenda al cor de la Revolució: perquè, evidentment, quan t’aboques a una guerra, has de ser autoritari, has de ser militarista i has de restringir llibertats. La intel·ligència més gran dels Estats Units va ser saber que jugava a llarg termini: si guanyava o perdia la Contra era secundari, l’important era ficar una falca profunda de desgast polític, econòmic i social al cor de la Revolució. No hi va haver temps que es perfilés una estratègia de govern, perquè es va obligar a perfilar una estratègia de guerra, en què es prioritzava la despesa bèl·lica.
Gabriela Serra: “Estem en deute amb Nicaragua; hem de tornar-li tota la força i esperança que ens van donar durant la Revolució Sandinista”
El fenomen de la Revolució Sandinista i la lluita dels pobles centreamericans per marcar el seu propi camí als anys vuitanta van ser determinants per al naixement de la cooperació catalana. Tu, Gabriela, vas estar a Guatemala amb les Brigades Internacionals de Pau i vas ser una de les fundadores d’Entrepobles. Qui eren els joves brigadistes que van arribar a Nicaragua durant la Revolució? Quin va ser el motor que els va moure?
G. S.: L’enveja! [Riu.] El 1979, aquí, alguns ja estàvem veient que la Constitució del 1978 era una camisa de força que no responia a allò per què havíem lluitat durant tant de temps i que, com a mínim, havíem de recuperar el que havíem tingut a l’època de la República, que ja era poc, comparat amb els somnis que teníem. I aleshores va arribar Nicaragua amb aquesta gran revolta popular: pocs trets i molta gent als carrers. I veure com ressorgia un poble oprimit que era capaç de recuperar les regnes del seu país, veure aquesta fortalesa i la reforma agrària que es va impulsar, i veure la gent organitzada i mobilitzant-se generava una enveja absoluta: això és el que hauríem volgut, veure la nostra gent del poble animada. Estem en deute amb Nicaragua, el que fem ara per la seva gent no és cap favor; és tornar-los, si és que hi ha aquesta paraula en la solidaritat, tota la força de l’entusiasme i tota la riquesa i l’esperança que ens van donar.
M. B.: Els comitès de solidaritat amb la Revolució Sandinista que van sorgir a tot el món també van ser fonamentals perquè els seus governs condemnessin l’agressió dels EUA i perquè el desenllaç del conflicte fos negociat. Després, amb la derrota en les eleccions del 1990, ens vam proposar donar-li continuïtat a part de les coses que estàvem fent en la Revolució, o a les que no havíem pogut fer, a través dels agermanaments i de la creació d’ONG. I es va fer moltíssima feina: tot aquest moviment va contribuir a enfortir el moviment feminista i l’ambientalista, la comunicació comunitària, el teatre popular, els joves… És per això que la cooperació ha de continuar, però ara enfocada en les noves formes de resistència contra aquesta dictadura i en el suport directe no només de la població que ha estat víctima d’assassinats, de presó i de tortures, sinó també d’aquella que pateix l’increment de la pobresa i de la manca d’oportunitats que la fan emigrar del país massivament.
Però alhora, després de la Revolució, amb la desaparició de l’Estat en mans de la dreta, també van desembarcar a Nicaragua centenars d’ONG petites de tall assistencialista. Creieu que la seva eclosió va acabar afeblint la possibilitat d’uns moviments socials més forts?
G. S.: Nicaragua és la gran tasca pendent d’anàlisi que té la cooperació catalana. En aquells anys van començar a ploure els diners (de particulars, d’ONG, d’agermanaments…), però va ploure sense planificació ni articulació amb les administracions. Això va generar un estil de treball substitutiu, molt oenageïtzat: va desaparèixer la militància dels moviments i van aparèixer els contractes. Tot havia de ser pagant, perquè hi havia diners, i això va significar moltes vegades una ruptura de les comunitats: de cop, algú que era com tu passava a ser el que gestionava els diners de l’ONG i el que et podia afavorir o no a tu segons el que pensessis i com et comportessis. En certa manera, això va significar treure responsabilitats a l’Estat. Veure aquesta quantitat de diners circulant sense condicions li va donar un respir, però alhora va provocar un problema a llarg termini, com és la oenageïtzació dels moviments. Cal destacar, però, que alguns d’aquests moviments, com el feminista, s’ho van estalviar i continuen sent-ho.
M. B.: Quan els moviments socials assumeixen formes i mètodes que no es corresponen amb els moviments socials, sinó amb les ONG, el seu rol transformador i de creació de consciència crítica es debilita. A Nicaragua, la distorsió es va donar, en part, per la naturalesa del neoliberalisme (desapareix l’Estat i ha de ser la societat civil la que s’encarregui d’omplir-ne el buit), però el que més va distorsionar la situació va ser la corporativització i la corrupció de la direcció d’alguns moviments socials. És el que va passar amb l’Associació de Treballadors del Camp (ATC), que va donar l’esquena als camperols afectats pel pesticida Nemagón i es va corporativitzar amb l’auspici de l’orteguisme. Hi va haver de tot. En algun moment, certs sectors del moviment feminista van dir “Compte, que ens estem oenageïtzant” i també hi va haver altres ONG, com la nostra [Popol-Ná], que tenien clar el panorama i que van afavorir l’aparició i l’enfortiment d’altres moviments. Les ONG han de ser mecanismes de suport que no substitueixin la veritable força popular.
Mónica Baltodano: “El model de control policial del meu país és copiat per altres règims de l’Amèrica Central”
I com hauria de respondre la solidaritat en una situació com l’actual, amb la majoria dels activistes a l’exili, milers d’organitzacions cancel·lades pel Govern i un control policial extrem sobre la dissidència interna?
G. S.: Cal tenir imaginació. Hem treballat a Guatemala i a El Salvador quan hi havia dictadures nues i crues, i els diners hi arribaven per diferents mitjans: en molts casos passaven pels camps de refugiats. Cal veure com rearmem d’esperança aquesta gent que avui està fora de Nicaragua, i també haurem de tenir imaginació per veure com fem el mateix dins del país. El problema és que Ortega té un control social absolut, com mai no havia tingut la dictadura de Somoza, i això ens ha de portar a ser molt més imaginatius. Però el més important de la solidaritat ara és tornar als anys 1977-1978: és denunciar, exigir, acudir a tots els tribunals i a totes les institucions per posar fi al suport i al reconeixement d’un Govern dictatorial a Nicaragua. Sense això, la resta no servirà per a res. Avui és el moment de la solidaritat política, explícita, clara i rotunda. Si això no ho aconseguim, de ben poc servirà tota la resta.
M. B.: Totalment d’acord. Cal tenir molta imaginació i audàcia, cal aconseguir que els estats, però també la cooperació descentralitzada, flexibilitzin els seus mecanismes per donar suport a organitzacions que són a Costa Rica, malgrat que aquest no sigui un país catalogat com a receptor d’ajut, per vehicular aquest suport cap a gent que ho necessita a Nicaragua. Per això cal molta organització i molta claredat d’idees. I, com deia la Gabriela, és summament important reactivar la solidaritat per pressionar els estats i els organismes multilaterals perquè no continuïn sent còmplices del règim. I per conscienciar les esquerres. No és possible que encara hi hagi organitzacions que creguin que alguns suposats sindicats sandinistes fan alguna cosa real per als obrers nicaragüencs o que hi hagi encara qui cregui que donant diners a una alcaldia contribuirà amb el poble, quan les alcaldies, controlades actualment al 100% per l’FSLN, són espais on es construeixen la repressió i el control ciutadà.
L’augment de l’autoritarisme a El Salvador de Nayib Bukele, la pressió del poder judicial a Guatemala per dificultar el nou Govern de Bernardo Arévalo, la remilitarització creixent a Hondures… Us sembla que l’Amèrica Central continua sent un laboratori polític que ens avança el que pugui arribar a altres llocs?
M. B.: El que passa a Nicaragua ha tingut impacte a tota l’Amèrica Central. Nicaragua ha de preocupar no només pel que pateixen els nicaragüencs, sinó perquè el seu model de control policíac és copiat per altres règims de la regió: si jo reprimeixo i no em passa res, qualsevol ho pot copiar. Per exemple, Bukele ha pres com a model la Llei de ciberdelictes que Ortega va copiar a la vegada de Rússia. Però també la famosa “Llei de defensa dels drets del poble a la independència, la sobirania i l’autodeterminació per a la pau”, que, sense cap prova, et pot acusar de traïció a la pàtria, i altres normatives per controlar la cooperació, estan sent copiades en altres països de la regió i del continent.
G. S.: El mateix sistema neoliberal ha descobert que la millor dictadura i la millor manera de controlar la gent és una democràcia liberal. Ja no hi ha el Mur de Berlín; ara tots som demòcrates, i, si tu intoxiques aquesta democràcia i permets el narcotràfic, si continues mantenint grans bosses de pobresa, si continues atiant-la i tenallant-la, alimentant les bandes violentes i creant aquesta meravellosa concepció i desig de consum de l’Estat del benestar, acabes tenint un poble absolutament espantat, empobrit i despistat que vota democràticament dictadors: aquesta és la veritat no només per a l’Amèrica Central, sinó per al conjunt dels països amb democràcies liberals. Aquest és el futur, si no ens movem.
