Cerca
Foto: HÉCTOR PIASTRI – BRECHA
Entrevistes

Natalia Quiroga “El neoliberalisme diu que cal créixer, i és absurd: cal decréixer”

Natalia Quiroga és economista. Nascuda a Colòmbia, resideix a l’Argentina des del 2005, on va arribar per conèixer, estudiar i investigar l’economia social i solidària, i poder-ho encreuar amb l’economia feminista i descolonial, allunyant-se de la violència del règim d’Álvaro Uribe. Actualment és investigadora docent i coordinadora acadèmica del màster en Economia Social de la Universitat Nacional de General Sarmiento. Entre la seva activitat professional, destaca l’anàlisi de la crisi del 2008 com una crisi que tenia a veure amb la vida i la seva reproducció i també pel concepte d’economia feminista i descolonial, que va impulsar a partir del 2013. És autora del llibre Economía pospatriarcal. Neoliberalismo y después (Lavaca, 2019) i també és assessora de l’Institut Nacional contra la Discriminació, la Xenofòbia i el Racisme de l’Argentina.

14/12/2022 | 06:00

Natalia Quiroga va participar en el curs anual de l’Institut de Drets Humans de Catalunya dedicat a l’impacte de la crisi climàtica sobre els drets humans, finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) del Departament d’Acció Exterior i la Unió Europea. La reflexió al voltant d’aquesta temàtica ha centrat l’edició actual del programa Biblioteques sense fronteres, compromeses amb un món més just”, que l’ACCD impulsa amb el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura amb l’objectiu de promoure una ciutadania crítica i compromesa amb la solidaritat global. 

En les teves tesis sobre la crítica al sistema econòmic neoliberal capitalista dius que s’ha d’abordar la “crisi de reproducció”. A què et refereixes?

El sistema està en una crisi permanent. No existeixen crisis puntuals. Es diu que la més recent ha estat la de la pandèmia, però no es reconeix que allò que la va provocar va ser un model de desenvolupament que destrueix la natura i que envaeix l’espai d’altres éssers. El model d’acumulació en el qual se sosté el sistema neoliberal destrueix els fonaments de la vida. Quan parlem de la crisi de reproducció, plantegem la necessitat urgent que l’activitat econòmica estigui subordinada a les condicions per a la reproducció dels teixits de vida, humana i no humana. Per tant, plantegem fugir de la mirada antropocèntrica que ens fa pensar que l’única vida és la dels humans considerats com a tals, és a dir, les persones blanques, europees… Si canviéssim la mirada, moltes activitats extractives serien considerades ineficients, com el monocultiu de soja, perquè són models que destrueixen la possibilitat que aquestes terres siguin espais perquè la vida es desenvolupi a mitjà i llarg termini.

Entenc que això que dius fa referència al que tu anomenes “economia feminista descolonial”.

Sí. És un enfocament que evidencia les relacions d’opressió que existeixen a l’Amèrica Llatina com a resultat del procés de colonització que ha construït una societat jerarquitzada en relació amb les races. És a dir, s’ha imposat un pensament eurocentrat que estableix que les persones blanques són sempre superiors a les no blanques i, en conseqüència, preval la seva manera de veure el món. Necessitem parlar de l’economia feminista i descolonial per entendre que les desigualtats a les quals s’enfronta el continent no se solucionen amb una millor redistribució dels ingressos o un millor índex de Gini, sinó que cal un procés de reparació històric que reverteixi totes les despossessions que han patit els pobles i els grups socials considerats no blancs.

Aquesta teoria ens porta a parlar de l’economia postpatriarcal, a la qual fas referencia en el teu llibre Economía pospatriarcal. Neoliberalismo y después.

Cal reconèixer i fer explícits els vincles entre el neoliberalisme i el patriarcat. Quan hi ha un moment de “crisi”, sempre escoltem els mantres del dèficit fiscal o de l’equilibri o ajust econòmic, però quins impactes tenen? Doncs un encariment dels serveis públics i, per tant, una disminució dels recursos en salut i en educació i un debilitament de les infraestructures de les cures. En conseqüència, la responsabilitat de sostenir la societat recau sobre els cossos de les dones, especialment de les racialitzades. A l’Argentina, les dones més pobres, a part de la seva feina remunerada, destinen set hores diàries més a feines no remunerades.

Foto: cedida

“S’ha imposat un pensament eurocentrat en què les persones blanques són superiors a les no blanques”

Has comentat que aquest model de desenvolupament destrueix la natura. És, per tant, causant de l’emergència climàtica?

Per descomptat. L’expansió del pensament universal colonial basat en l’home únic civilitzat ha suposat una imposició d’altres maneres d’entendre la relació amb l’entorn i el territori. Per això la destrucció de la natura és bàsica en el procés de colonialitat, que s’accentua amb el procés d’acumulació.

Com podem abordar les conseqüències de la crisi climàtica i de vulneracions de drets humans, especialment al Sud global?

Cal parlar de decreixement perquè el neoliberalisme diu que cal créixer, i aquesta és una idea absurda. Per al sistema és preferible llençar la llet a les escombraries que distribuir-la. Tot, per sostenir un preu que convingui als monopolis. Clarament, tenir un sistema racional passa per tornar a connectar els processos productius amb les necessitats reals, i això implica, per exemple, que a l’Argentina no es consumeixi salsa de soja de la Xina perquè aquí ja hi ha un monocultiu de soja. L’única opció possible és deixar d’acumular.

Llavors acords de lliure comerç internacional com el de la Unió Europea amb els països del Mercosur, que, entre altres mesures eliminen els aranzels, no afavoreixen aquesta lluita contra l’emergència climàtica, no?

Accentua el model de desenvolupament extractiu. És un model que reprimeix més les economies de la regió i avança en el monocultiu. Això vol dir, per exemple, que si augmenta la demanda de carn a l’Argentina, s’avançarà en la destrucció de l’Amazònia. I, a més, genera una situació molt problemàtica: els formatges argentins que es venen a l’Uruguai serien desplaçats pels francesos, cosa que és mediambientalment irracional.

Foto: cedida

“El deute extern escanya les democràcies llatinoamericanes”

Recentment s’ha celebrat la COP27; com valores els acords que n’han sortit com el de compensar els països pobres més afectats per la crisi climàtica?

A mi m’interessaria més parlar de la condonació del deute. L’Argentina té compromès el 100% del seu PIB, i a la resta de l’Amèrica Llatina el pes del deute extern sobre les economies nacionals és al voltant d’un 40%. És a dir, tota la feina que es fa va a pagar el deute. Aquests recursos podrien destinar-se a potenciar altres propostes econòmiques per enfortir els territoris. Més que compensació, el que necessitem és posar fi a les pràctiques abusives que tenen les institucions multilaterals sobre les economies llatinoamericanes. L’endeutament és unes tenalles que escanyen les democràcies.

Quins passos hauríem de seguir per implementar una economia feminista descolonial o, si més no, avançar cap a aquesta economia?

Les lluites feministes en són un exemple, perquè han generat avenços per desprivatitzar i desfeminitzar les cures i han forçat a abordar-les com un repte col·lectiu. Però, per a mi, hi ha tres passos fonamentals per al canvi econòmic: Primer, la desmercantilització, fugir de la idea que tot ha de ser mercaderia. Per exemple, entendre la salut o l’educació com a dret social. Segon, generar nous béns públics a partir de l’oportunitat que brinda el procés de desmercantilització per posar fi a espais per a l’acumulació. És a dir, a l’Argentina entendre les cures com un dret social comporta crear nous estudis, noves infraestructures i coses que encara no podem ni imaginar. I, tercer, tot això implica nous comuns: espais per a la cura de la vida. Per exemple, veure l’habitatge com un nou comú, no com un espai de reserva de valor i especulatiu, ens porta a construir barris on l’habitatge sigui provisori, i que respongui a les necessitats de cada unitat domèstica i que no es pensi com a propietat privada, sinó com un bé d’ús i que estigui regulat. És a dir, totes les iniciatives que treguin del mercat les necessitats per a la sostenibilitat de la vida són fonamentals per anar cap a una altra economia.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies