07/05/2015 | 07:00
Has escrit sovint sobre els nous partits d’esquerres, la nova política i les confluències. L’esquerra política madrilenya passa un moment de crisi. No ha estat possible la unitat. Quines possibilitats té de governar a l’Ajuntament o la Comunitat de Madrid una esquerra madrilenya tan fragmentada?
Jo crec en la unitat: és necessari i urgent a Madrid. De cara a les municipals tenim un procés semblant a Barcelona en Comú amb Ara Madrid, on finalment han confluït grups diversos, persones procedents de Podem, de Guanyem o d’Esquerra Unida, gent de moviments socials, i totes aquestes persones estan treballant juntes en un projecte comú, a través de la llista d’Ara Madrid. Això és molt esperançador, és un experiment que molts mirem amb esperança perquè considerem que de cara al futur és molt perillós i arriscat jugar-s’ho tot a una sola carta, dir “o nosaltres o la terra arrasada”. Hem de ser molt conscients de la importància de l’entorn de la política: gent que no milita en partits polítics però que és activa i que milita en moviments socials i sempre donarà la batalla per intentar millorar les coses. A aquesta gent no se li pot girar l’esquena. És perillós actuar políticament amb una visió a curt termini. Som molts els que volem que les coses canviïn, però hem de ser conscients que això és una carrera de fons. Potser aquest any no es produeixen els canvis desitjables, tant de bo que sí, perquè, si tornés a governar el PP, seria dramàtic; però, si no es produeixen, hem de ser conscients que després ve el 2016 i haurem de construir nous contenidors on hi càpiga tothom.
Com veus la irrupció de nous partits? És la fi del bipartidisme a Espanya per sempre?
El bipartidisme està colpejat, però no està ni molt menys acabat. Veig la irrupció de nous partits com una cosa lògica. En els últims anys ha crescut molt la desigualtat, hi ha moltíssimes famílies afectades o en risc d’exclusió social i fins i tot podem veure en la nostra quotidianitat que el nostre entorn pateix la crisi, que hi ha molta gent que no arriba a final de mes i cada vegada ens costa més tenir una vida digna. Les retallades en serveis socials fonamentals i en llibertats també han provocat el sorgiment de noves formacions polítiques i abans d’això la creació d’un teixit social de protesta molt important, que ha condicionat, sens dubte, el panorama polític a Espanya.
És Podem l’alternativa política?
No sé si Podem és l’alternativa política o no. A mi em sembla que és un procés molt interessant, un fenomen sociològic a estudiar i una formació política que ha marcat ja l’any electoral. Precisament ara estic escrivint un reportatge sobre Podem per a una revista americana i és fort que a l’altra banda de l’oceà Podem desperti tant d’interès, precisament per les seves característiques tan peculiars: des del finançament a través del ‘crowdfunding’ evitant així els crèdits dels bancs fins a un discurs rupturista, sobretot al principi. A mi em sembla que ara estan optant massa per l’ambigüitat i jo crec que precisament el que els funcionava molt bé era aquest rupturisme. I perquè és una formació política que neix amb la participació des del principi, molt important, de gent molt jove, fins i tot universitaris, amb uns líders que són aquests professors universitaris de les facultats de Polítiques o de Sociologia. Podem és una conseqüència lògica dels temps que estàvem vivint, veníem d’un bipartidisme gastat, marcat pels casos de corrupció, per unes polítiques al servei dels poders financers i donant l’esquena a la ciutadania i era lògic que s’agafessin formacions noves amb un discurs fresc i innovador on prevalen els interessos de la gent.
“Si Catalunya se separés d’Espanya, a molts ens faria molta pena, però això no significa que no ho comprenguem”
Com es viu des de Madrid el procés independentista?
Depèn de qui. Hi ha gent que ho viu amb por i hi ha gent que ho viu amb molt d’interès i respecte, entre la qual m’hi incloc jo. A mi em sembla que és molt interessant el que s’està vivint, producte també d’unes polítiques des de Madrid molt equivocades respecte a Catalunya. Evidentment, aquí a Madrid, si finalment Catalunya se separés d’Espanya, a molts ens faria molta pena, però això no significa que no ho comprenguem.
És necessària la celebració d’un referèndum sobre la independència?
Jo respecto el dret d’autodeterminació dels pobles i, si els catalans i les catalanes ho consideren necessari, jo no sóc ningú per dir-hi que no.
“M’agrada el periodisme de denúncia i lamentablement en els últims anys hi ha molt a denunciar aquí”
Has basat una gran part de la teva carrera professional en el periodisme internacional: t’interessa més el que passa al món que el que passa aquí?
He estat dedicada al periodisme internacional gairebé tota la meva vida, ja des de finals dels anys noranta quan feia Kosovo i vaig cobrir la Segona Intifada palestina. Després vaig anar a l’Afganistan, vaig cobrir l’ocupació de l’Iraq el 2003 i és allò en què em vaig especialitzar. M’interessa perquè som en un món globalitzat i tot el que passa, encara que sigui a l’altra punta del planeta, ens afecta d’una manera o d’una altra. Dedicar-me al periodisme internacional suposava que podia evitar determinades imposicions en els continguts, que probablement, si estigués treballant en política nacional, no hauria pogut evitar. Sempre em va fer por aquest risc. Tracto de compaginar al màxim possible fer informació internacional i informació d’aquí, estar vinculada amb el que passa aquí. M’agrada el periodisme de denúncia i lamentablement en els últims anys hi ha molt a denunciar aquí.
“Els hereus del franquisme van optar per construir una democràcia sobre la impunitat. Tenim més de 100.000 desapareguts, enterrats a les cunetes”
Creus que la societat espanyola és reivindicativa o està adormida?
Com bé deia el 15-M, “Dormíem, però ens vam despertar”. La societat espanyola és una societat molt complexa, està molt marcada per la dictadura franquista i també per la repressió d’aquesta dictadura i durant l’època de la Transició. Està marcada per l’oblit, la desmemòria i la impunitat. Sobre aquesta impunitat s’ha construït aquesta democràcia. Evidentment, els èxits de tota la gent que va lluitar contra la dictadura i va lluitar durant la Transició per una democràcia són infinits i hi hem d’estar eternament agraïts, però lamentablement els hereus del franquisme van optar per construir una democràcia sobre la impunitat. Tenim més de 100.000 desapareguts, enterrats a les cunetes. Després de Cambodja, som el segon país del món amb més fosses comunes de la Guerra Civil, i jo crec que això imprimeix un caràcter determinat en la societat. Crec que això explica que durant tant de temps aquesta societat en democràcia estigués adormida. En els últims anys, el que ha passat és tan terrible que la gent ha reaccionat, s’ha organitzat i s’ha constituït en moviments socials. També crec que en un moment determinat de la història espanyola va haver-hi partits que van assumir tots els moviments socials que es van crear durant la Transició i crec que això va ser un error. I això entronca una mica amb el que he dit abans de les noves formacions. És important que al marge de formacions polítiques noves hem de ser molt conscients de la importància del paper dels moviments socials i d’una societat activa que no acabi sent engolida per un partit polític determinat i que pugui actuar al marge d’aquest, confluint en interessos comuns però sempre de manera independent.
L’anomenada ‘llei mordassa’ vulnera la llibertat d’expressió? Ens dirigim cap a una pitjor democràcia?
La ‘llei mordassa’ és un enorme obstacle per a la llibertat, però no acabarà amb aquesta perquè som moltes les persones que seguirem lluitant per la llibertat d’expressió. Sens dubte, però, és una llei impròpia en la democràcia, una llei que ens posa molt difícil poder protestar, manifestar-nos, poder parar desnonaments, i exercir els nostres drets com a ciutadans i ciutadanes. És un capítol molt negre de la història d’aquest país i pot tenir conseqüències molt doloroses i molt lamentables.
Quins són els interessos que hi ha darrere aquesta llei?
L’Estat en aquests moments ha de buscar mecanismes per intentar contenir la indignació de tanta gent que ha patit retallades com ara en l’educació o la sanitat universal, que veu com es retallen les seves llibertats, que veu que no té sortida, que cada vegada és més difícil aconseguir una feina i que, a més, aconseguir una feina ja no és garantia d’evitar la pobresa o no arribar a final de mes, que és gravíssim. Com diu el sociòleg Perry Anderson, “l’Estat a vegades es veu obligat a passar a ser d’un Estat coercitiu a ser un Estat repressiu”. I en aquests moments el Govern ha apostat per una sèrie de mesures per evitar que la indignació social exploti a tots els nivells, no només als carrers, sinó també en el marc electoral, polític i social.
Dius en un article que Espanya és un exemple de país acostumat a menystenir la meritocràcia i a premiar poc el talent i la feina. Com es pot canviar això?
Molt bona pregunta… Bona pregunta perquè crec que a través d’aquest canvi de valors es pot canviar aquest país. Potser. Es pot fer a través de l’educació, de la transmissió d’altres valors, i aquí entren en acció elements tan fonamentals com els mitjans de comunicació, com són aquelles persones que tenen veu en el debat públic, o amb la pedagogia a les escoles d’aquest país. Aquest país no està marcat només per una corrupció econòmica, sinó també moral. Riem les gràcies de persones que practiquen la corrupció pensant que són uns ‘listillos’ i que millor per a ells. Ara es castiga molt l’excel·lència, no forma part dels nostres valors quotidians. Dels nostres valors quotidians forma part que els amics siguin els primers a ser contractats, o que el fill d’una persona important tingui garantit el lloc de treball en una determinada empresa. Són característiques de societats que no han acabat d’estar impregnades per valors democràtics. És per això que tenim gent estupenda i meravellosa que es veu obligada a emigrar.
“La joventut espanyola, en aquests moments, no té futur. Estem perdent una generació”
Un d’aquests col·lectius són els joves. Més del 50% estan a l’atur i molts marxen fora en cerca d’un futur millor. Hem perdut una generació?
La veritat és que l’atur entre la joventut és una cosa alarmant. L’associació Joventut sense Futur la va encertar de ple quan va triar el nom perquè lamentablement la joventut espanyola en aquests moments no té futur o bé aquest és molt complicat. Estem perdent saba fonamental per construir una nova generació que està immigrant i que, com diuen ells, es veuen obligats a exiliar-se. Jo, que treballo molt a l’Orient Mitjà, sempre veig el que se’n diu la matèria grisa, que gent molt vàlida i preparada acabi marxant dels seus països per anar-se’n a Europa o als Estats Units. Espanya cada vegada s’hi assembla més.
Un altre dels grans problemes és el de l’habitatge. A Espanya hi ha pisos buits i es fa fora gent de casa seva.
Quan expliques a l’estranger que a una família, després de ser expulsada, se li manté el deute i ha de seguir pagant la casa fins al final… és una cosa desgavellada. És la falta de solidaritat i la falta de lògica un dels majors exponents que hi ha en les polítiques que s’apliquen en aquest país, a més, quan hi ha tres milions de cases buides i gent sense casa, però no és l’únic exemple. Veiem també com cada vegada hi ha més cues de gent que demana menjar i, en canvi, en els supermercats agafen tot el menjar que els sobra i l’introdueixen en una màquina per destruir-lo, en lloc d’agafar-lo i repartir-lo. Són exemples que expliquen molt bé en quin moment i com és el sistema econòmic en el qual vivim i també mostren com és d’urgent que hi hagi un canvi polític.
“El periodisme està vivint una crisi d’identitat molt greu. Els periodistes hem de reivindicar l’ètica periodística”
Com a periodista, com veus el sector? El periodisme està tan malament com diuen o són alguns mitjans els que no encerten com fer periodisme?
El periodisme mou un dret fonamental, que és la informació, que és un pilar bàsic de les societats lliures i democràtiques. Una societat mal informada és fàcilment manipulable i, per tant, hi ha molts actors interessats que la societat no estigui ben informada. A mi em sembla molt greu que en espais autodenominats informatius s’ofereixi massa sovint pseudoinformació, infoentreteniment o directament xou, i això té conseqüències i no és fútil. Quan tu estàs apostant per aquest tipus de continguts, estàs deixant fora altres continguts fonamentals que van a les arrels de les coses que ens estan passant. Jo això ho he viscut personalment i per això vaig marxar d’un gran mitjà de comunicació, quan vaig veure que el marge de maniobra era nul i no volia ser col·laboracionista. És molt dur ser al costat d’una catifa de cadàvers davant d’un crim de guerra i que et diguin que no hi cap perquè han arribat unes imatges d’un pingüí coix molt divertit. I això passa en el que es diu periodisme. Està passant i passa perquè hi ha determinats actors que no volen que es parli de qüestions fonamentals, per exemple, de com el poder financer està absorbint el poder polític, de determinats casos de corrupció, de crims de guerra, etcètera, i sempre és més eficaç tractar d’adormir la societat amb pingüins coixos. El periodisme està vivint una crisi d’identitat molt greu. S’ha atribuït la crisi del periodisme a l’inici de la crisi econòmica. En discrepo: abans ja havia començat aquesta crisi d’identitat. Els periodistes i les periodistes tenim l’obligació de recuperar les regnes del periodisme, de reivindicar l’ètica periodística i de tenir molt clar que no som uns treballadors a l’ús, que el que tenim entre mans no és una mercaderia qualsevol: és un dret fonamental i un servei públic sempre. Tenim una responsabilitat i està en la nostra obligació reivindicar un periodisme de qualitat. Jo sempre dic: per què ens hem fet periodistes? Per acabar endormiscats o per explicar el que està passant? Lamentablement, ser periodista i voler explicar el que passa en aquest país té un preu alt.
Què opines de programes tan mediàtics com ‘Salvados’ o ‘El objetivo’, de La Sexta?
La veritat és que miro molt poc la televisió. Sóc mare i els diumenges a la nit és un dia terrible per mirar la televisió. A mi em sembla que la televisió té possibilitats increïbles, s’hi podrien fer formats increïbles… Tant que es critica el periodisme nord-americà, molt criticable en molts aspectes, ells s’atreveixen a fer reportatges amb profunditat i documentals i emetre’ls en ‘prime time’ i en hora punta. Mentrestant, aquí resulta que fer un programa d’entrevistes ja és revolucionari, un fet que demostra el moment crític que està vivint el periodisme.
Quin és el secret de l’èxit d’iniciatives com ‘ElDiario.es’?
En el cas d”Eldiario.es’, s’està gestionant molt bé. Tenim beneficis econòmics i ara ens mudarem a una redacció més ampla perquè s’està contractant més gent. Quin és el secret? És molt fàcil: poder ser honestos. No depenem del gran capital. El gran problema que han tingut la majoria dels mitjans de comunicació d’aquest país en els últims anys és que tenen deutes amb els bancs, és que deuen diners a les grans corporacions i es deuen a uns interessos determinats i es veuen obligats a defensar aquests interessos. Això ha posat aquests mitjans al servei del poder financer. De fet, el poder financer ha entrat en els mitjans de comunicació. Això ho explica molt bé David Simon, un periodista nord-americà reconvertit en guionista de sèries com ‘The Wire’, que diu que hi ha un abans i un després en el periodisme marcat pel moment en què els mitjans surten a la borsa. S’aposta pel màxim benefici possible en el menor termini, se substitueixen en les direccions dels mitjans periodistes per gerents i es tanquen corresponsalies per tot el món perquè s’ha decidit que des de Madrid es pot informar del que passa a l’altra punta del món, encara que no ho vegis. Es redueixen les redaccions a la meitat i s’aposta per contractar gent més dòcil i més barata. S’ha creat un periodisme dòcil quan periodisme i dòcil és contradictori: són dos conceptes oposats.
“El periodisme d’investigació ha de tenir cabuda als mitjans; si no, ja podem anar esculpint la làpida del periodisme”
Té cabuda en els mitjans d’avui el periodisme d’investigació de referents com Xavier Vinader?
És que hi ha de tenir cabuda; si no, ja podem anar esculpint la làpida del periodisme. Si no hi ha periodisme d’investigació en un moment en què a través de les xarxes socials obtenim la informació més immediata, el periodisme no tindria cap raó de ser. El periodisme és periodisme no només perquè diu qui, quan, com i on, sinó sobretot perquè contesta la pregunta clau: per què? I respondre al perquè és fer periodisme de veritat; la resta és pseudoperiodisme. Més que mai, hem de reivindicar i, quan passi tota aquesta bogeria, ens adonarem que cal reivindicar i tornar al periodisme que contextualitza i al periodisme realitzat ‘in situ’ en el cas del periodisme internacional. Si no, estem apostant per una situació orwelliana perquè en aquests moments s’informa el món a través de dos grans ulls, que són les dues grans agències d’informació internacional, i cada vegada som menys els corresponsals i enviats especials. Això és terrible. Hem d’apostar per projectes en què els periodistes som els amos del diari.
Has cobert com a corresponsal els esdeveniments més destacats dels últims anys a l’Orient Mitjà. Per què vas anar a cobrir aquesta regió?
Jo em vaig especialitzar en el món àrab en els meus estudis i després va coincidir que vaig començar a exercir el periodisme el 1996 i de seguida va començar una època molt convulsa i molt marcada amb esdeveniments que passaven al món àrab. Jo tenia contactes al món àrab, parlo una mica l’idioma i estava especialitzada en la seva història; per tant, quan va sorgir el moment d’enviar-hi algú, vaig ser jo. Va ser un moment en què va esclatar la Segona Intifada palestina; els Estats Units van decidir envair l’Afganistan després de l’11-S; sonaven tambors d’invasió a l’Iraq… i tots aquests esdeveniments vaig decidir cobrir-los perquè llavors, estant a la SER, em podia permetre cobrir un esdeveniment durant tres mesos, per exemple. Així es pot treballar i fer periodisme. Posteriorment tot això va canviar. Recordo que en una ocasió vaig anar al Iemen, acabava d’aterrar i ja volien una crònica des de l’aeroport explicant no sé què, perquè jo encara no hi havia vist res ni havia parlat amb ningú. A Espanya no som conscients de la importància de la política internacional perquè no som interventors, sinó intervinguts. Però en el segle XXI és fonamental i el que nosaltres anomenem ‘els altres’ en realitat estan cada vegada més a prop i som més ‘nosaltres’. A mi em preocupa molt el que està passant a l’Orient Mitjà. Jo fa anys que dic que el que hi està passant ens esquitxarà aquí, i lamentablement els nostres governs tenen molta responsabilitat en algunes de les qüestions que estan passant a l’Orient Mitjà.
“Occident ha apostat massa sovint per donar suport a dictadures repressores”
Vas cobrir les revoltes àrabs i ho vas documentar en el teu llibre ‘Yo muero hoy’. Tenen alguna cosa de similar el 15-M i els moviments socials àrabs?
No tenen gaires coses en comú, tot i que alguna cosa sí. Jo recordo que vaig tornar del Caire el 14 de maig, després d’estar cobrint les revoltes egípcies, i el 15 de maig va ser el 15-M. Aquella nit, després de la manifestació, em va trucar un dels nois que havia decidit quedar-se a acampar i em va preguntar: “Escolta, com ho feien els manifestants de la plaça Tahrir?”. Jo li vaig dir: “Bé, van portar mantes, menjar, etc., però acampareu?”, i em va dir “Sí, sí”. Vaig pensar: “Pfff…”. I fixa’t que la van fer grossa. Amb això vull dir que en l’ideari d’aquests primers joves que van decidir acampar a la Puerta del Sol estava molt recent el que va passar en un país com Egipte. Jo recordo que els primers dies les banderes que hi havia a la Puerta del Sol eren l’egípcia i la tunisiana. La forma d’acampada va inspirar el 15-M, sí. Ara bé, mentre que en el món àrab es va lluitar contra dictadures repressores, contra situacions de pobresa extrema i de desigualtat brutal, aquí la nostra situació no era tan dramàtica. Malgrat la gran diferència de context, sí que hi ha un element econòmic que marca tant les revoltes àrabs com el 15-M, la desesperança entre els joves.
En els últims anys, la presència d’Occident a l’Orient Mitjà, ja sigui militar com la invasió de l’Iraq o la intervenció a Líbia, o econòmica, com el suport de Washington a l’Exèrcit egipci, ha continuat augmentant.
Això ha de canviar. Sense cap mena de dubte. L’Orient Mitjà podria ser una regió pròspera, però el colonialisme primer, i el neocolonialisme després, han contribuït molt al desastre que avui viu. És una regió a la qual s’han venut moltes armes en els últims anys, en la qual s’hi ha intervingut militarment… Per cert, jo mateixa sóc víctima d’un atac nord-americà a l’Hotel Palestina, on vaig perdre audició, a més de dos estimats amics, Taras Protsyuk i José Couso. Menciono això perquè és un exemple de tants de les conseqüències d’aquestes bombes i intervencions occidentals. Hem de ser conscients que aquesta mena d’intervencions tenen conseqüències: la creació d’un infern a la terra perquè el que és avui l’Iraq és un infern. Hem de mirar sempre el passat per entendre el present. La solució seria una política exterior responsable, basada en els drets humans i en el respecte cap a altres societats, però s’aposta massa sovint per donar suport a dictadures repressores. Evidentment, però, no hi ha voluntat.
