Pastora Filigrana “Hem d’organitzar políticament el patiment de la gent”

Com creus que, des de posicions d’esquerra, feministes i sobiranistes, cal afrontar la futura crisi post-Covid-19?

La crisi sanitària ha posat sobre la taula una crisi del model productiu, especialment del treball que sosté la vida, sobretot de les cures —històricament en mans de dones pobres—, i del treball de la matèria primera —agrícola, especialment—: dos pilars fonamentals i que coincideixen a ser profundament menyspreats pel capitalisme. L’esquerra, el feminisme i els sobiranismes haurem de defensar propostes econòmiques basades a reordenar-ho tot i posant la vida al centre. És una oportunitat. Només en sortirem així. Les propostes redistributives i de crear un nou ordre del consum i de la producció que l’esquerra alternativa portem molts anys teoritzant guanyen força. Hem d’organitzar políticament el patiment de la gent. I una qüestió clau: l’esquerra no espanyolista ha de posar també sobre la taula el marc colonial de les relacions interterritorials dins l’Estat espanyol. No és casual que el problema del camp no el visqui Madrid, precisament.

Quina opinió tens de com ha encarat la crisi el Govern estatal del PSOE i d’Unides Podem?

L’Estat hi ha respost ràpidament, però de manera insuficient i amb fórmules que perpetuen un model que no és positiu per a les classes populars. Exemples? Com s’han enfocat les “solucions” per al lloguer d’habitatge. Endeutar les economies familiars és terrible i no pot ser l’alternativa. Sortir de la crisi endeutant-se, com hem vist en molts països de l’Amèrica Llatina, només porta més pobresa. La renda bàsica, tanmateix, és una bona idea. Tocar la cartera als grans capitals és la solució. Pel que fa a la regularització dels migrants temporers que continuen treballant en situacions molt dolentes a Lleida, a Almeria, a Huelva o al País Valencià, ara era el moment de fer-ho i aquest Govern progressista espanyol no s’hi ha atrevit.

“La solució per a la crisi que vindrà és tocar la cartera als grans capitals”

Tothom parla dels aprenentatges que farem després de la pandèmia. Quins creus que seran els aprenentatges que farà el poble andalús en concret?

És d’hora per parlar d’aprenentatges, però crec que queda palès que basar un model econòmic, en el cas d’Andalusia, només en l’agricultura intensiva i en el turisme no porta enlloc. Els turistes no es mengen. Andalusia serà castigada especialment per la crisi postpandèmia, i crec que és moment de parlar d’una reindustrialització d’Andalusia. La futura lluita de l’esquerra sobiranista andalusa, estic convençuda que hauria d’anar cap aquí.

En totes les entrevistes que faig, sempre busco remuntar-me a l’origen de la persona amb qui parlo, per entendre-la millor. Qui és Pastora Filigrana? Qui són els teus pares? D’on véns?

Que ‘guai’ que facis això! La mirada situada és molt important. Cada cop tinc més clar que el major nivell d’intel·ligència emocional és el de la gent que és conscient de la seva mirada situada. La gent que sap que som així i penso això perquè vinc d’on vinc. Saber des d’on pivoto és important. Jo vaig néixer a Sevilla, al barri de Triana. La meva família és obrera total. Per part de pare són tots gitanos. Des del segle XVIII que viuen allà. Eren ferrers. Un ofici que funcionava amb un model molt de tipus cooperativa i que m’agrada recordar. La família de ma mare vénen del medi rural andalús, de pobles petitons de les províncies de Sevilla i de Màlaga. Triana ara s’està gentrificant molt, però als anys vuitanta i noranta encara era un raval molt humil. Sóc la primera que ha anat a la universitat de tota la meva família, tant la paia com la gitana.

“Els gitanos són en bona part la bossa de pobresa que el capitalisme necessita”

La politització va ser aviat?

A l’institut tenia moltes inquietuds i un ‘profe’ comunista que em va marcar. Era estudiosa i llegia marxisme. Però vaig començar a polititzar-me a la universitat amb l’associació de dones gitanes universitàries, cap als 19 o 20 anys. Ben aviat vaig esdevenir una mica “l’advocada dels gitanos”. Just en acabar la carrera, ja estava ‘currant’ en una mena d’oficina d’assessorament de la població gitana al polígon sud de les 3.000 Viviendas, a Sevilla. Allà, a la primeria dels 2000 s’estava fent un programa d’implementació de tota la ‘moguda’ llatinoamericana d’arrel participativa molt de l’època i vaig fer vincles amb una oficina al centre de Sevilla que feia el mateix que jo feia amb els gitanos, però amb les persones migrades. Era l’ODS, l’Oficina dels Drets Socials, vinculada al moviment dels precaris, el May Day. Vaig començar a col·laborar amb ells i ja no he parat.

I la família?

La família era de classe obrera poc ideologitzada.

Triana què vota?

El PSOE massivament. A casa han votat el PSOE i, de vegades, Esquerra Unida. Mai haurien votat la dreta. Un vot més de classe que ideològic. Els pobres no solen estar gaire ideologitzats.

Ets filla de pare gitano i de mare” paia”, expliques. Com has viscut la doble vessant identitària?

He viscut més una identitat de nena de barri que de gitana. Encara que ‘allò gitano’ sempre ho he tingut com a bandera, des dels inicis de la meva politització. Però ja et dic que el que em defineix més és sortir d’un barri popular, mestís. També a Andalusia és més senzill per a un gitano, val a dir-ho. Hi ha racisme, però hi ha una certa hegemonia cultural del fet gitano als barris o als pobles on n’hi ha molts. Vaja, que és més fàcil ser gitano a Triana que a Valladolid. Però també que a Jaén! Al Baix Guadalquivir allò andalús i allò gitano estan molt mesclats. De tota manera, és complex. El relat que t’estic fent potser oculta molt d’antigitanisme.

El tema de l’empoderament gitano m’atreu. Jo som del 81, també, i el record col·lectiu que tinc de l’estigmatització del poble gitano als països que feim part de l’Estat espanyol és fort. Més enllà de caricatures diverses i de menyspreus, només recordo algunes figures públiques del món de la música i aquell diputat del PSOE als vuitanta i noranta…. Com es deia? Heredia, crec…

Sí , Juan de Dios Ramírez Heredia.

Com veus en perspectiva la situació actual de la comunitat gitana a Espanya?

En qüestions discursives, s’ha avançat; però, en qüestions materials, les xifres continuen allà. Els problemes d’habitatge, de precarietat i d’exclusió laboral continuen essent un problema greu i molt singular de la comunitat gitana. I l’antigitanisme és viu. Sí que s’ha guanyat en la part simbòlica i discursiva. La meva germana és del 82 i ha continuat molt vinculada a l’activisme gitano. Ella sempre diu: “Mai vaig imaginar que hi pogués arribar a haver ‘paios’ que defensin el nostre discurs millor que nosaltres!”. Ella creia que el màxim a què podíem arribar era aconseguir que els gitanos no fossin maltractats quan anessin als serveis socials i ara es parla d’antigitanisme al Congrés dels Diputats, l’esquerra “paia” en fa debats, hi ha fòrums com aquest en el qual intervinc aquí a Palma, hi ha una audiència disposada a parlar-ne. Ella sempre em diu: “Creus que algun dia veurem més canvis?”. Es refereix, és clar, al canvi real, al material. Necessitaríem una correlació de forces anticapitalista perquè això fos possible. Bàsicament, perquè els gitanos són en bona part la bossa de pobresa que el capitalisme necessita. Però hem avançat. Fa 12 o 15 anys ningú no parlava d’això.

“L’anticapitalisme català es beneficia de la ‘riquesa’ catalana per construir-se”

Des d’altres territoris de l’Estat amb una identitat diferent de la castellanoespanyola, sorprèn la vindicació que alguns sectors fan d’Andalusia com a subjecte historicopolític diferent, com a nació. Tu sovint ho has lligat al fet gitano, a la classe i al feminisme.

Jo ho connecto perquè la teoria de la descolonialitat existeix de veritat. La jerarquització de comunitats és una cosa que el capitalisme necessita. I ho fa cada dia. El que passa amb els gitanos, els migrants o els territoris perifèrics és dins aquest model de jerarquització. De la mateixa manera que abans et deia que els gitanos són dins una bossa de pobresa que serveix a un interès del capitalisme i l’antigitanisme ho justifica, doncs amb Andalusia passa el mateix. L’ordre intern econòmic de l’Estat necessita una colònia interna, que és Andalusia, i d’aquí neix, de manera interessada, un discurs que justifiqui el perquè Andalusia es troba en aquesta situació de subalternitat.

La idea, també molt recurrent en l’imaginari col·lectiu espanyol dels darrers trenta o quaranta anys, de l’andalús reduït al ridícul…

El discurs contra el medi rural i la necessitat de subalternitzar-lo va per aquí, també. I, explicant-ho, s’entén bé. La idea dels “paletos”, els “catetos”, la visió d’allò rural com a quelcom de supeditat, com un servei d’allò urbà i un simple producte de mà d’obra barata. El sistema s’ha dotat d’un relat per justificar que la gent del camp valia menys. Amb Andalusia, igual. Hi ha un relat que explica que els andalusos són gent més fluixa, responsable de la seva situació de precarietat, que no s’organitza… Un discurs que diu que els andalusos “mereixen” la seva situació de subalternitat econòmica.

Les propostes polítiques andalusistes han acabat malament: el deteriorament del Partit Andalusista (PA) fins a la seva desfeta final el 2015, després de molts canvis de rumb, va ser sonat. També una certa captació del discurs andalusista per part d’una força estatal com el PSOE, que Enric Juliana havia arribat a definir com el partit regionalista del “sud”, del ‘mezzogiorno’ espanyol.

A mi em sembla que l’andalusisme pot ser un paraigua d’organització de classe molt important. Això no ho entenen a Madrid, però diria que vosaltres sí… [Riem.] Quan apel·lem a la identitat andalusa, apel·lem a una gent que sofreix un mateix destí econòmic. Existeix una identitat andalusa de classe. És un bon aglutinador, des d’un punt de vista d’esquerres. Les raons per les quals l’andalusisme no ha triomfat tenen moltes explicacions. Essencialment, el PSOE allò primer que fa, ja des de la Transició i l’inici de l’autonomia, és desmantellar el moviment andalusista. El discurs del desenvolupisme fa que interessi que el concepte de classe andalusa desaparegui, i, amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea a partir del 1986, es busca emmotllar-se als estàndards europeus. Com que la pobresa andalusa no es pot esborrar materialment, s’intenta esborrar discursivament. Canal Sur, en l’àmbit mediàtic, i tota la política de grans infraestructures, serviren per menysprear un andalusisme d’esquerres i popular de veritat. També hi ha un altre problema, que veig molt clar quan comparo Andalusia amb Catalunya o amb el País Basc. Muntar una dissidència sense pasta és molt complicat. L’anticapitalisme català es beneficia de la “riquesa” catalana per construir-se. Hi ha una burgesia i uns capitals acumulats que funcionen. Andalusia és pobra de necessitat. Quan volem organitzar-nos col·lectivament, sempre ens trobem amb la manca de recursos econòmics. El SAT (Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores), on milito, viu amb un cotxe i amb quatre telèfons mòbils. Ens hem d’organitzar des d’una precarietat tremenda. No tenim l’empara d’un “capital” anticapitalista que ens ajudi. Quan ets pobre, ets pobre per a tot.

“Podem no ha entès la realitat andalusa”

El fenomen Endavant Andalusia —la marca andalusa referent de Podem fins fa algunes setmanes, liderada per Teresa Rodríguez i que tècnicament és una coalició entre Podem, Esquerra Unida i alguns petits partits andalusistes— i el trencament recent entre la mateixa Teresa Rodríguez i Pablo Iglesias, exemplificat en un vídeo molt il·lustratiu, per la ingerència “centralista” del Podem estatal, serveix per entendre, fora d’Andalusia, fins a quin punt la qüestió d’un subjecte andalús diferenciat és important?

Crec que Teresa Rodríguez, com a mínim en el discurs que està articulant, té raó. Podem no ha entès la realitat andalusa. Tanmateix, la realitat és que la gent de Teresa Rodríguez no té implantació territorial a Andalusia. És una mancança. Si vas a un municipi andalús, no t’hi trobes seus d’Endavant Andalusia… Això és així. Un moviment popular andalús sense implantació territorial i municipalista és impossible.

L’estructura, la deu tenir més Esquerra Unida, no?

Sí, és clar! És lògic històricament. Sigui com vulgui, allò que és ben cert és que el discurs i la narrativa que fa Teresa Rodríguez per trencar amb Podem no poden ser més reals.

Què vols dir exactament?

Que la solució dels problemes reals d’Andalusia, agradi més o menys, passa per qüestionar el paper de colònia interna que té dins l’Estat espanyol.

Això Podem no ho fa?

No. Tu no pots parlar de determinades qüestions materials sense entendre cap on estan marxant els capitals. L’atur a Andalusia no es pot afrontar amb la mateixa estratègia que a Barakaldo o en una ciutat de Castella. No és una qüestió romàntica. La situació de màxima precarietat i de greus violacions de drets de les collidores de maduixes de Huelva no es pot explicar sense entendre el rol econòmic que té aquesta comarca en el marc de l’ordre econòmic europeu. No serveixen les mateixes receptes a tot l’Estat. Una proposta d’esquerres, això, ho hauria d’entendre.

“El que viu una dona ‘trans’ és diferent del que viu una dona ‘cisgènere’, però la causa és el monstre comú”

El món del treball és clau en el teu activisme. La nostra generació ha viscut amb intensitat i un punt de ‘menfotisme’ la degeneració de les grans centrals sindicals.

La patronal ha mudat. El capital ha mudat. I nosaltres ens enfrontem a un monstre que ha mudat amb eines del segle passat. A Andalusia, el sector dels serveis i el del turisme és el principal. La major part de la gent treballa en bars de dos o tres empleats. L’atomització del treball és una realitat. Estem fent concentracions davant una gelateria per l’acomiadament d’un sol treballador! Haurem de reinventar el sindicalisme. A mi m’agrada parlar de sindicalisme social. Per això crec que organitzar-se fora del centre de treball és vital. S’ha de baixar cap a l’escala més local. La situació dels treballadors de Glovo i d’altres plataformes de repartiment similars és paradigmàtica. En aquest sentit, són interessants experiències com les de Barcelona o de València. Com organitzes plantilles de treballadors que ni es veuen ni es coneixen? La PAH o els sindicats de llogaters ens estan donant pistes de cap on cal orientar el sindicalisme del futur.

L’onada feminista actual estableix força ruptures amb les onades anteriors. Fa poc, abans del 8-M, hi ha hagut la polèmica de les desavinences entre sectors feministes tradicionals o clàssics, anomenats TERF, amb altres famílies feministes, per la qüestió de si excloure o no les dones ‘trans’ de la reivindicació feminista. El Partit Feminista d’Espanya, de la històrica activista Lidia Falcón, ha estat expulsat d’Esquerra Unida per aquest fet. Dins d’una certa esquerra madrilenya fan furor, paral·lelament, les teories que defensen que el feminisme, l’ecologisme o l’antiracisme divideixen la classe obrera. M’agradaria saber què penses d’aquestes “guerres culturals”.

És una llauna, aquest tema! Però aquestes polèmiques mal alimentades fan mal! L’1 de Maig tinc un problema, a Andalusia, perquè les feministes no volen anar amb determinats sectors sindicalistes clàssics i a la inversa. Per aquests debats. Hi ha hagut molts problemes. L’any passat va sortir el Coño Insumiso a la ‘mani’ de l’1 de Maig a Sevilla i hi ha qui considera que no hi ha de ser, perquè espanta més que suma la classe obrera. Això són guerres complexes. Si es quedessin a Twitter, rai! Però s’acaben generant xocs que em trobo en molts indrets. El neoliberalisme ens guanya la batalla. Necessitem sumar moltes subjectivitats diferents. Necessitem sumar al màxim. No hi ha una sensibilitat majoritària que prevalgui sobre els altres. Aquests personatges i/o corrents polítics, que contínuament estan fent una diferenciació entre subjectes i teoritzant quin ha de ser el més important, són una pedra al camí. Jo intento cercar la ràbia comuna. El sistema colpeja diferentment depenent del lloc i del territori dels cossos que habita.

Què vols dir?

El que viu un home no és el que viu una dona; el que viu una blanca no és el que viu una dona racialitzada: això és ‘impepinable’. Però tots els seus dolors tenen un cos comú. L’objectiu polític és identificar aquest cos comú en cada un dels nostres dolors. El que viu una dona ‘trans’ és diferent del que viu una dona ‘cisgènere’, però la causa és el monstre comú. Per tant, la dona ‘trans’ i el sindicalista han de ser aliats en la lluita contra el monstre. És un monstre de diferents caps. Aquestes diferències, el que passa és que de vegades es jerarquitzen i el “millor viure” d’uns passa pel “pitjor viure” d’altres. Això es veu sobretot amb el tema del racisme. Les treballadores marroquines que cullen nabius per 7 euros a Larraix, al Marroc, han de ser aliades del treballador alemany precaritzat que esmorza musli amb aquests nabius. Costa, però es així. El que no es pot és negar el dolor de l’altre.

Anterior Següent

“El sobiranisme català ha d’explicar i admetre la situació de privilegi econòmic de Catalunya dins el conjunt d’Espanya”

M’he quedat amb una frase que t’he sentit. “Necessito un exèrcit, al carrer”. El sectarisme i els purismes a l’esquerra són recurrents.

Vull entrenar el Barça, però em toca entrenar el Getafe. Jo necessito que, quan faig acció sindical als centres de treball, el taurí se sindiqui encara que jo pugui detestar la tauromàquia. A Sevilla necessito que el confrare se sindiqui. I a Sevilla la majoria social és confrare a la Setmana Santa. Mentre ara parlem, Amazon està generant pasta sense parar i el gruix de la societat no es planteja una revolució. Per tant, es tracta de fer ponts entre tots els que haurien d’estar plegats… i no és senzill. Jo m’enfado amb el Coño Insumiso quan ataquen els sindicalistes clàssics i m’enfado amb els sindicalistes clàssics quan ataquen les feministes…

T’has significat defensant l’autodeterminació de Catalunya.

Com a activista, dono suport a la causa catalana. Fa poc vaig estar impartint una formació antirepressiva a Girona per a uns CDR, organitzada per gent d’Òmnium i de l’ANC, i és al·lucinant veure com persones “normals” han viscut un procés de politització rapidíssim. Gent a la quals poso vídeos de la repressió contra ‘manters’ o gitanos, i ara ho entenen. Senyores blanques de classe mitjana-alta que són capaces d’empatitzar amb lluites que fa només uns quants anys els quedaven llunyíssim. Gent que ha perdut la por. Això és profundament emancipador, i l’esquerra radical de tot l’Estat ho hauria de llegir bé. El que ha passat als carrers de Catalunya és el que necessitem que passi arreu de l’Estat.

Una part important del sobiranisme català parla d’ampliar la base.

A mi, com a agitadora social, em sembla brutal. El que sí que crec és que es podrien aconseguir més simpaties fora de Catalunya.

Com?

Entendre les causes de l’anticatalanisme sociològic. I una cosa que pot no ser popular a Catalunya, però que veig necessari dir. El sobiranisme català ha d’explicar i admetre la situació de privilegi econòmic de Catalunya dins el conjunt d’Espanya, malgrat tot els malgrats. Un català per regla general és més blanc i europeu que un senyor del sud de l’Estat, que és més morè i més africà. És com el que t’explicava de la situació entre la treballadora agrícola marroquina i els treballadors precaritzats alemanys a partir de l’anècdota dels nabius. Són i han de ser aliats, però parteixen de subalternitats diferents que necessiten dialogar.

Potser també cal sortir de tòpics. El món rural de Lleida segurament s’assembla a determinades zones d’Andalusia. L’espoli econòmic que viuen les illes Balears, ja que ets aquí, és tremend, quasi colonial.

D’acord, sobretot, en el que dius dels tòpics. El que cal és agafar el brau per les banyes i parlar clar assumint els condicionants de cadascú. La causa dels treballadors d’Andalusia i d’Extremadura ha de ser aliada de la causa catalana. Perquè el monstre a batre és el mateix.