Paula Bonet “Les dones ens hem despertat en massa”

‘Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión’ és un llibre que trenca tabús per normalitzar un tema com el de la gestació i l’avortament espontani, una realitat quotidiana però alhora traumàtica. No tenies por de l’exposició pública?

No. Llegir la poeta Anne Sexton va ser una gran troballa que em va donar moltes ganivetades a la panxa. Em vaig adonar com era d’important que hi hagués dones que parlaren dels tabús que les envoltaven. Ella parla de la masturbació, de la bogeria, de les seues estades al psiquiàtric, i de parir i rebutjar un fill. Jo llegia allò i pensava: “Quina sort tinc; estic llegint l’experiència, encara que siga literària”. Sexton em va fer obrir els ulls i saber que, si algun cop em passava quelcom de semblant, ho podria identificar gràcies a haver llegit la seua experiència. Quan vaig patir el primer avortament, vaig formar part d’un silenci col·lectiu que no ens fa cap bé. Vaig ser molt incoherent amb el meu discurs i em vaig girar l’esquena a mi mateixa. El context em va fer sentir la tara, la culpabilitat i la vergonya.

El món sanitari també en culpa les dones?

Fins que no avortes tres cops, no fixa la seua mirada en l’home. Ens han volgut fer creure que la feminitat i la maternitat van lligades i d’ençà que som petites se’ns fa associar aquests dos conceptes. El context et diu que el teu cos pot gestar i, per tant, sembla que automàticament has de gestar i parir. Per això, quan vaig avortar per segon cop, ho vaig voler explicar. Ho vaig tenir clar un dia al Museu d’El Prado, observant una obra de Tiziano, ‘La oración en el huerto‘. En aquest quadre hi ha Jesús resant dalt de tot, on hi ha una llum. A la part inferior hi ha ombres. L’amic que m’acompanyava m’explicava la part de dalt i només se centrava en la part de llum. Però els que pintem sabem que les ombres s’han de resoldre igual que les parts de llum. No es tracta de fer dues pinzellades fosques. En aquest quadre, la part fosca també és molt important a escala narrativa.

I què volien dir les ombres per tu?

Em vaig adonar que, plàsticament, la pinzellada de les ombres era diferent i vaig pensar que allà era on vivíem les dones. Va ser llavors quan em vaig adonar que, si les tenebres foren compartides, jo no haguera patit tot el que vaig patir durant el primer avortament. Un dels problemes de les dones és que no hem parlat a causa del sentiment de culpa. I és ara que hem començat a compartir experiències i ens estem donant ferramentes les unes a les altres. Sense aquest despertar col·lectiu no m’haguera atrevit a fer aquest llibre de la manera com està fet, no haguera tingut la força, el valor, la valentia. 

“La nostra formació intel·lectual i emocional és plena d’homes. És important buscar i incorporar referents femenins”

‘Roedores’, de fet, arriba en un moment clau, en plena onada feminista.

‘Roedores’ no és el meu primer llibre que posa el dit en aquest tema. Ja des de la publicació de ‘Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End’, em vaig adonar de com es tracta les autores quan tenen una certa repercussió. Rebia atacs i me’ls agafava de manera personal fins que aviat vaig adonar-me que a altres companyes també les havien tractat així pel fet de ser dones. El gènere és la nostra carta de presentació i el físic és el primer que veu tothom, i és el primer de què es parla si ets dona. En els homes, el físic s’obvia i es parla directament del contingut de la seua obra. El meu despertar bèstia va ser en una taula rodona a Madrid, quan, en la meua presentació, el moderador no va fer cap referència a la meua obra i va parlar de les meues cames, de la meua cara, dels seus amics i va dir moltes burrades. Jo pensava que era un joc que en algun moment donaria la volta, però no va ser així. Això va passar el 2015, però fa poc m’ha passat el mateix a Colòmbia, al Hay Festival, després d’una taula en la qual s’havia parlat de gènere.

En aquest context de denúncia contra totes aquestes discriminacions, va néixer ‘La sed‘ (Lunwerg Ed., 2016).

‘La sed’ és un llibre feminista en el qual enumero una sèrie d’autores que a mi em manquen.
Volia saber com es mantenien les dones en l’espai públic. Com responia Anne Sexton als atacs? En un primer moment vaig buscar dones per defensar-me del context i vaig acabar enamorant-me de la seua obra. La nostra formació intel·lectual i emocional és plena d’homes, parteix de l’experiència masculina; per això és important buscar i incorporar referents femenins. Per sort, ara cada vegada més, les editorials estan recuperant aquestes autores.

Penses que el despertar feminista, com t’ha passat a tu, és imparable? Hi ha gent que encara diu que el feminisme és una moda…

És una onada imparable. Ens hem despertat en massa, estem molt cabrejades i hem entès la força que ens dóna el fet d’estar juntes. Això és preciós. Les dones ens estem estimant més que mai, la sororitat és real, s’olora i es palpa. Estem fent una feina molt important per al nostre gènere.

“Estem equivocats si volem posar les obres en un pedestal. L’art és allò que fa aixecar la gent del sofà perquè surta al carrer”

I què han de fer els homes?

Han de callar, escoltar-nos i creure’ns. Jo, quan ve una dona negra i em parla de racisme, calle: és un fenomen que mai viuré; per tant, no puc dir-li com s’ha de comportar. Només puc callar i escoltar la seua història. Una de les persones de qui més aprenc és la Brigitte Vasallo. L’altre dia va fer un tuit en el qual instava les feministes a pensar més en la comunitat LGTBI i pensar més en les lesbianes. Té tota la raó del món. Ens equivoquem, som humans. És important que alcem la veu i ens escoltem, per aprendre i entendre. Si no hi ha aquest diàleg, no construïm cap al lloc correcte, cap a un context sa.

L’any passat et vas posar, juntament amb les editores Patricia Escalona i Mireia Lite, al capdavant de Mujeres del Libro. Vas pintar una Emily Dickinson i la vas pujar en alta resolució perquè tothom se la descarregués. A la manifestació se’n van veure unes quantes. És una manera de posar l’art al servei del poble?

Estem equivocats si volem posar les obres d’art en un pedestal. L’art és allò que remou, allò que fa aixecar la gent del sofà perquè surta al carrer i parle. Això és el que va passar amb la Dickinson de Mujeres del Libro. Sí, crec en un art que es posa al servei del poble, que remou consciències i que ajuda a construir un context més just. Quan vam decidir pujar en alta resolució la Dickinson perquè tothom se la imprimís a casa, van sortir persones criticant-me i dient que això era una manera de tirar pedres sobre l’ofici. Ho van dir molts homes, casualment. Em venia al cap la Joanna Russ i el ‘Como acabar con la escritura de mujeres‘. Els mecanismes que utilitza el context per a invisibilitzar-nos o per a treure valor a les obres fetes per dones són brutals. La Russ ho diu claríssim: “Quan una dona escriu un llibre, el context respon: no l’ha escrit ella”. Va passar amb la Mary Shelley. La Dickinson la vaig fer perquè em movia una força col·lectiva. La Dickinson no és meua, com no és l’Audrey Lorde que he dibuixat enguany: és de totes les dones.

De fet, aquest any vas obrir el teu estudi per estampar samarretes per a tothom qui volgués, abans del 8-M.

Sí, perquè aquest és l’art que m’interessa, el que fa que 300 dones surten dels seus llocs de treball un divendres per venir a estampar una samarreta per posar-se el dia de la dona.

“No treballe massa per a empreses o marques, justament perquè valore el meu art”

A vegades es menyprea l’escriptura de les dones i es considera que elles “escriuen coses de dones i per a dones”.

Quan un home parla d’ell mateix, parla de la condició humana i, quan una dona escriu sobre ella mateixa, és una egocèntrica. Ells, casualment, mai han fet literatura confessional, però tot el que fem nosaltres és confessional i íntim, en el sentit més despectiu de la paraula. A Anne Sexton, Sylvia Plath i Clarice Lispector se les ha considerat escriptores confessionals. ‘Ordesa‘ (Alfaguara, 2018), de Manel Vilas, és un llibre absolutament confessional i meravellós, però ningú parla d’això quan l’entrevisten.

Fa anys deies que “si les coses es fan amb el cor, acaben sortint” i parlaves de “deixar mudar els projectes perquè aquests es puguin fer reals”. Parlaves de la importància de l’entusiasme, també.

Per a un autor o autora, és important entendre i abraçar l’obsessió i transformar-la. I tenir entusiasme, és clar. Però crec que encara és més clau saber on radica aquest entusiasme i, sobretot, valorar-se a un mateix. I molt més en l’àmbit artístic, on les feines estan summament infravalorades. Les persones que escriuen, que pinten, que fan música… i que ho fan pensant, són imprescindibles. No us poden pagar articles a 30 euros! Escriure és una feina intel·lectual molt bèstia! Qui ha decidit que això té menys valor?

Tu parlaves de feines que havies fet de manera gratuïta.

És que l’àmbit artístic està molt precaritzat: molta gent hi treballa gratuïtament o rep pocs diners pel que fa. Remedios Zafra en parla en el seu últim llibre, ‘El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en l’era digital‘ (Anagrama, 2018), on explica com el capitalisme s’aprofita de la il·lusió. Jo era molt entusiasta i molt ingènua. Després de publicar ‘Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End’, el sistema em va raptar, però ara sóc una persona diferent. Faig de manera altruista tot el que té a veure amb Mujeres del Libro perquè sé que no ho estic fent gratis: és activisme. Concentre totes les meues forces en pintar, escriure i il·lustrar. No treballe massa per a empreses o marques, justament perquè valore el meu art.

“És perillós que t’encasellen. M’esgarrifa la necessitat que tenim d’etiquetar i de classificar: és una mutilació”

És l’obsessió el que t’ha portat a ser on ets?

On sóc? Abans de viure de la pintura, sempre em vaig considerar una persona d’èxit, perquè mai vaig deixar de pintar. Per a mi, l’èxit és poder fer el que et mou el cor. Crec en les coses ben fetes i en no abandonar les idees, però també tinc clar que el fracàs és important i s’ha d’anar amb compte quan vius del que t’agrada fer.

Per què és important?

Perquè vivim un moment en el qual hi ha un diàleg immediat amb un públic, i molts autors necessiten agradar tota l’estona. Alguns fins i tot pregunten al seu públic què volen. Quan arriben a un lloc i els funciona, ho repeteixen fins que ja no poden repetir-ho més. A mi aquests autors no m’interessen, ni com a consumidora d’art ni com a lectora, perquè no s’estan arriscant, no estan pensant, no es fan preguntes. Crec que els artistes no s’han d’encasellar, ni s’han d’aïllar ni han de repetir patrons.

A tu se’t va encasellar amb aquells dibuixos preciosistes de fa alguns anys.

Després de ‘Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End’ em van sortir moltes propostes molt ben pagades. Però totes aquestes propostes es volien aprofitar d’una feina que portava molts anys fent. Van voler convertir una feina que sortia del cor, d’una obsessió i de tota una vida en una imatge per a productes de moda. Sempre em va costar entendre la repercussió que van tenir aquells dibuixos; no l’entenia i no m’agradava.

Però, certament, van funcionar molt bé entre el públic.

Al principi, quan feia tallers, al·lucinava: hi havia molta gent que venia perquè els ensenyés a dibuixar com jo dibuixava. Mai he tingut cap problema amb això, però no em va agradar que es reduís la meua feina a allò, només se m’associava amb aquells dibuixos. Tothom és polièdric i a mi se’m va etiquetar: ni era il·lustradora, ni només feia aquells dibuixos. Els vaig fer durant dos o tres anys de la meua vida. És perillós que t’encasellen, i m’esgarrifa la necessitat que tenim d’etiquetar, de classificar: és una mutilació.

“Les tendències actuals són perilloses: per la necessitat d’agradar, sovint només es repeteixen els patrons que funcionen”

Els teus dibuixos van ser molt copiats.

I ho continuen sent. De vegades pense: “Quin mal he fet!”. [Riu.] Encara em continuen entrant moltes propostes per fer aquell tipus de dibuixos, però ara no els puc fer: no em surten, sóc incapaç de fer aquell traç. Llavors els encarreguen a altres artistes, però no surt el mateix, perquè aquella persona que copia l’estil no ha fet el recorregut que ha fet la persona original, no s’ha equivocat, no ha hagut de prendre decisions. Al final, està copiant l’embolcall. Aquells dibuixos que em van donar a conèixer tenien molt de contingut i hi havia una feina molt bèstia d’encaix, de línia sensible, de recerca. Les galtes vermelles són l’anècdota, però ningú va veure el treball que hi havia darrere. Quan et copien l’estil, acabes veient allà el pitjor de la teua feina. Molta gent no vol entendre que allò ja està fet i que no té sentit repetir-ho.

Tens contacte amb nous creadors, gent que tot just comença?

Vaig ser fa poc a la Facultat de Belles Arts de Granada i vaig fer un recorregut des d’aquell entusiasme inicial fins a aquest cabreig actual. Jo em vaig formar com a artista en un moment en el qual no hi havia xarxes: havies de conformar un dossier amb la teua obra i anar a galeries d’art a vendre-la. El galerista ho decidia tot. És important haver trencat amb aquests intermediaris i haver posat l’art a la disposició d’un públic molt més global. Però les tendències actuals són perilloses: per la necessitat d’agradar, sovint només es repeteixen els patrons que funcionen.

Dius que el més important és trobar una veu pictòrica, ja que “la tècnica s’aconsegueix a base de treball”. Com has trobat la teva?

Sense buscar-la i qüestionant-me, sent la persona més cruel amb mi mateixa. Pense que els autors han de ser humils. Hitchcock ho deia sempre; ell va rodar ‘Psicosi’ com una pel·lícula més. Els autors hem de sotmetre’ns a una recerca constant i no ens hauríem d’aferrar a un estil concret. No obstant això, hi ha un públic no especialitzat que reconeix el gest. Al llarg de la meua carrera he intentat oblidar-me de mi i saber que l’important d’una obra no és el que jo vulga que siga aquesta obra. L’obra pertany a qui la rep. I cada persona la rep d’una manera diferent a partir d’experiències visuals, literàries o vitals. Per això és important que els autors no vulguen ser més que la seua obra. L’important és l’obra, no qui la signa.

Cada cop es veuen més projectes narratius interdisciplinaris, amb diferent base (pictòrica, textual, musical) Tu ja n’has fet alguns. Sembla que tot s’expandeix i l’art comença a sortir dels seus compartiments estancs.

Sempre he dit que no entenia com s’explicava literatura, història de l’art i història en diferents assignatures. Al final, un autor o una autora sempre viu dins un context. Perquè s’estudien les disciplines separadament? Quan jo treballava de professora de castellà i havia d’explicar el romanticisme, mostrava quadres de Friedrich i els alumnes ho entenien tot a la primera. Després, ja estaven preparats per a afrontar un text romàntic.

“Som en un moment en què ens ho qüestionem tot, llegim i debatem tota l’estona.Per a mi, la pintura és la manera que tinc de respirar“

Tot just has acabat d’il·lustrar ‘L’any del pensament màgic de Joan Didion‘ (Literatura Random House, 2019). Quina és la part més complexa d’aquest tipus d’encàrrecs?

En aquest cas, el diàleg entre les il·lustracions. Al llibre hi ha el present del jo que nega la pèrdua, els ‘flashbacks’ al passat i altres parts emocionals abstractes. He hagut de pensar en tres tipus d’imatges que no xocaren entre elles. Ha estat un procés bonic perquè he pogut mesclar diferents tècniques. Surt el 4 de maig.

En què treballes ara?

Tinc moltes ganes de tancar-me en el taller, deixar de banda la paraula i centrar-me en la pintura. Per a mi, la pintura és la manera que tinc de respirar. Som en un moment molt dens, ens ho qüestionem tot, llegim i debatem tota l’estona. Necessite pair tot el que està passant. Ara estic preparant una exposició sobre la bellesa en Baudelaire per a l’octubre. També estic treballant amb Patricia Escalona en un llibre, del qual encara no puc dir res. Individualment, estic treballant en el meu pròxim, llibre, però encara trigaré a publicar-lo.