Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Pere Rusiñol “TV3 és una televisió molt bona i, alhora, té un relat dominant molt nacionalista”

Amb Pere Rusiñol (Artés, 1972), la conversa passeja per tots els racons: la infantesa a Artés, els inicis a El País (i també la sortida), l’experiència a Público i la querella amb Jaume Roures, els projectes de Mongolia i d’Alternativas Económicas. Però, quan més se m’eixampla la curiositat, és quan explica, amb un somriure, la decisió d’abandonar una vida periodística econòmicament més segura per una amb més llibertat i incertesa. Veig avui un Rusiñol feliç, alliberat i sense complexos. Quan enfilem el final de la conversa, em confessa: “Ser periodista és molt divertit. A més, jo em vaig psicoanalitzar. T’ajuda a comprendre els mecanismes que reprodueixes”.

16/01/2024 | 06:00

Artés, vall de la Gavarresa, comarca del Bages. I, un dia de 1972, neix Pere Rusiñol Costa. Tota la família d’Artés?

Sí, sí, el pare provenia del Moianès, i la mare, d’una masia de Sant Joan d’Oló, a la mateixa comarca. A partir dels anys cinquanta i seixanta, ja tots érem d’Artés.

I com recordes la infantesa?

Molt lliure. Artés té un clima molt dur i sec, és una vila mal connectada. Però hi podia practicar esport i caminar pels boscos i fer tot el que un nen necessita per ser feliç. A més, dins el context d’obertura de la Transició, t’adones, amb la perspectiva del temps, que era un moment molt engrescador, i del qual es va beneficiar la joventut del Bages. Començava la democràcia, l’entrada a la Unió Europea, amb més llibertats i progrés econòmic… També, però, hi va haver el flagell de l’heroïna.

Sí, és cert. En una entrevista a CRÍTIC, Joan Puigcercós va parlar-ne, d’aquesta estesa de la droga. Fins i tot hi va perdre un germà.

Sí, sí, existia aquest flagell, i a Artés va arribar-hi. Jo recordo, de molt petit, que quatre o cinc persones s’hi van quedar per una sobredosi, d’un dia per l’altre. Per sort, jo no vaig viure aquest període, perquè no saps mai com pots reaccionar davant d’aquests fenòmens.

Els pares, què feien?

El pare era manyà, amb do artístic. I la mare era una dona molt independent, que feia de tot: primer, administració i professora de mecanografia; després, es reinventa com a assistent, treballadora social i comença a estudiar tota mena de cursos.

I dins d’aquest ambient, d’on surt el periodista? Hi ha algun moment clau?

El pare tenia inquietuds culturals, i va promoure una revista del poble, L’Artesenc, que encara existeix. Ell em va animar a fer una revista, i, amb el jovent del casal, la vam fundar. S’anomenava Tot d’Aquí, i parlàvem d’allò que pot passar en un poble. A mi ja em fascinava aquest món. També, però, amb 16 anys, vaig col·laborar a la televisió local, i feia un informatiu i en retransmetia els esports.

És amb una beca que entres a treballar a El País. Et vull preguntar com recordes la primera vegada que entres a la redacció del diari.

Ostres, va ser meravellós. A mi, les redaccions sempre m’han entusiasmat i, òbviament, quan vaig entrar en aquell espai on tots els periodistes discutien, cridaven i debatien, doncs, em va fascinar. Les redaccions eren plenes de vida, i aquest fet millorava el diari. Tot i que, segurament, no devien ser tan boniques com jo les recordo, perquè tots anem embellint el passat que ens agrada, oi?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Sé que no canviaré el món, però sí que puc contribuir humilment a fer-lo millor”

Segur que sí. En aquella etapa, quins ideals t’empenyien a ser periodista?

Personalment, no se m’acudia res de més divertit que ser periodista: conèixer persones, els fets de primera mà, viatjar… En fi, era gaudir de la vida, era la curiositat extrema. Però, d’altra banda, també tenia unes inquietuds de fer un treball socialment útil, que ajudés a millorar el món. Pot semblar ingenu, però jo ho pensava, i encara avui ho penso; potser, amb menys rotunditat, perquè sé que no canviaré el món, però sí que puc contribuir humilment a fer-lo millor, en la mesura que aporto informació útil per prendre decisions més adequades.

Em fas pensar en una entrevista que Siscu Baiges va fer fa poc a Enric González per a Catalunya Plural, que deia que havia conegut molts bons periodistes que eren males persones.

Sí, i té raó, l’Enric. La frase de Kapuściński és molt bonica, però és un ideal. També depèn de què entenguem per bon periodista. Si un bon periodista és simplement algú que treu exclusives sense preguntar-se quin efecte té això, l’Enric té raó. Però, si també et preguntes quins efectes tenen les teves accions, si contribueixen a millorar el món, llavors, potser hauries de revisar el teu catàleg de valors, oi? Jo vaig tenir Xavier Giró de mestre, i ell ens ho explicava molt bé. De fet, jo ho havia discutit molt amb ell, i ara confesso que ell tenia raó.

Què et deia Xavier Giró?

Que, si tens una exclusiva que pot provocar una guerra, què fas? Doncs jo crec que m’ha convençut el Xavi, i que l’exclusiva no és tan important com evitar una guerra. És molt bon periodista el que treu una exclusiva que provoca una guerra; ara bé, és la mena de periodista que no m’agradaria ser.

José Martí i Gómez assenyalava el mateix quan parlava del gènere de les entrevistes. Deia que, molt poques vegades, durant la conversa, es feia el clic, i, llavors, l’entrevistat es trencava, et confessava una intimitat i et pregava plorant que no la publiquessis. Martí i Gómez afirmava que, si eres un bon periodista, aquella intimitat no la publicaves.

Ho entenc, perquè, al final, és un equilibri permanent entre allò que has de dir i explicar i els efectes i les conseqüències d’explicar-ho. Inclús, de valorar el moment per dir-ho sense ferir ningú. Sempre és bo tenir una perspectiva més àmplia i més profunda.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Cebrián volia extirpar la redacció d”El País’ que quedava del Maig del 68. Creia que era un niu de ‘soviets‘”

La teva sortida d’El País és l’any 2008. Per què es va acabar? Et va doldre aquell final?

Sí. A El País, no només ens pagaven bé, sinó que, a més, crèiem que milloràvem la societat amb la nostra feina de periodistes. Desconec si al final ho aconseguíem. Intento explicar que El País no era perfecte, però s’hi donaven unes condicions per crear un bon periodisme: un comitè d’empresa molt fort, un estatut de redacció, un accionariat compromès i amb molts recursos econòmics, etcètera. I, per tant, hi tenia fe. Però va arribar un moment que la vaig perdre. Potser, per l’evolució d’un mateix.

Però, per què hi perds la fe? Per què hi trontolla la confiança?

El moment clau és la sortida a la borsa del grup i l’entrada d’uns inversors amb uns altres interessos, i que canvien les condicions de governança dins de la casa; sobretot quan Juan Luis Cebrián, rancorós amb la figura de Jesús de Polanco, es creu l’autoritat suprema. Llavors, el diari es converteix en una corretja de transmissió de Cebrián. Hi vaig perdre la fe, i, quan la perds, n’has de fotre el camp. A vegades, em pregunto, hòstia, què m’hauria passat si m’hagués quedat més temps a dins, perquè El País va empitjorar encara molt més. Ara, en canvi, està en una situació millor i torna a ser un mitjà interessant.

Hi escriu gent molt bona.

De gent molt bona, n’hi ha hagut sempre. El problema va ser una direcció econòmica i empresarial sectària; i una direcció periodística extraviada. El que Cebrián volia era extirpar la redacció que quedava del Maig del 68, perquè considerava que era un niu de soviets, i eliminar els periodistes més veterans, que eren els que jo més admirava.

Després, te’n vas a Público, com a adjunt de la direcció, i topes amb Jaume Roures. Se n’ha parlat molt, de l’ERTO que vau patir. De fet, ell es querella contra tu pel fet de titllar-lo d’estafador.

Era una amenaça, una intimidació. El motiu de la querella és la paraula “estafador”; però les sentències van entendre el que jo volia dir amb la paraula “estafador”, és a dir, una persona que defrauda els treballadors, dita no en un sentit penal. Ell és una persona que s’ha construït un mite, un relat fals, i no només en el cas de Público, sinó en l’acumulació de capital, perquè es va fer milionari a costa de TV3. Jo no he vist mai una acció tan capitalista i salvatge com el tancament de Público. No va pagar als periodistes ni als col·laboradors, va deixar un deute de 2 milions d’euros a la Seguretat Social i no va pagar a Hisenda.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Jaume Roures, que diu que és trotskista, va fer amb ‘Público’ una acció típica del capitalisme salvatge”

I, a sobre, vau descobrir, mentre negociàveu, que la matriu de les empreses amb les quals operava era als Països Baixos a ple rendiment, oi?

Sí. Els treballadors vam intentar quedar-nos l’empresa, però ell ho va impedir amb una acció equivalent de testaferro. En comptes de propietari únic —n’hi havia d’altres de minoritaris—, va reaparèixer com a administrador, sense haver pagat res del que havia quedat a deure. Exemplifica un esquema típic de capitalisme salvatge, aquesta persona que es passa el dia dient que és trotskista. Entenc, llavors, que l’emprenyi molt que li qüestionin el relat.

Imagino que el procés va ser esgotador per a tu, perquè en segona instància hi vas recórrer en solitari.

Jo no tinc capitals al darrere, però al voltant de les revistes que vaig crear, que són Mongolia i Alternativas Económicas, tinc unes xarxes de suport, i em van permetre un petit mecenatge, mostrant-me que no estava sol. I vaig agrair molt aquesta empatia i solidaritat. Reconforta.

Cebrián, Roures i altres empresaris de la comunicació. Tu que els has conegut, quin deu ser el perfil psicològic d’aquests monstres de la comunicació?

Estan acostumats que es faci el que ells diuen; i rivalitzen entre ells, a veure qui és el jefe, el puto amo.

Un lluita de testicles?

Sí, de molta testosterona, vinculada a una potència econòmica i mediàtica, amb capacitat de destruir persones. Un article d’El País podia destruir la reputació d’algú. Són monstres que necessiten que se’ls reconegui el poder. Però si nosaltres no els el reconeixem, ells el perden.

Com si ells depenguessin de la visió dels altres cap a ells?

Exacte. I això és el que jo intento trencar modestament, malgrat que suposi riscos; perquè, a més, aquesta acumulació de poder no és democràtica: no passa per eleccions, fonamenta una promiscuïtat de poder mediàtic i diners, sense fiscalització, molt perversa per a qualsevol societat, que, en un sentit metafòric, obre unes dinàmiques gairebé criminals.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha espais de llibertat fora del poder absolut dels grans monstres de la comunicació”

I què explica de l’estat del periodisme que molts mitjans rondin en aquesta cruïlla d’inèrcies perverses i de joc brut?

Que el periodisme viu un moment difícil. Encara, però, hi ha espais de llibertat fora d’aquests poders absoluts dels grans monstres de la comunicació. Internet ha destruït els models de negoci dels mitjans i, en molts sentits, ha fet molt de mal. Però també ha aportat avantatges, i un d’aquests avantatges és el d’erosionar aquest poder omnipotent dels grans magnats, que, de cop i volta, ja no poden controlar-ho tot.

Aquesta és una de les raons per les quals fundes Mongolia i Alternativas Económicas? Per buscar aquest espai de llibertat?

Des d’un sentit periodístic, sí, aquesta és una raó. Però, alhora, hi ha també una qüestió personal: no vull treballar per als altres i vull definir les meves pròpies regles, malgrat que impliqui menys diners i més incertesa; poder decidir quan i on treballo, de fer un viatge, encara que sigui amb l’ordinador i treballant, però sense viure supeditat a algú altre. I gaudir, és clar, de l’equilibri entre la vida personal, el compromís i la feina. No vull ser només un soldat d’una causa.

Parles d’equilibri, d’harmonia, de no ser exclusivament un soldat per un ideal, dels amics i de la família, de la vida íntima… D’això no se’n diu maduresa?

En el meu cas, sí, però jo no vull que s’entengui com si un estil de vida fos millor que un altre. Jo conec força persones compromeses amb una causa, disposades a donar-hi la vida, metafòricament, i no m’atreveixo a dir que la meva opció de vida és millor que la seva. El que dic és que, personalment, per la meva història, aquesta és l’opció que jo trio.

I com és el teu dia a dia, per exemple?

És un engrescador caos total, perquè encara no hem sigut capaços de professionalitzar completament cap dels mitjans en els quals jo estic involucrat. Tant a Mongolia com a Alternativas Económicas, malgrat que exigeixen molt d’esforç, encara no disposem de salaris que permetin viure, i tothom fa altres feines. Jo participo en tertúlies, escric també a elDiario.es, etcètera. No tinc mai una regla prèvia. A vegades, fem tancaments des de la distància, gairebé sempre, i procuro, a més a més, anar sovint a Madrid, almenys dues vegades al mes, perquè crec que aquest país no s’entén si només operes des de Madrid o des de Barcelona.

Tu vas viure vuit anys a Madrid i coneixes la premsa d’allà; però també coneixes la de Barcelona. Com contemples totes dues?

La premsa catalana és més tranquil·la i mossega menys. La de Madrid, en canvi, és més agressiva, sobretot la de dretes. Però a Madrid hi ha mitjans molt diferents, i, quan hi vaig, intento pescar informació d’aquesta pluralitat d’opcions. Jo em sento molt còmode a Madrid.

Després que marxessis de Público, abans de fundar les teves revistes, et van arribar propostes per treballar a la premsa catalana?

Em van oferir ser redactor en cap de l’Ara. Encara hi havia Carles Capdevila. Vaig agrair l’oferta, però ja em sentia en una altra dinàmica i no m’interessava, per tot el que dèiem d’una altra manera de viure. Tenia la decisió molt madura de no dependre de tercers.

I TV3, com la veus?

TV3 és una televisió molt bona, de qualitat i amb ambició de ser; i, quan es parla d’estructures d’estat, s’ha de reconèixer que TV3 forma part d’aquest marc, perquè va ser una televisió fundada per construir nació. Alhora, també penso que hi ha un relat dominant molt vinculat al nacionalisme. En la darrera etapa, però, em sembla que hi ha un intent sincer d’ampliar la pluralitat i d’incloure-hi el conjunt del país.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A ‘Alternativas’ volem explicar l’economia sense interessos opacs al darrere”

Per acabar, parlem ara de Mongolia i d’Alternativas Económicas. D’Alternativas Económicas em crida l’atenció el plural. No parleu d’una alternativa econòmica, sinó d’alternatives econòmiques. Per què?

Un dels nostres socis és una revista francesa amb més de 40 anys de vida, una cooperativa que ens va deixar la marca i els continguts. I sobretot, pel plural, ens hi sentim còmodes. Volem donar veu a persones que volen millorar el món, a projectes nobles que no suposen un canvi sistèmic absolut, i explicar l’economia de manera entenedora, sense interessos opacs al darrere. Les elits volen que l’economia ens sembli difícil, i nosaltres volem que la gent en perdi la por, perquè, al final, l’economia són les pensions, l’educació, la sanitat, la inflació dels productes del mercat…

D’altra banda, molt diferent d’Alternativas Económicas, fundes Mongolia, una revista satírica, plena d’irreverència i d’humor. És un periodisme que s’ha fet sempre, però que no sempre s’entén.

Sí. Mongolia neix enmig de la crisi més salvatge, en un context en el qual, com a ciutadans, ens havíem d’estrènyer el cinturó a causa dels bancs. La culpa, al final, la va pagar la gent. El discurs oficial ens prenia de broma, i la seva narrativa era per prendre-se-la amb burla, amb sàtira.

És a dir, sàtira, però amb vocació social.

Exacte, i amb una part d’informació, com Le Canard Enchaîné i Charlie Hebdo. No és només un mitjà per fer riure. Mongolia i Alternativas Económicas tenen un registre diferent, però les dues revistes s’assemblen.

Ara sembla que domina un discurs del “políticament correcte” que emmordassa. A vegades, sembla que no es pot fer humor sense ferir sensibilitats. On és el límit de l’humor i la sàtira? En el Codi penal?

El que volem no és que “el Codi penal s’eixampli cada vegada més”, sinó que el marge de llibertat real que permeti el Codi penal s’eixampli cada vegada més. L’humor és també un gènere periodístic, i amb la sàtira es pot abordar tot.

L’humor com a antídot de la sacralització de les idees?

Sí, dessacralitzar amb eficiència les idees. A vegades hi ha editorials que no s’expliquen tan bé com una sàtira, que no sempre se l’entén. La sàtira revela la gran hipocresia que ens envolta; però, sovint, quan una vinyeta circula per les xarxes, la sàtira es descontextualitza.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies