10/02/2026 | 07:00
El teu llibre és una investigació sense precedents sobre La Caixa. Què et va impactar més durant la teva recerca?
M’ha sorprès la prudència de tots els entrevistats, fins i tot algun antic president de l’Ateneu Barcelonès que no va voler dir el nom. Molts antics treballadors de La Caixa, tot i estar ja jubilats, amb una bona pensió i un piset, encara hi volen sortir sense donar el nom, encara hi ha certa recança a l’hora d’explicar segons quines coses. També m’ha sorprès molt la porositat que té La Caixa en tots els sectors econòmics, fins al punt que representa més de l’1% del PIB de l’Estat espanyol.
En tot el que miris, La Caixa és la que més. La que té més pisos; líder a finançar el sector del turisme, amb 4.000 milions d’euros que té en préstecs a empreses relacionades amb el turisme; el pla de pensions més gran de l’Estat; líder en assegurances, amb Adeslas, i CaixaBank Real Estate and Homes és líder en finançament del sector de la construcció.
“El franquisme és un buit en la història de La Caixa: es passa de la Segona República a la Transició”
El llibre recorre més d’un segle d’història. Com una caixa d’estalvis va esdevenir un conglomerat financer amb presència global?
S’ha de veure la capacitat que ha tingut d’apropar-se al poder. La Caixa es va fundar el 1904, amb el suport de cinc institucions: la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, l’Ateneu Barcelonès, Foment del Treball i la Cambra de Comerç. L’esperó va ser la vaga de 1902, que va ser molt potent. Molts d’aquests grans potentats de la burgesia catalana van pensar que s’havia de fer alguna cosa; amb sous tan baixos i tanta misèria, podia haver-hi encara més esclats socials. Van crear aquesta primera “Caixa de Pensions per a la Vellesa”, com així es deia.
Al cap de poc, Francesc Moragas es va adonar que calia una altra entrada de diners per mantenir les pensions i va obrir la Caixa d’Estalvis de Catalunya i Balears. Van aconseguir gestionar en exclusiva a Catalunya i a les Balears el que ara seria la Seguretat Social, amb un ingrés de líquid molt important i amb suport de l’Estat. Francesc Moragas feia molts viatges a Madrid, a reunir-se amb ministres.
A la fundació va ser clau un ingrés de 25.000 pessetes que va fer el rei Alfons XIII. Aquí entens la unió de La Caixa amb la família reial, que arriba fins a Joan Carles I i la infanta Cristina, que hi treballava. Ells saben que l’origen de La Caixa és aquest donatiu.
Després, ja en l’època de la Primera Guerra Mundial, va arribar a ser la primera caixa de tot Espanya en quantitat de fons. Totes les institucions, sobretot catalanes, que necessitaven diners —com ara la Mancomunitat Catalana— trucaven a La Caixa, també durant la Segona República.
Quina relació va tenir La Caixa amb la dictadura franquista?
És un buit que sempre hi ha en la història de La Caixa: es passa de la Segona República a la Transició, amb Josep Vilarasau. Però, durant el franquisme, les caixes van ser un element importantíssim. No hi havia diners a la postguerra i van obligar-les a invertir en empreses estatals, en l’Instituto Nacional de Industria. Havien d’invertir en Telefónica, en Campsa i fer habitatge social a canvi d’unes certes contraprestacions.
“No he rebut pressions encara, perquè el llibre l’hem portat en secret. Veurem què passa a partir d’ara”
La teva és la primera investigació crítica sobre La Caixa. Creus que hi ha autocensura als mitjans respecte a La Caixa?
Sí, l’autocensura a vegades és pitjor que la censura. Alguns periodistes et diuen que és el tema que els hauria agradat investigar tota la vida, és el gran tema, és la institució amb més poder de Catalunya. Però, per què no s’ha investigat La Caixa de manera crítica? Per aquesta capacitat d’influència que té, per no mossegar la mà que et dona menjar.
Només cal mirar tota la publicitat que inverteix en els digitals o en els diaris de paper. No són només els anuncis de CaixaBank; també els de la Fundació, un cicle de conferències al Palau Macaya, una exposició al CaixaForum, al CosmoCaixa… vas passant digitals i l’estrella de Joan Miró és a tot arreu. També és molt present en la sanitat i en el tercer sector —moltes ONG i fundacions depenen de La Caixa—, tenen una beca de periodisme en col·laboració amb l’Agència Efe. També posen molta publicitat Naturgy, ACS, Colonial, el Barça, curses… són a tot arreu.
Tu has rebut pressions per no escriure aquest llibre?
No, perquè ho hem portat en secret. És a partir d’ara que hem de veure què passa.
Què pot passar?
No ho sé, és una mena de salt al buit. Avui, gràcies a les xarxes, pots tenir un cert ressò que fa uns anys hauria estat més difícil. Jo soc freelance; el fet de no estar en plantilla d’un mitjà de comunicació és dolent per unes coses, però és bo perquè tens més llibertat, sobretot quan fas un llibre, que no depèn de la línia editorial o de la publicitat que hi ha al mitjà.
La Caixa és l’entitat privada que té més d’habitatges a Catalunya i a l’Estat. Quin rol ha tingut en les diverses crisis d’habitatge dels darrers anys?
Ha sabut ser en el lloc adequat en el moment adequat. Moltes promocions que ara han estat en vaga les van fer ajuntaments, no dic que amb mala fe. El que en un principi se’ls va vendre com a pisos per a tota la, una mena de lloguer amb opció de compra, eren contractes que, quan es renovaven la primera vegada, als llogaters se’ls deia que al cap de cinc anys n’havien de marxar o comprar-los a preu de mercat. Després d’haver rebut ajuts oficials.
Per això estan fent un gir, deixant tots aquests pisos més problemàtics, que els estan venent a l’INCASÒL. Estan invertint molt més en oficines en moltes ciutats, incloent-hi Barcelona, per tenir ingressos més estables i guanys més elevats.
“És accionista majoritària d’empreses estratègiques. Imagina’t el poder que dona això, governi qui governi”
Es parla de La Caixa com “l’INI del segle XXI”, amb referència a l’Instituto Nacional de Industria del franquisme i dels anys posteriors. Quina influència té avui La Caixa en sectors regulats com l’energia o les telecomunicacions?
Molt important. És accionista majoritària de Naturgy, d’ACS, d’Agbar, de Telefónica… Són empreses estratègiques per a qualsevol estat. Sempre que hi hagi una empresa o un fons internacional molt potent que vol entrar en aquestes empreses, salten les alarmes, el govern despenja el telèfon, truquen a la Diagonal i diuen: “Criteria, compra’n tu un paquet”. Imagina’t el poder que dona això, governi qui governi.
Dius que el poder de La Caixa és “passiu”. A què et refereixes?
És una referència a un periodista, Nick Davies, que va fer una investigació al diari The Guardian i un llibre titulat Ataque al imperio. Investiga fins a quin punt va arribar la prostitució de mitjans anglesos, sobretot News of the World, respecte a una investigació que es va fer sobre uns atemptats terroristes. Van pagar a tothom per aconseguir informació molt delicada i privada, un tipus de periodisme el més allunyat de l’ètica possible. En el llibre, Davies parlava del poder passiu i posava com a exemple l’autocensura: segons a quin mitjà treballis, ja saps més o menys amb quins temes tindràs problemes i amb quins no. Ell diu que és com una selva, on saps que hi ha animals perillosos. Quan hi camines, has d’anar amb tots els sentits a l’aguait perquè saps que en qualsevol moment t’estan vigilant. És un poder passiu, que no es manifesta de manera activa i directa, però hi és.
“No és sa per a una societat democràtica que una única institució arribi a tenir tant de poder en tants sectors”
Quina reflexió t’agradaria que s’emportessin els lectors del teu llibre, més enllà del cas concret de La Caixa?
Jo no tinc res de personal contra Isidre Fainé ni La Caixa, però crec que és necessari, en una societat sana periodísticament i políticament, que hi hagi un estudi crític de la institució més poderosa del país. Si algú es llegeix el llibre, que pensi com hem arribat a aquest punt, que una única institució arribi a tenir tots aquests ressorts de poder en tants sectors de l’economia. Jo crec que això no és sa per a una societat democràtica.
