29/10/2019 | 18:23
Pròleg és un grup d’intel·lectuals progressistes de Barcelona impulsat, entre d’altres, per Josep Maria Vallès, Joan Subirats, Joan Botella o Marina Subirats. Si a les trobades de Pròleg hi ve un ponent, Obiols l’escolta amb atenció. És educat. No s’aixeca. I gairebé sempre és ell qui obre el torn de preguntes. Aleshores passa allò que expliquen veterans del seu partit. Inicia un circumloqui que d’entrada no saps cap a on va, recolzat en una anècdota o una citació d’autoritat o una lectura d’un clàssic (hi ha pocs polítics amb un background cultural tan potent com el seu), i al final remata la intervenció amb una pregunta punyent o una descripció del present severa. La conversa amb Obiols, lúcida i irònica, és instructiva. Instructiva és el mínim que se’n pot dir.
Quan els subcomandants Palà & Picazo em van proposar de fer aquesta entrevista, no vaig pensar-m’hi gaire. Vaig pensar, de fet, que potser seria ell, que és molt seu, qui s’ho pensaria. L’enganxo una setmana que és a Barcelona. La hi proposo, em diu que sí i que divendres ens trobarem. Quan acabem la reunió de Pròleg, mentre pensem altra vegada què podem ser o com podríem ser útils, Obiols i jo ens quedem sols a la taula quadrada. Trec el mòbil per enregistrar la conversa. Em pregunta “què hem de fer”. Li ho explico. I em diu que seria millor per a tots dos que li passés les preguntes per escrit. Ell les respondria amb calma i jo no hauria de transcriure. Així ho vam convenir i així ho hem fet. Ens aixequem, sortim de la sala on estàvem reunits, li explico com va anar la festa dels 50 anys d’Anagrama i ell agafa el fil de la literatura per resumir el darrer text que ha escrit: la seva visió sobre el seu admirat Max Aub que es publicarà a Política i prosa. Al cap d’alguns dies, mentre el país viu algunes de les hores més tenses dels darrers anys i quan ell ja és a Brussel·les, envio les preguntes i ell comença a respondre el meu qüestionari. El rebo complet la nit del 21 d’octubre.
Abans de poder-lo llegir vaig al Més 3/24 i allà coincideixo amb Montserrat Tura. “Tu eres obiolista?”, li pregunto i em respon que sí. Fa algun comentari elegant sobre la vida interna a can PSC i ella remata amb una afirmació clarivident per entendre la funció que ha tingut aquest veterà –potser l’únic gran veterà– del combat polític contra l’antifranquisme. “Als partits”, em diu Tura, “hi ha d’haver gent que faci de tot. I sobretot cal que hi hagi gent que pensi”. És el que ha fet i fa Raimon Obiols. Pensar el país políticament amb lucidesa. I bona falta que ens fa.
Si el lector ha llegit El mínim que es pot dir (La Magrana, 2013), podria saltar-se aquesta pregunta. Però, si encara no s’hi ha posat, i recomano que ho faci, pagaria la pena que ens expliquessis la tradició diguem-ne civil –entre cultural i política, típicament noucentista– a la qual pertanyia la teva família i de quina manera aquell llegat sobrevivia a casa teva a la postguerra.
A 13 anys m’empassava la col·lecció de la revista Mirador que corria per casa. Va ser l’inici de la meva educació política. Els meus pares eren amics de la gent d’Acció Catalana (Bofill, Rovira, Nicolau d’Olwer). Sospito que allò que els devia agradar de la gent d’aquell grup era la seva incapacitat d’alçar la veu, la seva repugnància a la demagògia, a l’aprofitament instrumental de l’emotivitat popular. La carrincloneria sentimentaloide i pseudopatriòtica els creava urticària (odi declarat al “Rosó, Rosó, llum de la meva vida”, etc.) També tenien aversió a la saliva retòrica. El meu pare comentava que el millor discurs que havia escoltat en la seva vida va ser sense paraules: un senyor, en un sopar al Palau de la Música, aixecant-se i brindant en silenci a la senyera esgrafiada al mur, en plena dictadura, davant del delegat del Govern Civil, que no sabia quina cara posar. Volia un país normal, amb una política democràtica, de transacció, civilitzada. Objectius impossibles en el seu temps. En l’actual, ja ho veurem.
“Si en les primeres eleccions haguessin guanyat altres partits, la història hauria estat diferent i Tarradellas hauria mort a l’exili “
Aviat vas començar a militar en una universitat diria que encara poc polititzada. Per què al Moviment Socialista de Catalunya (MSC)? I, lligant amb aquesta pregunta, quin era aleshores el perfil de Joan Reventós –un personatge que mereix una biografia?
L’MSC va ser un grup fecund, que donà fruits. A Catalunya va ser indispensable per fer possible, com a mínim, un parell de coses importants i positives: la unitat democràtica contra el franquisme (l’Assemblea de Catalunya) i la unitat socialista, una eina bàsica per a la unitat civil del país. La fecunditat de l’MSC radicà en el fet que era constituït per gent que havia patit dramàticament no una, sinó dues derrotes, la de la Guerra Civil i la de les divisions caïnites de les esquerres. Aquella doble experiència els ensenyà a ser profundament i autènticament unitaris, a no posar mai més uns interessos de partit, per legítims que fossin, davant d’objectius més importants i més amplis. Això m’agradava; per això m’hi vaig afiliar, a 17 anys, i me’n sento satisfet. Fa uns quants anys, l’Isidre Molas va publicar la col·lecció íntegra de l’Endavant, el portaveu de l’MSC. No hi trobareu ni un anacronisme ni una bretolada.
Reventós recollí aquell mestratge dels fundadors, sobretot de Josep Rovira, i ho féu d’una manera tenaç i efectiva, donant proves d’una generositat política no gaire freqüent. Així, per exemple, el fet que els socialistes guanyessin les eleccions del 1977 va obrir la porta al restabliment de la Generalitat i al retorn a Catalunya del seu president legítim. Per bé que no sóc afeccionat a les ucronies, estic segur que, si hi haguessin guanyat altres partits, la història hauria estat diferent i Tarradellas hauria mort a l’exili. Però, pel que fa a Reventós, em temo que prevaldran encara durant una temporada alguns trets esquemàtics i reductors, afaiçonats per molts anys de poder pujolista. Això també val per al president Tarradellas i per al seu equip de col·laboradors, que segueixen en el purgatori al qual els condemnaren la historiografia, la rumorologia i els mitjans de comunicació convergents. Ni tan sols la confessió de Pujol serví per rescatar-los. Ja ho deia Gaziel: “Catalunya devoradora d’homes”.
A l’MSC hi havien confluït, el 1945, gent provinent del POUM, de la vella USC i del PSUC de la guerra, dels sindicats, de les cooperatives. La seva cultura política era federalista, no nacionalista, antijacobina, podríem dir-ne “estatoescèptica”. Això, ara, torna a ser d’actualitat: és el que Piketty en els seus best-sellers anomena “socialfederalisme” o “socialisme participatiu”, un projecte europeu i internacional contraposat a les ideologies de la desigualtat i als replegaments identitaris i nacionalistes. Jo crec que aquest és el gran discriminant actual i futur, a Catalunya, a Espanya i a Europa, encara que em guardaria prou de dir que som “al costat correcte de la història”.
“La desunió de l’oposició al franquisme va obstaculitzar la mobilització de les noves generacions”
Quan decidiu trencar amb el teló d’acer on quedava el PSUC i iniciar una tasca comuna amb els comunistes catalans, a quin preu i amb quin objectiu?
Quan vaig afiliar-me a l’MSC, formàvem part del Comitè Ametlla. Era una reunió de persones i petits grups de l’oposició que intercanviaven notícies i rumors i feien algun informe, sota la presidència de Claudi Ametlla. Que el comitè portés el seu nom és una prova de la seva innocuïtat. Els records de la Guerra Civil, la influència de la Guerra Freda, la desconfiança envers l’exili i el temor a la força clandestina del PSUC eren els obstacles a superar si es volia combatre la dictadura. La desunió de l’oposició al franquisme obstaculitzava greument la mobilització de les noves generacions. Aquesta constatació definí la nostra política de les “tres unitats” (democràtica, socialista, sindical) que desbloquejà les inèrcies i una situació enquistada.
En bona part, i confluint amb altres, vam convertir en realitat aquella política, fent possible primer la constitució de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques (Esquerra, el Front Nacional, l’MSC, el PSUC i Unió Democràtica) i després l’Assemblea de Catalunya. L’expansió exponencial d’aquesta, arreu de Catalunya mostrà clarament l’encert i la fecunditat de la política unitària. És una veritable llàstima que a la resta de l’Estat no quallés. La unitat reforça, té efectes multiplicadors, expansius. Una oposició democràtica unida arreu hauria estat més forta i hauria obtingut resultats més avançats en la Transició.
Quina va ser la teva primera experiència amb l’oposició antifranquista de la resta d’Espanya i fins a quin punt la qüestió nacional catalana era assumida per aquesta oposició Ebre enllà?
Com recordava sovint Gutiérrez Díaz, els punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya no eren tres, sinó quatre: “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia i solidaritat amb els altres pobles d’Espanya”. Una solidaritat no sols retòrica, sinó pràctica i voluntarista, perquè vam recórrer Espanya de punta a punta: al País Valencià, a les Illes, a Madrid, Sevilla, Santiago, Vigo, Lugo, Donostia, Vitòria, Bilbao, Oviedo, Logronyo; fins vam anar a les Canàries. També a Barcelona es feren moltes reunions amb gent de la resta de l’Estat. L’objectiu era estimular processos unitaris semblants al de Catalunya. Un obstacle important era l’atmosfera política del Madrid espès d’aquella època, amb una barreja paradoxal de resignació i de falses il·lusions, en una oposició fragmentada i, en conseqüència, políticament feble.
Vas seguir el mític congrés de Suresnes quan els joves socialistes de l’interior aconsegueixen el control del PSOE? De sobte un advocat laboralista sevillà –Isidoro– adquireix el lideratge d’una sigla històrica. Quina és la primera imatge que tens de Felipe González?
Felipe González, el vaig veure per primera vegada en una escola, als afores de Madrid, en una reunió entre representants de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (Andreu i Abelló, d’ERC; Joan Cornudella, de l’FNC, i jo, de l’MSC) i gent de la direcció del PSOE (Pablo Castellano, Enrique Múgica, Joaquim Jou, Felipe González). No recordo la data, però probablement fou en el primer trimestre del 1970. Felipe González a penes va intervenir en aquella trobada, a diferència dels seus correligionaris, tots ells molt loquaços. Érem tots asseguts en pupitres, i la primera imatge que guardo d’ell va ser, doncs, la d’una persona summament reservada i cautelosa, una impressió que no rectifico, després de tants anys de tracte, i que no és, que consti, una crítica sinó justament el contrari.
La iniciativa d’aquell contacte era de la CCFPC, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Volíem estimular a Madrid un procés unitari com el nostre, i vam arribar a fer-nos pesats, amb repetits contactes amb altres grups (Gil-Robles, Ruiz-Giménez, Tierno, el PCE, la UGT, CCOO). Però els recels i els càlculs de futur hi pesaven més que a Barcelona, com he dit. No hi sorgí una cosa comparable a l’Assemblea de Catalunya, i la simple coordinació unitària dels partits només fou possible massa tard i en precari, el 1976, mort Franco, amb la formació de Coordinació Democràtica, coneguda popularment per “la Platajunta”, un sobrenom que ja ho diu tot. La Transició es ressentí d’aquells retards i divisions dels demòcrates.
“El PSC va unir gent d’origen, condició social i llengua diferents, que eren un reflex de la Catalunya completa”
En les eleccions del juny del 1977 anaves quart a la llista del PSC per Barcelona darrere Reventós, Triginer i Andreu Abelló. Quin és el record de la campanya i fins a quin punt les mítiques dues ànimes del partit ja es manifestaven i com intentàveu fer-les compatibles?
Vam anar a aquelles eleccions amb el segell Socialistes de Catalunya, que aliava el PSC Congrés i la federació catalana del PSOE. La campanya (unes eleccions després de 40 anys d’abstinència!) va ser memorable. En recordo l’entusiasme, la improvisació i també la ingenuïtat. Recordo bé, per exemple, que em va sobtar molt veure, al carrer Urgell de Barcelona, com alguns militants del Pacte Democràtic (de Pujol) penjaven cartells tapant els nostres. Em devia semblar que no s’havia de fer. Santa innocència!
Que jo sàpiga, està encara per fer l’estudi semiòtic complet d’aquella primera campanya electoral. Si se’n repassen els materials gràfics i els textos de campanya, em sembla que els únics que han aguantat el pas del temps són els nostres, incloent-hi els de l’Entesa dels Catalans al Senat. Tots sortiren de la factoria d’Espira (Cirici, Sabaté, Poveda) i tenen avui la modernitat característica de les avantguardes autèntiques. En canvi, les altres campanyes, a dreta i a esquerra, sense excepció, han sucumbit al canvi de les modes, precisament perquè eren de la mida del temps. Això ja ho deia Leopardi: la moda, “germana de la mort”.
El PSC es constituí un any després de les eleccions, al juliol del 1978. Va unir, amb les dificultats corresponents, tres partits, i sobretot gent d’origen, condició social i llengua diferents, que eren un reflex de la Catalunya completa. Durant alguns anys, les referències d’origen hi van pesar. Després, sobretot passat el segon congrés del partit, que superà la pràctica de les quotes per origen (el “chico-chica”, en el nostre argot de l’època), la fusió anà consolidant-se.
“El conflicte entre Catalunya i Espanya no s’ha resolt perquè no hi ha hagut intenció d’arreglar-lo”
L’arribada al Congrés. Vas ser diputat en les primeres legislatures. Fins a quin punt es palpava la consciència que la política a Espanya no es podia permetre repetir els errors del passat?
M’interessaren, en el Congrés del 1977, un munt de detalls. Com caminava la gent de poder, per exemple: esquena dreta, però amb una certa nonchalance displicent, de gestualitat lenta. En això era mestre Pérez Llorca (li deien “El Zorro Plateado”). Un segon detall de memòria visual: Alberti i La Pasionaria, de bracet i amb un aire retro, acollits amb afecte, almenys aparentment. S’ha dit que existí aleshores un “pacte de l’oblit”, però crec que era justament el contrari: el pacte recolzava en la memòria de la Guerra Civil, en la por dels fills d’un bàndol i de l’altre que hi tornéssim a ser, si no ens conteníem. És ara, quan tant es parla de memòria, que l’oblit sembla tornar.
En un tercer detall m’estendré, perquè a penes se’n parla. És un fet menor, però no innocu. Al Congrés constituent ens adonarem que Solé Tura era “Solé Turá”, Roca i Junyent era “Roca Xunxent”, l’Ernest, “Érnest Lluitx”, i jo “Ráimon”. Jo els deia: “No, no, Raimón, como jamón”. Aviat ho vaig deixar per inútil. Potser tenia raó Bourdieu (que recordava la “vergonya” que sentia de petit per la seva pronúncia bearnesa) quan deia que en la qüestió dels accents hi ha jocs de poder, mostres de “dominació lingüística”. Per a l’Ernest Lluch, un fort accent català i la dificultat oratòria en castellà van significar probablement un hàndicap polític intangible. A Oriol Nolis no sembla costar-li presentar les notícies a TVE amb un castellà estàndard impecable, però a la majoria això li resulta impossible. Manolita Piña, la viuda del pintor Torres Garcia, una velleta cristal·lina que tenia 104 anys quan la vaig conèixer, tenia un accent català que tombava d’esquena, després de 70 anys a Montevideo. Potser aquesta ximpleria intangible i incòmoda pot explicar una mica allò que Julio Camba observà: sempre que trobava un català a Madrid, estava tornant a Barcelona.
Parlant més seriosament: una de les qüestions polítiques de fons que es plantejaven a les Corts Constituents, i que segueix avui, amb més gravetat, és la relació de Catalunya i Espanya. Té molt a veure amb l’anomenat “efecte Rashomon”, amb la subjectivitat dels uns i dels altres, en les diferències de percepció, memòria i sentiments, tan ben contada en el film de Kurosawa, on els testimonis d’un mateix fet en recorden versions diametralment oposades. Els prejudicis tenen un pes i una durada enormes, i, a més, es retroalimenten. En la Transició, després de tant temps de censura, crèiem que se superarien de pressa, amb més informació, més llibertat, i aniríem cap a una Espanya fidel a la seva realitat plurinacional. El resultat ha estat en clarobscur. S’aconseguí l’autogovern, el retorn del president, l’Estat de les autonomies, però la idea d’Espanya ha evolucionat poc. A més, a l'”efecte Rashomon” s’hi ha afegit un “efecte Gran Germà”, una dialèctica d’acció i reacció en la qual els poders que se sustenten en la confrontació han anat erosionant, amb un potent instrumental politicomediàtic, les possibilitats d’avinença i de concòrdia. John Carlin té raó dient que el conflicte entre Catalunya i Espanya no s’ha resolt perquè no hi ha hagut intenció d’arreglar-lo. S’han prioritzat els factors irritants, en un sentit i l’altre, i s’han minimitzat els que podien estimular el pacte.
La suma de l'”efecte Rashomon” i de l'”efecte Big Brother” dóna molts vots, a raig, en grans quantitats. Ho sabia Pujol, ho sabia el PP de les meses petitòries contra l’Estatut, o Ciutadans en el seu inici, o ara Vox. Em sembla que també Carlin l’encerta quan diu que a Puigdemont li convé que guanyi la dreta.
“Una causa de la crisi actual són les ignoràncies encreuades: un desconeixement increïble de què és l’Estat i una desconeixença de què és Catalunya”
És un tòpic afirmar que els catalans no tenim sentit d’Estat. Vas tenir aquesta percepció quan vas fer política a Madrid?
Francesc-Marc Álvaro es demanava fa poc si “podria ser que el PSC tingués més sentit d’Estat que el PSOE?”. No tinc cap dubte a donar una resposta afirmativa, sense triomfalisme i sense reivindicar cap mèrit especial per al PSC. És simplement una qüestió d’ubicació, de coneixement, d’angle de visió. Una causa fonamental de la crisi actual rau en el joc de les ignoràncies encreuades. En un costat, un desconeixement increïble de què és l’Estat, en particular del fet elemental que tots els estats mosseguen quan se senten agredits i en perill; en l’altre, una desconeixença a vegades absoluta de què és Catalunya. Són ignoràncies a vegades involuntàries, a vegades ostensiblement deliberades, perquè es creuen útils (és millor que la gent ho ignori) o còmodes (és millor xiular i mirar a l’altre costat). Nosaltres hem conegut bastant bé tant Catalunya com l’Estat, per bé que tampoc en això hi ha mèrits especials. Simplement, la nostra trajectòria, durant 40 anys, ha estat menys condicionada per segones intencions o per la temptació d’empitjorar les situacions. Els interessos de partit coincidien més amb la solució dels problemes que amb la seva exacerbació. El PSC ha estat més solucionàtic que problemàtic. Això ha determinat la seva força i també els seus límits, perquè, a vegades, anar a la contra pot fer guanyar molts suports.
Ara t’hauria de preguntar sobre la teva posició d’equidistància combativa amb el Procés, però així no acabaríem mai. Seré ràpid.
Recobrada la democràcia, érem conscients que el país, segons la política que s’hi practiqués, ens podia petar a les mans. D’això també en tenien consciència el PSUC, els sindicats obrers i el president Tarradellas, amb el seu “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. En la Catalunya d’avui, aquest risc d’un trencament social de caràcter etnolingüístic ha ressorgit. Ara, a diferència de les quatre darreres dècades, hi ha partits que incentiven la confrontació, que miren d’instrumentalitzar les identitats, jugant amb foc. Tant de bo els esdeveniments actuals els facin reflexionar, perquè el risc és enorme, a Catalunya i a Espanya. He llegit unes declaracions de Carme Forcadell (la qual voldria en llibertat ara mateix), dient que a Catalunya “hi ha molta gent que no és independentista, que defensa les llibertats i els drets fonamentals, i a qui, si els fas triar entre Espanya i Catalunya, trien Espanya”. Està bé, però no és exacte. A Catalunya, pel que fa a sentiments d’identitat i de pertinença, hi ha una ampla gamma de Pantone. Si es fes obligatòria la reducció al blanc i negre, seria un trauma.
En tot cas, les paraules de Forcadell m’han fet recordar que jo deia, quan vam constituir el PSC i en els anys posteriors, que la unitat civil de Catalunya, és a dir, el nostre propi futur nacional, exigia que ningú obligués els ciutadans d’aquest país a “triar el color del passaport” o a escollir “entre el pare i la mare”. Ara he vist que aquesta metàfora l’han usat Ignatieff i Iceta: és d’estricte sentit comú, en un context de complexitat i d’imbricadíssima interdependència, on la cirurgia política és letal de necessitat, no diguem ja les destralades.
“La violència política i la manca de sortides polítiques podrien precipitar-nos vers una situació nefasta, d”ulsterització'”
Estàvem i seguim estant, a favor de la fusió i contra la fissió, divisió sempre molt perillosa, i em sembla que el nostre full de serveis a la societat catalana és positiu en aquest camp, no per mèrits especials, sinó perquè reflectíem i coneixíem bé el país real. D’altra banda, també això ens permetia ser presents en un poblet gironí i a la Catalunya metropolitana. Els darrers anys del “procés” han metropolitzat més el PSC, inserit en una tendència social i electoral evident. En un moment àlgid del “procés”, això tingué un reflex orgànic, no en forma d’escissió, sinó amb algunes diàspores disperses, satel·litzades pels dos grans pols processistes. M’agradaria que això es revertís, naturalment, perquè, més que de “dues ànimes”, m’ha agradat sempre parlar de dues ales, que, quan s’equilibren, permeten volar més amunt. Això val sobretot per a Catalunya, on, quan parlem en termes de llengua i de sentiments d’identitat, hi ha també dues ales.
Equidistància, doncs? Si ho és, que sigui de combat contra la política de blocs. No hi ha hagut a Catalunya –ni hi hauria d’haver mai– dos blocs tancats i oposats, com voldrien els nacionalismes antagònics, extrems i instrumentals. Ara: la violència política i la manca de sortides polítiques podrien precipitar-nos vers una situació nefasta, d'”ulsterització” per entendre’ns. Aleshores sí que dos blocs confrontats serien potser inevitables, i ens trobaríem –tots– en un carreró sense sortida. Una situació així no sols faria pràcticament impossible un camí evolutiu cap a més autogovern, sinó que generaria un camí agònic o, com a mínim, un llarg període de declivi. Per responsabilitat i per simple instint de supervivència, cal evitar aquesta obligació forçada a triar un camp, com si fóssim en una guerra. Constitueix una brutalitat que la majoria de la societat catalana rebutja. A l’Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) d’ara fa un mes, un 76,6% donava suport a “una política de diàleg i negociació”, i només un 11,3% ho feia a “una política unilateral per part del Govern de Catalunya”.
D’altra banda, aquesta brutalització seria un drama totalment inútil, perquè un “nosaltres contra ells”, o un “o nosaltres o ells” no resoldrà mai, per definició, un problema que només es pot solucionar amb un “nosaltres i ells”, si és que, per simplificar, parlem en aquests termes que, com he dit, són erronis per reduccionistes, tant quan parlem de la societat catalana com de la relació entre Catalunya i Espanya. Els únics que poden abonar aquesta sortida nefasta serien els nacionalistes catalans i espanyols, retroalimentant-se fins a l’abisme. La meva equidistància és de combat perquè sé que hi ha gent que impulsa aquests programes antagònics i complementaris per garantir-se cotxe oficial a Barcelona i a Madrid, i perquè penso que són nefastos.
“No es pot acceptar passivament un futur fet de periòdiques Declamacions Unilaterals d’Independència i altres espasmes similars”
Dels problemes de temporalitat llarga que també expliquen el Procés, quins creus que es van manifestar ja durant el teu període com a diputat a Madrid?
Passa, amb el tema de la plurinacionalitat de l’Estat, quelcom de semblant a les qüestions de gènere (penso, per exemple, en Margarita Nelken oposant-se al vot femení en les Corts republicanes), o a altres canvis lligats a l’evolució de les mentalitats. El temps històric i el temps polític no es poden mesurar amb el mateix metrònom. Allò que cal evitar és que el temps polític ni pertorbi, ni aturi o ni faci retrocedir el temps històric, sempre més lent, perquè implica una evolució de les percepcions, dels valors i de les emocions de la gent. Ara la crisi política entre Catalunya i Espanya ha produït una reacció cap enrere, i el nacionalisme espanyol, sempre autoritari, s’ha desvetllat, desacomplexat, aprofitant un evident ressorgiment dels reflexos catalanòfobs més ancestrals. Vox és un resultat del “procés”, i no és el més irrellevant. Aquesta triple dreta que pot arribar a governar Espanya anhela sotmetre Catalunya.
Pierre Vilar distingia sempre entre el “fet català” (“que salta als ulls”, deia) i el “fenomen català” (el catalanisme cultural i polític, amb les seves fites i les seves contradiccions). En canvi, a Espanya, els sectors més reactius contra l’autogovern català, i ara contra el “procés”, tenen la tendència a llançar l’infant amb l’aigua de la banyera, a dir que el “fenomen” s’havia inventat el “fet”. A la prova de la realitat, no trobaran mai una Catalunya sotmesa o submisa, perquè el fet català “que salta als ulls” no és, com diuen, una pura invenció del nacionalisme. La contrapartida d’aquesta afirmació és que el nacionalisme, en efecte, no para mai d’inventar. En els darrers anys, per raons que comencen a ser indissimulables, s’ha inventat el miratge messiànic d’una independència de baix cost i a la cantonada. No la tindrem, com és evident per raons que també salten als ulls.
Aquesta doble constatació porta a dues conclusions. La primera és que cal optimitzar, amb bona política, el camí real entre les dues opcions antagòniques i irrealitzables (no hi haurà ni una Catalunya assimilada ni una Catalunya independent). La segona és fer-se la pregunta dels clàssics: “Qui prodest?”, qui beneficia la tensió actual? La meva resposta és: els aprofitats, els que enganyen i els aventurers.
“El PSOE no ha de caure en el doble parany que li han parat, entre una sortida revengista o un diàleg ‘fake’“
Quina creus que hauria de ser la posició del PSOE per començar a desbrossar un camí de sortida del conflicte?
Guanyar les eleccions, no caure en el doble parany que li han parat, entre una sortida revengista o un diàleg fake. No confondre el “fet català” amb la subhasta processista. Si pot governar amb una majoria de progrés, fer els gestos i emprendre les iniciatives que permetin, en un moment donat, un diàleg efectiu amb Catalunya. I mirar de fer les reformes generals que es necessiten a Espanya, perquè seria un greu error creure que la crisi actual és simplement una crisi “catalana”. És una crisi més multiorgànica, que ha posat de manifest problemes de construcció i febleses d’Estat, que cal resoldre.
Tot i que ja no ets un professional de la política, encara intervens en el debat polític del present. Escrius el teu dietari, escrius algun article de fons. Qui és avui Raimon Obiols?
Visc la major part del meu temps a Brussel·les. Segueixo amb atenció i molta preocupació els esdeveniments a Catalunya i a Espanya. Els veig a mitjana distància i a mitja llum, i em sembla que no és una mala manera de veure les coses. Massa llum enlluerna i l’excés de proximitat enfarfega. No em considero un gerro xinès, però evito interferir en el dia a dia. Malgrat tot, prendre massa distància em semblaria una dimissió en uns moments difícils.
Amb altres amics i amigues del grup Pròleg em vaig pronunciar per la llibertat dels presos i per l’entesa entre Sánchez i Iglesias. De moment no hem tingut èxit, però persistirem. Hi ha un problema d’audició i, per tant, d’audiència. Ara, amb tant soroll, si no dius atzagaiades, se’t sent poc. El nostre és un país que tendeix a marginar tot allò que no s’ajusta al tòpic i a l’estereotip, a la virulència, a l’interès immediat, al poder dels diners i de la política. A més, i sense fer victimisme, crec que estem vagament proscrits, i no únicament a TV3. El “procés” ha estat un vòrtex, una trituradora, ha centrifugat les organitzacions, ha esquerdat la vida social, però també ha reduït al silenci massa gent. No es pot acceptar passivament un futur fet de periòdiques Declamacions (amb m) Unilaterals d’Independència i altres espasmes similars, sense cap altre efecte concret que les estossinades corresponents i el manteniment dels hereus del pujolisme en el poder. Seguir així produiria un declivi crític de la democràcia catalana i espanyola. Diuen que cal “tornar a la política” com més aviat millor. Cal afegir-hi: a una bona política, que és la que uneix en la llibertat. Vull viure els anys que tinc al davant contribuint a redreçar aquest estat de coses, ni que sigui infinitesimalment.
